Club 7 Cinema

El director afroamericà Spike Lee, més que no pas pel·lícules, fa joints. Sempre ho posa als títols de crèdit inicials "A Spike Lee Joint". Els que això de l’anglès no ho dominem gaire, hem de consultar al diccionari què caram és això d’un joint: de les diverses accepcions, em quedo amb les de l’"slang" nord-americà, és a dir, tasca, tafureria, porro… I, certament, bona part dels seus films solen ser com una "passada", com una passejada entre indolent i sorneguera per entre personatges urbans, amb què llança una llambregada irònica sobre la societat i els problemes de convivència, especialment, el racisme. En el cas d’ Inside Man, Spike Lee s’ha rendit a les exigències d’un gènere imperant a Hollywood -el thriller-, sense tanmateix renunciar a fumar-se el(s) seu(s) joints; amb la qual cosa ens ha donat, més que un film rodó, un producte intel·ligent, lúcid, murri, entretingut, diventit en alguns moments, que Déu n’hi do com capgira les coses.

Valoració orientativa (sistema provisional), puntuació sobre 5: Guió: 3, Muntatge: 4, Ritme: 5, Direcció: 4, Interés temàtic: 3 

Sobre dos pilars fonamentals s’ha estructurat tot  Inside man. D’una banda, la mecànica implacable, contundent, sorollosa, dels films policíacs i d’ "atracament perfecte". Un agent solitari i de carrer topa amb un dels assaltants i, a partir d’aquí, es desferma una maquinària gairebé militarista d’ocupació de l’espai -al voltant del banc de Manhattan- i del temps i rítme fílmic. De mica en mica, cada vegada més policies, més cotxes amb llumetes i més grans, progressivament més prepotents. De cridar a la gent que no passin per davant de la porta es passa a les típiques cintes de plàstic que barren el carrer i finalment entren al terreny de joc les tanques metàl·liques. Gairebé com un espectacle de rock. De fet, no tarden a encendre’s focus que il·luminen l’"escenari" -l’entrada a l’edifici-, més al servei de l’espectacle -televisiu- que no pas per necessitats de la policia. Mentrestant, a l’interior del banc, l’altra cara de la mateixa moneda. El cap dels atracadors desplega el seu pla perfecte amb precisió milimètrica, tracta els ostatges com a ninots al servei del seu mecanisme de rellotgeria: amb moviments calculats, rabents, els fa baixar, deixar els mòbils, canviar de roba… Deixa clara la seva posició prepotent, els distribueix pels despatxos bancaris, en una mena de remenat astutament mixtificador…

Per altre cantó, el muntatge cinematogràfic va contradint la fredor inhumana d’aquests operatiu policíac, delictiu i fílmic. Alternades amb les musculades seqüències de thriller, introdueix imatges i escenes senceres significatives. El personatge de Denzell Washington -titllat de "Serpico"- i el seu col·lega -Chiwetel Ejiofor-, experts negociadors de la NYPD, aporten el quinqué, la reflexió, la facultat de pensar més enllà del que preveuen els protocols i, també, la capacitat d’equivocar-se, la mirada incrèdula, el neguit, la gosadia i, per què no, arrosseguen l’ombra del dubte, la foscor inherent a la condició humana. Però Inside man no cau al parany del maniqueisme. No divideix els personatges en categories de bons i dolents. A base de petits detalls, a vegades de manera subtil a voltes de forma massa explícita, deixa entreveure el caire corpori tant dels policies com dels atracadors, ens els mostra de carn i ossos, dotats també de febleses, imperfeccions, sentiments… Deixen de ser simples ninots al servei d’un espectacle. I el mateix fa amb els ostatges: n’hi ha que exterioritzen el pànic, n’hi ha que ho fan veure, alhora que es va trenant el joc de confusió que se’ns proposa.

És a través dels diversos personatges -principals, secundaris o simples figurants- que Spike Lee pren el pols a la societat malalta de racisme i d’integrisme. En el cas d’un ostatge sikh amb turbant, la policia el tracta amb prejudicis -és una àrab!, diuen- i li prenen el turbant com a possible amagatall d’armes de destrucció, però, després ell, ofès, es nega a cooperar amb els detectius i a ajudar en la salvació d’altres persones, atrinxerat en la religió. Els emigrants dels paísos de l’Est, els negres, els blancs, els jueus… tot va sobreeixint, sense vessar gaire, però vessant. I d’aquest tot, no cal dir que sobresurt el cas emblemàtic que representa el desllorigador argumental del film, una ignominiosa altra cara d’una tragèdia, de la qual no esmento res, per no aixafar la pel·lícula a qui no l’hagi vista.

Les institucions són les que surten més mal parades de llambregada social que Spike Lee efectua a Inside man. Dels cossos policíacs, queda ben clar el fet que el factor humà en desmenteix l’aparença pètria: al cap dels investigadors l’atabala sobretot que el facin aixecar de matinada, el sergent madur recorda traumàticament la primera vegada que va veure una arma apuntant-lo… Dels bancs, en veiem ben bé el que atresoren, el confort que dónen als seus accionistes i la mena d’ètica que els mou la diguem-ne "obra social". Dels polítics i els seus assessors d’elit…

Deixo tan sols esbossada una reflexió: en aquesta pel·lícula, els "homes amb causa" deixen descol·locats tant la maquinària policíaca com les institucions moralment corcades. Possible metàfora del paper dels EUA com a policies del món?

Ara bé, Inside man és sobretot, per damunt de tot, un film d’atracament "perfecte", amb fortes dosis de thriller psicològic. Defuig la simple convencionalitat amb els ingredients que acabem de comentar i, també, gràcies a intercalar, en flash-forward fotogràficament virats, els interrogatoris als possibles ostatges -cosa que li permet rebaixar espectatives sobre la resolució de l’atracament i, alhora, dur-la a l’atzucac on la du. Tanmateix, Spike Lee no s’ha pogut estar d’afegir-hi un final explicatiu, massa explícit i que dóna als personatges principals el paper que un producte made in Hollywood exigeix. Certament, això no és Caché (Michael Haneke, 2005) i no es podia deixar penjat el final; però tampoc calia que ens ho detallessin tant.

Finalment, una altra nota tot just esbossada: la música, la banda sonora. Novament i significativament, Spike Lee hi aporta vigorosa música ètnica. Tanmateix, algunes escenes les introdueix amb música que trenca de manera maldestra el to del film -per exemple, algunes represes d’activitat dels segrestadors-.

Director Spike Lee. Guió Russell Gewirtz. Fotografia Matthew Libatique. Música Terence Blanchard, amb cançons complementàries d’ A.R. Rahman. Repartiment Denzel Washington (detectiu Keith Frazier), Clive Owen (Dalton Russell), Jodie Foster (Madeline White), Christopher Plummer (Arthur Case), Willem Dafoe (Captain John Darius),  Chiwetel Ejiofor (Detectiu Bill Mitchell).     

Sinopsi Una colla d’homes, gornits de pintors, entren armats a un banc de Manhattan i en segresten el personal i part de la clientela. La policia encercla l’edifici i els atracadors executen el pla perfecte que han dissenyat. Mentrestant, el principal accionista del banc (Christopher Plummer) contacta amb una intermediària d’upa (Jodie Foster) perquè, negociant amb els assaltants, aconsegueixi salvar un secret custodiat a la cambra cuirassada del banc. La policia posa al capdavant de l’operatiu un expert negociador (Denzell Washington), que mantindrà un pols psicològic amb el fred cap dels atracadors (Clive Owen).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!