Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Els clarobscurs de Truman Capote -cinisme i amor, dolor i frivolitat, complexos personals i egolatria, egoisme i sensibilitat…- probablement ja els havia exposat el llibre de Gerald Clarke, que la pel·lícula adapta, i eren coneguts per qui se n’hagués documentat un xic; però això no minva el valor del film. Perquè la clau de Capote no és la denúncia ni el simple desemmascarament d’una figura per a molta gent extraordinària; sinó l’estudi prou a fons d’aquesta mateixa figura. I ho materialitza amb un ús intel·ligent i decorós del llenguatge cinematogràfic.
Capote no s’avé a la simple etiqueta de biopic. No es limita a explicar-nos la vida de Truman Capote. Ens en dóna perspectiva, en confegeix una aproximació. Se’l mira d’una manera crítica: contempla el personatge públic i l’home rere la màscara, segueix l’escriptor en el seu procés creatiu i les tensions que pateix l’individu sensible, ens el descobreix com amic enamorat i alhora com a manipulador ambiciós… Diverses cares d’un mateix ésser, que no es tracten amb cap falsa neutralitat. Per descomptat, a Capote no hi ha cap mena d’hagiografia, però tampoc el contrari. S’hi pot desmitificat l’autor de Breakfast at Tiffany’s, però, en les seves contradiccions, el guionista Dan Futterman i el director Bennett Miller no s’hi rabegen. De fet, en les contradiccions del seu Truman Capote es projecta l’eterna qüestió de l’escriptor -o el cinesta, l’artista en general- com a lladre de vides alienes o de la pròpia experiència vital. Tot just en començar la pel·lícula, Miller i Futterman posen en boca del protagonista una definició del perquè no ho enfoquen com a biografia: en una festa d’intel·lectuals urbans, davant dels que se l’escolten i li riuen les gràcies, l’escriptor qüestiona les (auto)biografies -per avorrides i perquè no tot pot ser psicoanalitzat- i reivindica una sinceritat que tanmateix ell no pot mantenir pas gaire. I, certament, Capote no és ni vol ser cap simple i tediós relat biogràfic, alhora que sondeja els clarobscurs d’intima sinceritat en el famosíssim "creador" de la "novel·la de no-ficció".
Els clarobscurs de Truman Capote -cinisme i amor, dolor i frivolitat, complexos personals i egolatria, egoisme i sensibilitat…- probablement ja els havia exposat el llibre de Gerald Clarke, que la pel·lícula adapta, i eren coneguts per qui se n’hagués documentat un xic; però això no minva el valor del film. Perquè la clau de Capote no és la denúncia ni el simple desemmascarament d’una figura per a molta gent extraordinària; sinó l’estudi prou a fons d’aquesta mateixa figura. I ho materialitza amb un ús intel·ligent i decorós del llenguatge cinematogràfic.
El muntatge cinematogràfic té un paper important en aquest film. Remarco que, tot just al començament, un pla de conjunt mostra la casa aïllada enmig de la natura, on van tenir lloc els assassinats -recollits al llibre A sang freda-, i el pla següent ens trasllada a una Nova York vespertina i freda, mentre la música ens prepara ambientalment per entrar a una festa mundana, en què el reietó Truman Capote esfilagarsa un monòleg enginyós i brillant, que el complau tant a ell mateix com als intel·lectualoides que l’envolten. El contrast entre el pla rural i el pla urbà, entre la imatge de l’indret que evocarà el primitivisme i la de la metròpoli culta… és un joc que Bennett Miller practica tot al llarg de la pel·lícula. En diverses ocasions veiem un Capote molt afectat -davant d’un taüt o qualsevol fet emocionalment punyent- i tot seguit, immediatament després, ens sorprèn trobar-lo alegre, celebrant vés a saber què. L’austeritat, lucidesa i eficàcia del guió troba, en el muntatge, un aliat valuosíssim. De manera molt eloqüent i agraïda, l’el·lipsi hi juga un paper molt plausible i agraït.
Potser era inevitable, però el desenvolupament dels diàlegs de presó -entre el condemnat Perry Smith i el Truman Capote delerós de material per a la seva obra- imposa massa una certa mecànica narrativa. Tens la sensació que s’hi acaba descrivint excessivament com va anar tot el procés de vampirització de l’assassí. Certament, ho justifica Déu-n’hi-do l’evolució afectiva i d’especulació/manipulació que segueix l’escriptor; però, així com el plantejament i el desenllaç del film se centren en els Truman Capote públic i privat -i la història del llibre A sang freda serveix perquè el coneguem més-, en tot el tros dels diàlegs de presó, els pols s’inverteixen un pèl: el novel·lista i les seves circumstàncies queden al servei del relat de com va nèixer A sang freda.
La pel·lícula no diu ben bé que tot el que va envoltar l’escriptura d’ A sang freda aboqués Capote a l’autodestrucció; però els rètols finals, que expliquen com va acabar l’home, indueixen a concloure una relació de causa-efecte entre el perillós joc d’estimació/aprofitament que va dur al límit i l’alcoholisme que minà letalment la seva salut. Diria que Bennett Miller i Dan Futterman potser han estat massa agosarats en aquest aspecte; probablement arrossegats per una plausible opció presa d’antuvi: renunciar al tòpic relat sobre la infantesa, els traumes de la qual solen justificar la dissort dels biografats -es limiten a fer-ho sortir fugisserament en els diàlegs de presó, en la típica estratègia seductora de Capote, per buscar la identificació amb l’interlocutor i endur-se’l cap on l’interessa, pel biaix de la "confiança". Tanmateix, juraria que l’autor de Música per a camaleons ja arrossegava prèviament una bona colla de problemes -i en tot cas el cas A sang freda, amb tota la càrrega destructiva i (auto)destructiva que va arrossegar, ho hauria "tan sols" catalitzat-.
Philip Seymour Hoffman està magnífic. No pas perquè incorpori un personatge "diferent", "rar", "excèntric"… de la mena que permeten els actors extrafer-se i, per això, endur-se maquinalment l’Òscar. No. Està esplèndid, no pas perquè imposti la veu i afecti el gest, imitant l’autèntic Capote. No. Està immens perquè, a partir d’aquesta caracterització, traspua les contradiccions sentimentals de l’individu que incorpora. I ho fa amb matisos, versemblança i humil sensibilitat, en un acte continuat d’encomiable lliurament, fins a la presumible extenuació.
Finalment, anoto que la pel·lícula no s’embolica contra la pena de mort; ni contra la Justícia, cega a les galdoses i atenuants històries personals dels delinqüents; ni es posa en contra la bona gent de Kansas, que malda per penjar els criminals. Capote és només una obra sobre Capote. La resta hi és, per si algú en vol parlar, però no és el tema d’aquest film.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Subscric les teves paraules, has reflexat bona part dels pensaments que vaig tenir al visionar la pel.lícula.
L’esperava amb candeletes, doncs a la tardor em vaig assabentar que estaven rodant una biopic de Capote amb una doble vessant: sobre ell, com a personatge, i sobre la gestació d’A sang freda. També sembla que rodaven una sobre el primer Capote, però ja no n’he sentit a parlar més.
Convinc amb què el guió és certament bo, però vaig trobar certes inexactituds que no entenc a què venen: per exemple, l’excessiu protagonisme de Harper Lee. Lee acompanyà Capote en el primer viatge que feu a Kansas i actuà una mica com a secretària personal, acertadament, doncs gràcies a ella Capote trencà el gel amb la gent de Holcomb, una població rural del profond Kansas que quedà estupefacta amb les robes, la forma de parlar i la veueta cridanera de Capote. Tampoc entenc què pinta l’escena de la festa per celebrar la publicació de How to kill a mockingbird, de la mateixa Lee, on sen’s presenta un Capote envejós i frustrat. Ben lluny de la realitat, doncs l’egolatria de Capote era tal que només envejava l’èxit dels qui considerava iguals en talent: Normal Mailer o Gore Vidal van ser durant dècades el blanc de la seva ira mordaç i la seva llengua viperina. Amb certa raó, doncs Mailer va guanyar premis amb La canción del verdugo, i Capote sempre denuncià públicament que era un plagi descarat del seu A sang…
La troballa estilística d’A sang… fou quelcom al què Capote no estava preparat. Ell mateix explica que l’assaig previ a la creació de la "novel.la real" (es llegeix com una novel.la però el contingut no és ficció, sinó pura realitat) el va realitzar amb Se oyen las musas. Se oyen neix fruit d’un encàrrec: Capote acompanyaria a una companyia de teatre de vodevil afroamericana en la seva tournée per Rússia, representant Porgy and Bess, i escriuria sobre aquesta incursió dins el tel.ló d’acer. El que havia de ser un article esdeveniren un munt de pàgines, on Capote relata les intimitats de la companyia i esboça uns retrats dels personatges reals i humans. Sense pèls a la llengua. Es decidí, doncs, que l’article el publicaria Random.
Capote era un personatge peculiar, i va enfrontar-se a A sang… amb l’apoteòsic èxit de Breakfast at Tiffany’s a l’espatlla. Perfeccionista malaltís, no comptava amb l’especial vincle que establiria amb els dos assassins. En el film, aquest triangle esdevé un binomi Perry-Capote que tampoc és del tot real: ens presenta un Dick tontaina i suficient i un Perry intel.lectual. A sang… el retrat que Capote fa dels dos assassins és ben diferent, ens presenta un Dick seductor, extremadament intel.ligent i manipulador, cervell de tota la operació, i un Perry border-line amb poca cultura i somnis de grandesa que es deixà manipular de tal manera per Dick que fou qui premé el gallet contra el pare de família. Capote s’encisà amb Dick, i s’identificà amb Perry.
Capote sofrí molt durant la gestació del llibre, s’enfrontà als fantasmes del seu passat i descobrí un odi-dependència envers els dos assassins, complicat per la pressió dels mitjans i la pressió que ell mateix s’excercia sobre si mateix. Problemes amb les drogues i l’acohol ja en tenia, però el part de l’obra i el posterior èxit descomunal el desequilibrà de per vida. Després de A sang… se li obriren les portes d’absolutament tota l’alta societat, que ell mateix es va tancar (seguint l’estel.la d’autodestrucció) amb Retrats, un recull de contes sobre personatges cèlebres de la època (Marilyn Monroe, Marlon Brando, Jackie Kennedy i sa germana…). Retrats és certament un aplec de retrats crus i despiadats, irònics i plagats d’intimitats i converses off the record que els personatges mantingueren amb ell de forma puntual o al llarg d’una amistat. Molts ho van veure com una traició de Capote envers el seu cercle i es convertí en un pària. Estimat i odiat per parts iguals, idolatrat i despreciat. La dècada dels 70 fou per Capote una espiral de degradació física i psíquica, una confusió entre chaperos que li robaven els quartos (i li xuclaven la vida), l’alcoholisme i la drogodependència. Durant tot aquell temps, anunciava als mitjans que estava escribint una obra mestra, i en publicà capítols en revistes, però la mort el trobà al 82 amb Plegarias atendidas encara sense finir.
Bé, potser m’he extès massa, però val a dir que Capote era tan complex i duia una càrrega emocional tan forta que tot i que es deixa entreveure en el film, no permet entendre la mangnitut del personatge. I és una llàstima. Ara bé, vaig disfrutar-la, i tot i que se’m va fer lenta en alguns passatges, la fotografia era excepcional, i el ritme molt coherent.