Club 7 Cinema

Dues hores de tediosa pel·lícula del patètic Vicente Aranda tarda el cavaller Tirant a penetrar Carmesina, la bellíssima i virginal filla de l’emperador. Aquí, no es tracta de parlar de Tirant i tot el que l’envolta, sinó dels esforços, indecisions i patiments d’aquest ben plantat cavaller per arribar a desflorar la donzella, amb l’ajut impagable i interessat de les cortesanes.

Amb pretensions de film de reconstrucció històrica i mitjans de producció propis d’uns pastorets de ciutat, aquest Tirant lo blanc és a meitat de camí d’una provinciana comedieta d’alcova i d’una senil i impotent cinta de pit i cuixa -que si Aranda l’hagués feta a l’època del cine "S", tot això que hi haguéssim guanyat.

No té cap importància si és o no fidel a l’obra de Joanot Martorell. Podríem discutir-li que en manllevi el títol i fins la sinopsi argumental; però està legitimitat a fer-ho. És freqüent i correcte que un literat, un dramaturg, un compositor, un cineasta… prenguin una història clàssica per construir la seva pròpia obra. Certament, aleshores sempre se sol parlar en termes de fidelitat o no a l’original. Però, en aquest cas, la misèria artística amb què Aranda esquitxa les pantalles ens ho hauria d’estalviar: no val la pena.

Les maniobres de Viuda Reposada per tombar la princesa cap al Gran Turc,  les de Plaerdemavida i Estefania en favor de Tirant i les de l’emperadiu en vers Hipòlit… són un simple pretext sainetesc, mentre barroerament es caricaturitza la decadència del monarca. Les clandestines i fogoses trobades entre els enamorats a penes serveixen per posar carn en pantalla i destilar un putrefacte i onanista sentit de l’humor.

S’encarreguen de dir que la tropa del Tirant són quatre arreplegats i, certament, te’ls ensenyen com a gent arrossegada, recollida de vés a saber on. Novament, una sorneguera, corcada, ironia desmitificadora amb què, si més no, s’intenta tapar la pobresa d’aquesta producció cinematogràfica -amb calés, entre d’altres, dels instituts de finances dels governs català i valencià-. Els decorats de Constantinoble fan riure, són ridículs. El vestuari… a la seqüència en què Carmesina i les cortesanes van cap al coit anhelat amb Tirant, van gornides amb disfresses que semblen talment de patges dels Reis Mags d’Oreint, dels del dia que la mainada va a esperar els Reis! I les batalles amb quatre gats mal dissimulats a base de pretensiosos i estèrils ralentins!

Per a incorporar Tirant, s’ha triat Caspar Zafer: un mascle inexpressiu, de plàstic molsut i amb pinta de galant de fotonovel·la barata. Per a collonar la figura de l’emperador, l’escollit ha estat Giancarlo Giannini, amb la corona que li balla -expressament, per a denigrar-lo fàcilment, com escau a una paròdia vulgar-.   Victoria Abril fa de Victoria Abril, en el paper de Viuda Reposada, caracteritzada com la dolenta madrastra de la Blancaneus, malèvola i nimfòmana -al pur estil groller d’aquell Papus de la Transició. Així de simple, així d’esquemàtic. Charlie Cox -el Giovanni Bruni del Casanova de Lasse Hallström- fa literalment el que pot per mantenir la dignitat del seu Diafebus, en contraposició a l’actor que fa d’Hipòlit (Sid Mitchell), reduït a poca cosa més que un cadell per a sadollar la vellesa pederàstica de l’emperadriu. Leonor Watling i Ingrid Rúbio, quan les deixen, hi aporten les úniques vibracions de debò. I Esther Nubiola dóna una Carmesina realment bella i creïble, tanmateix limitada a ser la imatge de noieta a desflorar per a la qual, si més no, Vicente Aranda ha fet això que, llastimosament n’hem de dir pel·lícula.

Tant se val si Aranda és fidel a les seves obsessions de sempre. Aquestes dèries són penoses i les maneres de treballar-les, nul·les artísticament. De misteri, com diuen alguns, en aquest Tirant no n’hi ha cap. Llevat del que, en revelar-se, ens explicaria la pocavergonya que l’ha fet possible.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!