Boja pel català

Al llarg dels últims mesos, mentre escoltava pòdcasts i mirava programes televisius, vaig topar amb errades recurrents. És una llàstima sentir aquestes errades, sobretot per una noia com jo que vol estar al dia amb la parla catalana i escoltar-la tant com pugui. Quina imatge ofereixen els mitjans de comunicació catalans al món sencer si cometen errors tan greus?

A fi de comprendre la gravetat de les errades, a continuació n’il·lustraré les més freqüents. Les escriuré amb majúscules i hi posaré un asterisc al davant perquè quedi clar que es tracta d’errades.

* DONAR-SE COMPTE
Mare meva, quantes vegades he sentit aquesta expressió dins un mateix pòdcast! És emprada sovint no només per una sola persona, sinó per diversos convidats.
És un clàssic calc del castellà “darse cuenta” i es fa servir quan un fet no passa desapercebut. Justament perquè és un castellanisme, en català no és correcte, llevat del cas en què en àmbit administratiu vol dir “retre compte”, o sigui “presentar un estat justificatiu”.
El català disposa del verb “adonar-se”, l’ús del qual resulta més simple i entenedor.

* NO MASSA
Aquesta combinació se sent molt a la televisió. Si hom continua fent-la servir, els espectadors acabaran incloent-la en el seu dia a dia.
Recordem que si hi ha una negació, “massa” es transforma en “gaire”.

Exemple:
– T’agrada aquesta pel·lícula?
– No gaire.

* MASSES COSES
Seguint el cas anterior, moltes vegades sento el mot “massa” en plural. Si es tracta d’un adjectiu, es queda sempre invariable.
Llavors, en comptes de dir:
* Tinc masses coses a fer.
és correcte dir:
Tinc massa coses a fer.

* TENIR QUE VEURE
Quan es vol indicar una correlació, es pot fer servir l’expressió “tenir-hi res a veure”. Aquesta n’és la forma correcta, amb la preposició “a”, no la que sento de vegades (“* això no té res que veure amb allò”).

* TENIR QUE
De la mateixa manera, m’ha passat de sentir “tenir que” en lloc de “haver de”. És un altre cas de castellanisme, ja que es copia el “tener que”, propi només del castellà. Es veu que costa molt allunyar-se de la influència de la llengua veïna…

VAL
No he posat un asterisc en aquesta paraula expressament, perquè denota una cosa que dona dret a cobrar diners, a rebre un producte, etcètera.
Tanmateix, en un munt de converses l’he sentit com a equivalent erroni del castellà “vale”. És impressionant la quantitat de casos en què la gent empra “val” en lloc de “d’acord”, “entesos” o “fet”, entre d’altres. Considerades les nombroses opcions que té el català per expressar un consentiment, em costa molt d’entendre perquè hom s’obstina a fer servir “val”.
No us ompliria d’orgull utilitzar mots catalans? A més, semblaríeu més genuïns i autèntics, a banda de contribuir a escampar l’ús del català de manera correcta i natural.

Per acabar-ho d’adobar, faig un ràpid esment als mots “bueno”, “pues” i “algo”. Tot i ser castellanismes, han entrat a les converses diàries de les persones. Fins i tot la paraula “algo” es pronuncia /álgu/, d’acord amb la regla de pronunciació del català (la “o” àtona es pronuncia “u”). Em sembla increïble topar amb aquestes paraules, quan en realitat seria tan senzill emprar-ne els equivalents “bé”, “doncs” i “alguna cosa”. Nogensmenys, gairebé sempre “bueno” i “pues” són mots crossa. En altres paraules, es fan servir per omplir aquells instants en els quals el parlant està pensant què dir. Per això, en la majoria dels casos es poden ometre.

Bé, no vull ser pesada en insistir que hi ha moltíssims casos en què fer ús de mots catalans seria factible. Entenc que la influència del castellà ha sigut present des de fa segles; així i tot, la meva intenció és reivindicar l’ús del català. De fet, aquest últim és un idioma tan ric que seria una llàstima no aprofitar-lo. Perquè, ja se sap, la supervivència d’una llengua depèn principalment de l’ús que se’n fa a cadència regular.