Que es faci la llum! (amb el peu esquerra)
Fa més d’una setmana que va esclatar el sistema elèctric a Barcelona. Potser ja comença a ser hora de treure alguna conclusió
Tot aquest monumental sidral ha tingut però la virtut de fer-nos pensar i parlar de la xarxa elèctrica. De les converses mantingudes aquest dies en vull destacar alguns punts.
El primer és que el que està passant és molt seriós. El centre del país ha fos els ploms. Ha quedat clar que estem estirant més el braç que la màniga. I mentre la capital amb prou feines manté una xarxa elèctrica de postguerra els polítics d’aquí s’amaguen o intenten tapar la boca a la gent amb indemnitzacions "exprés" i els de Madrid la única cosa que els fa patir són els seus números electorals. Aquí no valen ni indemnitzacions exprés ni responsabilitats polítiques ni ximpleries per l’estil. Ha arribat l’hora de posar les cartes sobre al taula i que quedi clar quina xarxa elèctrica tenim, per que, que volem a partir d’ara i començar a treballar d’un cop.
O dit d’altre manera que quedi clar que no s’ha invertit ni un cèntim per que Espanya és finança a base del nostre esforç en tots els àmbits. I tenint en compte que l’estat continua jugant a gran país europeu dubto que millori..
I aquí agafa el relleu el segon punt. El model que es va triar per desenvolupar Barcelona ja fa vint anys s’ha fos. No es pot construir res que s’aguanti sense fonaments i Barcelona ha optat durant massa temps per fer passar l’estètica per davant de la solidesa, el disseny per davant de la cosa pràctica, el "guiri" per davant del ciutadà, la gran ciutat cosmopolita per davant de la capital de Catalunya i així any rera anys fins esdevenir una carcassa tant espectacular com buida de contingut i a la fi esquerdada per tot arreu. Si Barcelona vol recuperar pistonada necessita el rera-país per que ara com ara sembla clar que al model "posa’t guapa encara que hi hagi degoters per que no pot ser que sen’s vegin les vergonyes" ja passa factures. La recepta és senzilla menys "pijades" i més feina.
La tercera i última cosa que comentaré es que malgrat tot aquest desastre tenim davant una bona oportunitat per discutir seriosament i dissenyar un nou sistema energètic. El primer pas potser hauria de ser descentralitzar el màxim la generació d’electricitat. Un llibre anomenat "La economia del Hidrogeno" en parla força. L’autor defensa l’hidrogen com energia del futur però descriu molt bé els problemes d’avui. Dic jo que ja comença a ser hora de plantejar-nos al damunt de que vivim tots aplegats.
Un company astrofísic valencià, que investiga per aquí Würzburg no sé
què dels raigs gamma, em comentava abans-d’ahir: “xiquet, no sé pas què més us
ha de passar, als catalans del nord, per a que reaccioneu; la veritat és que us
veig adormits“. Ni se m’acut de defensar-me
atacant (que si com està el País Valencià, agonitzant en falles i espectacles,
que si els polítics que es voten, que si Esquerra i País, que si el no-arribo
del Bloc, que si Canal-9), que prou pena en té i, en definitiva, no em serviria
de refutació. Vist des d’aquí dalt, té raó, en Jordi Albert, el valencià. No sé
pas què més (ens) hauria de passar. Pel que comprovo a Internet, els mitjans de
comunicació catalans fan la seva feina i no minimitzen ni una engruna els danys
(vinguin de Renfe, de Endesa, d’Aena o de qui sigui que vinguin d’Ebre enllà).
Ressona cada molla de misèria… Aleshores, on es la societat que no respon? Es un problema d’estiueig? De
fastigueig o desànim cap a la res publica? D’on ha vingut aquesta anestèsia? Serem capaços de
despertar-nos una hora o altre? Serem capaços de passar de la queixa a l’acció?
Amic blocaire, no
sé pas si l’hidrògen és la solució al problema energètic. Tampoc no sé si
tindrem recursos per reflotar la Renfe que ens traspassaran. La gestió de l’aeroport ens la podem
pintar a l’oli, com el desplegament (la mare dels ous) de l’estatut, que de tal
dia en farà un any i en passaran 20 que encara hauran de desplegar-lo. Ho veig i ens veig fotuts, cornuts, quasi
rendits, anestesiats i bloquejats. Ben fotuts. Encara sort que ens resta l’esperança, encara sort que ha de
venir un altre generació política, encara sort que ens resta la minsa feina que
cadascú des de cada racó petit d’influencia pugui fer. Ens cal repensar les
tàctiques i les estrategies, ens cal avançar-nos al futur en molts àmbits, cal
que ens posem dempeus, que ens despertem de les drogues que ens subministren
d’ençà del final de la llarga nit. Vet aquí la crida: no defalliu de cap pas, per petit que sigui, de cap ni una de les minúscules i particulars (però públiques també) accions cap a l’emancipació. ..
Posem-nos dempeus altra vegada, com proclamava el poeta, fem el que hem
de fer i és imperiós i imprescindible (emancipar-nos d’Espanya vist el seu
poder castrador i el que ens ofereix). I en encabat, també com diu el poeta,
que cadascú es vesteixi com li plagui, que tot està per fer i tot es possible… Amén.