Gàlim

Sembla ser que ara a València han descobert que Ontinyent existeix, i s’han començat a preocupar pel futur de la capital de la Vall d’Albaida. Després d’anys d’oblits (amb colors diferents en la Generalitat, coincidents i no amb els de la Casa de la Vila ontinyentina), ara una conselleria es pren la molèstia de mirar cap aquesta comarca. La llàstima és que ho faça no per buscar solucions a les mancances de la ciutat, sinó per usar-la com a arma política.
Tot això del PGOU d’Ontinyent, problemàtic com tots, s’està utilitzant per desgastar el govern municipal i per intentar inútilment donar una imatge ‘respectuosa’ de la política urbanística de la Generalitat. Per a creure una altra cosa, caldria vore un interés similar d’altres conselleries i de la presidència mateixa en aquesta ciutat deixada de la mà de Camps. I de Zaplana, i de Lerma…
D’això de l’urbanisme, aquesta nit els de Canal 9 s’han descobert una miqueta. O una miqueta més. Han dit, com qui desvela una conxorxa maligna, que l’aigua del transvassament del Xúquer al Vinalopó no serà apta per al consum humà… I doncs? L’aigua no és per al camp? No havíem quedat que calia aigua per a regar? Cansa ja tanta manipulació.

Encara que estic acostumat a treballar amb internet i en faig ús diàriament, no puc deixar de sorprendre’m en algunes ocasions. Ara mateix, he trobat en el servidor de vídeos de youtube.com uns vídeos de la I Trobada de Muixerangues Valencianes. Mentre en veia un en què eixien els del Ball dels Locos de l’Olleria m’ha vingut al cap que fa només deu anys anàvem per les cases preguntant a la gent major què en sabien d’això del Ball dels Locos, i en vam recuperar la música i vam refer el ball…
I ara, sense moure’t no ja de casa, sinó ni tan sols de la cadira, pots vore-ho. Fa deu anys no sabíem com aniria això dels castellers ollerians, però encara teníem menys idea de com seria el futur d’això que algú anomenava internet. Precisament en aquells inicis vaig haver d’anar un dia a Alcoi per dur una fotografia en paper al Partal perquè ens fera una pagineta internàutica dels Locos… no com ara, que les fotos volen per internet.

Diu que dimarts passat van detindre a València una dona acusada de cremar una part de la falla de l’Ajuntament pocs dies abans de sant Josep, i que si era d’ideologia ‘paramilitar’ i ‘nazi’. No arriba a un mes.
Molt bé. I com ara, com és que tarden tant a trobar els que agredeixen persones i entitats políticament distants dels que manen a València? Diuen que les comparances són odioses, però en realitat el que és odiós són les conslusions.

Em diu aquesta vesprada el Josep de Tarragona que mentre dinava ha rebut la telefonada que tant esperava, i m’ha instat a endevinar qui li havia telefonat. Sense pensar-m’ho li he dit si havia sigut Lluís, que sé que des d’ahir que estava intentant localitzar-lo, però no. L’Andreas ha sigut l’altre nom que li he esmentat, però tampoc. El Josep Lluís C. (per una broma electolaboral que portem) tampoc…
Llavors, per si em servia de pista, m’ha dit que era la telefonada que tothom espera, però jo li he demanat que es deixara d’endevinalles que no tenia el dia per a romanços…
Ha sigut aleshores que m’ho ha explicat, que quan ha despenjat li han dit: "buenas tardes, llamo de Marina d’Or…". Diu que no ha pogut aguantar el riure, i que la senyoreta ha acabat per penjar en vista de l’èxit.

Dues llumetes fosques, com estrelles hàbils d’un cel particular, la mirada expropiada d’una Mare de Déu descreguda.

Divendres de la setmana passada, quan passava per la Font Vella (un tros domesticat del barranc de Caputxins), vaig vore una parella de forasters que s’acostaven al llavador. Em van semblar britànics, d’aquells nous habitants que ara hi ha pels termes de la Vall, en cases de camp i masos que han comprat a bon preu, jubilats i jubilosos. Però el que més em va cridar l’atenció va ser que en entrar al llavador van traure un mòbil per fer-ne fotos.
El llavador no és precisament res espectacular. En realitat es va construir per llavar-hi la roba de malalts, i n’hi havia un altre de més gran ja desaparegut per a tot el món. Els cossis, li deien a aquest llavador més menut. Em va sobtar que s’hi interessaren, i vaig pensar quantes coses hem anat deixant perdre (o destruint directament) que ara podrien resultar interessants per a això que se’n diu ‘turisme d’interior’.

Caldria començar a pensar-se seriosament a explotar l’atractiu turístic de l’Olleria. Escàs si es vol comparar amb alguns municipis propers, però superior a altres també pròxims i que ens duen avantatge a l’hora de publicitar els seus ‘encants’. El que passa és que per a fer-ho cal un projecte de futur que incloga la restauració de patrimoni i el respecte a l’entorn per no destrossar-ne més encara. Pensem que la indústria a l’Olleria passa per moments difícils, i això de la diversificació econòmica pot passar, ni que siga mínimament, per un cert moviment de turistes que aporten gallets amb les seues visites (hotels, restaurants, botigues…).
Caldria també una actitud radicalment distinta dels habitants de l’Olleria, i especialment dels responsables municipals, amb el nostre patrimoni. No és decent que faça quasi 12 anys que es va proposar una actuació mínima en l’ermita de Sant Cristòfol per evitar que caiguera el que en queda (llevar un pi que està espentant un dels murs i posar unes teules sobre les partes per evitar que la pluja les desfaça), i encara estem esperant. Per exemple.
Però per a això és necessari que l’urbanisme siga alguna cosa més que una visió econòmica dels solars.

Va ser a través d’aquest bloc que vaig conéixer un personatge com és Toni de l’Hostal (nét), i a través d’ell que ahir dissabte vam ser presents a Gandia en la 1a Intercomarcal Cabotista, la festa de La Cabota. Què en puc dir jo ara?
L’organització de l’acte va ser molt correcta, i el contingut el podré resumir en una frase en què vam coincidir tots els del rastre de butaques on jo era: ‘Feia temps que no m’ho passava tan bé!’. Com en la revista, res no va ser forçat, i la qualitat i originalitat dels artistes no té dubte. Artistes de la vida.
L’ambaixada valldalbaidina va fer la sort d’anar també al sopar posterior a l’espectacle, on començà un altre espectacle sense guió, el de l”afterauers’, comandat per la xarrera de tots i guiat per la guitarra i la veu de Toni. El resultat? Que je tenim mig comboiat un altre sopar, per acabar de conéixer-nos… Per donar més caràcter intercomarcal a la festa, una part de l’afterauers es va poder seguir en directe per Ràdio 9. Curiós? Doncs sí, coincidències de la vida.
Com el fet que em trobara per allà un banyerut que diu que és lector d’aquest bloc… Quina gràcia, açò dels blocs.

Foto: un instant de l’afterauers cabotista.

Propina: Un dels participants en la festa va ser Xavi Castillo. Des d’ací podeu vore un tros del seu espectacle ‘l’heretge de Xàtiva’.

L’IEVA està realitzant una campanya per donar a conéixer entre la gent d’ací de la comarca al personal d’ací mateix que té la mania d’escriure i publicar-ho. La campanya es diu ‘Llegir a la Vall’ i hi ha convidats a participar-hi escriptors de nivell. Escriptors… Ara m’ha sobtat una cosa: no tenim escriptores?
No es tracta de plantejar si l’IEVA s’ha preocupat de buscar-no o no, sinó de preguntar-se si en tenim. Des d’ací declare la meua ignorància.

Una volta vaig participar en unes jornades de sabuts. En realitat, jo estava allà com a organitzador, no com a sabut (és clar), en una d’aquelles situacions en què acabe preguntant-me: senyor, què faig jo ací! El cas és llarg d’explicar.
La bona qüestió és que en una de les sessions, un senyor que ara no recorde de quina nacionalitat era, parlava i parlava de coses que jo no entenia de cap de manera. Jo l’escoltava a través d’uns auriculars per on sents la traducció. Per la nit, xarrant amb els intèrprets, vaig comentar el cas, i un d’ells em va dir que no era d’estranyar, perquè aquell home sempre venia a dir el mateix en tots els llocs on el llogaven, i que realment venia a dir no res.
Això em passa ara amb algunes afirmacions de polítics, que no les entenc. Per exemple quan el director general de Treball diu que ‘la producció i l’ús del coneixement són claus per al creixement, la creació de riquesa i l’ocupació’. Quan recorde aquells dies a Morella, em tranquil·litze.

Pel que m’han contat (no vaig poder ser present en l’acte) la taula redona de divendres passat sobre la Casa Santonja va resultar molt exitosa. I no només en opinió dels organitzadors. L’efecte (un dels efectes) buscat, almenys, s’ha aconseguit: que experts en diversos camps relacionats amb l’art i la història opinen sobre el valor d’aquest edifici, i que quede clar que la nostra insistència no és una cabuderia emprenyadora, sinó un interés lògic per un patrimoni que d’ací a poc, si no es posa remei, estarà en vies d’extinció.
La premsa n’ha parlat, d’aquest acte:

VilaWeb Ontinyent: Els experts coincideixen en la necessitat d’una ràpida rehabilitació de la Casa Santonja de l’Olleria.
Las Provincias: -El palacio dels Marau de L’Olleria del siglo XVIII sirve de depósito de
la grúa
-El escudo se considera un documento clave para conocer la historia del
pasado siglo XIX
-Los expertos estudian si logias masónicas se reunían en el
salón
-Casa Santonja

Dissabte que ve, dia 1 d’abril, una representació oficiosa de la Vall d’Albaida viatjarà fins a la capital de la Safor per ser present en la 1a Intercomarcal Cabotista, acte eròticofestiu per presentar (ara que ja el tenen gats i gossos) el número 5 de La Cabota.
Allà anirem, amb posat seriós i respectuós, amb cotxe oficial valldalbaidí (si trobe la bandereta) i amb una gana de sopar postsarau relativament perillosa. Llàstima que el màxim especialista en cassoles de les terres ‘de llengua compartida però de nom irreproduïble’ tinga un compromís processional que li impedeix sumar-se a la comitiva.

De tot cor

Dissabte passat va nàixer Júlia. Els culpables: Carmina i Josep Lluís, que esperem que en siguen també responsables.
Benvinguda a aquest món esperitat i a aquest país destrellatat.

Encara que dir ara que em vaig operar de la vista fa alguns anys i que n’estic content semble que no té massa sentit, ho faig per explicar un cas. Resulta que en una de les visites posteriors a aquella clínica d’Alacant, de bon matí (devien ser vora les 8), em trobava amb un estat d’ànim poc elevat. No havia tingut mai problemes per parlar en català, i pensava continuar fent-ho, però el meu estat anímic em feia preveure alguna pega eixe dia.
Vaig entrar, doncs, predisposat a sentir algun ‘no le entiendo’ o alguna cosa similar. Mentre esperava que m’atengueren, vaig escoltar com les senyoretes de recepció atenien a la clientela en qualsevol idioma: anglés, francés, alemany, espanyol… Això em va acabar de decidir: només faltava que en aquella torre de Babel totes les llengües foren bones, i que la meua, que és la del país, fora precisament l’estranya. Quan em va arribar el torn, vaig dir bon dia i vaig demanar per la visita que em tocava: no hi hagué cap de problema, però no em van parlar en català.
Si a les primeres de canvis jo haguera canviat d’idioma, resulta que no hauria sabut que el metge que em va operar i el que en acabant em feia el seguiment eren catalanoparlants, i ens hauríem dedicat a parlar-nos en castellà sense ser necessari. És una anècdota, com tantes n’hi ha.
Ho he recordat perquè dissabte, mentre era parat al cantó del carrer d’Ausiàs March del meu poble, des d’un cotxe em van preguntar: ‘por favor, para salir hacia Valencia?’. Li ho vaig explicar clarament perquè ho tenia molt fàcil: ‘continue cap amunt, i en arribar dalt del tot, gira cap a la dreta i tot recte ja ix cap a València’. Em va entendre a la primera. Els forasters i els que parlen castellà no són més curts que nosaltres. Si nosaltres els entenem a ells, ells ens poden entendre també.
D’aquestes coses, els que en saben i en poden explicar actituds positives són els del Taller d’Espai Lingüístic Personal.