Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

9 d'abril de 2006
6 comentaris

Tirant lo Blanc: tirar-se la blanca

Dues hores de tediosa pel·lícula del patètic Vicente Aranda tarda el cavaller Tirant a penetrar Carmesina, la bellíssima i virginal filla de l’emperador. Aquí, no es tracta de parlar de Tirant i tot el que l’envolta, sinó dels esforços, indecisions i patiments d’aquest ben plantat cavaller per arribar a desflorar la donzella, amb l’ajut impagable i interessat de les cortesanes.

Amb pretensions de film de reconstrucció històrica i mitjans de producció propis d’uns pastorets de ciutat, aquest Tirant lo blanc és a meitat de camí d’una provinciana comedieta d’alcova i d’una senil i impotent cinta de pit i cuixa -que si Aranda l’hagués feta a l’època del cine "S", tot això que hi haguéssim guanyat.

No té cap importància si és o no fidel a l’obra de Joanot Martorell. Podríem discutir-li que en manllevi el títol i fins la sinopsi argumental; però està legitimitat a fer-ho. És freqüent i correcte que un literat, un dramaturg, un compositor, un cineasta… prenguin una història clàssica per construir la seva pròpia obra. Certament, aleshores sempre se sol parlar en termes de fidelitat o no a l’original. Però, en aquest cas, la misèria artística amb què Aranda esquitxa les pantalles ens ho hauria d’estalviar: no val la pena.

Les maniobres de Viuda Reposada per tombar la princesa cap al Gran Turc,  les de Plaerdemavida i Estefania en favor de Tirant i les de l’emperadiu en vers Hipòlit… són un simple pretext sainetesc, mentre barroerament es caricaturitza la decadència del monarca. Les clandestines i fogoses trobades entre els enamorats a penes serveixen per posar carn en pantalla i destilar un putrefacte i onanista sentit de l’humor.

S’encarreguen de dir que la tropa del Tirant són quatre arreplegats i, certament, te’ls ensenyen com a gent arrossegada, recollida de vés a saber on. Novament, una sorneguera, corcada, ironia desmitificadora amb què, si més no, s’intenta tapar la pobresa d’aquesta producció cinematogràfica -amb calés, entre d’altres, dels instituts de finances dels governs català i valencià-. Els decorats de Constantinoble fan riure, són ridículs. El vestuari… a la seqüència en què Carmesina i les cortesanes van cap al coit anhelat amb Tirant, van gornides amb disfresses que semblen talment de patges dels Reis Mags d’Oreint, dels del dia que la mainada va a esperar els Reis! I les batalles amb quatre gats mal dissimulats a base de pretensiosos i estèrils ralentins!

Per a incorporar Tirant, s’ha triat Caspar Zafer: un mascle inexpressiu, de plàstic molsut i amb pinta de galant de fotonovel·la barata. Per a collonar la figura de l’emperador, l’escollit ha estat Giancarlo Giannini, amb la corona que li balla -expressament, per a denigrar-lo fàcilment, com escau a una paròdia vulgar-.   Victoria Abril fa de Victoria Abril, en el paper de Viuda Reposada, caracteritzada com la dolenta madrastra de la Blancaneus, malèvola i nimfòmana -al pur estil groller d’aquell Papus de la Transició. Així de simple, així d’esquemàtic. Charlie Cox -el Giovanni Bruni del Casanova de Lasse Hallström- fa literalment el que pot per mantenir la dignitat del seu Diafebus, en contraposició a l’actor que fa d’Hipòlit (Sid Mitchell), reduït a poca cosa més que un cadell per a sadollar la vellesa pederàstica de l’emperadriu. Leonor Watling i Ingrid Rúbio, quan les deixen, hi aporten les úniques vibracions de debò. I Esther Nubiola dóna una Carmesina realment bella i creïble, tanmateix limitada a ser la imatge de noieta a desflorar per a la qual, si més no, Vicente Aranda ha fet això que, llastimosament n’hem de dir pel·lícula.

Tant se val si Aranda és fidel a les seves obsessions de sempre. Aquestes dèries són penoses i les maneres de treballar-les, nul·les artísticament. De misteri, com diuen alguns, en aquest Tirant no n’hi ha cap. Llevat del que, en revelar-se, ens explicaria la pocavergonya que l’ha fet possible.

  1. La seua obra amb el cinema és pot ressumir en tirant-se a les blanques.

    Molt allunyat dels grans autors de cinema de novela històrica que en volta de prestigiar encara més a través del cinema, la desdibuixa fins a la banalitat.

  2. Certament és gairebé un nyap de pel.lícula i que fa valorar encara més la novel.la de caballeries. I encara és més trist quan sents parlar en Tirant i companyia ja no en castellà, si no en anglès i subtitulat en castellà, per acabar-ho d’adobar. Terrible.

    Vinga, salutacions Vador

  3. Porca misèria… i anhel de suicidi. De veritat. Això és un insult per nosaltres. Ens queda el consol de què, del Quixot, també n’han fet nyaps. Quan no hi han diners… ni persones amb talent… el resultat és aquest. Com a país, per suposat, no hi mereixem més, què collons.

  4. Tu ja l’has dit ben bé. Potser veurè la pel.li en DVD per curiositat, però no tinc gens, la veritat. Fa poc de temps que vaig llegir la novel.la autèntica, en català antic, en versió resumida, però amb l’essència del llibre d’en Joanot Martorell.

    Una pena. L’Aranda fa temps que feia de coses potables, però els ultims temps, res de res.

    Un salut,

    JULIÁN.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!