Gàlim

El senyor Martínez-Pujalte és diputat pel PP de la ‘Comodidad Valenciana’, i precisament el seu numeret mediàtic de l’altre dia al Congrés dels Diputats respon a un estil que el seu partit ha popularitzat a les llars valencianes a través de diversos programes televisius. Es tracta de no deixar parlar. Vegem quants ‘debats’ o tertúlies organitza la TVV i quin nivell d’educació i formació tenen els participants. Des del famós Tómbola fins a l’actual Parlem Clar, la falta de respecte entre els ‘opinadors’ i envers el públic és més que notòria, i sovint l’única estratègia és no deixar parlar i moure escama.
Això és el que va fer aquest home, amb el suport incondicional dels seus, és clar, i amb l’aparició estelar del ‘grandot debades’ de Zaplana.

Per cert, per si algú llig açò i no ho sap, el programa que he esmentat Parlem Clar és de la productora de Josep Puigbò, i és una mena de debat d’actualitat descaradament tendenciós i íntegrament en castellà. Això també deu ser l’imperialisme català.

He obert el programa del correu electrònic a vore si tenia notícies d’un senyor portàtil al que he d’anar a recollir. No n’hi ha, però sí que m’ha arribat un missatge d’un altre senyor home. El mire. Òbric el fitxer adjunt: ja la tenim! Ja m’han tornat a embolicar. Serà qüestió de plantejar-me de fer-me blavero…
Buf! Torna-li a pegar-li voltes al nano a vore ara què m’invente, perquè el mal és que la proposta és interessant.

Quan he fet l’estop per incorporar-me del camí del cementeri (l’antic) a la carretera de Montaverner per anar a casa a dinar he tingut la primera sensació d’estranyesa: no venia cap de cotxe. De normal, encara que quan jo arribe el tropoll dels vehicles que vénen des del polígon industrial a buscar el plat de calent ja ha passat, sempre me’n trobe alguns, però hui no n’he vist cap. M’he enfilat pel Ravalet cara al carrer de sant Francesc, he passat pel de sant Josep i el carrer Nou… per on passava era tot un desert de cotxes aparcats i absència de personal. Semblava un d’aquells matins la vespra dels quals és festa grossa i tot lo món està dormint, o una vesprada de ponent quan ningú no s’atreveix a traure el morro de casa. Però no era res d’això.
He arribat a casa intrigat. Després del cas de la vespra, no m’he atrevit a fer conjectures per no arribar a conclusions desbaratades. He entrat a casa, i en asseure’m a taula i mirar la tele ho he entés tot. Com se m’havia pogut passar a mi això? Normal que no hi haguera ningú pel carrer: si estaven fent les regates de l’America’s Cup!!!
Demà no em passarà igual. Ja li he encomanat a un amic que m’ho grave en DVD per poder-ho vore tranquil·lament. La veritat és que jo mateix ignorava l’afició tan gran que tenia a l’apassionant esport de la vela. I diria que al 99% dels valencians, valencianes i xibirrics els ha passat igual.

Estava mirant de desfer el sucre en el café que anava a beure’m, després d’haver pegat un mosset: digueu-li esmorzar. Fullejava sense ganes el diari, mirant més que llegint els titulars, quan de sobte he vist que a la banda de dalt d’una de les pàgines posava ‘Jueves’. Per un instant he dubtat: osti, si dimarts tenia una reunió a Ontinyent, i la vam fer ahir, com pot ser hui dijous? L’instant s’ha estirat subjecivament. Els segons que han passat mentre intentava fer-me a la idea eren normals, però el temps m’ha passat amb una lentitud que té mèrit. Si les notícies que llegia eren de hui (no podien ser del dijous de la setmana passada), on ha anat a parar el dimecres? He preguntat a la xicona de darrere del calaix: Que hui no és dimecres?
És clar que és dimecres, no podia ser dijous, però… Ja és coincidència que haja anat a vore això de la data del diari en l’única pàgina que estava equivocada. En les altres estava bé. Uff. En les altres ja posava Miércoles.
Potser hauríem de parlar també d’això. Del poc interés dels propietaris del diari Levante (el que se suposa progressista del País Valencià) pel valencià. Però ara estic cansat. Un altre dia.

Pel que sembla finalment tombaran la casa que enfronta amb la Casa Santonja. De fet, els obrers estan llevant ja la teulada i començaran les obres d’enderrocament de l’edifici. Es veu que l’estat de la casa era prou trist, poc cuidada, i ja se sap que ‘qui no acudeix a una gotera ha d’acudir a la casa sencera’. És una llàstima, perquè és una de les cases grans i solemnes del Ravalet, una zona d’expansió del poble del segle XIX de famílies amb havers. Fins i tot s’ha parlat que en algunes estances havia tingut també pintures murals.
La fotografia (ací en gran) és dels anys 10 del segle XX, amb la casa en ple esplendor. Aquesta fotografia, a més, és un dels pocs documents gràfics en què apareixen membres del ‘ball dels locos’ (amb els vestits a ratlles) abans que desapareguera la tradició. Esperem que l’edifici que substituirà la casa mantinga una estètica que permeta que aquesta zona del poble (el Ravalet) continue sent un dels pocs espais on encara es respira una miqueta d’història.
A banda d’això, que no és poc, s’hauria de tindre en compte que l’edifici enfronta justament amb la Casa Santonja, que més o menys prompte s’haurà de restaurar, i ara som a temps d’evitar un contrast dolorós. Ja posats, i mentre duren les obres, caldria també protegir aquest palau dels Marau per evitar que la pols i runes de l’enderrocament passen a formar part de la capa polsosa que tapa les pintures. I encara més: si als nous propietaris de la casa no els interessaren les gerres que segur que hi ha a la cova de la casa, seria un detall que passaren a la casa d’enfront, com a peces d’un museu d’etnografia que algun dia també es podria fer a l’Olleria. Potser la regidoria de Patrimoni o la de Cultura hi podrien mostrar un esguit d’interés.

Estava mirant ara una web, i de rebot m’ha vingut al cap un cas que em va passar fa alguns anys. Era un matí d’hivern, dels que fa bona cosa de fred i bon sol. Jo estava a la porta de l’oficina de correus (l’antiga, prop de la plaça de la Vila) refermat en la paret parlant amb una persona, que ara no recorde qui era. Duia una peça de vestir llarga, amb butxaques grans plenes de papers que sobreeixien, i ulleres de sol. En això, mentre parlàvem, un cotxe que passa s’atura a la nostra altura, el conductor baixa el vidre de la finestra i em diu:
– Per favor, em dóna un cupó?
Em vaig quedar mirant-lo amb cara de no haver-lo entés. Vaig tardar poc menys d’un segon a comprendre la situació, el mateix temps aproximadament que ell va necessitar per adonar-se que l’havia clavat fins al mànec. Amb cara de circumstàncies, es va disculpar, va pujar el vidre, i se’n va anar carrer del Salvador avall.
Se’n recordarà ell, d’açò?

Segons explicava ahir un diari de paper amb web escassa, el centre per a discapacitats d’Ontinyent que ha de construir CaixaOntinyent en col·laboració amb l’ajuntament i la conselleria del ram es farà alguna volta, però no pregunteu quan. Sembla que la conselleria es va apuntar a l’acte protocol·lari de fer públic el projecte, però mesos després encara no han donat senyals de vida per firmar-lo. O siga, que de moment res de començar-lo. Seguint la informació periodística, les parts afectades, CaixaOntinyent i ajuntament, no saben oficialment quin és el problema, i m’imagine que els familiars i els discapacitats que n’haurien de fer ús estan que se’n pugen per les parets.
No sé què és pitjor: si creure que ho han deixat de banda perquè a Ontinyent mana qui mana (y además está allà lejos), o si el problema és que no els queden gallets efectius per a coses que no siguen propaganda. Seria molt i molt greu que no es construïra aquest centre en un temps prudencial, amb la necessitat que en tenen certes persones reals i amb noms, mentre quantitats plenes de zeros van a parar a copes i altars sumptuosos, pressumptuosos i d’autobombo.

L’Olleria també té pendent de construir un centre per a discapacitats. No sé ara mateix com va la cosa, però tinc quimera que encara està pitjor.

Vaya semanita. Havia sentit a parlar d’aquest programa de la telvisió basca, i en alguna ocasió havia pogut vore’n algun fragment. Ara, gràcies al pou cego de www.youtube.com, acabe de vore’n uns quants. A banda de la gràcia que m’han fet, no he pogut evitar sentir la sensació d’enveja: per què hem de suportar al País Valencià uns polítics de nivell tan baix? A Euskadi, la televisió pública fa humor amb temes tan delicats com la violència etarra, i ironitza amb el partit en el govern i el propi lehendakari, i al País Valencià el PP censura una trista caricatura de Zaplana…
Mireu des d’ací alguns vídeos del programa, i profit.

L’amiga que escriu des del Benicadell es queixava que a Ontinyent es projectara la versió en castellà del Tirant lo Blanc, però deixava anotat que a finals de maig es projectarà en català dins de les activitats del Mes del Llibre. Des de la regidoria de Cultura es veu que s’han preocupat d’aconseguir una còpia en la llengua que toca perquè la puguem vore en l’idioma original del llibre. El que m’ha xocat saber després, és que per la seua banda el cine club Utiye també la durà dins de la seua programació (i evidentment en català). Diuen que quan més sucre més dolç, però trobe que s’haurien pogut posar d’acord per no duplicar esforços.
Quant al Tirant, fa temps que trobe excessives les reiterades referències al Quixot. Ara, amb l’aparició de la pel·lícula, s’ha tornat a parlar del llibre, i quasi sempre que se’n parla es fa al·lusió al capítol en què Cervantes posa en un altaret la novel·la de cavalleries. Tan gran complex d’inferioritat tenim que hem d’estar contínuament recordant que els de la ‘cultura universal’ castellana ens han donat el seu aprovat?

Jacques Brel és un dels monstres de la cançó. No només de la francesa. El vaig descobrir quan estudiava francés a l’institut, a través d’un professor dels que llavors eren progres. Com que nosaltres veníem del no res, allò que a París ja sonava a antic ací era tota una novetat. Com més entenia a aquell belga, més m’agradava, i continua agradant-me. No sóc gens entés en música, però la seua, i sobretot la manera d’interpretar les cançons, m’han corprés des de llavors.
En tinc discos d’aquells de vinil, després vaig passar al CD, i finalment també tinc algun DVD amb els que he aconseguit entendre més coses de les seues lletres, i sobretot acabar de comprovar la capacitat interpretativa que tenia. Diu que va deixar de fer actuacions en directe, entre altres coses, perquè cada vegada perdia més de mig quilo. I és de creure en veure’l cantar.
Adés he trobat un vídeo amb la interpretació d’una de les cançons més famoses, una de les grans cançons de Jacques Brel que només en la seua veu arriba a la perfecció: Amsterdam.

No en conec els detalls, perquè d’aquestes coses sempre sol córrer més d’una versió, però el que sí que és cert és que ahir divendres va morir una xica jove. Un accident laboral. Duem molt mala ratxa enguany en el poble. A banda de les morts més o menys assumibles pels efectes de l’edat i les malalties, hem patit el suïcidi d’una jove d’una vintena curta d’anys, i un altre d’un home major que va ingerir lleixiu i va morir al cap d’uns dies. Ara aquest accident.
No ens acabem d’acostumar a aquestes desgràcies de les morts sobtades. No fa encara una setmana, aquesta jove era sopant al mateix bar on jo em trobava. Era allà, amb el nóvio, la família d’ell i altres familiars o amics (no els coneixia). Ara ho recorde i la imagine parlant de les coses banals del seu futur, possiblement de detalls del pis, o de la cotxera. Potser de la hipoteca. No ho sé, però fóra el que fóra, ara és ja un certificat de la feblesa del fil que ens uneix a la vida.

Aclariment: L’accident no s’ha produït a l’Olleria, però la xica sí que festejava ací i hi venia molt sovint, com és normal.

En una entrada de fa vora mig any vaig posar una foto amb una pregunta: a vore si algú endevinava d’on era la porta que s’hi veia. Ha passat massa temps sense que ho haja explicat, i ahir m’ho comentaven. Pose ara la foto de la portalada sencera.
És curiosa la semblança que té amb la porta de l’església de la Magdalena de l’Olleria, però no m’atreviria a afirmar cap de relació entre les dues.
Ací teniu un enllaç per vore’n més detalls: http://www.chapelle-de-pagny.com/

M’ha arribat un correu d’estos electrònics per anunciar-me la incorporació d’una amiga al món dels blocs. Ja tenim a Anna Mari de tant en tant mirant-se cara a la pantalla perquè la llegim els altres.
Es diu El llibre i la càmera a les mans, i la cosa promet.
Xe! Que no montarem un soparet de blocaires de la Vall? Sense ordinadors, és clar.

Per sort (i perquè no ho dec fer bé) no solen demanar-me que escriga coses. La veritat és que no m’agrada que ho facen, perquè si he d’escriure ‘per encomanda’ em bloquege i em costa Déu i ajuda. Ara, per exemple, he acceptat d’un amic de fer-li un escritet per a unes coses que està preparant, i ja estic amb la ment bambant. No em podia negar, i ací estic barallant-me amb una idea que se m’esmuny massa.
Damunt, m’ha pillat que porte un dies, per causes viatgeres, amb els adjectius despistats. Ja vorem com queda la cosa!

Per cert, hui és 25 d’Abril… dia de festa a Portugal. Ens hauríem pogut fotocopiar el seu estatut.

Aquesta vesprada m’he armat de valor i m’he deixat engolir pel centre comercial d’Ontinyent. El Teler, es diu, perquè ja se sap que Ontinyent és tèxtil. O era tèxtil.
Allà que he anat jo com un aventurer, a vore si trobava un parell de coses que necessitava. I per què he triat El Teler en compte de botigues més o menys clàssiques? Molt senzill: el temps (l’oratge i les prediccions de les teles) amenaçava pluja seriosament, i almenys allà dins no et mulles. Tampoc córrec el perill d’esvarar-me… en teoria.
El pàrquing era bastant buit, de manera que he pogut deixar el cotxe fàcilment i propet de l’accés a l’ascensor. L’ascensor tenia un cartell que deia ‘Fuera de servicio’. Anem bé! No tenia molt clar això de pujar per l’escala mecànica, encara que és una que no té escalons, sinó que és una rampa mòbil, per això he escodrinyat un poc fins que he trobat un altre ascensor que sí que estava en ús. Lent, però útil.

Vaig a la planta 0, s’obre la porta de l’ascensor, i la primera cosa que llisc és ‘Marina d’Or’. Una vegada superada la temptació de tornar-me’n a pel cotxe i pegar a fugir, comprove que és una mena de stand d’aquell complex turístico-enforfoguit-monstruós d’Orpesa. Passe de llarg i entre cap a dins. Comprove, disgustat, que el terra és massa net i massa fi: s’esvara. Malament. Decidisc anar a la planta 1, a vore què hi trobe: botigues, com a la planta 2. A la 3, bars, cafeteries, cines… Al cap i a la fi, és un centre comercial.
En una de les botigues pregunte per una de les coses que busque, un ‘xubasquero’. En tenia un, i ara que diuen que ve l’aigua, va i el perd. El cas és que les xiques, amablement i somrients, em diuen que allà no en tenen però que en la botiga de dins del poble sí. Ja sabia jo que aquestes modernors no són per a mi. L’altra cosa que volia tampoc en tenen allí.
Decidisc anar, doncs, a la tenda aquella del poble. Baixe amb l’ascensor fins al soterrani on tinc el cotxe. Vaig a pagar el tiquet, en una màquina moderna i que resulta ser trilingüe. És una de les poques coses que hi he trobat en català (la màquina, concretament, en català barceloní). L’altre, un ‘benvinguts’ gravat en les portes interiors del local (acompanyat de les formes espanyola i anglesa).