Tombant pel Mascançà

Fa temps que vaig decidir ampliar els agraïments més enllà de l’àmbit humà. De fet, vit amb perspectiva, són més aviat comiats. En tot cas és una manera de donar-li les gràcies a quelcom que t’ha acompanyat, t’ha portat, t’ha donat ombra o confort. En aquest cas, qui ha fet bo allò de que “és com una segona casa” i no t’ha deixat mai penjat. Bé ,una vegada vaig tenir pana de pobre, però, això, ja es culpa meva.

En tot cas, per “lo Citroen”, que ens ha acompanyat prop de 30 anys, gràcies.

El 42 (avui fem doblet) dels 365+1.

En un grup de joves (preuniversitaris i universitaris) algú va mostrar la seva estranyesa i, gairebé, indignació, de per quins set sous enguany s’havia decidit afegir, enguany, un dia al febrer. Literalment. I una altra persona de la mateixa colla es va afegir a la seva ignorància.

No anem bé…

El 41 dels 365+1.

Abans de que els grans magatzems  decideixin que ja és primavera, la natura va al seu aire i marca quan l’hivern afluixa i es barreja amb la bonança primaveral.

Després de tot, les coses tampoc són blanc o negre… o sí?

40, tu, dels 365+1.

Fa temps que tinc clar que els meus dibuixos (amb els que passo bones estones fent-los) no traspassaran les tapes de les llibretes o carpetes on són desats. Per això gaudeixo amb el treball de bons professionals. I vol al casualitat que, per diferents camins, avui s’ajuntin el de Marçal Abella (Estacions de Lleida, ja publicat) i el de Carles Roman (Bad Swing, un projecte atramuntanat que busca suport… i també inclou un curtmetratge!).

Per passar una bona estona. No us decebran.

I el 39 dels 365+1.

A vegades la simetria que veus no la transmets a la imatge. O, a l’inrevés, la senzillesa de la forma es fa un garbuig dins teu. Coses d’esperar en una saleta.

El 38 del 365+1.

Recorda la dita que, com a casa, enlloc.

Res, tornem-hi!

I 37 dels 365+1.

Potser perquè no hi passo gaire (en aquesta direcció) no havia vist el mural. Potser perquè fa pocs dies que tornem a tenir sol, potser pels colors del mural i de les senyals… el significat que s’ha dibuixat al meu cap… una rostre de dona il·luminat i acolorit, però mig cobert per l’ombra, les senyals de prohibit el pas i tirar cap a la dreta… tot plegat.

Un treball mural de la Kamma Marlo.

I el 36 dels 365+1.

Aclariment: per no generar dubtes, he tret lo de “nou” treball mural ja que, com m’han recordat, no és dels darrers treballs de la Kamma Marlo. Només ho havia posat com a indicació que és un altre dels seus treballs. Queda dit.

El cas  és riure i passar una bona estona… quelcom que sembla que no puguem fer sempre… i hauríem de poder.

El 35 del 365+1.

Només per tornar-hi… avui que ha plogut.

I les mobilitzacions pageses, segueixen.

El 34 del 365+1.

Fa temps que el caos de lo manual fou substituït per l’ordre de la tecnologia. Semblava tot perfecte, endreçat, afilerat. No es va oblidar, però, l’esforç, ni la feina i el sacrifici.

Ara, val més tard que mai, s’ha vist, però, que les files no són rectes, que les plantes també surten doblades i es veu que, allò que s’ha construït, trontolla. Què els que van vendre l’ordre, dominen el caos. I alguns s’han adonat que ja es hora de reclamar-lo.

Primer dia de vaga pagesa.

El 33 dels 365+1.

Fa temps que les cases pairals s’omplien de gent per la Festa Major. De fet, es celebrava més la d’estiu que la d’hivern, però sant Blasi, al Pla d’Urgell és ben celebrat.

Per sort, amb el temps, la nostra plana s’ha anat omplint de bons restaurants. en el sentit més ample de la paraula. Un lloc on pots menjar bé, et coneixen i els coneixes, saludes i parles amb altres comensals. Una mica com abans, quan la casa s’omplia de gent i soroll. De Festa Major.

El 32 dels 365+1.

Al Palau es fan per sant Blasi (sí, la majoria ja en dieu Blai, però al poble i amb una certa edat, és Blasi), però en qualsevol festivitat del cor de l’hivern (encara que no ho sembli, som al mig de l’hivern), a la plana d’Urgell, el postre típic són les orelletes.

Es bo veure que encara es manté certa tradició… bé, potser la mantenen més aviat els pastissers, però, en tot cas, encara es pot menjar aquesta gormanderia, que requereix habilitat i ganes. I es que, per molt fred que fes a fora, l’estança on es fan les orelletes és el més semblant a les calderes del Pere Boter, on el tuf del sofre és ocupat pel de l’oli.

I ja en tenim 31 del 365+1.

Fins no fa massa, sempre havia pensat que, els que dissenyaven les cadires de les sales d’espera dels centres sanitaris, tenien una salut de ferro (tant ells com la seva família). De fet, en aquest cas, no serveix allò de que van a la privada. Tot just el contrari. Sempre he trobat més racionals i ergonòmiques (una d’aquelles paraules que et fa pujar punts, si la dius) els seients de la pública.

Amb el temps, els hi haurà tocat esperar visita, i cada vegada més, tot i tenir dissenys originals, un s’hi pot asseure com cal.

Ja es prou fotut haver d’esperar com que, a més a més, et faci mal el cul, l’esquena i tot el que s’hi arropenja.

Ja hem arribar al 30 de 365+1.

Abans que els americans fessin l’espectacle d’emprenyar una marmota per saber si l’hivern seguia viu, a casa nostra una dita feia la mateixa feina, sense tants escarafalls.

Fa la dita que, si la Candelera riu, l’hivern és viu i si plora, l’hivern és fora. Per seguir que, tant si plora com si riu, l’hivern és viu. I es que, amb les temperatures que fa (tret d’on hi ha boira) hem oblidat que som al bell mig de l’hivern.

Per cert, avui s’ha posat una boira ben espessa, amb transparències de sol, per escampar cap al migdia. Es a dir, encara riu.

Ja tenim 29 del 365+1.