Boja pel català

La vida és complicada per si mateixa, però si tens alguna discapacitat, és encara més difícil. Sigui la que sigui la teva discapacitat, al llarg dels anys, tindràs molts més entrebancs i problemes que els de les persones “normals” (faig servir les cometes perquè ells pensen que tu no ets normal).

Per què se m’ha acudit escriure aquesta saviesa? Doncs perquè jo mateixa tinc una discapacitat física des del naixement. Això no obstant, sempre he gosat tirar endavant com si res, la qual cosa m’ha permès fer uns avenços increïbles. Que quedi clar, estimat lector: no vull envanir-me, ni busco la teva compassió. T’explico el perquè d’aquest inici inhabitual per a una redacció. No és un tema que hagi escollit, sinó que és una mena de reflexió que, en tot cas, em permet deixar clar el que penso i alhora practicar el meu català escrit.

Doncs, en néixer em va faltar l’oxigen, cosa que m’ha provocat danys permanents al sistema nerviós. Per tant, tinc dificultats per moure’m i, sobretot, per coordinar els moviments. Sort, però, que la meva patologia –anomenada paràlisi cerebral– no afecta el meu cervell, així que mai no he perdut les meves capacitats cognitives. Per consegüent, he pogut dur a terme els meus estudis de manera excel·lent i esdevenir una bona traductora. Gairebé mai no he vist les meves discapacitats com a un entrebanc, sinó com a una oportunitat per a posar-me a prova i per a sentir una gran satisfacció quan he aconseguit fer alguna cosa sola, amb la meva força de voluntat.

Potser estaràs pensant: “Per què, llavors, has decidit escriure sobre aquest tema?”. La resposta és senzilla: per a desfogar-me. Sí, per a fer sortir una ràbia que tinc a dins aquests dies. Normalment, soc una persona positiva i optimista, però en l’última setmana unes persones m’han tret de polleguera. Sense entrar-hi massa en detalls, el fet que m’ha empipat és l’actitud d’algunes persones. Una vegada aquest episodi m’ha passat per telèfon i moltes altres pel carrer. Persones desconegudes em miren, em parlen com si no els comprengués, com si tingués un trastorn mental. No sé si m’explico, però quan aquestes persones em veuen en una cadira de rodes o escolten la meva dicció no tan clara com hi estan acostumats, pensen automàticament que jo no puc entendre-les i comunicar-m’hi. I, després, què fan? Eviten la meva mirada, s’adrecen a la meva assistenta o, en el cas d’una conversa telefònica, em parlen molt lentament i amb el to que es fa servir quan es parla amb un nen. Pobres d’elles!

Segurament la meva reacció és una mica exagerada, sobretot si penso que aquests individus no em coneixen gens ni mica. Així i tot, no comparteixo el seu capteniment, resultat dels seus prejudicis o de la seva por a afrontar tot allò que és diferent. Fins i tot pot ser que no sàpiguen com actuar i se n’avergonyeixen. Tanmateix, aquestes no són en absolut unes bones excuses per tractar una persona discapacitada d’aquesta manera. Així que, estimat lector, espavila’t i obre els ulls. El món és ple de diferències i, precisament en aquestes diferències, hi deu haver l’harmonia a través de la qual flueix la vida. No evitis la diversitat, examina-la, respecta’n la naturalesa. Si molt convé, t’assabentaràs i et sorprendràs de coses en les quals mai havies pensat i aprendràs a veure el teu entorn des d’una altra perspectiva, sigui positiva o negativa. Això et permetrà assolir un major grau d’intel·ligència, que ara mateix tanta falta et fa.