El fil roig es desfila, el patriotisme nacional s’aprima, el seu color, roig de sang en els temps difícils, ha perdut intensitat, és avui tan sols un record del que era. Ha mort un patriota català, en Josep Espar i Ticó. Fou el jove que primer entonà el dia llunyà del 19 de maig de 1960 el Cant de la Senyera al Palau de la Música. Els fets del Palau. La seva veu tingué la força del tro. El catalanisme polític i actiu havia renascut.
Un home bo, fidel a Catalunya, enamorat de la seva llengua, cultura, terra i gent. Un home generós, culte, infatigable impulsor d’aquell amor amb tota mena d’activitats. Un home important, intel·ligent, creatiu, culte, amb un saber estar modest, sense demanar res per a la seva persona però insistent en l’exigència que cadascú de nosaltres treballés per a la comprensió i plenitud nacional.
Josep Espar i Ticó fou un gegant, de l’estirp d’homes i dones que en els anys foscos alçaren la veu i cridaren per a despertar-nos, per a fer-nos saber que un altre futur era possible i que ells estaven disposats a construir-lo i a dedicar-hi la seva vida. I ho ha complert amb escreix.
Aquell jove alt, fort, idealista cantà l’himne de la Senyera, l’enarborà per damunt del seu cor en senyal de llibertat i l’ha seguida alçant fidel fins a l’últim alè.
Josep Espar i Ticó, descansa en pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!