Gàlim

Com aquell que no vol la cosa, s’està gestant un sopar que no tindria res d’especial (a banda de l’autoinvitació acceptada ben de gust de Toni de l’Hostal) si no fóra que és la primera volta que l’organitze via internet.
Fa un moment ho comentava amb l’amic Josep de Tarragona, i ell m’ha donat la idea del títol: cibersopar. Està bé això: des d’aquest bloc i del de l’Àngel Canet ens comboiem per ajuntar-nos després de no sé quant de temps…
En parlarem en el sopar, però poc. Dediquem-nos més a coses més presencials i gustoses.

Tot açò només és una excusa per deixar oberta aquesta nota com a lloc de comunicació del sopar. O siga, que qualsevol notícia o informació la posem ací, per no haver d’anar buscant-se en diferents posts i comentaris.

Vos sembla bé?

Per cert, Toni, no patiu pel cotxe que tenim solució. Espere.

Saluda als americans de l’Amèrica del Nord.

Ací en gran

Feia temps que havia trobat a internet aquesta foto, i ja no me’n recordava. Hui hi he tornat a tropessar i m’he adonat que és una imatge ben bé històrica (ací la teniu en gran): el cantó redó de l’esquerra ja no és un bar, sinó una tenda de Vidal; la casa de la dreta és ara un edifici amb una oficina de la Caixa; l’oficina de Caixa de València que es veu al mig és ‘Bancaja’; el cotxe blanc (que era meu) va faltar tristament, un servidor amb ulleres i sense canes… i sobretot l’Ovidi, que llavors encara no tenia decidit que faria prompte les vacances; i Paco, que ens va deixar tirats l’any passat.
Era l’any 1993…

No diré res de nou si explique que tinc una ‘vida social’ passablement moguda. Ara mateix tinc a l’encara una assemblea d’una associació, un sopar, una expedició a Tarragona, un altre sopar, i alguna cosa més que segur que se m’oblida. Per sort, fa un cert temps que vaig aprendre a desllapissar-me d’alguns ‘compromisos’ i ara majoritàriament vaig a les coses aquestes bastant a gust.
Jo sóc dels que funcionen sense agenda. No per res, sinó perquè sóc incapaç de dur-la sempre damunt i consultar-la. Massa anàrquic per a això, i ho dic reconeixent que m’aniria bé. La sort que tinc és que sempre hi ha qui em fa memòria de les coses. De vegades em fa enveja això d’apuntar-se les coses, i mirar-se l’agenda regularment.

Justament divendres passat, mentre encara estàvem en un sopar ja em van comboiar per a un altre sopar. Ella, la comboianta, es va traure l’agenda i va dir: ara m’ho apunte. No se m’oblidarà la cita, però a una mala que tinguera un ataquet de dubte, sé que li ho podria consultar a ella. I doncs? Potser m’aniria millor una secretària que una agenda…

Sempre m’ha agradat explicar que vaig aprendre les hores en el rellotge del campanar. De menut anava molt a casa d’una tia meua que viu, encara, ‘baix del campanar’, justament enfront dels Grisons (un dels noms mítics a l’Olleria). Des de la porta de casa mirava aquell rellotge d’allà dalt, i ma tia em preguntava quina hora era: ‘l’agulla xicoteta està en el 10 i la gran en el 4: les deu i vint’.
Si l’agulla gran estava en el 9, aleshores marcava els tres quarts. Les ‘onze menys quart’ eren ‘els tres quarts p’a les onze’. Però ara ja no ho són. Sembla que ja no ho recorda ningú.

Per què la gent quan contesta al mòbil diu: ‘Dime’, en compte de ‘digues’, o ‘sí’ o…?

Dissabte tinc un sopar a València amb una amiga, que m’ha dit que ja em
durà al restaurant que haurà triat. Li vaig dir que ho deixava en les
seues mans, però que tinguera present que a mi no m’agraden els
experiments culinaris.
En
una ocasió anterior em va proposar d’anar a un restaurant japonés, i hi
vam sopar perquè em va assegurar que també feien menjar "de persones".
Era cert, però el que em va sorprendre no va ser la carta de plats
(efectivament amb menjar oriental i coses "normals") sinó el local en
si. El cas és que anàvem tots dos per València cap al restaurant
aquell, jo com sempre perdut per la ciutat, i en un moment ella em
crida perquè veu que me’n passava de llarg. No és que no
l’haguera vist, és que m’esperava un altra cosa.
Si et diuen que vas
a un restaurant japonés, no t’esperes que tinga una porta d’alumini i
vidres com la majoria dels locals, i sobretot no t’acabes de creure que
es diga ‘Bar Toni’. No vam sopar malament. Després, en comentar la meua
sorpresa amb gent del poble, algunes xiques em van dir que el coneixien.
I
és cert que és un restaurant japonés, perquè els propietaris ho són, i
fan (també) cuina japonesa. Però s’ha de reconéixer que això de ‘Bar
Toni’ dissimula molt.

Directament. Aquesta entrada o anotació és estrictament propaganda. Aprofte que per ací passa personal per fer publicitat del local que s’han montat els amics Assumpció i Joan: Ca les senyoretes.
Si punxeu en aquest enllaç trobareu un àlbum de fotos del local.

Doncs això: propaganda. Barata? Ja ho vorem.

Ja ho diuen bé això, que la beguda és lletja i traïdora. Mireu el cas de Bocairent. L’anterior senyor alcalde agafa un cotxe oficial, té una topada i en fer-li la prova de bufar dóna positiu: cagada monumental. A partir d’ací el govern tripartit de Bocairent se’n va a rodar, i entren al poder el PP i els trànsfugues del PSOE, un dels quals és precisament l’exalcalde accidentat que es nega a deixar el càrrec, i al que des del PP havien posat a parir per llevar-lo de l’alcaldia.
Si això no fóra prou, la cerveseta (o el que siga) que es fera Dimas González (l’exalcalde) va acabar per capgirar també la correlació de forces polítiques en la Mancomunitat de la Vall, de manera que el PP va aconseguir la majoria absoluta i s’hi ha creat una crisi de funcionament més que considerable.
Són coses de la política, ja ho sabem.
L’ús (i la promoció si n’hi ha) del transfuguisme està mal vist, i els partits polítics ja s’han dotat d’una mena de codi per evitar-lo i castigar-lo. Un codi que deu parar per algun calaix sinistre, ja que clareta és la volta que s’aplica.
L’alcalde del meu poble (del PP), en alguna ocasió, ha demanat moderació a l’oposició i ha dit que en política no s’hi val tot. Ell mateix, com a president de la Mancomunitat, ha acceptat com a conseller a l’actual alcalde de Bocairent, que ha arribat al càrrec després d’haver pactat amb el trànsfuga al que prèviament havia dinamitat com a alcalde. No s’hi val tot: però què és tot?

Adés m’he deixat el mòbil, just quan em feia falta. No per fer alguna telefonada, sinó perquè he vist un fet remarcable, cosa que m’ha fet entendre per a què serveix els mòbils que fan fotos.
M’hauria agradat fer la foto per posar-la, perquè he trobat que el cotxe de la policia local (els municipals, vaja) estava ocupant quasi mitja plaça d’aparcament reservada per a minusvàlids. Tot un detall que no podia deixar d’apuntar.

Afegitó: He sabut que el cotxe dels municipals no el conduïa cap dels policies locals, sinó un treballador (crec que de l’ajuntament). Això fa que el cas siga una miqueta menys greu, però no deixa de ser-ho.

Aquesta setmana es presenta carregadeta, i no sé com aniré de temps per dedicar-li a aquest invent internàutic del bloc (de moment, malament). Però l’educació no s’ha de perdre: cal deixar constància que la paraula donada es va complir, i el sopar pendent ha deixat de ser-ho. I a més, en un local ideal.

No s’entén de cap de manera. Quan els socialistes anaven tan contents explicant les bondats del nou estatut valencià, molts ja ho trobàvem incomprensible: quina manera de tirar-se terra als ulls, i d’ajudar a acostar el País Valencià al precipici.
Després, en una rampallada de valentia inesperada van plantar cara al PP i van dir que res, que calia revisar algunes coses que ells mateixos havien admés en aquella proposta tràgica d’estatut. Es va crear una certa espectació i algunes il·lusions que finalment el PSOE, pels motius que foren (tampoc no creia ningú en una conversió miraculosa), deixara de fer de comparsa del PP… Però de colp a repent, la realitat s’ha desfet de les esperances: els socialistes han tornat a cedir davant de l’allau mediàtic del PP i deixen el País Valencià a la voreta mateixa de l’abisme.
Hi ha qui deia que això ja estava previst que aniria així. En tot cas, prevista o finalment presa a última hora, la decisió del PSOE em sembla un suïcidi polític. Eixa manera de bambar a l’hora de tindre una postura en una cosa tan important només afavorirà al PP. El PSOE, i el nostre ‘veí’ Joan I. Pla han donat la imatge més patètica que he vist fins ara en un partit.
Ja hi ha algú que m’ha dit que vol fer una plataforma d’habitants de la Vall d’Albaida per llevar la ‘valldalbaidinitat’ a Pla.

Actualització: punxeu en vull llegir la resta de l’article.

M’arriba un correu electrònic que diu:

Benvolgudes companyes,
Benvolguts companys,

Després de la mascarada
perpetrada pel PSOE i el PP, centenars de milers de valencians observem
preocupats com, a causa de la consagració de la barrera electoral del 5%
(ara, a través de la seua petrificació a la llei electoral), podem quedar
privats dels nostres drets polítics més elementals.

No podem restar
impassibles davant d’aquest atemptat a la democràcia. No podem permetre que
les Corts Valencianes no siguen representatives del sentir de la ciutadania
i mantinguen aquest dèficit de legitimitat democràtica.

Encara estem
a temps d’evitar aquest despropòsit en el tràmit del Senat. Però per a això
és necessari que obliguem el PSOE a rectificar.

Enviem un clar
advertiment a Joan Ignasi Pla i al seu escuder Toni Such: si no abaixen la
barrera al 3%, cap dels dos serà president de la Generalitat amb els nostres
vots.

Entrem al formulari "dirigeix-te a Pla", en el web del PSOE
valencià:

http://www.pspv-psoe.net/pspv/candidat/dirigeixte.php

I
ací també:

http://www.pspv-psoe.net/pspv/participa/opinio.php

Deixem-li
ben clara la
situació:
———————————————————————
Joan
Ignasi Pla, ni tu ni Toni Such sereu president ni conseller de la
Generalitat amb el meu vot, si no abaixeu el llistó electoral al 3% en
l’Estatut.

Personalment, faré tots els esforços per propiciar una
majoria alternativa a la del PP, però no us votaré, i donaré suport a altres
forces progressistes amb la condició explícita que cap de vosaltres dos
estiga en el govern.

En aquestes hores decisives, encara esteu a temps de
rectificar i estar a l’alçada del que s’espera de vosaltres. Si no és així,
ja podeu anar buscant algun candidat
alternatiu.
———————————————————————
Telefoneu
també al PSOE valencià per expressar la vostra indignació:
96 111 10 10

Plou, i hui la pluja cau amb faltes d’ortografia, insistents. Sistemàticament. La sintaxi es desfà contra l’asfalt dels carrers, i en les portes esguiten síl·labes abandonades, com les de les paraules que no caben en una línia. Com dir-ho, doncs?
Diuen que d’ací a poc farà un any. I què és un any? Una convenció freda, tres-cents seixanta-cinc records, huit mil set-centes seixanta absències, cinc-cents vint-i-cinc mil sis-cents silencis…
Escriure un silenci. Podem descriure’l de mil maneres, podem parlar-ne fins a ofegar-lo, però no sé escriure’l. No es pot escriure el silenci concret del mar que va deixar d’alenar aquell dia indiscret en què les ones es van entregar.

Una línia en blanc no és silenci, és un buit que no podem omplir perquè no sabem paraules mudes. Caldria que férem una banda sonora per al silenci, per als mots silents i absents sense rima possible. Però ell no hi és per fer-la. I és per ell que hui la pluja se sent desafinada com un cor mal avingut que canta un rèquiem en un bateig, com un cor infartat que batega sense gana en un pit dessentit.
La ratlla de sant Martí ens salvarà. Tornaran els verbs al seu lloc, refarem les frases encondolides, i comprendrem que el silenci és també part de la seua música.

Els senyors i senyores d’ERC van a Madrid a defensar un estatut d’autonomia. És un partit independentista, però com que són demòcrates, diuen que mentre no en siguen prou els que defensen la independència, i com que respecten les regles del joc democràtic, intenten que l’estatut siga el més profitós possible. Una posició que trobe correcta: no es pot anar tota la vida de rebentaplenaris i agitador compulsiu. Però mira com t’ho paguen.

No només els insulten i els tracten de coses difícilment acceptables a pesar de rebaixar les seues aspiracions sobiranistes, sinó que fins i tot apareixen veus uniformades disposades a metrallar les regles de la democràcia. I encara els ‘terroristes’ o els ‘amics dels terroristes’ són els que juguen amb els vots, no amb els tancs. Ja ho diuen això: no es pot ser bo.