Boja pel català

(citació de Voltaire)

La llibertat de pensament ha sempre sigut un dels drets personals més importants. Cadascú ha de tenir la possibilitat d’expressar les seves creences com i quan vulgui. Aquest dret ja existia en el segle XVII i encara avui és vigent.

D’una banda, a l’època de Voltaire, quan es començava a construir la democràcia, calia fomentar la propagació d’idees diferents. Per primera vegada, cada ciutadà podia dir la seva amb tota sinceritat i sense la por de ser castigat per anunciar el propi punt de vista de manera oberta i pública. Clarament, aquella va ser una fita revolucionària: a partir d’aleshores, cada individu ha guanyat un dret fonamental.

D’altra banda, si observem la situació en què vivim avui en dia, ens adonarem que la llibertat d’expressió s’ha multiplicat, i de bon tros! Sens dubte, l’ús dels mitjans de comunicació i, sobretot, de les xarxes socials i d’internet en general ha permès la difusió d’aquest fenomen. Penseu en la quantitat d’articles i de comentaris amb els quals topeu a escala quotidiana. A hores d’ara, cada persona que tingui a disposició un mòbil i una connexió a Internet pot publicar qualsevol argument en un tancar i obrir d’ulls. Tanmateix, la facilitat amb què es propaguen les diverses opinions ha causat l’escampament d’opinions que no sempre són raonades. D’aquesta manera es produeixen fins i tot notícies falses i conspiratòries. És per aquest motiu que la llibertat de pensament hauria de tenir alguns límits. En altres paraules, s’hauria de posar fre a la publicació de certes teories a fi de no distorsionar l’opinió pública.

En conclusió, és cert que la llibertat de pensament ha obert el pas a l’actuació d’un dret cabdal de l’home; però, al mateix temps, no s’ha d’oblidar que la lliure circulació de les opinions pot perjudicar el benestar comú.

(citació de Louis Pasteur)

No és una excepció estudiar ciència a les escoles. És cert que la ciència inclou diferents branques d’estudi i, per tant, cadascú decideix aprofundir-ne una o una altra a la universitat. En tot cas, la ciència, en el seu significat global, ens permet entendre el món en el qual vivim i experimentar nous mètodes en nombrosos àmbits.

Un sector en què la ciència ha jugat i juga un paper de vital importància és la medicina. És suficient pensar en el fet de tenir un medicament o un vaccí per a gairebé totes les malalties. Quantes vides han estat salvades gràcies a la ciència? A més, a hores d’ara, hi ha medecines de tota mena per a les persones grans, cosa que els permet de viure més anys respecte a aquells que vivia la gent en segles passats. És una fita aconseguir allargar encara més la longevitat, si bé hi ha qui s’hi oposa, perquè és com si anéssim en contra de la pròpia naturalesa humana.

La ciència afavoreix també l’exploració de l’univers. Quants planetes hem descobert i quants ens queden encara per descobrir? De fet, la ciència ha anat a passes de gegant per esbrinar què hi ha més enllà del nostre petit planeta, una pregunta posada al llarg dels segles no només per científics, sinó també per filòsofs. En fi, és evident com la ciència ha pogut descobrir nous mons i estris que ara mateix no podríem ni imaginar.

En conclusió, és indubtable que darrere de qualsevol classe de progrés s’amaga la ciència. Hauríem d’estar-ne agraïts, ja que és ella qui mou els fils del nostre futur, un futur pròsper i ple d’esdeveniments sorprenents.

Cal buscar maneres d’alentir el ritme de vida actual, tant pel que fa a la vida quotidiana com pel que fa a les grans decisions vitals.

És innegable que avui en dia la nostra vida està caracteritzada per un ritme frenètic. Cadascú de nosaltres té un reguitzell de coses a fer cada dia; de vegades són tantes que surt la necessitat de posar avisos al mòbil, útils per recordar-nos què hem de fer i a quina hora. Al final del dia acabem esgotats i caiem rodons al llit. Val la pena viure tan enfeinats i, per consegüent, estressats? Des del meu punt de vista, no cal que visquem tan de pressa.

Diversos informes mèdics han demostrat que l’estrès a llarg termini pot perjudicar la salut. En aquestes línies m’estimo més evitar d’il·lustrar els efectes de l’estrès, ja que els lectors podrien espantar-se. La qüestió fonamental és trobar solucions per tal de viure d’una manera més lenta i saludable (el terme “lentitud”, que consti, aquí es refereix al caire tranquil i suau de la vida i no pas a la inèrcia i l’oci).

Per una banda, a escala quotidiana seria convenient organitzar les activitats imprescindibles, valorant quant temps i quanta energia necessitem per complir-les. A tall d’exemple, normalment, al matí, fem activitats que requereixen concentració i dedicació, com les obligacions laborals; en canvi, a la tarda, exercici físic, llar i família: activitats potser obligatòries que demanen un menor esforç mental. De vegades, algun imprevist pot sacsejar els nostres plans, però, ens pot ser molt útil tenir un esborrany de tot el que hem de fer en una setmana o en un mes.

Per l’altra banda, hi ha ocasions, si bé no gaires, en què la vida ens convida a prendre decisions essencials. Aquestes decisions poden determinar el nostre futur, depenent de si triem una opció en lloc d’una altra. Si en considerem el pes vital, és evident que hem de prendre’ns el temps que faci falta per arribar a la decisió definitiva. Aquesta concessió de temps ens permetrà ponderar els aspectes tant positius com negatius de cada opció, per poder després triar la que ens convé. Al contrari, si ens precipitem a prendre una decisió, és possible que ens en penedim després d’uns quants anys. Pot ser que una decisió ens sembli oportuna a curt termini, però que al llarg dels anys no ofereix l’efecte desitjat: per exemple, una feina pot ser satisfactòria al principi, però després ens adonem que el viatge per arribar-hi se’ns fa una muntanya i acabem molt fatigats.

Per acabar, resulta palès que l’alentiment del ritme amb què vivim ens ofereix una qualitat de vida superior, tant a escala física com a escala psicològica. Deixem a banda, doncs, el frenesí del món modern i intentem retallar uns espais temporals en què podem reflexionar i dialogar amb nosaltres mateixos. Només així podrem experimentar una vida sana i longeva.

(citació d’Arthur Schopenhauer)

La riquesa és un concepte ambigu: hi ha qui se sent ric amb pocs béns i hi ha qui no es considera gaire ric tot i tenir béns de tota mena. Aquest fenomen passa des que existeixen les classes socials, o sigui, des de quan l’home viu en societat, on hi ha els rics per una banda i els pobres per l’altra.

En tot cas, és innegable que d’ençà del capitalisme la manera de percebre la riquesa ha canviat de manera radical. En la societat capitalista tot gira al voltant del guany; en altres paraules, cada feina que es duu a terme, cada producte que s’introdueix en el mercat, cada servei que s’ofereix a determinades persones tenen com a objectiu principal guanyar diners. Al final, és tanta l’obsessió del guany que, de vegades, la qualitat del que s’ofereix disminueix considerablement. I si parlem de capitalisme, hem de parlar de consumisme: una tendència en augment, sobretot durant les últimes dècades, alenada pels mitjans de comunicació, que inciten insistentment i ininterrompuda a comprar i adquirir nous productes. Els consumidors compren cada vegada més béns, encara que no els necessitin. L’impuls a adquirir més productes fa que la gent se senti més rica després de cada nova compra. Tanmateix, es tracta d’un parany, d’una il·lusió: de fet, les persones no només s’omplen de béns fútils, sinó que també acaben empobrint-se sense adonar-se’n.

Al cap i a la fi, ens trobem davant d’una paradoxa: si bé últimament les persones aconsegueixen amb prou feines un lloc de treball estable, el sistema sociocultural ens invita a consumir perquè els diners continuïn circulant. Estem segurs que hem de perseguir la riquesa tant sí com no? Potser seria més convenient estar satisfets amb el que tenim i començar més aviat a estalviar el nostre modest capital.

La vida és complicada per si mateixa, però si tens alguna discapacitat, és encara més difícil. Sigui la que sigui la teva discapacitat, al llarg dels anys, tindràs molts més entrebancs i problemes que els de les persones “normals” (faig servir les cometes perquè ells pensen que tu no ets normal).

Per què se m’ha acudit escriure aquesta saviesa? Doncs perquè jo mateixa tinc una discapacitat física des del naixement. Això no obstant, sempre he gosat tirar endavant com si res, la qual cosa m’ha permès fer uns avenços increïbles. Que quedi clar, estimat lector: no vull envanir-me, ni busco la teva compassió. T’explico el perquè d’aquest inici inhabitual per a una redacció. No és un tema que hagi escollit, sinó que és una mena de reflexió que, en tot cas, em permet deixar clar el que penso i alhora practicar el meu català escrit.

Doncs, en néixer em va faltar l’oxigen, cosa que m’ha provocat danys permanents al sistema nerviós. Per tant, tinc dificultats per moure’m i, sobretot, per coordinar els moviments. Sort, però, que la meva patologia –anomenada paràlisi cerebral– no afecta el meu cervell, així que mai no he perdut les meves capacitats cognitives. Per consegüent, he pogut dur a terme els meus estudis de manera excel·lent i esdevenir una bona traductora. Gairebé mai no he vist les meves discapacitats com a un entrebanc, sinó com a una oportunitat per a posar-me a prova i per a sentir una gran satisfacció quan he aconseguit fer alguna cosa sola, amb la meva força de voluntat.

Potser estaràs pensant: “Per què, llavors, has decidit escriure sobre aquest tema?”. La resposta és senzilla: per a desfogar-me. Sí, per a fer sortir una ràbia que tinc a dins aquests dies. Normalment, soc una persona positiva i optimista, però en l’última setmana unes persones m’han tret de polleguera. Sense entrar-hi massa en detalls, el fet que m’ha empipat és l’actitud d’algunes persones. Una vegada aquest episodi m’ha passat per telèfon i moltes altres pel carrer. Persones desconegudes em miren, em parlen com si no els comprengués, com si tingués un trastorn mental. No sé si m’explico, però quan aquestes persones em veuen en una cadira de rodes o escolten la meva dicció no tan clara com hi estan acostumats, pensen automàticament que jo no puc entendre-les i comunicar-m’hi. I, després, què fan? Eviten la meva mirada, s’adrecen a la meva assistenta o, en el cas d’una conversa telefònica, em parlen molt lentament i amb el to que es fa servir quan es parla amb un nen. Pobres d’elles!

Segurament la meva reacció és una mica exagerada, sobretot si penso que aquests individus no em coneixen gens ni mica. Així i tot, no comparteixo el seu capteniment, resultat dels seus prejudicis o de la seva por a afrontar tot allò que és diferent. Fins i tot pot ser que no sàpiguen com actuar i se n’avergonyeixen. Tanmateix, aquestes no són en absolut unes bones excuses per tractar una persona discapacitada d’aquesta manera. Així que, estimat lector, espavila’t i obre els ulls. El món és ple de diferències i, precisament en aquestes diferències, hi deu haver l’harmonia a través de la qual flueix la vida. No evitis la diversitat, examina-la, respecta’n la naturalesa. Si molt convé, t’assabentaràs i et sorprendràs de coses en les quals mai havies pensat i aprendràs a veure el teu entorn des d’una altra perspectiva, sigui positiva o negativa. Això et permetrà assolir un major grau d’intel·ligència, que ara mateix tanta falta et fa.

La televisió ha sigut una invenció importantíssima per a la humanitat. Sense cap mena de dubte, ha revolucionat la nostra manera de percebre el món i ha afegit un nou tipus d’entreteniment.

Al principi dels anys cinquanta, si més no aquí a Itàlia, la televisió era la gran novetat del moment. Es col·locava als bars, on la gent anava per a veure els partits de futbol i altres esdeveniments culturals i esportius. Per tant, aquesta caixa enorme amb la seva pantalla màgica captivava l’atenció del públic. Com que era un objecte innovador i força car, només era possible veure’l en espais oberts a la societat. Per això les persones tenien una oportunitat més de trobar-se, cosa que millorava la socialització i augmentava les possibilitats de fer noves coneixences.

Tot canvia al cap d’uns quants anys, quan els avenços tecnològics donen els seus resultats. De fet, els televisors comencen a canviar de forma i es fan més assequibles perquè n’abaixa el preu. Aleshores les famílies comencen a comprar-ne. Aviat cada llar té el seu propi televisor. En la majoria dels casos, el televisor es troba al menjador, ja que els membres de les famílies solen menjar-hi i aprofiten per mirar algun programa junts. Sovint, mentre se segueix un programa, hi ha qui fa un comentari i des d’allà s’engega una conversa sencera. Així es manté encara aquella capacitat de la televisió de reunir el nucli familiar, oferir una programació que val la pena seguir i causar un intercanvi d’idees.

Tanmateix, al llarg dels anys trobem cada llar amb més d’un televisor. Com que es fabriquen aparells cada vegada més petits i subtils, la gent tendeix a tenir-ne un a les habitacions també. Qui pot no admetre la comoditat de mirar la televisió des del seu propi llit? La majoria de les persones pensen que aquesta és la millor manera de descansar, però n’estem segurs? A banda dels trastorns que causa una llarga exposició a la pantalla a l’hora de dormir, en una habitació el televisor perd totalment la seva funció social. Si cadascú es tanca a la seva habitació, mirar la televisió es converteix en una activitat passiva i, en alguns casos, m’atreviria a dir, tòxica. Crec que a partir d’aquí ens hem plantejat la idea dels videojocs, un món en què es pot, fins i tot, interactuar amb la pantalla. Com a conseqüència, el televisor esdevé el nostre millor amic, amb el qual passem gran part del dia.

En conclusió, és evident que l’evolució de la història de la televisió ha sigut aclaparadora. Al principi n’hem sabut treure profit, però després aquesta revolució ens ha donat unes repercussions clarament negatives, que ens arrosseguem encara avui. Si tan sols poguéssim tenir en compte els caires positius de la televisió original, potser podríem tenir una vida quotidiana més saludable i socialment entretinguda.

Avui dia es parla cada vegada més de l’eutanàsia. Hi ha qui la considera com a una mena de salvació i hi ha qui la critica perquè pensa que és l’equivalent a matar una persona.

El que és cert és que, gràcies als avenços de la medicina, és possible mantenir en vida les persones que pateixen una malaltia greu i irreversible. Aquestes malalties obliguen els individus a estar-se tot el dia al llit, connectades a unes màquines que els permeten guardar les funcions vitals. La invenció d’aquest tipus de màquines ha marcat certament un progrés científic i ha permès fer un pas endavant en la prolongació de la vida. De fet, a través d’uns tubs flexibles, els pacients reben aliments, aigua i aire, o sigui, els tres elements fonamentals per a sobreviure. És clar que hi deu haver una persona especialitzada per a controlar de tant en tant si les màquines funcionen bé, però la idea del manteniment de la vida amb objectes tecnològics és sorprenent.

Tanmateix, si ens fixem en la situació psicològica dels pacients enllitats, el panorama canvia totalment. Segur que, almenys un cop al dia, aquestes persones pensen que són condemnades a una vida cruel: no poden moure’s de cap de les maneres, ni tan sols llevar-se, i gairebé sempre senten uns dolors terribles. A més a més, l’aspecte més trist d’aquesta condició és la seva lucidesa: el seu cervell funciona perfectament, així que comprenen molt bé tot el que els està passant. Què faríeu vosaltres al seu lloc? No us desesperaríeu? Quin sentit tindria la vostra vida si no poguéssiu fer res de res, ni tenir una vida quotidiana força amena i interessant, amb mil coses a fer?

Precisament aquí entra en joc l’eutanàsia. És l’últim recurs al qual poden agafar-se les persones quan la desesperació assoleix el punt culminant. Jo personalment considero l’eutanàsia la clau per a posar fi als turments d’aquests éssers humans. No la veig com a un assassinat, ja que en la majoria dels casos són els mateixos pacients que expressen la seva voluntat de posar fi a la pròpia existència. El problema és que hi ha països com Itàlia on l’eutanàsia està prohibida. Llavors si es vol practicar l’eutanàsia, es deu anar a l’estranger –sovint a Suïssa– i pagar un munt de diners. És una veritable llàstima si considerem tots els entrebancs amb què es topen els familiars dels malalts.

Tant de bo la política s’espavili i el sentit comú actuï de manera que l’eutanàsia es converteixi en una pràctica habitual i accessible a tots. Perquè una cosa és treure la vida a una persona per punició i una altra cosa és treure-li-la per a alliberar-la d’un dolor immens i constant.

Avui en dia tots tenim una vida frenètica. Les obligacions familiars i laborals són nombroses, així doncs arribem a l’hora d’anar a dormir esgotats. Sovint ens queixem del fet que el dia només té vint-i-quatre hores i desitgem que en tingui moltes més. De debò que tenim poc temps lliure?

D’una banda, és cert que la societat moderna en què vivim ens demana mil coses a fer: cada dia s’ha de treballar i cuidar no només la família, sinó també la casa. Tot això es fa evident amb les dones: anar a la feina, preparar el menjar per a tots, endreçar-ho tot i trobar solucions a qualsevol problema de la llar. Es podrien contractar diferents persones per fer tots aquests deures, però la majoria de la gent normal no s’ho pot permetre econòmicament i, per tant, ha de sortir-se’n sense cap ajut.

D’altra banda, encara que totes aquestes obligacions se’ns fan una muntanya, ens vindria bé intentar trobar uns moments al dia per fer alguna cosa cap a la qual no ens sentim vinculats. És certa la dita “si vols, pots”, atès que la voluntat és la força que ens impulsa a fer qualsevol cosa. Si per exemple sentim la necessitat de fer exercici físic per mantenir-nos en forma, segur que trobarem el temps per a fer-ne, ja sigui de bon matí, abans d’anar a treballar, ja sigui al vespre, abans d’anar al llit, per treure’ns de sobre el cansament acumulat durant la jornada. Posem ara per cas que vulguem aprendre un idioma: ni que siguin deu minuts al dia, podem trobar el temps per estudiar-ne algun aspecte, fins i tot de manera divertida a través de les diverses eines disponibles en línia.

En definitiva, jo diria que en tenim sempre, de temps lliure. Nosaltres som els únics responsables del nostre temps, ja que el podem gestionar com millor ens convé. Doncs, per bé que la societat ens imposi un ritme de vida molt ràpid, només depèn de nosaltres trobar el temps, durant el cap de setmana o entre setmana, per a fer activitats que ens agradin i que ens aportin uns beneficis físics i psicològics.