Boja pel català

Fa poc he començat a llegir el llibre “Si m’ho permeteu” de Josep Maria Virgili i Ortiga, catedràtic d’institut de llengua catalana emèrit. Es tracta d’un text escrit d’una manera molt entenedora i amena, i inclou tant l’experiència de l’autor en la docència com l’anàlisi lèxica del català; fins i tot, explica el desenvolupament de les paraules i com hem anat a emprar-les al llarg del temps. Doncs aquí voldria destacar uns aspectes d’allò més interessants de la primera part del llibre (més endavant, pot ser que publiqui una altra entrada amb unes reflexions sobre la segona part).

Primer de tot, donem una mica de context. Ja se sap que darrerament el català està molt influenciat pel castellà. De fet, “el procés de castellanització va començar cap al segle XVI, així que el català va esdevenir una llengua subordinada al castellà”. En principi, “els autors dels diccionaris antics no percebien que aquesta subordinació representés cap perill”, cosa que ha permès que s’hi introduïssin molts castellanismes. Lamentablement, aquest fenomen ha anat empitjorant: “els diccionaris moderns no sols no van esmenar els antics, sinó que van acceptar cada vegada més castellanismes”. A més a més, el mateix Virgili i Ortiga afegeix: “L’entrada de castellanismes no enriqueix pas la llengua, sinó que l’empobreix perquè bandeja tota una riquesa de mots que fins ara teníem”. De fet, em sembla absurd que hàgim d’emprar mots estrangers quan en la nostra llengua ja tenim paraules adients per a expressar els mateixos conceptes.

Així i tot, per sort, encara hi ha molts parlants genuïns, els quals s’expressen en català autèntic. Per això, encara hi ha esperança que el català sobrevisqui.

Per l’altra banda, “també el castellà ha pres, al llarg de la història, tota una colla de mots catalans. En alguns casos, són mots que el català havia pres prèviament d’altres llengües”. Es veu, doncs, com les llengües tendeixen a barrejar-se en entrar en contacte les unes amb les altres. Trobo que és un fet d’allò més interessant, que cal tenir en compte si hom vol entendre l’origen de certes paraules.

Ara, si volem filar prim, us presento uns exemples de paraules esmentades en el llibre i que creia erròniament que eren correctes a còpia de sentir-les en els mitjans de comunicació catalans.

• “No em dona la gana” es diu “no em rota”. La primera frase és un calc del castellà, mentre que la segona pertany al català genuí. Curiosament, a la sèrie de 3Cat Com si fos ahir sí que fan servir l’expressió catalana correcta —per tant, ho aplaudeixo—, però és una excepció en els guions audiovisuals.
• Abans dèiem “el curs que ve”, “la setmana entrant”, “una vila a prop de la meva”, “un familiar acostat”; en fi, hi havia un munt de sinònims que testimoniaven la riquesa del català. En canvi, ara es tendeix a emprar indistintament l’adjectiu “proper”. Malament, molt malament.
• Mots perfectament catalans han canviat de significat: el verb “avorrir”, en català genuí, significa “tenir aversió a algú o a alguna cosa”; en canvi, ara vol dir “embafar-se” o “fastiguejar-se”.
• El verb “seguir” havia estat sempre transitiu (seguir una persona, un vehicle, un criteri, una norma, un camí); ara s’empra indistintament per al significat que sempre havíem expressat amb el verb “continuar”. Per tant, seria millor continuar fent servir el verb “continuar” 🙂
• “L’única cosa” és un calc del castellà; millor dir “la sola cosa”.
• Llevat que sigui el participi de “sentir” (“No he sentit mai aquesta cançó”), “sentit” és un castellanisme; el mot català és “seny”.
• Encara que “endavant” no és pas rebutjable, “avant” és el mot català genuí que hauríem de preferir.
• En lloc de dir “porta tres mesos treballant” o “porta tres mesos a Barcelona”, hauríem de dir “fa tres mesos que treballa” o “fa tres mesos que és a Barcelona”.

En conclusió, molta gent titlla aquest fenomen d’evolució lingüística. Si bé és cert que cada llengua evoluciona a la seva manera i amb el seu ritme, “no podem acceptar que aquesta evolució serveixi d’excusa per a justificar la castellanització del català”. Dit en altres paraules, “no és la mateixa cosa l’evolució natural d’una llengua, l’anomenada evolució interna, amb l’evolució que provoca la subordinada d’una llengua a una altra”. Per culpa d’aquest biaix cognitiu, ens trobem davant a una subordinació servil que converteix la nostra llengua en una “llengua mirall del castellà”.

Espero que tot plegat serveixi com a demostració que el català és una llengua ben viva. Com ja he dit en entrades anteriors, encara som a temps per a salvar el català, si ens esforcem a fer-lo servir cada dia. Tothom hauria de llegir aquest llibre de J. M. Virgili i Ortiga a fi d’entendre a fons la riquesa lèxica i cultural del català.

Fa gairebé un any vaig escriure un article amb les errades més freqüents amb què topo quan sento parlar català. Ara hi torno perquè la tendència a equivocar-se està a l’alça.

Sobretot a la ràdio, continuo detectant l’ús erroni del verb “donar-se compte”, quan en català n’hi ha un de més senzill, o sigui “adonar-se”. Recentment, sempre a la ràdio, en lloc del verb “enxampar”, vaig sentir el verb “pillar”, que evidentment és propi del castellà. Per no parlar dels mots crossa “bueno”, “vale” i “pues”, uns calcs típics del castellà. Aquí es veu la influència tan forta d’aquest últim, ja que en realitat el català té els equivalents adients (respectivament, “bé”, “d’acord” i “doncs”).

Caldria, doncs, poc esforç per a mantenir viu el català. Si tothom el fes servir en el seu dia a dia, ja seria un gran pas endavant. Si no, seria una veritable llàstima perdre una llengua tan rica. De fet, el català té un cabal lèxic tan ample que n’hi ha prou amb desplaçar-se pocs kilòmetres per escoltar una parla diferent. Per exemple, del camp, a Lleida en diuen “tros”. Als Països Catalans podem trobar també variants lèxiques, com ara “re”, apòcope de la paraula “res” que es fa servir per donar un to més informal o per relaxar la pronúncia.

En definitiva, aquesta és una crida perquè no es malparli del català; en canvi, hem de defensar-lo i fer-lo servir més sovint. Només si en reivindiquem l’ús, sortirà guanyant i sobrevivint. Tant de bo al final esdevingui una llengua oficial. Visca el català!

Ara mateix, com la majoria de vosaltres, suposo, estic molt contenta perquè —per fi!— s’han acabat les festes. La veritat és que aquestes festes duren massa temps, tenim moltes obligacions familiars i, en general, es tracta d’unes vacances forçades i impulsades pel consumisme. Així, cada vegada acabem ben atipats i tenim la butxaca foradada, cosa que engega un nou període de dieta i dur treball… Com si no n’hi hagués prou, les actuals notícies de guerres i malalties arreu del món fan que tinguem una actitud no gaire optimista.

Tot i això, jo he començat el nou any amb moltes idees i ganes per tot el que realitzaré. Primer de tot, buscaré una feina complementària: donaré classes particulars de català, italià i/o grec modern, per tal de transmetre’n la bellesa i la riquesa lèxica que m’apassionen. A més, a finals de primavera, viatjaré per segona vegada a Barcelona, on em trobaré amb moltes persones que, algunes directament i altres indirectament, m’han ajudat a apropar-me a la llengua i cultura catalana i a sembrar-ne la passió i la implicació. Tot plegat em fa moltíssima il·lusió i des del meu cor sento que estic a punt de viure grans experiències inoblidables. Tant de bo que aquesta sensació esdevingui realitat!

Bon any a tothom i procureu viure amb salut i lluitant pels vostres somnis!

Ho he aconseguit: tinc un diploma que certifica els meus coneixements en llengua catalana.

Ha sigut un gran repte per mi, sobretot perquè l’examen va ser molt dur i se’m va fer llarguíssim: va durar nou hores! A més, estava feta un sac de nervis, i mira que n’he fet d’exàmens al llarg dels anys… Així i tot, vaig treure una puntuació boníssima, un resultat que encara no acabo de pair perquè no m’ho esperava gens. Al contrari, temia que no aprovaria l’examen, però de vegades hauria de confiar més en mi mateixa; al cap i a la fi, la vida ens regala grans moments de felicitat, que en la majoria dels casos són fruit dels nostres esforços.

Doncs ara ha arribat el moment de posar-se les piles i fer aquelles coses que requereixen la certificació, com ara buscar una bona feina i donar-me a conèixer com a una catalanoparlant que lluita per a la promoció del català. Com deia en l’entrada anterior, el setembre és aquell període de l’any en què se solen engegar nous projectes. L’obtenció del C2 em dona un motiu més per agafar aquest camí que encara no sé ben bé on em portarà.

La Carme Junyent ha sigut tot un personatge de la lingüística catalana. Acabo de llegir-ne un recull d’articles i la veritat és que a través dels seus raonaments es desprèn una saviesa immensa. Catalunya hauria d’estar orgullosa d’haver tingut una donassa com ella.

De totes les seves teories, la que més m’ha sobtat és que la supervivència d’una llengua depèn de la gent. En el cas del català, concretament, no calen lleis que n’imposin l’ús. En l’àmbit educatiu, per exemple, cal fer el 25% de les classes en català; però, si després els professors opten pel castellà, ningú ho pot comprovar o sancionar. Llavors per a què serveixen lleis similars i també l’oficialitat del català, si, al cap i a la fi, tothom parla en castellà? Diversos estudis mostren que, al pati i amb els familiars, cada vegada més els joves parlen en castellà. Si les coses continuen així, és molt probable que en la pròxima generació el català haurà desaparegut.

Per això la Carme Junyent insisteix que cadascú de nosaltres ha de fer servir el català en el seu dia a dia, parlar-lo per defecte. També hem de deixar als qui encara l’aprenen que cometin errors, ja que només la pràctica pot dur a la perfecció. De fet, l’esperança rau també en els estrangers —com jo mateixa— que s’esforcen per aprendre aquest meravellós idioma.

Al final, si els veritables catalanoparlants s’hi posen per a difondre la llengua, les institucions només hauran d’acceptar-ho. Està a les nostres mans i, ben mirat, gràcies a internet i les xarxes socials, ho tenim bastant fàcil. En altres paraules, cadascú pot crear continguts en català: jo escric articles, tu pots publicar vídeos, etcètera. Així, amb un mínim esforç, no permetrem l’aïllament o, encara pitjor, la mort del nostre benvolgut català; ben al contrari, contribuirem a perpetuar-ne l’existència. Endavant les atxes, doncs!

L’amor pel català no és suficient;
cal un petit esforç com ingredient.

Hem de fer-lo servir al nostre dia a dia;
per això no hem de ser experts en filologia,
sinó persones amb un sol objectiu:
mantenir el català ben viu.

Arran d’aquesta fita
—i no diguem “arrel de”, aquí és una paraula mal dita—
fem mans i mànigues,
i, com unes àligues,
sobrevolem Catalunya
i sortirem guanyant d’aquesta punya.

Visca el català,
ple de tradicions i de cultura,
que juntament amb la literatura,
segur que no s’han fet a la babalà!

M’he adonat que en aquest bloc no m’he presentat ben bé i avui he decidit fer-ho.

Primer de tot, soc originària de Milos, una illa grega que pertany al grup de les Cíclades. L’illa és d’origen volcànic, té una superfície d’uns 150 kilòmetres quadrats i una població d’uns 5.000 habitants. És coneguda per la troballa de la famosa Venus de Milos. A més, és rica de minerals que, al llarg dels segles, han engendrat una activitat extractiva pràcticament ininterrompuda. Arran d’aquestes extraccions, s’han desenvolupat rutes comercials que abasten no només tot el mar Mediterrani, sinó també zones més llunyanes. Tot plegat permet el benestar de la majoria de les famílies illenques. D’altra banda, el turisme també és una font considerable de guany, ja que cada any més Milos atreu nombrosos turistes. L’illa és força gran, consta de més de 70 platges i el seu paisatge varia: hi ha zones arenoses i paradisíaques, però n’hi ha també d’altres més salvatges i accessibles només pels més atrevits i aventurers.

Doncs, a grans trets és aquesta l’illa on vaig viure fins als divuit anys. Després vaig traslladar-me a Itàlia, on també tinc arrels de part de la meva mare. És evident que des de petita he estat exposada a una mescla i un intercanvi de llengües i cultures. Aquest do que m’ha ofert la vida, juntament amb la traça a aprendre llengües, m’han donat peu a expandir els meus coneixements i no deixar de descobrir noves maneres d’entendre el món; perquè cada llengua ofereix una perspectiva diferent des de la qual és possible descobrir nous raonaments per explicar les coses.

Així, ara mateix he afegit la meva quinta llengua: el català. No dic “he après” perquè, ja se sap, mai no s’acaba d’aprendre una llengua. De fet, encara aprofundeixo les meves nocions del català, un idioma tan ric pel que fa al lèxic, que diria que s’apropa al grec, si bé no el supera ni de bon tros. De totes maneres, veig que el català és sovint minoritzat, fins i tot menyspreat, cosa que m’empeny a continuar estudiant-lo i fent-lo servir en el meu dia a dia. M’agradaria trobar feina com a traductora del català o en qualsevol sector que l’impliqui. Al cap i a la fi, tenint el català com a llengua principal de feina o només com a afició, el meu objectiu és posar el meu petit gra de sorra a fi de reivindicar-ne l’ús i evitar-ne la submissió o, si més no, l’extinció. Visca el català!

Al llarg dels últims mesos, mentre escoltava pòdcasts i mirava programes televisius, vaig topar amb errades recurrents. És una llàstima sentir aquestes errades, sobretot per una noia com jo que vol estar al dia amb la parla catalana i escoltar-la tant com pugui. Quina imatge ofereixen els mitjans de comunicació catalans al món sencer si cometen errors tan greus?

A fi de comprendre la gravetat de les errades, a continuació n’il·lustraré les més freqüents. Les escriuré amb majúscules i hi posaré un asterisc al davant perquè quedi clar que es tracta d’errades.

* DONAR-SE COMPTE
Mare meva, quantes vegades he sentit aquesta expressió dins un mateix pòdcast! És emprada sovint no només per una sola persona, sinó per diversos convidats.
És un clàssic calc del castellà “darse cuenta” i es fa servir quan un fet no passa desapercebut. Justament perquè és un castellanisme, en català no és correcte, llevat del cas en què en àmbit administratiu vol dir “retre compte”, o sigui “presentar un estat justificatiu”.
El català disposa del verb “adonar-se”, l’ús del qual resulta més simple i entenedor.

* NO MASSA
Aquesta combinació se sent molt a la televisió. Si hom continua fent-la servir, els espectadors acabaran incloent-la en el seu dia a dia.
Recordem que si hi ha una negació, “massa” es transforma en “gaire”.

Exemple:
– T’agrada aquesta pel·lícula?
– No gaire.

* MASSES COSES
Seguint el cas anterior, moltes vegades sento el mot “massa” en plural. Si es tracta d’un adjectiu, es queda sempre invariable.
Llavors, en comptes de dir:
* Tinc masses coses a fer.
és correcte dir:
Tinc massa coses a fer.

* TENIR QUE VEURE
Quan es vol indicar una correlació, es pot fer servir l’expressió “tenir-hi res a veure”. Aquesta n’és la forma correcta, amb la preposició “a”, no la que sento de vegades (“* això no té res que veure amb allò”).

* TENIR QUE
De la mateixa manera, m’ha passat de sentir “tenir que” en lloc de “haver de”. És un altre cas de castellanisme, ja que es copia el “tener que”, propi només del castellà. Es veu que costa molt allunyar-se de la influència de la llengua veïna…

VAL
No he posat un asterisc en aquesta paraula expressament, perquè denota una cosa que dona dret a cobrar diners, a rebre un producte, etcètera.
Tanmateix, en un munt de converses l’he sentit com a equivalent erroni del castellà “vale”. És impressionant la quantitat de casos en què la gent empra “val” en lloc de “d’acord”, “entesos” o “fet”, entre d’altres. Considerades les nombroses opcions que té el català per expressar un consentiment, em costa molt d’entendre perquè hom s’obstina a fer servir “val”.
No us ompliria d’orgull utilitzar mots catalans? A més, semblaríeu més genuïns i autèntics, a banda de contribuir a escampar l’ús del català de manera correcta i natural.

Per acabar-ho d’adobar, faig un ràpid esment als mots “bueno”, “pues” i “algo”. Tot i ser castellanismes, han entrat a les converses diàries de les persones. Fins i tot la paraula “algo” es pronuncia /álgu/, d’acord amb la regla de pronunciació del català (la “o” àtona es pronuncia “u”). Em sembla increïble topar amb aquestes paraules, quan en realitat seria tan senzill emprar-ne els equivalents “bé”, “doncs” i “alguna cosa”. Nogensmenys, gairebé sempre “bueno” i “pues” són mots crossa. En altres paraules, es fan servir per omplir aquells instants en els quals el parlant està pensant què dir. Per això, en la majoria dels casos es poden ometre.

Bé, no vull ser pesada en insistir que hi ha moltíssims casos en què fer ús de mots catalans seria factible. Entenc que la influència del castellà ha sigut present des de fa segles; així i tot, la meva intenció és reivindicar l’ús del català. De fet, aquest últim és un idioma tan ric que seria una llàstima no aprofitar-lo. Perquè, ja se sap, la supervivència d’una llengua depèn principalment de l’ús que se’n fa a cadència regular.

El català, ja se sap, és una de les llengües més riques en el món. Pensem, a tall d’exemple, als centenars d’adjectius; n’hi ha alguns sorprenentment d’estrafolaris, si més no per mi que no soc una catalana nativa. Per no parlar de la multitud de dites i frases fetes que sens dubte enriqueixen encara més la llengua. Aquestes línies no són el lloc adient per fer una llista de paraules extravagants, però és cert que m’ha sobtat la riquesa d’aquest idioma, tan variat com les zones en què es parla. De fet, n’hi ha prou amb desplaçar-se uns quants quilòmetres per ensopegar (heus aquí un verb tan curiós!) amb pronuncies, mots i dites diferents.

Així i tot, cada vegada més el català tendeix a passar en segon pla. Quantes vegades hem entrat en una botiga, hem demanat una informació i la dependenta ens ha respost en castellà? Per si no n’hi hagués prou, darrerament m’arriben notícies de metges que es refusen a fer servir el català a l’hora d’atendre els pacients i de joves que s’estimen més comunicar-se entre ells en castellà que no pas en català. Doncs jo em faig la pregunta més senzilla del món: “Per què?”. De debò que no ho entenc: si, per una banda, el català té a disposició una terminologia mèdica pròpia (és suficient anar-la a buscar al portal Termcat), per l’altra disposa també d’un llenguatge del carrer que els joves podrien ben fer servir. En aquest darrer cas, seria molt interessant descobrir quines són les frases col·loquials utilitzades de manera més freqüent.

Per acabar, què s’hi podria fer per posar remei a la plaga del castellanisme? La solució més immediata i de fàcil actuació seria a escala individual. Ben mirat, cadascú de nosaltres pot posar el seu gra de sorra. Si insistim a parlar en català i exigim que el nostre interlocutor ens respongui també en català, potser contribuirem en la difusió de la llengua, si bé és possible que el nostre interlocutor ens enviï a pastar fang. Tanmateix, si volem realment que el català se sobreposi al castellà, cal prendre mesures dràstiques des de dalt: cal imposar unes normes que obliguin la ciutadania a incloure el català en el seu dia a dia. En altres paraules, si el govern i les institucions catalanes no s’hi arromanguen, no acabarem enlloc.

Encara som a temps, perquè em fa l’efecte que el català és encara prou viu per a no perdre’l. Està a les nostres mans, i seria una veritable llàstima estar-nos d’actuar i deixar-lo estar en mans de qualsevol moda o tendència.

El català,
l’has d’estudiar,
és clar.

Quan t’esforcis,
fins i tot mentre esmorzes,
no et desanimis
ni perdis les forces.
Perquè, com més l’estudiaràs,
més te n’adonaràs
de les coses que aprendràs.
És una llengua atractiva,
i, si prens la iniciativa,
ajudaràs que sigui més col·lectiva.

Posa’t mans a l’obra,
i, si se’t desperten les ganes de sobra,
ves-te’n a celebrar-ho que després el cambrer et cobra!

●▬■▬♦▬▲