“La riquesa és com l’aigua salada: com més se’n beu, més set produeix”
(citació d’Arthur Schopenhauer)
La riquesa és un concepte ambigu: hi ha qui se sent ric amb pocs béns i hi ha qui no es considera gaire ric tot i tenir béns de tota mena. Aquest fenomen passa des que existeixen les classes socials, o sigui, des de quan l’home viu en societat, on hi ha els rics per una banda i els pobres per l’altra.
En tot cas, és innegable que d’ençà del capitalisme la manera de percebre la riquesa ha canviat de manera radical. En la societat capitalista tot gira al voltant del guany; en altres paraules, cada feina que es duu a terme, cada producte que s’introdueix en el mercat, cada servei que s’ofereix a determinades persones tenen com a objectiu principal guanyar diners. Al final, és tanta l’obsessió del guany que, de vegades, la qualitat del que s’ofereix disminueix considerablement. I si parlem de capitalisme, hem de parlar de consumisme: una tendència en augment, sobretot durant les últimes dècades, alenada pels mitjans de comunicació, que inciten insistentment i ininterrompuda a comprar i adquirir nous productes. Els consumidors compren cada vegada més béns, encara que no els necessitin. L’impuls a adquirir més productes fa que la gent se senti més rica després de cada nova compra. Tanmateix, es tracta d’un parany, d’una il·lusió: de fet, les persones no només s’omplen de béns fútils, sinó que també acaben empobrint-se sense adonar-se’n.
Al cap i a la fi, ens trobem davant d’una paradoxa: si bé últimament les persones aconsegueixen amb prou feines un lloc de treball estable, el sistema sociocultural ens invita a consumir perquè els diners continuïn circulant. Estem segurs que hem de perseguir la riquesa tant sí com no? Potser seria més convenient estar satisfets amb el que tenim i començar més aviat a estalviar el nostre modest capital.
