Boja pel català

L’espera i la incertesa se’m fan eternes.

Els dies passen i jo espero que el destí em somrigui.

Ja sé que cal tenir paciència,

però la paciència també té un límit.

M’agradaria deixar-ho tot i viatjar, conèixer gent nova, fer experiències;

tanmateix, he de ser realista i estar contenta amb el que tinc.

De fet, cada dia em pot regalar una sorpresa bonica, per petita que sigui;

per això hauria d’estar agraïda de la vida.

Els pròxims dies tindré una visita agradable,

així segur que viuré una temporada més alegre,

plena de companyia, amor i reflexions serioses.

Gràcies a tothom qui em segueix i em dona suport,

sou els millors, fins i tot des de la distància.

A reveure!

En aquests darrers dies estic una mica perduda, plena d’incerteses i desitjos alhora…

Clarament, la vida humana està marcada per aquestes dues característiques, és un fet innegable. No saber què fer o què vindrà demà és una realitat crua. Així i tot, s’ha de treure les forces per on sigui a fi de poder tirar endavant a la millor manera possible. Els entrebancs són a l’ordre del dia, però tenim el deure que ens ha donat la vida de continuar lluitant.

Si algú em pregunta com estic, jo li responc “bé” per inèrcia; però la veritat és que tinc el cor encongit, els dies passen entre d’alts i baixos… En definitiva, porto un mal tràngol i, encara que sigui temporal, costa d’enfrontar. Tot i que aconsegueixo superar els obstacles i anar fent, el meu cap rumia sobre com podria complir els meus somnis.

No és una situació fàcil, la meva. Tanmateix, en el fons del meu cor, encara hi ha un raconet d’esperança que tot sortirà bé. Al cap i a la fi, la perseverança guanya i vull creure que els miracles succeeixen. Soc encara jove i en perfecta salut, així que temps al temps i tot se solucionarà.

Esclata la primavera,

però el meu cor continua encongit.

Un accident l’ànima sempre altera,

i, tristament, fa un mes que no ens hem escrit.

Com cada any,

els arbres i les plantes floreixen,

però enguany,

els meus pensaments de gris es vesteixen.

Tu busques ordre en el teu cap,

i jo d’altres capficaments tret de tu, no en tinc cap.

Però encara hi ha esperança,

i si puc cuidar-te, m’ompliràs d’alegrança.

El món va d’aquesta manera:

després de l’hivern arriba la primavera.

A hores d’ara,

els meus dies i sentiments tenen alts i baixos,

però si dono la cara,

espero tenir-te aviat en els meus braços.

Avui és la teva festa,
i vull retre’t homenatge.

Ara més que mai,
el nostre lligam és molt fort.
En aquests moments difícils,
ens fem costat
encoratjant-nos a anar fent,
cadascú com pot.

Sens dubte,
ens en sortirem més enfortits,
perquè sempre m’has dit
que el que no et mata t’enforteix.

Sempre has tret ferro als problemes,
cosa que m’ha permès tirar endavant,
i superar tots els obstacles.

Doncs avui et celebro,
perquè m’has donat i ensenyat la vida.

Visca tu,
visca la vida!

Fa deu dies que no parlo amb tu.
El teu buit m’encongeix el cor.

Ja sé que la situació no és tan greu;
tothom diu que hauria pogut anar molt pitjor.
Així i tot, el meu cor plora,
plora cada dia,
perquè percep la teva absència,
i es buida.

M’apel·lo al teu pare,
a Déu,
a totes les forces superiors que puguin existir,
perquè tu puguis tornar en tu mateixa,
perquè tu puguis veure com la teva filla se’n surt sola,
perquè tu tornis a ser la meva estimada i preciosa mare.

Tant de bo et recuperis aviat,
tant de bo jo pugui llegir-te aquestes paraules d’aquí a poc temps.

L’espera se’m fa eterna,
he començat fent les coses sense demanar-te un consell,
ja he après a prendre decisions,
sola,
i a aixecar el cap,
sola,
perquè no hi ha ningú que em pugui consolar a bastament,
perquè no hi ha ningú que et pugui substituir.

Per això, si us plau,
torna.

Sé que el meu anhel és tan fort
que el pots percebre,
encara que estem lluny:
ens separen molts kilòmetres,
i tu encara vius en un “món paral·lel”;
però estic segura que estàs escoltant els meus crits.

Així que esforça’t, afanya’t,
torna.

Dia u. La notícia. Xocant.
Arriba la trucada que comunica la mala notícia. L’impacte és xocant, però reacciono i encaro els fets de manera valenta. Més tard, intento fer una migdiada, però m’és impossible, ja que tanco els ulls i se me’n vessen les llàgrimes.

Dia dos. Noves informacions.
Miro la realitat. La situació no és greu, però s’estan fent diferents proves per a anar descartant possibles danys. Mentrestant, la tenen sedada. Procuro entendre les causes de tot el que ha passat i viure el meu dia a dia amb tranquil·litat i relativa normalitat.

Dia tres. Sentiments conflictius. Nous detalls.
Continuo pensant en ella tan bon punt em desperti. Ara tota la meva vida gira al voltant del meu pensament —i patiment— cap a ella. Sembla mentida com la vida es pot capgirar d’un dia per l’altre. Tot plegat apareix com una pel·lícula. Vaig a nedar a la piscina i intento desfogar-me; però la seva imatge somrient, les seves paraules afectuoses m’omplen el cap. Al final, les llàgrimes belluguen dins les ulleres tal com el cos belluga dins l’aigua. Després, al cap d’una estona continuant nedant, sento una pau interior, un sentiment que per fi em tranquil·litza. És una sensació molt estranya i que deixo oberta a qualsevol interpretació.
En tornar a casa, rebo més notícies: ja no està sedada; ella no parla sinó a monosíl·labs, no recorda res, té molts dolors només en seure. Ajaguda, somriu i està serena.

Dia quatre. Ho passo malament.
Tinc el cor encongit. Encara que rebo missatges encoratjadors i solidaris, la trobo a faltar i no paro de pensar-hi. No pot ser que la vida continuï mentre que ella es troba en aquell estat. Aquesta vegada ploro, em desfogo plorant, ploro durant dues llargues estones. Al vespre, me’n vaig al llit esgotada i amb un fort mal de cap.

Dia cinc. La reacció.
Em llevo amb ganes de fer mil coses per tal de no pensar en ella. Fins i tot surto, faig la compra i un ginseng al bar de la cantonada. Soc hiperactiva fins tard al vespre.

Dia sis. Esperança.
Avui he rebut bones notícies, per fi. Ella és més reactiva i ha millorat lleugerament en la parla. Tothom diu que és qüestió de temps perquè es recuperi.
I jo, tot i que de tant en tant se m’escapa alguna llagrimeta encara, em sento més alleugerida, cosa que em permetrà, a partir d’avui, de fer front al meu dia a dia amb més confiança.

Ja soc adulta i he d’assumir les meves responsabilitats i les conseqüències d’aquest mal tràngol. El destí m’ha posat a prova i jo entenc que he d’acceptar el repte. Soc sensible i vulnerable perquè es tracta de la persona més important en aquest món. Tanmateix, me’n sortiré, i tant que me’n sortiré, perquè ho dec tot a tu, mare.

Avui dia la vida dels joves i dels adults és frenètica i es compon d’un compromís rere l’altre. De vegades hi ha fins i tot entrebancs que requereixen la nostra atenció i el nostre esforç per solucionar-los.

Tanmateix, hauríem de gaudir de la vida mentre tinguem les energies necessàries. Veig al meu voltant la majoria de gent gran que com més va, més es deixen anar i, a poc a poc, s’apaguen. És cert que hi ha també gent encara molt activa al cap de noranta anys, però dissortadament es tracta d’una excepció. Veig la meva àvia, per exemple, amb qui comparteixo pis, i m’adono que mes rere mes —per no dir dia rere dia— ella perd qualsevol interès. És veritat que la seva situació física no l’ajuda gaire: camina amb crosses, no hi veu per culpa d’una malaltia als ulls i no hi sent. Amb aquestes condicions, és lògic que el cos i la ment demanin cada vegada més repòs. Així i tot, és una llàstima que una dona tan activa com era ella s’estigui apagant d’aquesta manera.

Per tant, vull invitar-vos a gaudir de la vida fins que les vostres condicions físiques i mentals us ho permetin. Mai se sap què ens té guardat el destí. Llavors feu com jo, que m’aixeco cada dia agraïda a la vida i procuro fer coses que m’agraden i m’omplen de satisfaccions. Al cap i a la fi, la vida són quatre dies i hem d’aprofitar-la al màxim.

Sovint em trobo en períodes de la meva vida on hi ha un bon grapat d’entrebancs i problemes per resoldre. Tot d’una, apareix un imprevist i moltes vegades aquest imprevist és el primer d’uns quants altres. Us sona familiar tot plegat?

Doncs es veu que en aquests casos vivim l’anomenada “llei de Murphy”, que dicta: “si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”. En altres paraules, sembla que l’univers —o Déu, o el fat, o digueu-ho com vulgueu— ens enviï unes experiències adverses que acabem de viure d’una manera d’allò més desfavorable per la nostra salut mental.

Tanmateix, sobretot en els moments més difícils, hauríem de treure l’aptitud més positiva de la nostra personalitat. De fet, la positivitat juntament amb l’enginy són els elements claus que permeten superar les dificultats i fer-nos sentir invencibles. Si no reaccionem a les adversitats, ens deprimirem, ens deixarem anar i, al final, tocarem fons.

En definitiva, hem de tenir present que tot té solució. Ja se sap que la vida té els seus alts i baixos, que ho vulguem o no, és la cosa més normal d’aquest món. Per això, no n’hi ha prou amb queixar-se; en canvi, cal actuar. Com passa en l’àmbit de la física, després d’una acció hi ha una reacció. Al cap i a la fi, aquesta mateixa reacció ens enfortirà i ens farà feliços.

Ja s’apropen les festes de Nadal. Aviat començaran els sopars amb la família i els amics, les nostres taules seran plenes de plats tradicionals i begudes adients. La màgia de Nadal ens tornarà a escalfar els cors i brindarem per tot el que hem aconseguit i pels nostres nous propòsits.

Especialment enguany, jo celebraré les fites assolides: a banda del C2 de català, que va ser el repte més gran per a mi, he descobert el món de l’ensenyament de les llengües i la gratitud que se sent a l’hora d’ajudar els altres. El voluntariat m’ha obert els ulls i, a més, m’ha engrescat a buscar feina en aquest àmbit. Per això, a partir del gener, faré classes particulars a qui vulgui aprendre i aprofundir les llengües que domino.

Mentrestant, gaudiré les festes més que mai, juntament amb els meus pares, que no veig des de fa quatre mesos. Retrobar-se i fer mil coses junts és un goig immens. Cada any celebrem les festes com Déu mana, però enguany hem de fer-lo amb més intensitat encara. Sento que vaig millorant tant en l’àmbit personal, ja que soc cada vegada més independent, com en l’àmbit professional, perquè per fi em sento útil i complerta.

Doncs us desitjo molt bones festes i… no atipeu-vos tant!

Aprofito per donar-vos les gràcies per seguir el meu bloc, que d’aquí a dos mesos complirà un any ja.

Apa, bon Nadal i fins a l’any que ve!

Nedar em fa bé en tots els sentits. L’aigua és el meu element. Només cal submergir-m’hi perquè tot adquireixi una altra dimensió. El temps s’alenteix, la ment s’allibera dels pensaments habituals i tots els músculs treballen, garantint-ne així tonicitat. El soroll de l’aigua i la meva respiració es fonen, creant una simbiosi harmoniosa. Els braços i les cames són lliures de moure’s amb força, fent moviments que fora de l’aigua no serien capaços de fer ni coordinar. Hi ha moments en què nedo amb calma i altres en què porto un ritme més intens. La lògica del maratonià s’apodera del meu cervell: al principi avanço amb calma, però cap al final de la nedada accelero. Al final, la respiració s’intensifica, els batecs del cor augmenten, però no paro fins a sentir-me exhausta i nedo amb tota la meva força, com si s’hagués d’acabar el món. De fet, sento aquesta força interior que m’empeny a continuar endavant, una força que comparo amb unes banyes, ja que el meu signe del zodíac és Capricorn, que precisament té banyes. És la mateixa força que m’acompanya en tota la meva vida, sobretot en els moments difícils, però quan nedo la sento molt més viva i intensa. En conclusió, nedar és una manera de descarregar la tensió, així que, a més de ser un excel·lent exercici físic, és un bàlsam per a la ment.

Fa un mes vaig començar els dos voluntariats dels quals us parlava, i la veritat és que fan molt de goig. No pensava que ensenyar una llengua pogués ser tan satisfactori.

Tot i que, de moment, no tinc cap coneixement en l’àmbit de la pedagogia, aconsegueixo crear lliçons pràctiques i amenes per a les meves alumnes. Internet és una font força rica de materials que em donen idees molt útils a l’hora de preparar les classes.

A més a més, la satisfacció més gran és veure les meves alumnes motivades i engrescades per aprendre noves coses. M’agrada quan exposen els seus dubtes, quan encerten els deures i quan em diuen que són molt agraïdes per l’ajut que els ofereixo.

En fi, és la primera vegada que em sento realment útil, ja que l’ensenyament permet la interacció interpersonal i em dona una resposta estimulant per comprendre si la meva feina està ben feta. Segur que continuaré seguint i afinant aquest camí sorprenentment meravellós que he emprès.

En aquests dies tothom és solidari amb València i els seus voltants, on s’ha produït una de les catàstrofes humanitàries més greus. Les imatges són apocalíptiques: cotxes bolcats, cases destruïdes, persones atrapades i aigua a tot arreu. En el moment en què escric, les víctimes són dues-centes, però aquest número va creixent cada dia. A més, els sobreviscuts han d’afrontar-se amb les conseqüències: salvar les pertinences que puguin, treure aigua dels edificis i, en alguns casos, viure aïllats a causa de ponts caiguts i carreteres tallades, cosa que impedeix l’arribada dels socorristes.

És ben cert que es tracta d’un esdeveniment esgarrifós que feia molt de temps que no passava a Espanya: de cop ha caigut la mateixa quantitat d’aigua que es produeix en un any. Així i tot, us recordo que és un fet ocorrent a Itàlia i en moltes altres parts del món, com ara a Amèrica, amb els seus terrorífics tornados. En altres paraules, crec que aquests suposats rampells de mal temps són fruits del canvi climàtic. Ara bé, la població té raó en acusar les autoritats per no donar l’alerta del perill amb antelació; molt sovint ni els governs ho tenen fàcil per gestionar aquesta mena d’emergència. Tanmateix, hem de reconèixer que la natura ens està avisant clarament que el clima va empitjorant i amenaça cada vegada més la nostra vida. Cal, doncs, prendre les mesures adients per a salvaguardar el nostre planeta i evitar que les inundacions i altres fenòmens atmosfèrics extrems puguin destruir els llocs on vivim.

Endavant les atxes i força per València!

Després de deu dies des que em va plantejar de fer de voluntària, ja he posat fil a l’agulla i quasi no dono l’abast.

En concret, participo en dos voluntariats. Un és el Voluntariat per la Llengua (VxL), organitzat pel Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet. La veritat és que ja hi havia participat com a alumna i, un cop obtingut el C2 de català, ja tenia clar que volia passar de l’altra banda i ajudar altres persones a practicar la llengua. Es tracta només de fer converses, una cada setmana. Així, he decidit tenir tres alumnes alhora, perquè sé que n’hi ha molts que demanen de parlar amb un voluntari; en canvi, de voluntaris, n’hi ha pocs. Per això m’agrada donar un cop de mà i ajudar a la propagació del català. Es tracta d’un ambient molt distret i les converses són informals i amenes.

L’altre voluntariat té a veure amb l’ensenyament dels idiomes a persones amb discapacitats físiques que viuen en un centre d’acollida a Mataró. Precisament, ensenyo català i italià a un petit grup de noies, totes afectades per paràlisi cerebral, la meva mateixa patologia. Com que hi ha diferents etapes de gravetat d’aquesta patologia, he descobert realitats molt distintes. M’he adonat que hi ha casos en què la persona no pot ni parlar, ni escriure amb la mà i tampoc amb l’ordinador. Per això, clar, l’ensenyament es converteix en una tasca més complicada, ja que no és gens fàcil trobar activitats senzilles que puguin ser processades per aquestes persones. Així i tot, jo considero aquest tipus d’ensenyament un veritable repte que vull afrontar sense pors ni inseguretats. La clau és anar a poc a poc i repetir sovint els mateixos conceptes perquè es gravin a la memòria dels alumnes. A més, és gent molt llesta i amb ganes d’aprendre coses. De fet, hi ha alguns estudiants que amb les seves peticions d’explicacions em són útils i, a vegades, em donen idees per a les classes següents.

En conclusió, crec que els voluntariats poden aportar un munt de valors i experiències d’humanitat. Tot i no ser una feina remunerada, penso que un qualsevol voluntariat et pot fer sentir útil. Veure la satisfacció de les persones que reben el que tu els ofereixes no té preu, sinó un valor inestimable de la teva implicació. Així doncs, en el temps que em podré reservar, continuaré amb aquestes experiències que sens dubte són enriquidores tant des del punt de vista professional com personal.

Últimament hi ha molts aspectes pels quals podem estar deprimits. D’una banda, les guerres ens trasbalsen l’economia i, a més, són doloroses per la gran quantitat de vides trencades o destrossades; de l’altra, l’atur i, en general, les condicions econòmiques obliguen el jovent a viure de manera precària. En fi, vivim en temps molt incerts; per això, ens sentim insegurs i constantment amoïnats. Amoïnats per la salut, amoïnats per la feina, amoïnats per tot el que vindrà i potser no serà tan prometedor.

Així i tot, hauríem de buscar la manera de ser feliços. Pot semblar un propòsit força egoista, però en un món tan dur i pessimista cal començar a actuar a escala individual. Cada persona hauria de trobar solucions per aconseguir els seus somnis, a través de les eines que disposa.

Per exemple, jo acabo d’obtenir la certificació de nivell C2 de català i vull contribuir a promoure’n l’ús. Per tant, a banda de proposar-me com a traductora audiovisual, com he fet fins ara, m’he plantejat l’opció de col·laborar com a voluntària o lectora per ajudar estudiants o qui ho necessiti a aprendre català, italià o grec. Tot i els meus límits físics, sempre he estat convençuda que puc assolir els meus objectius.

Doncs prou de veure-ho tot negre. La nostra època també té vessants positius, com ara la possibilitat (gràcies a una magnífica eina anomenada internet) de connectar-se a tot arreu de casa estant. Per tant, a gaudir del que tenim i del que podem aconseguir!

És aquell període de l’any quan tot torna a començar. Sembla un segon Cap d’Any: després de les vacances, ben descansats, toca posar-nos les piles i dur a terme els nostres deures.

Per mi el setembre significa un nou inici. De petita, equivalia a un nou any d’escola (quina mandra!); després, corresponia a un nou any acadèmic ple d’estudis interessants; i ara, com que soc autònoma, és el moment en el qual tinc un munt d’idees al cap, i només el temps i la persistència diran si aquestes idees es convertiran en projectes concrets. Dit altrament, és l’hora més adient per a provar noves experiències, llançar-se segons el propi instint i, al cap d’un temps, veure’n les conseqüències i els resultats. Les vacances serveixen per buidar el cap, relaxar-se, reflexionar sobre aspectes importants i, al final, acabar amb energies renovades i ganes de tornar a posar-se a prova.

Per això, endavant les atxes i tornem-hi! Si tenim un somni pendent, és l’hora d’acomplir-lo; i si ja ho hem provat, doncs tornem a intentar-ho una vegada més, perquè l’esperança mai mor.