Club 7 Cinema

United 93 sorprèn i, davant de la magnitud tràgica dels fets que s’hi evoca ?l’11-S?, esdevé una lliço d’ètica i de respecte. Goso dir que, per a nosaltres que a distància, televisivament, vam ser testimonis d’aquells esdeveniments, United 93 resulta necessària.

Situem-nos. L’11 de setembre de 2001, uns terroristes segresten 4 avions amb l’objectiu d’estavellar-los a Nova York i a Washington. Amb tres d’aquests aparells, van encertar el blanc; però no, amb el "United 93". Assabentats per telèfon mòbil de l’atac al World Trade Center de Nova York, els passatgers del "United 93" es van rebel·lar contra els segrestadors, evitant que aquell Boeing 757 anés a parar contra la Casa Blanca. En dur-ho al cinema els nord-americans, podríem esperar-ne un melodrama patriòtic, una epopeia de dimensions bíbliques o un film de catàstrofes: la cosa, però, no va per aquí. United 93 està feta a la manera d’una rigorosa i enèrgica recreació documental.

Llicenciat a Cambridge i periodista de formació, el director britànic Paul Greengrass  (1955), ja va esmerçar un llargmetratge anterior, Bloody Sunday, a reconstruir uns fets luctuosos. En aquella ocasió foren els esdeveniments del 30 de gener de 1972, a Derry (Irlanda del Nord), i ja hi acredità una manera de fer cinema vibrant i gairebé documental ?premiada al Festival de Berlín amb el màxim guardó del certamen, l’Ós d’Or?. Com a periodista, Greengrass havia treballat a la televisió i s’especialitzà en el conflicte irlandès, per la qual cosa coneixia a fons el material que treballava. Ara, per a tirar endavant United 93 ha contactat amb els familiars i amics de les víctimes que anaven a l’avió ?alguns dels quals són els que hi van parlar per mòbil, durant el trajecte?; s’ha entrevistat amb controladors aeris, pilots i personal de navegació; s’ha documentat a fons sobre els terroristes implicats en aquells sagrestos, sobre els vols civils i militars previstos per al matí d’aquell 11 de setembre… De fet, alguns dels controladors aeris civils i militars que apareixen a la pel·lícula no són pas actors, sinó autèntics professionals que s’interpreten a si mateixos ?per bé que només uns quants van estar de servei aquell dia?

Us recomano que, si us interessa, llegiu la resta d’aquest article quan hàgiu vist la pel·lícula.

Certament, United 93 se centra en el trajecte fatídic d’aquell avió; però, de cap manera, no pot obviar el que mentrestant anava passant a Nova York i a Washington, perquè hi va estar totalment lligat i, sobretot, perquè els passatgers van rebel·lar-se en ser conscients d’aquells altres esdeveniments. Els fets de l’11-S, doncs, conformen el context intrínsec del film i s’hi integren com a contrapunt narratiu del que té lloc dalt del Boeing 757. Ara bé, tothom els coneix: milers de vegades hem vist pel televisor i en fotografies les imatges de les Torres Bessones en flames i ensorrant-se; per tant, calia buscar-hi un angle nou, una perspectiva diferent. Aquí rau el primer gran encert de Paul Greengrass: els reconstrueix de manera indirecta, a través de l’activitat quotidiana dels controladors aeris i com, el matí d’aquell 11 de setembre, passen de la normalitat rutinària, a la perplexitat vertiginosa davant el que van trobant-se, fins a l’impacte de l’evidència increïble i esgarrifosa. Per l’esbiaix d’aquells professionals de la navegació aèria, Greengrass aconsegueix fer-nos reviure el procés que nosaltres mateixos ?telespectadors? vam seguir aquell dia. I, atenció, perquè així també ens hi implica: en la mesura que ho revivim, ens situem mentalment en el moment que passaven aquelles coses, just quan l’avió "United 93" volava cap al seu destí mortal.

Valent i diàfan, Greengrass no s’està d’assenyalar irresponsabilitats greus en l’estament militar i en la cúpula política del país, durant aquells moments crucials; per bé que no aposta ni per la denúncia ni pel pamflet. En canvi, homenatja els controladors, pel paper que van tenir al llarg de tota la crisi. Es tracta d’un reconeixement a gent normal i corrent, professionals competents, que posen tots els seus coneixements i tota la seva capacitat racional per resoldre una situació que els depassa i que finalment se’ls en va totalment de les mans, perquè tot s’escapa a qualsevol plantejament comprensible, en aquells moments. Els controladors aeris actuen com a éssers humans, senzills i diversos, moguts per la raó. I els passatgers del "United 93" també són gent normal i corrent, tant o més diversa encara, que han coincit en el vol per simple atzar, que responen al segrest com a éssers racionals, però es veuen abocats a una gesta de la qual no se’n canta la heroicitat, sinó el que té d’acció desesperada, límit.

A les primeres imatges del film, veiem gent que resa: seran els botxins. Gairebé al final, en un moment de moltíssima tensió, resen tots, segrestadors i segrestats; cadascú pel seu cantó, cadascú amb la respectiva religiositat. Per un instant, alguna cosa els uneix, a part de la fatal coincidència en aquell vol. Víctimes i botxins tenen rostre humà, a United 93. Els terroristes actuen amb convicció cega, però no sense tensió ni indecisions. Formen part del passatge humà de l’avió. Ni els dimonitza ni els jutja. Per descomptat, tampoc no els justifica. Per a Greengrass, d’una o altra manera, tots ?segrestadors i segrestats? són víctimes de la irracionalitat humana, que du a uns individus a matar ?i matar-se? en nom de Déu, el mateix Déu, que ho és de tots.

Per tal de reforçar la sensació de realisme, Greengrass ha reproduït el vol en temps real, des que s’enlaira fins que cau; sobretot, els trenta minuts en què els passatgers van plantar cara. I ha optat per treballar amb actors no gaire coneguts i, com ja hem comentat, amb alguns actors no professionals. Els rostres, l’aspecte de la gent que apareix en aquesta pel·lícula, té poc a veure amb les figures emmotllades amb què Hollywood habitualment disfressa de "naturalisme" la realitat. S’ha volgut reflectir el caire heterogeni d’aquell passatge: gent del carrer, homes de negocis, estudiants, pares, mares, avis, membres de la tripulació… A més, la càmera ?mòbil, inquieta i perspicaç? els segueix de prop, a una distància pudorosa i tanmateix acompanyant-los; amb nervi, vigorosa, atenta al seu alè vital: es pot dir que ens hi fa presents, ens en fa testimonis.

Cal reconèixer que, de manera hàbil, el cineasta hi incorpora subtilment alguns recursos del cinema de catàstrofes; però esquiva del tot que la pel·lícula quedi encaixada en les convencions d’aquell gènere que té en Aeropuerto el títol més emblemàtic.

Fins aquí les meves notes sobre la pel·lícula. Permeteu que hi afegeixi unes reflexions de Paul Greengrass:

Paul Greengrass ha dit: "(..) En aportar la seva mirada sobre un esdeveniment concret, un cineasta hi pot veure alguna cosa que va més enllà del mateix esdeveniment i toca l’essència mateixa de la societat. United 93 l’hem feta amb aquesta idea". Pensa que la història del "United 93" dóna una perspectiva inèdita sobre la guerra contra el terrorisme: "Quaranta persones ordinàries, homes de negocis, estudiants, pares o avis, ?diu? tan sols van tenir trenta minuts per encarar el repte de la nostra època. Mentre nosaltres estàvem encara enganxats davant els televisors, ells ja feien la guerra al terrorisme" (..) "Després de 11-S, ens veiem obligats cada dia a prendre l’opció que els passatgers van haver de prendre, entre quedar-se passius o reaccionar. S’ho van plantejar i ho van discutir abans de decidir-se. L’estavellamenta del "United 93", l’únic aparell que no va encertar el blanc, és sobretot la història d’un grup de persones molt sàvies i valentes"

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!