Rosca amb all

El concert de Madrid, del qual podeu vore un estracte ací damunt (amb Toni Caravan a la bateria!), ha sigut l’últim de la roda de presentació del seu primer disc durant l’any passat -i, pel que es desprén del tríptic del cicle, programat en substitució d’Uc- després de sengles presentacions al Depòsit, Ca les Senyoretes, l’Horiginal, el Teatre La Clau i la Casa de la Marquesa , algunes d’elles a duo només amb Jacobo a la guitarra o el Recu’ a les tecles (o Manel Rodríguez al recitat); la resta, amb pràcticament tot el combo jazzístic que l’acompanya en el disc que, a banda dels dos mitgers adés nomenats, són Julio Fuster al contrabaix i Jordi Rodríguez a la bateria (en substitució del Pere Munuera), els quals sonen com l’Esbjörn Svensson Trio -concrets però efectistes- durant els passatges instrumentals.

Potser per això hi ha diversitat d’opinions entre la pulcritud del disc o la catarsi dels concerts; la sublimació quan s’acompanya del quartet o la proximitat quan canta amb l’únic acompanyament de la seua guitarra. O la del Jacobo. O amb el piano de Recuerda. Opinions com a culs i per a gusts, colors: per començar, l’Hugo és capaç no només de defendre les seues cançons ell a soletes, sinó que a més les despulla, les acarona i les fa més íntimes encara, com els escoltellets dins dels llençols; amb la banda -i quan el so acompanya com al concert de Gandia-, els arranjaments del disc es manifesten reals, potents però subtils sota la veu avellutada i greu de l’home Mas.

El disc tampoc enganya: gravat l’agost del 2008 (!) en els TigruSStudio del fill del Tano, la llarga maceració d’un any i mig es traduïx en l’acurada mescla d’Elies Kinder Fuster, sempre amb la fetilleria inconformista d’Hugo. De les sessions analògiques enregistrades en eixe antic cine de Gandia no han eixit les bateries d’alguna peça i la musicació de La fàbrica de Martí i Pol en la seua versió completa, de la qual tinc molt bon record quan la cantà acompanyat per Jacobo la nit del primer Recital dels Innocents i que belleu s’incloga un dia que ploga en alguna antologia d’anti-singles. Diu que Pepito, el propietari de l’estudi i tècnic durant la gravació, es burlava prou del «ñordo-jazz» de Mas i companyia (no debades, pel mateix estudi han passat Los Perros, els Motocross o els Harrysons); en canvi, el responsable de la masterització n’elogiava la calidesa de les pistes de veu i es preguntava com dimoni l’havien enregistrada amb tanta perfecció.

Del contingut líric del disc, a banda de les sis musicacions de sengles poemes de Josep Ribera (La nuesa i Vertigen), Ester Xargay (Daltabaix d’una sextina), Manel Rodríguez-Castelló (Cançó de l’alba), Miquel Martí i Pol (Set poemes d’aniversari) i la precoç tolosana Charlotte Kαλπακις (Je dors), la poesia d’Hugo és eròtica en Novella, dramàtica en Quarta paret, messiànica en Música pàl·lida II, i tràgica en Hepàtica: en esta última el poeta invoca un nom propi que també apareix en altres manifestacions de la seua obra; concretament, en el títol d’un poema publicat en l’antologia Ponts de paraules dels Amics de Joan Valls:

La ciutat on Bel

I

Tota la nostra Pentàpolis,
Oberta per a tu en sa més impúdica nit,
Renaix aquest matí entre la pols i la cendra.
Encara els automòbils conserven
Les estàtues de sal al voltant
I hi ha restes de foc
A la llum que apareix des de les cantonades.
El sofre, als racons, amaga als gossos
les pistes dels seus orins.
Hivern.

Irreverent ciutat de cananeus.
Gomorra i Seboim ressuscitades
De la seua apostòlica abjecció
I de la seua derrota.
La nostra vida sencera
Enfrontada als desitjos del Pare etern.

I, mentre el fred les voluntats aquieta,
Continuem adormits junts
(Encara que tu ja no hi ets)
I aquesta solitud reviu
El vertigen i les nàusees
Que em portàreu l’atropina i tu.

Ja no som bons als ulls de Déu. 

La complexitat de la retòrica hugomasera, tan allunyada de la lírica casolana explícitament reivindicativa a la què ens hem malacostumat des dels dies de la Nostra Cançó, s’aproxima tant als usos purament literaris que sorprén la facilitat com els versos casen perfectament amb les músiques, tant en les composicions pròpies com en les musicacions d’altri; no només en els moments d’spoken word o de recitat pur i dur, sinó especialment en les parts cantades de La nuesa, Vertigen, o -notablement- La cançó de l’alba, un dels talls més accesibles del disc junt amb Daltabaix d’una sextina o el No he sabut mai  -malgrat que la versió enregistrada d’aquella no siga del gust de la seua major admiradora-. A mi la que menys m’apanya, ni en el disc ni en el directe, és la cançó de bressol de la Kalpakis, siga per la tonadeta o per la dicció patoesa d’Hugo, el qual sempre ha sigut més proficient en portugués: per a gusts, això que he dit adés.

En tot cas, amb l’opinió contrastada d’una personeta de confiança i els vots favorables dels lectors d’esta bitàcola, està clar que el disc d’Hugo Mas és el millor de l’any 2009, per davant inclús del segon de Botifarra, premiat com el millor disc de folk pels gabiots de l’Enderruck (els quals, per cert, pensen que l’Hugo és de Gandia); cal dir que el dels Arthur Caravan no entrava en consideració perquè ja el descartí l’any passat en favor del d’Inòpia i que, encara que el d’Hugo té data d’edició a finals de l’any passat, no va ser presentat oficialment fins hui fa exactament un any, al Depòsit de l’Olleria: anit, al Cine Goya, actuaven dos cansautorets però Hugo Mas és, en paraules de Teresín, «com si l’Ovidi haguera ressuscitat!». O, com ja vaig proclamar fa un any, visca Hugo Mas (i la mare que el va parir)!

Cal dir també que el boniquet Cançons en blanc i negre de Miquel Herrero i els Autòmats entrarà en concurs l’any que ve ja que oficialment encara no l’han presentat; potser en la 5a Intercomarcal Cabotista, a celebrar…