una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Al replà de l’escala [Dos]

Deixa un comentari

Al principi em vaig pensar que es devia sentir sola. Que venia a veure’ns perquè volia una mica de companyia. No és que sentís compassió, només mirava d’entendre-la, potser per evitar d’emprenyar-me cada cop que veia a través de l’espiera aquella dona plantada davant de la porta de casa. A mi no m’han agradat mai les visites sense concertació prèvia, i el sol fet de sentir el timbre ja m’emprenya. Però quan el timbre sona insistentment no tens més remei que deixar estar el que feies i atansar-te a la porta. Durant unes setmanes el ritual era sempre el mateix, amb petites variacions.

Sóc al sofà. Sona el timbre. L’ignoro. Sona dos cops més. Miro per l’espiera: ella amb una plata de carxofes.
Sóc a l’ordinador. Sona el timbre. L’ignoro. Sona dos cops més. Miro per l’espiera: ella amb un bol de confitura.
Sóc a la cuina. Sona el timbre. L’ignoro. Sona dos cops més. Ella amb un gerro i flors blanques.

Normalment es presentava amb una bata gruixuda de color marró i sabatilles de feltre. Els cabells despentinats, amb unes bosses fosques sota els ulls, i un somriure que mai no acabava de desxifrar. Em deia, Hola, no sabia si hi éreu, però com que he vist llum… I jo ja notava el tuf que emanava el seu alè. Conyac, crec. A vegades, el gat treia el cap en sentir-nos a la porta… I au, Que quin gat més bonic, que si jo a la masia en tinc molts, que sempre m’han agradat tant els gats. I vinga a fer-li moixaines. I ell, estranyament, es deixava fer.

Al replà de l’escala:
U.

Aquesta entrada s'ha publicat en Al replà de l'escala el 27 de febrer de 2012 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.