Els fills de na Carme Junyent amb una senzilla frase m’han encongit el cor i alhora l’han omplert de pau i tendresa. Una breu frase plena d’amor, sense additaments, senzilla, neta, com la mare era. “La nostra mare s’acaba de morir”. Ella, tan viatgera, feia des d’uns mesos ençà l’últim tram del seu camí.
L’havia vista sovint pels carrers del barri, el pas decidit, la mirada intel·ligent fixa en un objectiu invisible per als vianants, vestida de fosc sense cap mena d’artifici ni en el vestit ni en l’ésser, d’acord amb el seu criteri lliure d’imposicions, fonamentat en coneixements i conviccions sòlides, però oberta a la pregunta i a la reflexió si en algun moment sentia la punxada del dubte, com en la defensa del no desdoblament del gènere gramatical i l’impacte incessant de la violència patriarcal contra la dona. Em regalà un llibre, senzill i natural com ella, on vaig saber que convivia amb la prosopagnòsia, ho explicava amb bonhomia, amb un punt d’humor i era aquesta la raó que em refrenà algun cop aturar-la pel carrer.
Carme Junyent, lingüista, així se la coneix i coneixerà acadèmicament, però, malgrat ser-ho, no pot ésser adjectivada fredament com a tal. No era tan sols una estudiosa de les llengües, n’era una enamorada, apassionada per la vida de la manifestació comuna, angoixada per la desaparició de tants tresors únics, entristida i escandalitzada per la indiferència davant de la debilitat social de la nostra llengua. Ha dedicat els últims anys de la seva vida a denunciar-ho, a exemplificar-ho, a culpabilitzar-nos també amb raó i sense cap mena de por, a despertar-nos la consciència i a cercar-hi solucions. Ha estat, doncs, lingüista-activista social de la nostra llengua.
Conegué molts pobles, moltes gents, però el seu poble fou sempre el de la naixença, Masquefa, el lloc on aprengué que “les coses més senzilles omplen la vida de color”, una mena de divisa del que ha estat la seva manera de ser. En coneixia motes de llengües i només en tingué una, la llengua que estimà fins al final, fins a l’últim alè.
“La nostra mare s’acaba de morir”, és dur i tendre alhora. Als seus fills estimats els voldria dir que na Carme Junyent, la seva mare, la nostra mestra seguirà sempre viva en la nostra memòria, mai estarà sola, perquè aquella nena de Masquefa de carona estimadora, galtes rosades i ulls vius és avui una dona catalana universal.
Gràcies, gràcies Carme Junyent per tot el que tan sàviament i generosa ens has donat!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Preciós record, Carme Laura.
Gràcies, Mireia.