Boja pel català

El català, ja se sap, és una de les llengües més riques en el món. Pensem, a tall d’exemple, als centenars d’adjectius; n’hi ha alguns sorprenentment d’estrafolaris, si més no per mi que no soc una catalana nativa. Per no parlar de la multitud de dites i frases fetes que sens dubte enriqueixen encara més la llengua. Aquestes línies no són el lloc adient per fer una llista de paraules extravagants, però és cert que m’ha sobtat la riquesa d’aquest idioma, tan variat com les zones en què es parla. De fet, n’hi ha prou amb desplaçar-se uns quants quilòmetres per ensopegar (heus aquí un verb tan curiós!) amb pronuncies, mots i dites diferents.

Així i tot, cada vegada més el català tendeix a passar en segon pla. Quantes vegades hem entrat en una botiga, hem demanat una informació i la dependenta ens ha respost en castellà? Per si no n’hi hagués prou, darrerament m’arriben notícies de metges que es refusen a fer servir el català a l’hora d’atendre els pacients i de joves que s’estimen més comunicar-se entre ells en castellà que no pas en català. Doncs jo em faig la pregunta més senzilla del món: “Per què?”. De debò que no ho entenc: si, per una banda, el català té a disposició una terminologia mèdica pròpia (és suficient anar-la a buscar al portal Termcat), per l’altra disposa també d’un llenguatge del carrer que els joves podrien ben fer servir. En aquest darrer cas, seria molt interessant descobrir quines són les frases col·loquials utilitzades de manera més freqüent.

Per acabar, què s’hi podria fer per posar remei a la plaga del castellanisme? La solució més immediata i de fàcil actuació seria a escala individual. Ben mirat, cadascú de nosaltres pot posar el seu gra de sorra. Si insistim a parlar en català i exigim que el nostre interlocutor ens respongui també en català, potser contribuirem en la difusió de la llengua, si bé és possible que el nostre interlocutor ens enviï a pastar fang. Tanmateix, si volem realment que el català se sobreposi al castellà, cal prendre mesures dràstiques des de dalt: cal imposar unes normes que obliguin la ciutadania a incloure el català en el seu dia a dia. En altres paraules, si el govern i les institucions catalanes no s’hi arromanguen, no acabarem enlloc.

Encara som a temps, perquè em fa l’efecte que el català és encara prou viu per a no perdre’l. Està a les nostres mans, i seria una veritable llàstima estar-nos d’actuar i deixar-lo estar en mans de qualsevol moda o tendència.