Club 7 Cinema

Film que denuncia el tràfic d’armes, El senyor de la guerra resulta tan discutible des del punt de vista cinematogràfic com admirable per l’abast i la contundència de l’acusació que llança sobre el negoci armamentístic mundial. Anem a pams.

El guionista i director neozelandès Andrew Niccol ha encarat El senyor de la guerra com una "falsa ficció". Tota la pel·lícula està narrada en off pel personatge de l’ucraïnès emigrat a la Little Odessa de Nova York que incorpora Nicolas Cage. Les imatges queden com una il·lustració del seu relat ?sobre com entra al negoci i n’esdevé el millor comerciant? i algunes escenes hi aporten una certa dramatització. De manera que el conjunt pren un ostensible caire documental, per bé que els personatges són ficticis i les situacions, com a màxim, es basen en fets reals ?com ens ho remarquen als títols de crèdit finals?. En aquest sentit, Niccol s’avé totalment a la moda actual de barrejar documental i ficció.

Res no hi fa que el ritme fílmic sigui intens, gràcies al muntatge vigorós, al moviment gairebé incessant dels personatges a l’interior dels plans i a les angulacions de la càmera, a vegades excèntriques de debò; res no hi fa que l’acció de la pel·lícula salti constantment entre l’Àfrica, Berlín, Uraïnia, la Nova York més selecta i la més industriosa… El senyor de la guerra va perdent força cinematogràfica a mesura que es va confirmant com un producte de vocació essencialment didàctica i divulgativa, que renuncia a un autètic treball artístic en benefici de la causa que exposa.

Com bé assenyala la sempre interessant Eulàlia Iglesias, en la seva crítica publicada a Benzina ?número 5, de juliol de 2006?, Niccol treballa amb referents notables com el Martin Scorsese d’ Un dels nostres. Permeteu que, ara i aquí faci un petit parèntesi, per assenyalar l’ "homenatge" que el director ret a un film que alguns estimem particularment i que ens l’hem mirat moltíssimes vegades: Rumble Fish (La ley de la calle, Francis F. Coppola, 1983). Vinga: en una escena, Yuri (Nicolas Cage) deixa calés al seu germà petit, Vitali (Jared Leto) ?sempre fotut i malcontent de no sap ben bé què?, i tot seguit Yuri li pregunta "per què?", provocant la perplexitat de Vitali, que, davant la insistència inquisitiva del germà, li va contestant amb una altra pregunta: "què?", en un diàleg de sords, ben carregat de significat. El mateix diàleg absurd en què, a Rumble Fish, s’emboliquen Mickey Rourke (Motorcycle Boy) i Matt Dillon (Rusty James). Ja està, perdoneu el parèntesi; però no me n’he pogut estar!

El personatge de Vitali ve a ser com el contrapunt íntim ?moral?? del protagonista, Yuri. "Company d’armes" de son germà, l’ajuda fraternalment en moments clau; però no el segueix, ja que no mostra cap interés pels diners que el "negoci" li permetria remenar, ni per la matèria amb què es trafica. De fet ell, que ha encaixat malament haver hagut de deixar l’Odessa ucraïnesa on va nàixer i crèixer, s’evadeix desesperadament d’aquest món i d’ell mateix, combinant una certa falera per l’alcohol amb l’esnifada salvatge de cocaïna. Andrew Niccol, però, no aconsegueix perfilar-lo prou i es limita a utilitzar-lo per posar sobre la taula la bogadejada dialèctica droga-armes i, quan li convé, el fa servir com a heroi d’una ètica que ja no es porta. Jared Leto hi posa la pell i, sobretot, els posats de rebel. Però, francament, se’ls veu el llautó. I és que resulta d’allò més fàcil ?i simple? posar un plançó tan bon xicot al costat d’un cínic monstruós com Yuri

El cinisme de Yuri, d’una peça, sense buscar ni justificacions, ni expiacions de culpes que no s’arrosseguen, que persisteix de cap a cap de pel·lícula, sense que se’l sotmeti a cap altra consideració moral que mostrar la coherència i el caire reeixit de la seva immoralitat cega i sorda: aquí rau un dels grans encerts d’Andrew Niccol. Perquè la monstruositat de Yuri és la del mateix comerç armamentístic: la dels que remenaven l’oli durant la guerra freda i la dels que han aprofitat la desbandada general a l’antiga URSS; la dels que fabriquen metralletes, canons, helicòpters i bombes, i la dels sanguinaris cabdills africans que els ho compren. L’habilitat de Yuri per saltar-se embargaments de l’ONU, controls de policia i esquivar situacions compromeses  és tan l’exaltació d’un prodigi ?gairebé digne d’un 007? com la crònica de la hipocresia política internacional que manté intactes els buits legals per on venen la mercaderia criminal alguns països ?entre els quals, pel que sembla, cal incloure els components Consell de Seguretat?. Yuri, doncs, esdevé el reflex metafòric dels que s’enriqueixen amb les transaccions que, al capdavall acaben amb la vida d’éssers humans, de criatures innocents i de gent que malda per sobreviure. Aquest Yuri fictici encarna el capitalisme ferotge, desproveït d’ètica, que se les campa pel nostre món.

Des d’aquesta perspectiva al·legòrica, pren una dimensió força interessant l’impecable i abnegat oficial de la Interpol que incorpora Ethan Hawke. El mateix Yuri en remarca el respecte exquisit a la legalitat i, en aquest sentit, el titlla: "d’espècie en via d’extinció". Certament, el final que Andrew Niccol li reserva, a aquest agent, quan gairebé ha enllestit la feina, assenyala la perversió de les garantíes jurídiques amb què podríem comptar els ciutadans honrats; o, ras i curt, l’imperi absolut dels interessos per damunt del Dret Internacional i de qualsevol consideració de tipus ètic. En aquest personatge de Hawke ?cada cop més habitual en films nord-americans de denúncia política i social?, hi ha un contundent al·legat contra la globalització que de debò tiren endavant els neoliberals.

Arribats a aquest punt, podríem replantejar-nos el paper que hi juga Vitali, el germà petit. Podem prendre’ns-el igualment com la metàfora d’un cert jovent disconforme, que aguanta neguitosament, entre evasions de tota mena. Però, ni així no acaba de funcionar el personatge. I és que Niccol, autor dels guions d’ El Show de Truman (Peter Weir, 1998), de La Terminal (Steven Spielberg, 2004) i dels de les seves pròpies pel·lícules: Gattaca (1997), S1mone (2002), a El senyor de la guerra ha caigut al parany de fer trampa emocional. I no només amb aquest personatge. Hi ha algun moment fins i tot escandalós: quan l’avió carregadíssim aterra d’emergència en una carretera transitada per tot de gent que gairebé sense ni adonar-se es troben amb l’aparell al damunt, es crea un efecte final de tensió a base de col·locar una criatura asseguda al mig de la carretera i les rodes de l’avió que s’hi acosten… patètic!

No deixa de ser entrat en calçador, també, tot el que envolta Ava Fontaine (guapíssima, Bridget Moynahan), la model que Yuri cobeja de sempre i acaba per ser-ne la dona i mare del seu fill. En aquest cas, en part, fins el valor al·legòric s’esvaeix. Què preten, Niccol, fent que justament sigui una model? Representar la superficialitat de la dona objecte que es traginen els mascles de les altes finances? Potser la veu com l’encarnació perfecta del cinisme còmplice per part de qui s’aprofita dels diners sense voler saber d’on venen? A més, la història personal d’ella, amb el drama dels seus pares, resulta una altra patètica trampa de guió, com per a  justificar el tomb que fa la noia, però… adonem-nos que, ben bé, aquest tomb final, la noia el fa ?incomprensiblement? en dos temps: quan descobreix l’activitat real del marit i quan se’n va de casa definitivament, ella. Per què, aquests dos temps? Mentrestant, ha mantingut la hipocresia, ella? No tenia la història dels pares al damunt? Què ha esperat a anar-se’n, a comprovar que el marit l’ha tornada a enganyar? Finalment, l’ha feta decidir més la qüestió de "mentida" que la de l’"activitat real" d’ell, com en un melodrama convencional?

En canvi, el confort tipus Manhattan que els calés de Yuri donen a aquesta dona ? intencionadament ben remarcat al llarg de la pel·lícula? projecta lúcidament un interrogant agosarat sobre l’origen de les fortunes que coven el benestar en què ens emmirallem la societat occidental. Aquell pis luxós, que recorda tant els d’alguns films de Woody Allen… ens convida a plantejar-nos, si més no a partir d’ara, com és possible? D’on surt, realment, tot aquell luxe?

Finalment, no puc acabar sense esmentar el treball de Nicolas Cage, lliurat totalment al personatge: fred i tanmateix amb un cor que li batega, expeditiu i alhora amb tot d’eficaces sortides pallassívoles… és creïble com a fill, germà, espòs, negociant, barrut, murri, espavilat… I, sobretot, li hem d’agrair que, com a productor, hagi fet possible un film tan políticament inconvenient com El senyor de la guerra.

Títol original Lord of War. Títol francès i italià Lord of War. Títol espanyol  El señor de la guerra. Director i guió Andrew Niccol. Repartiment Nicolas cage (Yuri Orlov), Jared Leto (Vitali Orlov), Bridget Moynahan (Ava Fontaine), Ethan Hawke (Jack Valentine), Donald Sutherland (veu del coronel Oliver Southern), Eamon Walker (André Baptiste).

Sinopsi Nascut a UcraÏnia abans de la caiguda del Mur, Yuri arriba als Estats Units amb els pares, fent-se passar per emigrants jueus… Negociador audaç, aconsegueix fer-se un lloc en el comerç de les armes. La fortuna que guanya li permet d’aconseguit també la dona que l’ha fascinat de sempre, Ava. En paral·lel a la vida de marit i pare ideal, Yuri esdevé un dels més importants traficants d’armes clandestins del món. Fent servir els seus lligams amb els països de l’Est, s’embolica en operacions cada cop més arriscades i cada vegada aconsegueix anar esquivant Jack Valentine, l’agent de la Interpol que no el deixa de petja. Des del seu luxós apartament a Nova York fins al palau de tirans africans, Yuri juga més i més fort. Segur de tenir la sort del costat seu, manté impecablemnt la doble vida, fins que les coses es compliquen…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!