Club 7 Cinema

No mataràs, de Krzysztof Kieslowski, constata la tràgica impotència dels principis humanistes davant l’actuació criminal de l’home i, el que n’és una projecció col·lectiva, la pena de mort. Obra visualment riquíssima, narrativament impecable i temàticament prolífica, No mataràs (1988) sobresurt estèticament per damunt de la resta que componen el Decàleg i anuncia la magnificiència artística de posteriors films de Kieslowski, especialment, l’enigmàtica i captivadora Doble vida de Verònica (1991) i la pletòrica i culminant trilogia dels colors: Blau (1993), Blanc (1993) i Roig (1994).

Sinopsi: Un home està passant un examen, després de quatre anys d’estudis i quatre de pràctiques, per esdevenir advocat. Això el du a verbalitzar grans conceptes sobre la Justícia i la seva funció social. Un noi deambula, tot esperant un taxi. De dalt un pont, mira els cotxes que hi passen per sota, els llença una pedra i provoca un accident. Un taxista va per netejar el seu cotxe. Groller, es fot amb una pobre noia i no atén una parella que necessitaven el seu servei de transport. Finalment, el xicot deambulant pujarà en aquest taxi i, de retruc, el flamant advocat s’estrenarà.

Temàticament, No mataràs és un al·legat contra la pena de mort. Per si mateix, d’un valor i una vigència absoluts. Tanmateix, cal tenir present el moment en què Kieslowski filma la pel·lícula. A Polònia, la dictadura del general Jaruzelski -al poder des del cop d’estat de 1981- havia significat un enduriment cruel del règim comunista; però no havia aconseguit apaivagar la força imparable de Solidarnosc, sindicat catòlic de resistència combatent. El 1988 quedaven només tres anys perquè caigués el Mur de Berlín. Certament, en aquell moment, ningú no es podia ni imaginar que l’atzucac de la Perestroica soviètica acabaria en l’ensorrament de l’imperi de la falç i el martell que dominava, com aquell qui diu, mig món. Però, indiscutiblement, era una època d’incerteses, de neguit polític i de brots molt sovintejats de revolta popular i repressió policíaca i militar. Clarament oposat al règim, intel·lectualment Kieslowski no combregava tampoc amb les consignes dels opositors, catòlics. Així, decidí acceptar la proposta del seu amic i col·laborador, l’advocat -defensor de represaliats polítics- Krzysztof Piesiewicz, de fer una sèrie de televisió de deu capítols sobre els Manaments de la Llei de Déu, de manera que cada episodi tractés d’un manament diferent: "Estimaràs Déu sobre totes les coses", "Santificaràs les festes","Honraràs pare i mare",  "No mataràs"… Era el Decàleg, en què el cineasta explora la vigència dels principis bàsics del cristianisme, en el context contemporani (a la realitat d’una ciutat com la Varsòvia dels anys vuitanta), per tal de desmitificar-los com a nova utopia, la utopia a què s’estava lliurant cegament la societat polonesa, ja massa castigada per una altra utopia -la comunista- des de feia anys i panys. Allò que interessa Kieslowski és el dubte, l’interrogant i l’enriquiment intel·lectual i espiritual que comporta pensar-hi; en contraposició a l’esterilitat de la consigna i a l’alienant submissió a la doctrina. Gràcies a la seva alçada artística, No mataràs trascendeixi el lloc i la circumstància del film, per trobar el que d’universal tenen les reflexions que planteja.

A No mataràs, Kieslowski constata, amb serena i tràgica perplexitat, la impotència dels principis humanistes -els que defensa el personatge de l’advocat defensor- davant l’actuació criminal de l’ésser humà. Descriu de manera freda, gairebé a la manera d’un informe científic, tant l’actuació assassina del noi, com la de l’Estat -a través de l’activitat consuetudinària del botxí i de la maquinària judicial-. En cap moment les justifica, simplement les mostra. Al xicot, li atorga un munt de possibilitats d’estalviar-se els crims, però no les hi aprofita. Despietat, enderiadament destructiu, el noi mata i remata, si bé es revela sensible: no és un ninot monstruós al servei d’un thriller, sinó un individu que tragina una dolorosa ferida interior. Kieslowski i Piesewicz no el "disculpen", li dónen dimensió humana. Pel que fa a l’Estat, tampoc no aprofita les ocasions per a evitar el crim: no escolta l’al·legat del defensor, ni l’avinentesa del Tribunal ni l’oportunitat última de la Cort Suprema. L’engranatge institucional funciona maquinalment, amb la implacable lògica racional d’un corpus jurídic: tampoc no són una "diabòlica" colla de sanguinaris. Entre uns i altres, al final, qui queda en pantalla és l’advocat, sol, bramant enmig de la Natura. La condició humana és complexa i negar-ho du a la devastació.

Narrativament, No mataràs s’estructura en tres vies diferents -una per personatge: advocat, noi, taxista- que conflueixen. Es tracta de tres camins que avancen "paral·lelament", fins que es troben; però que el muntatge cinematogràfic interrelaciona des del primer moment. Les paraules inicials de l’advocat es projecten sobre els esdeveniments posteriors. Les accions que veiem fer al noi i al taxista abans que coincideixin, ens permeten "conèixer-los" millor d’antuvi i "complicar-nos" els posteriors judicis morals. Com sempre en Kieslowski, la relectura del film, un cop vist, ens permet descobrir la riquesa semàntica del muntatge -entès com una manera d’expressió artística, més enllà de la simple tècnica de juntar plans-.

Visualment, No matarás compta amb el gran treball d’Slawomir Idziak. Kieslowski, al llarg de la seva filmografia, anà canviant de director de fotografia; mentre que es mantenia fidel amb el mateix compositor musical, Zbigniew Preisner, i el mateix guionista, Piesiewicz-. Significativament, Slawomir Idziak fou el responsable de les obres més estilitzades de Kieslowski –No mataràs, La doble vida de Verònica i Tres colors: Blau-: autèntics exercicis de deconstrucció visual de la realitat, per a obrir la imatge a una percepció que vagi més enllà de la pretesa veritat del realisme. En el cas de No mataràs, la planificació de cada escena respon a una estratègia gairebé documental, expositiva; però, el viratge fotogràfic lleva la mixtificació colorista de la realitat i permet que els espectadors ens distanciem de les imatges. A més, gràcies a ombres o objectes opacs que parcialment ocupen la superfície dels plans, el personatge protagonista hi queda reenquadrat, remarcat cara a la percepció que en rep l’espectador. I tot un festival de portes de vidre fosc, de reflexos en aparadors, de fotografies emmarcades… que, més enllà de la magnificiència el plaer estètics, van obrint finestres que "desmunten" el simple registre del que hi ha davant la càmera, que ens suggereixen altres consideracions, que ens predisposen a qüestionar el parany de l’objectivitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!