Ulleres de pinçanàs

1. Comencem amb un missatge optimista. Les eleccions del 27S les ha guanyat per primer cop en la història de Catalunya un partit amb un programa explícitament independentista. Encara recordo un article de Javier Cercas  de 2013  que basava tota la seva argumentació en el fet que CiU no s’havia presentat mai amb un programa secessionista, i que per tant l’independentisme no passava en realitat del 20-25% en què sempre s’havia mogut. Cercas, que és molt enginyós, gosava afegir: “ Y si en un referéndum celebrado el año que viene hay más de un 35% de votos en favor de la independencia, prometo vestir para siempre de lagarterana“. Doncs bé, de referèndum, per desgràcia, no n’hi ha hagut, però a les eleccions que tothom ha llegit com un plebiscit el tant per cent d’independentistes no és del 35%, sinó del 47,7%. Ara esperem amb candeletes el moment en què el brillant escriptor gironí surti per la porta de casa seva abillat amb un vestit de farbalans. Una altra dada per sentir-se optimista és la lectura que han fet de l’escrutini tots els mitjans internacionals sense excepció, atorgant la victòria als indepes catalans. No em calen hipervincles per demostrar-ho, oi?

2. El dilema entre vots i escons ja era ben viu abans de saber-se els resultats. De fet, va començar a agafar empenta de seguida que totes les enquestes, l’una rera l’altra, anunciaven una victòria dels partits favorables a la ruptura. Si us hi fixeu, aquesta és una de les principals raons esgrimides pels partidaris de la 3a via: als unionistes de pedra picada els hi sua un peu si hi ha o no hi ha majoria de vots, perquè per a ells la unitat d’Espanya és el primer versicle de l’Alcorà i no es pot sotmetre a votació. Tal com ho descrivia ahir amb lucidesa Vicenç Villatoro a l’ARA, “Qui escriu les regles del joc no perd mai. Si guanyes les eleccions com es guanyen a tot el món, et diuen que havies de tenir la majoria dels vots; si els tinguessis, et dirien que calen els dos terços, com per modificar l’Estatut; si tinguessis els dos terços, et dirien que han de ser sobre el total d’electors, no de votants; etc. etc.“. Tot i que coincideixo amb l’opinió de Villatoro, el detector de falses il·lusions que tinc ficat al cervell em diu que, efectivament, amb menys de la meitat de vots no pots aspirar a proclamar unilateralment la independència. Fins i tot la CUP està d’acord amb això. I és que, com em va dir ahir una companya de feina, valenciana i rupturista com el més pintat, “en l’amor i en la independència un sí és un sí i tota la resta és no”. Ja els ho vam advertir, als de CSQEP, que el seu vot seria comptat com a no. Si els electors, a desgrat de saber-ho, els han atorgat el seu vot, és de justícia reconèixer que ho han fet a consciència. Com diria Pilar Rahola, no tenim cap necessitat de fer-nos trampes al solitari.

3. Les eleccions del 27S han mostrat amb força claredat que hi ha, en efecte, dues Catalunyes. A La Vanguardia de dimarts hi podem llegir una crònica titulada “Història de dos països“. En aquesta peça Carles Castro distingeix entre “l’interior dels aclaparadors contraforts sobiranistes, i el litoral de la diversitat en totes les seves gammes“. És de traç gruixut, però tots sabem què vol dir. Aquest “litoral de la diversitat”, en realitat, es limita al litoral barceloní i a certes clapes de la costa tarragonina. I de diversitat, no gaire, francament. Són aquelles poblacions on Ciutadans ha estat la candidatura més votada, molt sovint seguida del PSC, a gran distància de les llistes sobiranistes. És un fum de gent. És precisament en aquestes localitats on totes les xarxes espanyolistes (des del PP fins a Ciutadans, passant pel PSC i els desorientats seguidors de Pablo Iglesias) han anat a pescar vots, a inocular el “discurs de la por” i on han celebrat els seus mítings de cloenda. Si no fos per aquest vot espanyol(ista), a Catalunya l’independentisme guanyaria amb més del 70% dels sufragis. Ara ens podem preguntar allò clàssic de “què hem fet malament” i tal, però jo crec que tampoc cal que ens flagel·lem gaire. Hi ha una Catalunya, la que habita les populoses ciutats de l’extrarradi barceloní i tarragoní, que viu en un marc mental espanyol-madrileny. Està entès. I això, malgrat les voluntarioses campanyes de Súmate, és molt difícil de canviar. “Tranquil. En una o dues generacions, aquest tipus de votant canviarà”, m’asseguren alguns amics imbuïts d’un optimisme a prova de Sálvame. Ah sí? I com ens ho farem perquè canviï? Perquè fins avui, gairebé 40 anys després de les primeres eleccions democràtiques, ni la immersió lingüística, ni la suposada omnipresència dels mitjans de la CCMA, ni la generositat de l’extingit PSUC, ni el llibre de Paco Candel, ni la molt discutible feina d’integració del PSC, i ni tan sols el Club Super 3 no han pogut modificar la tossuda realitat. I menys si, com tot sembla indicar, Ciutadans es fa fort en aquestes places i substitueix l’ambigüitat del PSC per la seva visió fèrriament unitarista. A més, l’Estat espanyol ja ha vist de manera nítida que és aquí on es pot fer fort i on pot generar una autèntic front de resistència a l’onada sobiranista. Creieu que hi renunciarà?

En definitiva, com apunta el company blogaire Jordi Casadevall, dels resultats de les eleccions n’estic “content, però no eufòric”. Hi ha motius per estar ben contents, però també n’hi ha per a la preocupació. I un apunt final: això va per llarg, amics.