102: Xuta Catalunya

A Bob Dylan, que hui fa 68 anyets!

Enguany el Barça està que se n’ix i ens n’han donat, ens en donen i ens en donaran per dalt, per baix i per tots els costats: fins i tot m’ha sorprés vore com les televisions estatals, madridistes per defecte, anuncien -amb una certa desgana, tot s’ha de dir- l’imminent partit a Roma. Tot siga que al final no perda, que llavors també ens en donarien per davant i per darrere. I clar, com el Barça és «més que un club» els catalans s’ho fan a trossos* i ja es veuen amb un peu fora d’Espanya… sense saber que Espanya és Catalunya, però això ja són peres d’un altre tabac. La història és que, no sé com ni per què, ja fa temps que m’envien correu no sol·licitat de certa empresa més aïna utòpica i no per això menys exigible: un de tants, dos dies abans de la final de la Copa anunciava amb bombo i planxes la previsible plantada al titular del trofeu «a València (Catalunya del Sud)». No és això, Lluís Companys; no és això…

* Fer-s’ho a trossos és una expressió molt roscana que vol dir emocionar-se amb una cosa concreta o embogir d’alegria.

No sé vosaltres, però a mi això de «Catalunya del Sud» no em fa gens ni miqueta de gràcia, si no és en el mateix context valenciclopèdic de llegenda urbana segons la qual Raimon els retrucà una volta als catalanets que ells eren «valencians del nord». I no per causes sociològiques, que a mi me la bufa -i no me la constipa- que els valencianets normals i corrents puguen llegir això com un insult; ni per causes historicistes, que ja sabem -o deuríem saber- que mai hem sigut una franquícia de l’antic Principat de Catalunya, sinó un Regne independent però federat: a mi això em toca els collons perquè fa bona la màxima aquella que resa que ací a Valéncia hi ha blavers, però allí a Catalunya tots són blavers! Més encara si tenim en compte que, com és lògic, Catalunya del Sud és la part del Principat al sud dels Pirineus, en oposició a la Catalunya del Nord!

I una altra qüestió: la identificació que es fa sovint d’un equip de futbol amb la ciutat, el país. Certament, com asseguren els historiadors, en temps menys favorables el Barça fou motor d’integració d’immigrants a Catalunya i principal ens normalitzador del català quan el seu ús estava prohibit. En canvi, estos dies a mi em sorprenia també que quasi tots els càntics i estralejos dels aficcionats per Canaletes foren en castellà, la qual cosa demostra l’antiga facultat integradora del futbol, però potser també anuncia la dificultat de la normalització en l’era audiovisual. Això i que els principals defensors de les llibertats catalanes siguen un manxec i un camerunés, est últim poc interessat en les llengües minoritzades; bo, a banda d’un exòtic indígena de la Catalunya de l’Est i un entrenador del Bages que els obliga a escoltar Coldplay abans de cada partit!

Amb tot, independentment de si la xiulada tingué seguida o no -que n’hi hagué, i això ja és prou-, quasi m’hauria estimat més que haguera guanyat el Bilbo, prou més humil i casolà i, al remat, tan espanyol com l’altre. I pareix que a Valéncia també, per com l’afició basca multiplicava les poques camisetes blaugrana que gosaven exhibir-se pels carrers. Per cert, la imatge que acompanya est apunt no està retocada: efectivament, eixe és Oliver Aton (Kyaputen Tsubasa en la versió original) amb els colors de l’equip barceloní amb el qual guanya el Real Madrid per sis a cinc… i el Valencia per tres a dos!

Captain Tsubasa

Un japonés, capità del Barça!? Globalització o sacrilegi?

2 pensaments a “102: Xuta Catalunya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*