Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Benvingut sigui un thriller progressista nord-americà. Avesats com estem a rebre pel·lícules d’acció i violència amarats d’ideologia reaccionària, celebrem que s’hagi produït, distrubuït i estrenat Syriana. No sé què ens passa, als europeus -i com més presumptament d’esquerres, pitjor- que, davant els escadussers films d’aquesta mena, de seguida correm a assenyalar-ne el "discurs políticament liberal" i similars etiquetes prejudicials, com perdonant-los la vida, com si una proposta o denúncia realment progressista provinent dels Estats Units d’Amèrica no pogués ser sinó una entremaliadura de nens rics que van de progres. Ai, la vella i hipòcrita Europa! En fi, passem a parlar més en concret de Syriana.
Llegeixo que el director i guionista Stephen Gaghan ha manllevat el títol del film, Syriana, als neo cons ianquis -és el terme amb què fan esment al projecte polític i econòmic que han dissenyat per a l’Orient Mitjà-. En efecte, el qui va escriure el guió de Traffic -tapís d’històries entrelligades, sobre el tràfic de drogues entre Mèxic i els EUA-, ara ha trenat un thriller que denuncia els tripijocs de les empreses petrolieres nord-americanes, en combinació amb la Casa Blanca, els lobbys neo conservadors i les corruptes monarquies del Golf Pèrsic, per mantenir el control del negoci, mentre els EUA engreixen les seves pròpies reserves de cru i, als països de l’Orient Mitjà, se’ls condemna a l’endarreriment secular, sotmetent-los a tiranies, mentre els islamistes aprofiten la injustícia per a estendre’s i els radicals l’exploten per a reclutar nova sang i terroristes suïcides.
Pel·lícula coral, Syriana es confegeix com un gran trencaclosques, les peces del qual són ben diverses: la CIA, l’FBI, dues multinacionals petrolieres, un poderós bufet d’advocats, empreses assessores, emirats, agents en actiu, espies caiguts en desgràcia, fiscals, investigadors, directius, experts, secretària d’Estat, prínceps hereus, pares, fills, dones… I, per si això fos poc, alguns personatges juguen a dues o més bandes i l’acció transcorre ara a Washington, ara al Líban, ara a Suïssa, ara a Chicago, ara al Golf Pèrsic, ara a Marbella… Gairebé tot ben encaixat, muntat cinematogràficament de manera alterna, passant suaument d’un país a un altre, d’un personatge a un altre, d’un front de l’acció a l’altre; però no tan sols combinant les seqüències, sinó lligant-les significativament. Per exemple, el fill d’un brillant, idealista i jove economista americà té un accident a la piscina marbellina d’un emir i el muntatge ens ho relaciona amb el que li passa a un altre fill: el del paquistanès emigrat als pous del Golf, que queda tràgicament en atur com a conseqüència de les -fosques- operacions de compra entre multinacionals i governs.
El joc de miralls entre els diversos personatges és prolífic: l’irreflexiu, imprudent, però granat agent CIA que encarna George Clooney i l’intel·ligent, jove i candorós universitari incorporat per Matt Damon; les dones respectives -el·líptica, la de Clooney-; l’agent Mussavi i el mateix Clooney; el cínic, pervers, poderós advocat que interpreta Christopher Plummer i el prometedor, virginalment disponible i expert jurista a qui dóna vida Jeffrey Wright; el reclutador radical islamista i el conseller de progrés en què es converteix Damon, i fins i tot la maniquea contraposició entre el príncep hereu bo i el seu germà, el príncep corrupte… També podem establir correlació entre diverses situacions argumentalment deslligades, com ara el previst segrest i assassinat del príncep i el segrest i tortura que pateix George Clooney.
Ran de l’estrena de Syriana ha corregut la brama que no s’hi entén res. Francament, això em sembla exagerat, desafortunat i, llastimosament, de possibles efectes desmotivadors -cara a possibles nous espectadors per al film. És cert que has d’anar encaixant les peces del puzzle, però tampoc no resulta tan complicat ni, sincerament, no crec que ho sigui gaire, de complicat. Tanmateix, hi ha algunes de les peces finals, d’aquelles amb què acabes de completar el total, que potser no queden prou clares -però afecten més a la valoració global de la pel·lícula que no pas a la seva comprensió-. Exactament, qui és el boc expiatori del bufet d’advocats amb què es paga la fusió de les dues empreses petrolieres? Quin preu realment aquesta "víctima" ha de pagar al govern nord-americà? Com sap els detalls de l’operació final contra el príncep bo, l’agent CIA de George Clooney? Aquestes preguntes obren un ventall de possibles respostes interpretatives, però pràcticament no canvien la tesi del film: l’oportunisme, l’especulació i la corrupció són al poder i l’idealisme o la simple defensa del be comú n’estan marginats, quan no perseguits o eliminats.
L’irònic happy end de Syriana no pot ser més eloqüent. Els interessos estan salvats i ho celebren amb una alegre, gran festassa; mentrestant, l’assessor derrotat ha plegat veles i torna al refugi familiar. Els morts han mort i els que oli remenen els dits se’n segueixen untant. L’expert jurista ja no és verge i torna a casa, amb el pare que l’engega a dida… Un happy end típic de Hollywood, tanmateix bufetejador, càustic, corrosiu, políticament valent.
He dit que aquelles preguntes irresoltes podrien qüestionar la valoració global de la pel·lícula, perquè la intervenció final de George Clooney, no prou explicada, sembla que respongui més a les exigències de "tancar" el thriller amb una durada comercialment acceptable, que no pas a l’evolució argumental, narrativa i dramàtica. I, si fa no fa, el mateix per al boc expiatori: deixar-ho el·lípticament atorga un caire precipitat a la festassa final, en què vas buscant la cara que hi falta -… qui hi falta?-.
Syriana posa el dit a la llaga d’interessos creats. En clau de ficció, esdevé una denúncia més sòlida que el Fahrenheit 9/11, de Michael Moore -per bé que no tan sorollosa-. Paradoxalment, Syriana ha trobat un forat per a col·locar-se en la temporada dels Òscar, Globus d’Or…, però, en canvi, no congriat l’èxit que, si més no, es mereix per la denúncia política que formalitza. En aquest sentit, em recorda el cas de l’esplèndida The Insider -Títol espanyol: El dilena; títol francès: Révélations; Títol italià: Dietro la verità– , de Michael Mann, una denúncia impecable i implacable de les martingales de les tabaqueres nord-americanes que, malgrat les nominacions, els actors -Al Pacino, Russell Crowe- i el vigor amb què Mann va dirigir-la, passà amb més pena que no pas glòria per la nostra taquilla. Pel que fa a Syriana, potser és que el "no a la guerra" era per a molts poca cosa més que un eslògan i, sobretot, un crit anti-PP; potser és que, per a molts, l’entreteniment al cinema només pot ser alienació; potser és que estem saturats de denúncies polítiques que cauen al sac de gemecs; potser és que… simplement, mirem cap a un altre cantó.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic molt d’acord amb la valoració política de la pel·lícula, i a mi també em van dir que "no s’entenia res" (després d’anar-hi), i francament s’entén tot. Si bé hi ha parts que no te les masteguen, resulta fàcil entendre que tot-i-que-tu-no-ho-has-vist el protagonista té els contactes necessaris per assebentar-se de certa informació, etc etc. Res que justifiqui el "no s’entén res" (vaja, si un està despert a la butaca).
I ara que t’ho llegeixo, sí que potser el film acaba de forma precipitada, potser sí que acabes una mica amb la sensació de coitus interruptus. Que hi farem.
No obstant, quina valoració artística en fas de la pel·lícula? Perquè tot i ser valenta i d’alt valor documental, jo personalment dubto de si qualificar-la de notable o simplement de "passable". Vaig sortir del cinema indignat com a "humà" del que pot fer la meva pròpia raça (perquè m’ho crec tot del que vaig veure, no-se-per-què), però no vaig sortir emocionat per haver vist una obra mestra del cinema.
Nota: Comentaràs V de Vendetta??