Boja pel català

Ja s’ha acabat el setembre i m’adono que havia abandonat aquest bloc. La meva absència en aquest espai no significa que no estigui bé, ans al contrari. És que no dono l’abast: la meva nova vida m’absorbeix del tot. Entre els voluntariats i les moltes coses que ja puc fer sola, els dies passen volant. Gairebé cada dia aconsegueixo fer una cosa nova i, per més petita i insignificant que pugui semblar, per mi equival a l’assoliment d’un altre repte. Així vaig fent, gaudint d’aquestes petites grans victòries i agraint de l’enorme miracle que és la Vida. Contenta i animada, faig front el dia a dia, expectant altres sorpreses i grans satisfaccions. De totes maneres, us prometo que aviat hi tornaré amb noves entrades relacionades amb la llengua catalana. Seran reflexions i conclusions arran de les lectures sobre la llengua catalana en què dedico el meu temps lliure. Sigueu pacients, aquest bloc anirà per llarg.

Avui he tastat la llibertat.
Té un sabor agredolç:
vaig al carrer amb compte,
però alhora oloro l’aire de la ciutat
d’una manera diferent,
ja que té gust de llibertat, precisament.

Regalo un somriure a les persones que s’ho mereixen,
visito coneguts, la qual cosa els fa molt de goig,
i al final torno cap a casa,
obrint-ne les portes amb claus,
aquelles famoses claus que m’han regalat aquesta llibertat.

M’adono que la meva vida ha rebut un gir,
un gir gairebé inesperat,
que m’obre la porta a nous reptes
i a encara més ganes de viure.

Aquesta sensació de llibertat
em fa creure que gairebé tot és possible.
Accepto, doncs, aquest repte de bon grat,
preparada per a fer front a qualsevol entrebanc,
i començo un nou camí cap a l’autonomia i la felicitat.

Tornar a viure sola m’ha permès assolir nous reptes.
Ara, durant l’estiu, tinc la companyia de la meva mare,
però a partir del setembre tot canviarà.

Menjar i dormir quan em ve de gust.
Organitzar el meu dia a dia com vulgui.
I, sobretot, poder sortir, encara que sigui només perquè em toqui l’aire,
ja que he aconseguit per primera vegada obrir amb clau.
Aquella clau és la clau per a la felicitat.
La clau que obre el pany equival a una petita acció que m’omple de satisfacció.
Petits gestos com obrir una porta em permeten gaudir d’una qualitat de vida que mai havia imaginat poder aconseguir.

La vida sola i cada dia més autònoma m’atrau molt,
i alhora m’espanta no per por, sinó per excitació.
Aquesta excitació serà l’empenta per continuar fent coses noves i extraordinàries per mi,
coses que em donaran la vida fins que la meva salut m’ho permeti.

Salut!

Primer la mare, ara l’àvia.
Enguany la vida em regala uns bons ensurts.
Però l’accident ja es veia venir:
estava sempre més apàtica,
sense ganes de fer res, ni de menjar…
Ja m’ho esperava,
tard o d’hora hauria acabat a l’hospital,
i ara segurament en una residència.

És llei de vida:
al voltant dels noranta anys,
la majoria de la gent decau,
a poc a poc,
fins que un incident, per petit que sigui,
assenyala l’anada inevitable cap a la fi de la vida.

Estic trista, és clar,
veient la cambra buida de l’àvia,
posant en ordre les seves coses…
D’altra banda, soc feliç,
perquè comença una nova etapa de la meva vida,
de manera independent
i amb ganes dels nous canvis que ja comencen a aparèixer.

Ja tinc el pis només per mi,
i si algú em pregunta si em molesta viure-hi sola,
li responc que no,
que m’agrada la solitud,
que no em sento sola,
perquè sento en el meu cor la presència dels meus estimats —vius i morts.
A més, tinc un munt de coses que m’ocupen el temps
i força persones que em fan companyia,
persones com tu segurament,
ja que tinc molts amics catalans.

Així que, visca la vida,
i a gaudir els anys que ens queden
amb un somriure i molt d’optimisme!

L’espera i la incertesa se’m fan eternes.

Els dies passen i jo espero que el destí em somrigui.

Ja sé que cal tenir paciència,

però la paciència també té un límit.

M’agradaria deixar-ho tot i viatjar, conèixer gent nova, fer experiències;

tanmateix, he de ser realista i estar contenta amb el que tinc.

De fet, cada dia em pot regalar una sorpresa bonica, per petita que sigui;

per això hauria d’estar agraïda de la vida.

Els pròxims dies tindré una visita agradable,

així segur que viuré una temporada més alegre,

plena de companyia, amor i reflexions serioses.

Gràcies a tothom qui em segueix i em dona suport,

sou els millors, fins i tot des de la distància.

A reveure!

En aquests darrers dies estic una mica perduda, plena d’incerteses i desitjos alhora…

Clarament, la vida humana està marcada per aquestes dues característiques, és un fet innegable. No saber què fer o què vindrà demà és una realitat crua. Així i tot, s’ha de treure les forces per on sigui a fi de poder tirar endavant a la millor manera possible. Els entrebancs són a l’ordre del dia, però tenim el deure que ens ha donat la vida de continuar lluitant.

Si algú em pregunta com estic, jo li responc “bé” per inèrcia; però la veritat és que tinc el cor encongit, els dies passen entre d’alts i baixos… En definitiva, porto un mal tràngol i, encara que sigui temporal, costa d’enfrontar. Tot i que aconsegueixo superar els obstacles i anar fent, el meu cap rumia sobre com podria complir els meus somnis.

No és una situació fàcil, la meva. Tanmateix, en el fons del meu cor, encara hi ha un raconet d’esperança que tot sortirà bé. Al cap i a la fi, la perseverança guanya i vull creure que els miracles succeeixen. Soc encara jove i en perfecta salut, així que temps al temps i tot se solucionarà.

Esclata la primavera,

però el meu cor continua encongit.

Un accident l’ànima sempre altera,

i, tristament, fa un mes que no ens hem escrit.

Com cada any,

els arbres i les plantes floreixen,

però enguany,

els meus pensaments de gris es vesteixen.

Tu busques ordre en el teu cap,

i jo d’altres capficaments tret de tu, no en tinc cap.

Però encara hi ha esperança,

i si puc cuidar-te, m’ompliràs d’alegrança.

El món va d’aquesta manera:

després de l’hivern arriba la primavera.

A hores d’ara,

els meus dies i sentiments tenen alts i baixos,

però si dono la cara,

espero tenir-te aviat en els meus braços.

Avui és la teva festa,
i vull retre’t homenatge.

Ara més que mai,
el nostre lligam és molt fort.
En aquests moments difícils,
ens fem costat
encoratjant-nos a anar fent,
cadascú com pot.

Sens dubte,
ens en sortirem més enfortits,
perquè sempre m’has dit
que el que no et mata t’enforteix.

Sempre has tret ferro als problemes,
cosa que m’ha permès tirar endavant,
i superar tots els obstacles.

Doncs avui et celebro,
perquè m’has donat i ensenyat la vida.

Visca tu,
visca la vida!

Fa deu dies que no parlo amb tu.
El teu buit m’encongeix el cor.

Ja sé que la situació no és tan greu;
tothom diu que hauria pogut anar molt pitjor.
Així i tot, el meu cor plora,
plora cada dia,
perquè percep la teva absència,
i es buida.

M’apel·lo al teu pare,
a Déu,
a totes les forces superiors que puguin existir,
perquè tu puguis tornar en tu mateixa,
perquè tu puguis veure com la teva filla se’n surt sola,
perquè tu tornis a ser la meva estimada i preciosa mare.

Tant de bo et recuperis aviat,
tant de bo jo pugui llegir-te aquestes paraules d’aquí a poc temps.

L’espera se’m fa eterna,
he començat fent les coses sense demanar-te un consell,
ja he après a prendre decisions,
sola,
i a aixecar el cap,
sola,
perquè no hi ha ningú que em pugui consolar a bastament,
perquè no hi ha ningú que et pugui substituir.

Per això, si us plau,
torna.

Sé que el meu anhel és tan fort
que el pots percebre,
encara que estem lluny:
ens separen molts kilòmetres,
i tu encara vius en un “món paral·lel”;
però estic segura que estàs escoltant els meus crits.

Així que esforça’t, afanya’t,
torna.

Dia u. La notícia. Xocant.
Arriba la trucada que comunica la mala notícia. L’impacte és xocant, però reacciono i encaro els fets de manera valenta. Més tard, intento fer una migdiada, però m’és impossible, ja que tanco els ulls i se me’n vessen les llàgrimes.

Dia dos. Noves informacions.
Miro la realitat. La situació no és greu, però s’estan fent diferents proves per a anar descartant possibles danys. Mentrestant, la tenen sedada. Procuro entendre les causes de tot el que ha passat i viure el meu dia a dia amb tranquil·litat i relativa normalitat.

Dia tres. Sentiments conflictius. Nous detalls.
Continuo pensant en ella tan bon punt em desperti. Ara tota la meva vida gira al voltant del meu pensament —i patiment— cap a ella. Sembla mentida com la vida es pot capgirar d’un dia per l’altre. Tot plegat apareix com una pel·lícula. Vaig a nedar a la piscina i intento desfogar-me; però la seva imatge somrient, les seves paraules afectuoses m’omplen el cap. Al final, les llàgrimes belluguen dins les ulleres tal com el cos belluga dins l’aigua. Després, al cap d’una estona continuant nedant, sento una pau interior, un sentiment que per fi em tranquil·litza. És una sensació molt estranya i que deixo oberta a qualsevol interpretació.
En tornar a casa, rebo més notícies: ja no està sedada; ella no parla sinó a monosíl·labs, no recorda res, té molts dolors només en seure. Ajaguda, somriu i està serena.

Dia quatre. Ho passo malament.
Tinc el cor encongit. Encara que rebo missatges encoratjadors i solidaris, la trobo a faltar i no paro de pensar-hi. No pot ser que la vida continuï mentre que ella es troba en aquell estat. Aquesta vegada ploro, em desfogo plorant, ploro durant dues llargues estones. Al vespre, me’n vaig al llit esgotada i amb un fort mal de cap.

Dia cinc. La reacció.
Em llevo amb ganes de fer mil coses per tal de no pensar en ella. Fins i tot surto, faig la compra i un ginseng al bar de la cantonada. Soc hiperactiva fins tard al vespre.

Dia sis. Esperança.
Avui he rebut bones notícies, per fi. Ella és més reactiva i ha millorat lleugerament en la parla. Tothom diu que és qüestió de temps perquè es recuperi.
I jo, tot i que de tant en tant se m’escapa alguna llagrimeta encara, em sento més alleugerida, cosa que em permetrà, a partir d’avui, de fer front al meu dia a dia amb més confiança.

Ja soc adulta i he d’assumir les meves responsabilitats i les conseqüències d’aquest mal tràngol. El destí m’ha posat a prova i jo entenc que he d’acceptar el repte. Soc sensible i vulnerable perquè es tracta de la persona més important en aquest món. Tanmateix, me’n sortiré, i tant que me’n sortiré, perquè ho dec tot a tu, mare.

Avui dia la vida dels joves i dels adults és frenètica i es compon d’un compromís rere l’altre. De vegades hi ha fins i tot entrebancs que requereixen la nostra atenció i el nostre esforç per solucionar-los.

Tanmateix, hauríem de gaudir de la vida mentre tinguem les energies necessàries. Veig al meu voltant la majoria de gent gran que com més va, més es deixen anar i, a poc a poc, s’apaguen. És cert que hi ha també gent encara molt activa al cap de noranta anys, però dissortadament es tracta d’una excepció. Veig la meva àvia, per exemple, amb qui comparteixo pis, i m’adono que mes rere mes —per no dir dia rere dia— ella perd qualsevol interès. És veritat que la seva situació física no l’ajuda gaire: camina amb crosses, no hi veu per culpa d’una malaltia als ulls i no hi sent. Amb aquestes condicions, és lògic que el cos i la ment demanin cada vegada més repòs. Així i tot, és una llàstima que una dona tan activa com era ella s’estigui apagant d’aquesta manera.

Per tant, vull invitar-vos a gaudir de la vida fins que les vostres condicions físiques i mentals us ho permetin. Mai se sap què ens té guardat el destí. Llavors feu com jo, que m’aixeco cada dia agraïda a la vida i procuro fer coses que m’agraden i m’omplen de satisfaccions. Al cap i a la fi, la vida són quatre dies i hem d’aprofitar-la al màxim.

Sovint em trobo en períodes de la meva vida on hi ha un bon grapat d’entrebancs i problemes per resoldre. Tot d’una, apareix un imprevist i moltes vegades aquest imprevist és el primer d’uns quants altres. Us sona familiar tot plegat?

Doncs es veu que en aquests casos vivim l’anomenada “llei de Murphy”, que dicta: “si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”. En altres paraules, sembla que l’univers —o Déu, o el fat, o digueu-ho com vulgueu— ens enviï unes experiències adverses que acabem de viure d’una manera d’allò més desfavorable per la nostra salut mental.

Tanmateix, sobretot en els moments més difícils, hauríem de treure l’aptitud més positiva de la nostra personalitat. De fet, la positivitat juntament amb l’enginy són els elements claus que permeten superar les dificultats i fer-nos sentir invencibles. Si no reaccionem a les adversitats, ens deprimirem, ens deixarem anar i, al final, tocarem fons.

En definitiva, hem de tenir present que tot té solució. Ja se sap que la vida té els seus alts i baixos, que ho vulguem o no, és la cosa més normal d’aquest món. Per això, no n’hi ha prou amb queixar-se; en canvi, cal actuar. Com passa en l’àmbit de la física, després d’una acció hi ha una reacció. Al cap i a la fi, aquesta mateixa reacció ens enfortirà i ens farà feliços.

Ja s’apropen les festes de Nadal. Aviat començaran els sopars amb la família i els amics, les nostres taules seran plenes de plats tradicionals i begudes adients. La màgia de Nadal ens tornarà a escalfar els cors i brindarem per tot el que hem aconseguit i pels nostres nous propòsits.

Especialment enguany, jo celebraré les fites assolides: a banda del C2 de català, que va ser el repte més gran per a mi, he descobert el món de l’ensenyament de les llengües i la gratitud que se sent a l’hora d’ajudar els altres. El voluntariat m’ha obert els ulls i, a més, m’ha engrescat a buscar feina en aquest àmbit. Per això, a partir del gener, faré classes particulars a qui vulgui aprendre i aprofundir les llengües que domino.

Mentrestant, gaudiré les festes més que mai, juntament amb els meus pares, que no veig des de fa quatre mesos. Retrobar-se i fer mil coses junts és un goig immens. Cada any celebrem les festes com Déu mana, però enguany hem de fer-lo amb més intensitat encara. Sento que vaig millorant tant en l’àmbit personal, ja que soc cada vegada més independent, com en l’àmbit professional, perquè per fi em sento útil i complerta.

Doncs us desitjo molt bones festes i… no atipeu-vos tant!

Aprofito per donar-vos les gràcies per seguir el meu bloc, que d’aquí a dos mesos complirà un any ja.

Apa, bon Nadal i fins a l’any que ve!

Nedar em fa bé en tots els sentits. L’aigua és el meu element. Només cal submergir-m’hi perquè tot adquireixi una altra dimensió. El temps s’alenteix, la ment s’allibera dels pensaments habituals i tots els músculs treballen, garantint-ne així tonicitat. El soroll de l’aigua i la meva respiració es fonen, creant una simbiosi harmoniosa. Els braços i les cames són lliures de moure’s amb força, fent moviments que fora de l’aigua no serien capaços de fer ni coordinar. Hi ha moments en què nedo amb calma i altres en què porto un ritme més intens. La lògica del maratonià s’apodera del meu cervell: al principi avanço amb calma, però cap al final de la nedada accelero. Al final, la respiració s’intensifica, els batecs del cor augmenten, però no paro fins a sentir-me exhausta i nedo amb tota la meva força, com si s’hagués d’acabar el món. De fet, sento aquesta força interior que m’empeny a continuar endavant, una força que comparo amb unes banyes, ja que el meu signe del zodíac és Capricorn, que precisament té banyes. És la mateixa força que m’acompanya en tota la meva vida, sobretot en els moments difícils, però quan nedo la sento molt més viva i intensa. En conclusió, nedar és una manera de descarregar la tensió, així que, a més de ser un excel·lent exercici físic, és un bàlsam per a la ment.

Fa un mes vaig començar els dos voluntariats dels quals us parlava, i la veritat és que fan molt de goig. No pensava que ensenyar una llengua pogués ser tan satisfactori.

Tot i que, de moment, no tinc cap coneixement en l’àmbit de la pedagogia, aconsegueixo crear lliçons pràctiques i amenes per a les meves alumnes. Internet és una font força rica de materials que em donen idees molt útils a l’hora de preparar les classes.

A més a més, la satisfacció més gran és veure les meves alumnes motivades i engrescades per aprendre noves coses. M’agrada quan exposen els seus dubtes, quan encerten els deures i quan em diuen que són molt agraïdes per l’ajut que els ofereixo.

En fi, és la primera vegada que em sento realment útil, ja que l’ensenyament permet la interacció interpersonal i em dona una resposta estimulant per comprendre si la meva feina està ben feta. Segur que continuaré seguint i afinant aquest camí sorprenentment meravellós que he emprès.