Gàlim

Al País Valencià sembla que hem arribat a un punt en què la falta de respecte i l’insult a la intel·ligència no només són habituals, sinó que són impunement acceptats. És com si haguérem perdut el trellat i tot ens semblara normal. A vore: és normal que es parle molt i molt més d’uns ninots de falla cremats abans d’hora que de l’atac violent a una llibreria? Com hem d’entendre que els polítics governants s’esquincen els vestits per dos ninots i no condemnen un acte de violència com el patit per la llibreria 3i4? Només ho podem percebre d’una manera: complicitat, almenys ideològica. I encara més: a Castelló de la Plana dos persones van resultar ferides quan alguns descervellats van atacar el Casal Jaume I, però sembla que l’amenaça per a la societat és que algú va botar foc a dos gaiates…
En això estàvem quan apareix en escena el regidor d’Educació de l’Olleria, José A. Garcia, i diu que cal posar en marxa una línia en castellà al CP Sanchis Guarner, i que “no queremos crear un monstruo educativo, por eso pensamos que los alumnos que reciben la docencia mediante la línea en valenciano no tienen un vocabulario tan amplio como los de la línea en castellano”. Després de les crítiques del Bloc, que en demanen la dimissó, el regidor diu que no era ben bé això el que volia dir… No ho puc saber, què volia dir, però si era això no m’estranyaria gens. En tot cas, si hi ha hagut una mala interpretació en la transcripció, caldria que ho aclarira immediatament i que es disculpara pel malestar creat. No es pot permetre que el responsable local de l’educació insulte d’aquesta manera l’alumnat, els pares i el professorat que estan treballant per fer del valencià una llengua d’ús i de futur, i no una llengua d’espardenya i falla, com sembla que agrada al regidor (i tot el govern municipal). Ara bé, si el que hem entés és el que pensa José A. Garcia, la seua destitució hauria de ser immediata… I l’alcalde haurà de dir-hi la seua, ja que és ell qui l’ha posat on és.
No ho vorem, això, ja ho sé. Ni demanarà disculpes. Ací tot està permés (si els que reben no són `ells’, és clar). Altres actuacions ha tingut ja aquest personatge dignes de censura que han quedat en no res. Des de la seua obsessió per fer desaparéixer el terme `País Valencià’ de qualsevol paper imprés, al seu desinterés per qualsevol cosa que tinga relació amb la cultura que ell no controle. Desinterés i manca de respecte. Va ser ell qui, com a regidor de Cultura, no va voler assistir a una conferència del professor Antoni M. Badia i Margarit, un dels filòlegs més importants de la romanística internacional. I encara va criticar l’acte per considerar-lo `polític’. O l’any passat, quan el seu compromís no escrit amb l’organització dels 10 anys de festa de la Magdalena va estar a punt d’impossibilitar-ne la realització, perquè a pocs dies de celebrar un acte va desdir-se del permís per a usar el cine. Sembla que els problemes interns del govern municipal van ser més poderoros que el seu compromís i que el respecte a la faena desinteressada i complexa de gent amb criteris diferents als seus.

En aquest afer de l’escola, però, hi ha encara una altra qüestió. Resulta que l’actual alcalde de l’Olleria, Vicente Llop, quan encara estava en l’oposició i era director del CP `Isabel la Catòlica’, va impulsar la primera Trobada d’Escoles en Valencià de la Vall d’Albaida que es féu a l’Olleria. Les trobades són, indubtablement, una campanya per promoure l’escola en valencià, aquella que ara sembla que crea `monstres’. I doncs? Llop va promoure aquella moguda per defensar l’escola en valencià, o com a projecció política personal per `suavitzar’ la imatge del PP ollerià de llavors? En quasevol dels dos casos, si està d’acord amb el seu regidor, resultarà que va impulsar, sabedor, una festa que conduïa els xiquets a un ensenyament malèvol.

En algun moment haurem de dir prou, i aquest no és pitjor que els que vindran. Exigim-nos dignitat, i podrem exigir-los respecte. I si `ells’ encara no ens en tenen, la solució està en l’any vinent.

En aquesta ocasió la imatge és delatora: el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, fa una reverència davant del nou cardenal Antonio Cañizares. Independentment de la meua simpatia pel president Camps, ell és el representant del poble valencià, i em sembla indigne que com a tal s’haja d’ajupir davant d’un membre d’una societat privada, per més nombrosa i poderosa que siga. O és per això, perquè és poderosa?
Les creences (com els negocis) personals dels nostres representants polítics haurien de quedar per a l’àmbit privat de cadascú. Si Camps és (com ho és) creient, que vaja a missa i que prenga la comunió quinze voltes al dia si vol, però com a President de la Generalitat hauria de respectar la laïcitat que la Constitució, que segons com tant defensen, atorga a l’estat.

Catalunya Cultura va retransmetre un dels concerts del Teatre Apolo de presentació de l’espectacle ‘i.’ de Lluís Llach. Ara mateix, per aquelles facilitats que dóna la tecnologia, ho estic escoltant, i em sembla que és un dels seus millors concerts. Dels que jo haja escoltat, és clar.
M’està semblant amistós, musicalment acollidor, poèticament vibrant… i m’agradaria saber-ho dir. Anirem a escoltar-ho a Ontinyent.
El punt? Un final? Potser una penyora com la de la cançó que versiona de forma encisadora.

En aquesta pàgina de l’IEVA estan tots els detalls de la jornada.

En aquesta hi ha informació sobre l’edifici.

Un dels participants en la jornada, i instigador màxim de la moguda, Josep V. Vidal, diu que farà una comparativa entre la Casa Santonja com a possible temple maçònic amb el temple maçó dels Ametllers de Perpinyà. Jo vaig estar en aquell temple, amb ell, fa quasi un any, en una tinguda blanca. En aquella excursió, de resultat dispers, vam vore moltes coses interessants relacionades amb la maçoneria (no totes poètiques) i amb la simbologia, realment semblant a les pintures de la Casa Santonja.
Les coses de la vida van fer que l’encarregat de fer la conferència en la tinguda blanca (reunió de maçons en què es permet la presència de gent que no ho és) fóra una persona que conec. Ell no es va alegrar de vore’m, perquè sap que sé quins embolics va fer per allà pel nord del nostre país. També és de remarcar que va ser la primera volta que em van posar a beure gintònics de joguet: petits i amb palleta. Massa afrancesats estan per allà…

Espere que siga un èxit aquesta jornada. Els convidats (quasi tots) prometen un acte ben interessant.

Les coincidències de la vida: Ara he sabut que l’any passat van saquejar aquell temple de Perpinyà.

La màquina de plegar samarretes: la tecnologia al servei de la humanitat.

La setmana que ve, divendres dia 24 concretament, es farà un acte molt interessant sobre la Casa Santonja de l’Olleria. Pel que sé, una série d’entesos parlaran sobre la casa des de les seues especialitats. Desconec els noms de les persones que finalment acudiran a participar, encara que sí que sé a qui s’havia convidat. Ja ho concretarem en ser oficial. En tot cas, el que em motiva a escriure ací (i espere que els organitzadors no ho prenguen a mal), és una de les condicions que va posar l’ajuntament de l’Olleria per participar en la història aquesta (condició que no sé si s’ha hagut de complir o no).
Sembla que l’ajuntament volia que hi participara el cronista oficial, com a entés en la història local. M’estalviaré comentaris sobre aquesta persona, però cal recordar que duu en l’ajuntament, en diferents càrrecs i ocupacions, pràcticament des de la victòria militar del 39, i des de llavors el patrimoni local que diu defensar (històric, arquitectònic, cultural…) ha anat despareixent metòdicament. Crec que una miqueta de respecte a les persones que vénen a interessar-se per aquest edifici no estaria de més (a nosaltres ja sé que no ens en tenen): deixem que l’home es torbe amb les seues cròniques per al llibre de festes, i que parlen els que saben.

Esperança vana: Finalment sembla que el cronista oficial de l’Olleria també participarà en l’acte sobre la Casa Santonja. Una vergonya. Tinc curiositat de saber què en diu, i si ara és també un fervent defensor de l’edifici. Com a ‘historiador local’ oficial que és, no li conec cap d’ìnterés en la casa, sinó que han hagut de ser els bascosos de sempre els que s’han dedicat a remoure cel i terra perquè per ara, almenys, tinga encara possibilitats de futur.

Finalment, i no sense una certa cabuderia per part meua, va arribar el dia. Després d’uns primers moments d’emoció infinita, amb els horaris previstos massacrats i una visita feta sobre la marxa, començà el periple cap a Tarragona. Teníem ganes de trobar-nos, i com sempre ho vam fer als peus del monument als castellers de la Rambla Nova. Eren poc més de les 5 de la vesprada, i començava un temps que ens passà veloç.
Vam visitar tot el que calia que trobàrem: converses pendents, històries d’exilis vitals, somriures de complicitat. I també l’amfiteatre, allà baix, el Balcó del Mediterrani, vestit de diumenge, el far, despentinat com nosaltres. I la cafeteria de la que no recorde el nom, davant de la catedral, on vam anar a parar dues vegades, abans i després de sopar. Parlem-ne: el sopar molt bo, en un restaurant pròxim a la catedral, en companyia del cap de colla de la Jove dels Xiquets de Tarragona, que coneixia als del Ball dels Locos.
En alguns moments vam dir: ‘açò s’haurà de posar en el bloc’, però no sé si algú en va prendre nota. El fet és que ara no recorde quina anècdota calia explicar ací… Això, i la meua proverbial aficció inexistent a la fotografia marquen aquesta nota del bloc: no ens vam fer ni una foto per il·lustrar-la. A última hora, quan ja dilatàvem el temps del comiat, van intentar fotografiar el moment. El resultat, una foto de mòbil que insinuava clandestinitat, i que no tinc jo.
Vaig tornar content i pagat. Vam tornar contents i pagats, que Imma m’acompanyà invitada pel nostre cicerone tarragoní al que coneixia via mail.

Nota: La foto, finalment afegida, és la que comentava de la clandestinitat. No vull entrar en detalls, però van coincidir unes quantes casualitats que donaven peu a pensar en conspiracions…

Dissabte que ve, si no passa res, me’n vaig d’expedició a Tarragona, a vore l’amic Josep. Hem de fer un intercanvi d’històries i de cromos inconfessables (o no tant). La sort que faré és que l’àvia materna d’aquell xicon era de València, de manera que no tindrem problemes per entendre’ns.
És el segon intent que tenim de trobar-nos, després del seu retorn de Mèxic. El primer el vam haver de suspendre per qüestions climàtiques: fou el cap de setmana de les nevades. Espere que en aquesta ocasió tot anirà bé i podrem xarrar de les coses que anem apuntant-nos aquests dies mentre ens organitzem.
Hi tinc una relació curiosa. Ens vam conéixer per correu electrònic, he arribat a vore’l a través d’una webcam des de Mèxic, i hem celebrat sant Josep amb un gintònic i 7 hores de diferència. En persona només hem coincidit dues voltes, totes dues a Tarragona. Així doncs, aquesta serà la tercera. La quarta, sens dubte, serà a la Vall d’Albaida.

Camps propone la creación de un Consejo Superior de Estado del Español que impulse el castellano como “fuente inagotable de riqueza”.

El que es deixe enganyar, és perquè vol.

Demà m’explicaran de primera mà com va anar l’acte en memòria dels cinc assassinats a Vitòria fa trenta anys per la policia, que va disparar contra els assistents a una assemblea obrera. M’ho contarà l’amic Josep, que sembla que ha viscut l’acte del concert de Campanades a Morts de Lluís Llach des de darrere de l’escenari.
Mentre ahir es feia aquest acte, el responsable polític d’aquelles morts es trobava en una convenció del PP, com si res. Diuen que no es pot parlar amb gent que no condemna els atemptats, i ells tenen de president d’honor un ministre franquista que mai ha s’ha retractat del seu passat.

Aquesta setmana hem sabut de dues visites que es faran a la nostra comarca. D’una banda, el 8 d’abril vindrà a Ontinyent Lluís Llach. Amb motiu de la inauguració del nou Casal Jaume I de la Vall d’Albaida, s’oferirà un concert de Llach, amb el seu nou espectacle ‘i.’, que és una mena de comiat dels escenaris. Serà, molt possiblement, la darrera actuació del de Verges a la comarca, perquè d’ací a un any deixarà d’anar pegant bacs per les carreteres. O siga, que serà qüestió d’anar-hi.
Ara que diu que se’n va a casa, poca cosa que no s’haja dit ja sobre ell podria afegir jo. Si de cas, que poc em podia pensar jo, quan fa anys anava als seus concerts, que acabaria per tenir amb ell una certa relació personal.
Amb qui no tinc cap relació és amb l’altra persona que vindrà per ací. Hui hem sabut que el rei d’Espanya anirà a Albaida, per això de les celebracions del centenari de la ciutat. De qui ha sigut la idea de convidar-lo? Diuen que la notícia s’ha filtrat a la premsa (no sé si voluntàriament) i que l’alcalde s’ha posat de volta i mitja. Ja que està per ací, aquest home pot acostar-se a Ontinyent a visitar la família. Segons l’historiador David Garrido (Los hijos secretos de los Borbones), Juan Carlos és descendent de l’ontinyentí comte de Torrefiel (Rafael Puigmoltó), amistançat de la reina Isabel II.
En tot cas, demane disculpes al senyor que canta per haver-lo barrejat amb el que du corona.

Foto: L’altre rei d’Espanya.

Dissabte a poqueta nit vaig topar amb un bateig que eixia de l’església del convent de la Mare de Déu de Loreto. Jo anava amb el cotxe i com que havia d’anar pel carrer del Batle, vaig anar darrere de la comitiva una estona, ja que els parents, convidats i xicalla en general també anaren per aquell carrer.
Els padrins anaven tirant monedes (menuts) i ‘gorrinaes’, però no vaig arribar a sentir la cançoneta que cantàvem quan érem petits: padrí pollós / si té diners o no / que tire confitura / o es muiga la criatura.
Violent?

Adés m’han telefonat i m’han donat una bona notícia. Ara falta que la cosa acabe d’arrodonir-se i la segona part (pendent de confirmar) també es faça realitat. A vore si fem sort i tot ix com espere: que no siguen tot comprovacions de les lleis de Newton.
Ja aniré informant-ne.

Plovia, i per això vaig entrar amb compte de no esvarar-me. De sobte: patapam! A terra. Per sort els reflexos encara em fan cas i vaig esmortir el colp, però aquell escaló estava estratègicament situat, de manera que hi vaig topar amb la barbeta. Una gràcia.
Me la vaig tocar, no em feia molt de mal, però la sang és molt escandalosa i me’n queien gotes sense parar. Vaig entrar a casa per rentar-me un poc i em vaig mirar en l’espill: fotre!, el trau no era menyspreable. Mare de Déu! tenia la barbeta feta un sentllàtzer.
El metge que estava en urgències, que diu que és de Xàtiva, em va pegar quatre punts i una punxada de l’antitetànica.
El món està molt mal repartit: jo m’he quedat amb els quatre punts (que diuen que segurament me’ls llevaran divendres), i l’escaló s’ha quedat com si res.

Actualització dimarts 28: He anat que em miren els punts i m’han dit que me’ls llevaran dilluns.