Ulleres de pinçanàs

Una mica estordit encara per tot l’enrenou que s’ha desfermat amb la conferència d’Oriol Junqueras (dimarts a la nit eren freqüents a Twitter comentaris del tipus “Tot se n’ha anat a la merda”), resolc aïllar-me del brogit i la fúria de l’actualitat i endinsar-me en les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Fa pocs dies que l’he començat a llegir, i ja veig clarament que serà un dels meus llibres de capçalera. Doncs bé, vet aquí que arribo a la carta del 26 de setembre de 1936, adreçada a Mercè Figueres, i al cap de cinc minuts de lectura quedo esborronat per l’evidència. El que li explica Sales a la seva amiga és, mutatis mutandis, una transposició del mateix dilema que avui tensa la política catalana. Vegem-ho:

Barcelona, 26 de setembre

Estimada amiga:

L’Escola de Guerra de la Generalitat em sembla l’única cosa assenyada que s’ha fet fins ara. La va iniciar un grup d’estudiants i joves llicenciats nacionalistes amb l’esperança d’atreure-hi el jovent universitari; amb la idea, que crec encertadíssima, que calia improvisar tan de pressa com es pogués els quadros oficials de l’exèrcit català que les circumstàncies estan demanant a crits. Com que sempre ens perd allò de “tants caps tants barrets”, a un altre grup se li ha acudit que allò que calia organitzar amb el jovent universitari són unes “Milícies Alpines” (sembla que, amb bon sentit, les rebatejaran “Pirinenques”) que a través de les comarques muntanyoses de l’Alt Aragó intentaran establir contacte amb l’exèrcit basc; idea excel·lent (si és que la realitzen) però que té l’inconvenient de restar a l’Escola de Guerra molts dels seus possibles contingents i precisament dels millors. Els mou sobretot la il·lusió de constituir una “columna” en què tothom sigui nacionalista, sense adonar-se que així contribueixen a aquest absurd que són les “columnes” de partit. El nacionalisme català no hauria de ser un partit sinó el comú denominador de tots i d’altra banda aquests xicots, que ara seran simples soldats de les Milícies Alpines o Pirinenques, farien molt més servei a Catalunya com a oficials escampats per totes les “columnes” i enquadrant-ne els soldats. 

La negreta és meva. Si ho he entès bé, Sales es lamenta que, amb el lloable fi de bastir una columna 100% nacionalista, els nois de les Milícies Alpines en realitat resten, deixen de sumar, a l’objectiu més ambiciós de formar part d’un Exèrcit Català amb multitud de columnes que pugui aturar l’avenç de les forces insurrectes.

Els paral·lelismes amb el present em semblen obvis. D’una banda, Sales ja detectava el problema de la divisió,  inherent al catalanisme d’ençà de temps immemorials (amb només dos breus parèntesis: la Solidaritat Catalana i l’Assemblea de Catalunya). De l’altra, criticava el vici del purisme, aquella dèria d’alguns de voler ser els nacionalistes químicament més purs. En tercer lloc, advocava perquè el catalanisme o nacionalisme fos un vector compartit per tothom, per tots els partits, de dreta o d’esquerra –per això abominava de l’anarquisme, que veia completament aliè a aquest substrat comú. I finalment, era partidari d’unir forces davant l’enemic. De fet, pensava que si no érem capaços d’això últim, teníem la batalla –i la guerra– perduda.

Cal que continuï? Avui, tal com revelen els missatges de Twitter, hi ha motius per a la preocupació. Farà falta que els nostres dirigents siguin molt intel·ligents, molt generosos, i molt conscients de la gravetat de la situació. De la mateixa manera que un bon dia el Barça va ser capaç de contradir la seva pròpia història i va saber forjar aquell cercle virtuós que el va dur al cim, ara és Catalunya qui ha de poder enlairar-se per damunt dels seus propis dimonis interiors. Amb una sola columna, amb dues columnes o, com hagués dit Joan Sales, amb un exèrcit format per múltiples columnes i un mateix denominador comú.