Boja pel català

Avui dia es parla cada vegada més de l’eutanàsia. Hi ha qui la considera com a una mena de salvació i hi ha qui la critica perquè pensa que és l’equivalent a matar una persona.

El que és cert és que, gràcies als avenços de la medicina, és possible mantenir en vida les persones que pateixen una malaltia greu i irreversible. Aquestes malalties obliguen els individus a estar-se tot el dia al llit, connectades a unes màquines que els permeten guardar les funcions vitals. La invenció d’aquest tipus de màquines ha marcat certament un progrés científic i ha permès fer un pas endavant en la prolongació de la vida. De fet, a través d’uns tubs flexibles, els pacients reben aliments, aigua i aire, o sigui, els tres elements fonamentals per a sobreviure. És clar que hi deu haver una persona especialitzada per a controlar de tant en tant si les màquines funcionen bé, però la idea del manteniment de la vida amb objectes tecnològics és sorprenent.

Tanmateix, si ens fixem en la situació psicològica dels pacients enllitats, el panorama canvia totalment. Segur que, almenys un cop al dia, aquestes persones pensen que són condemnades a una vida cruel: no poden moure’s de cap de les maneres, ni tan sols llevar-se, i gairebé sempre senten uns dolors terribles. A més a més, l’aspecte més trist d’aquesta condició és la seva lucidesa: el seu cervell funciona perfectament, així que comprenen molt bé tot el que els està passant. Què faríeu vosaltres al seu lloc? No us desesperaríeu? Quin sentit tindria la vostra vida si no poguéssiu fer res de res, ni tenir una vida quotidiana força amena i interessant, amb mil coses a fer?

Precisament aquí entra en joc l’eutanàsia. És l’últim recurs al qual poden agafar-se les persones quan la desesperació assoleix el punt culminant. Jo personalment considero l’eutanàsia la clau per a posar fi als turments d’aquests éssers humans. No la veig com a un assassinat, ja que en la majoria dels casos són els mateixos pacients que expressen la seva voluntat de posar fi a la pròpia existència. El problema és que hi ha països com Itàlia on l’eutanàsia està prohibida. Llavors si es vol practicar l’eutanàsia, es deu anar a l’estranger –sovint a Suïssa– i pagar un munt de diners. És una veritable llàstima si considerem tots els entrebancs amb què es topen els familiars dels malalts.

Tant de bo la política s’espavili i el sentit comú actuï de manera que l’eutanàsia es converteixi en una pràctica habitual i accessible a tots. Perquè una cosa és treure la vida a una persona per punició i una altra cosa és treure-li-la per a alliberar-la d’un dolor immens i constant.