Etziba Balutxo...

El llegat

La lectura del testament aportava aquesta clàusula: Lega á su buen amigo Dn. Marcelino Menendez y Pelayo todos los escritos, libros y papeles que dejare el testador al morir. Sis anys abans, dia 23 de gener de 1890, Quadrado havia escrit a Menéndez y Pelayo: Estas correspondencias de Balmes, de Roca y Cornet, de Piferrer, de Llorens, de Garcia de los
Santos, de Muñoz Garnica, de Lafuente y tantos otros, muchas veces me han dado pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho: ocurrióseme, y lo dejaré consignado, que sea V. el heredero y quedo consolado y tranquilo.

La premsa es va fer ressò i es va arribar a publicar que la biblioteca podria contenir 40.000 llibres. Una especulació que Joan Lluís Estelrich va esvair d’immediat en diverses cartes a Menéndez Pelayo. Dia 20 d’octubre de 1896 escrivia: En cuanto al legado de todos los libros y papeles que Quadrado te hace, tendrás que apreciar mucho el buen afecto de dicho señor y su consideración para contigo; pero estoy casi seguro que la cosa no vale la pena. Quadrado no creo que deje inédito más que sus tres dramas: Leovigildo, Martín Venegas y Cristina de Suecia, y nueve u once días del Mes del Corazón de Jesús, que preparaba para completar la trilogía pía de los meses de María y de San Jose. No conozco nada más. De libros, no hablemos; todos los que le conozco caben en un puño… Desde allá, del año 40 no tuvo su librería más ingresos que los regalos, y excusado es decirte que lo que se regalaba a Quadrado se te ha regalado a ti. Lo que debe de ser muy curioso es el epistolario, puesto que Quadrado guardaba todas las cartas que se le dirigían, es decir, todas las que pueden interesarte, y ya sabes tú cuándo y con quienes sostuvo relaciones. En un escrit posterior, Estelrich afegeix: Estanislao y yo, desde hace cuatro días trabajamos algunas horas todas las mañanas en el entresuelito de Quadrado, formando la lista de sus libros. ¡Qué desorden, hijo mío! De manuscritos de Quadrado no hay más que lo que presumía: los tres dramas. Aguiló me ha confirmado mis presunciones respecto a los libros y papeles inéditos. Yo decía a Aguiló que lo más conveniente sería (salvo tu parecer) formar una nota de todo lo que puede pertenecerte de la herencia de Quadrado, y enviártela para que te hicieras cargo de lo que hay, y si no te sirven los duplicados ponerlos aquí en venta y si se vendieran remitirte el importe; pero para esto tendrías que entenderte con Estanislao o conmigo, mediante poderes para con la viuda, puesto que la buena señora está un poco trastornada, y no acaba de estarlo del todo para que deje de hacérsela caso.

El mes de novembre, Rosa Morell, signant com a Vda. de José María Quadrado, escriu: Las obras del Archiduque Luis Salvador que son tomos muy voluminosos, tambien se los regaló el autor estas no se si las tiene V. En fin se servira V. decirme con franqueza lo que guste pues yo no quiero faltar en uno ni en otro extremo. L’escrit delata l’interès de la vídua de quedar-se amb el Die Balearen, molt especialment amb els volums dedicats a Menorca. Passen els mesos i Menéndez Pelayo reclama rebre el llegat en carta a Estelrich que respon dia 20 d’abril de 1897: Si D.ª Rosa no encuentra sustitución para los dos tomos de Menorca del Archiduque, creo que no se los arrancaremos. Es en lo único que está muy terca. En todo lo demás nos abruma a escrúpulos monjiles. Finalment, dia 18 d’agost de 1897, Estelrich informa: Por fin salen hoy de ésta para Valencia, consignados al señor Nogués, cinco medias cajas de libros de Quadrado, con todos los que elegiste, procedentes del legado que hizo a tu favor nuestro D. José María. Los del Archiduque van todos. En total, l’enviament contenia 73 llibres, una xifra ínfima en comparança als anunciats 40.000 d’un majestuós llegat que mai no va existir. Com va escriure Miquel dels Sants Oliver, Quadrado era hombre de pocos libros¹.

Dia 5 d’octubre, Rosa demana a Menéndez Pelayo si ja ha rebut els llibres i li fa saber que s’ha desprès d’originals que espero poder leer de otra forma, una insinuació a promoure l’edició de les obres inèdites. Mig any després, el 30 de març de 1898, la vídua explicita la sol·licitud: Desde que faltó mi esposo, no se ha continuado la edicion de sus obras cuyo convenio tenia con el editor Amengual y Muntaner á raíz de la segunda edición de Forenses y Ciudadanos. Le han instado los amigos, le insté yo con eficacia y, de promesa en promesa, ha pasado sin cumplirlas hasta ahora. Si á V. le parece bien seria mi mayor deseo que V. interpusiera su valiosa influencia para que se terminara dicho convenio y siguiera la publicación de los escritos para que V. los autorizó. Por mi parte he apurado todos los recursos y de su ayuda de V. espero resultado, mayormente siendo V. llamado para definidor postumo de sus escritos y publicaciones. En escrits posteriors, la vídua persistiria en demanar la intervenció de Menéndez Pelayo. Va ser fer retxes dins l’aigua.

El llegat va ser ben catalogat amb notes manuscrites d’Enrique Menéndez Pelayo (1861-1921), germà de Marcelino. L’any 1919, Miguel Artigas Ferrando (1887-1947) publicà Los papeles de Quadrado, on detalla el contingut del llegat: les obres dramàtiques inèdites, i, el que resulta més interessant, la correspondència de Piferrer (17 cartes), Balmes (12), Llorens (50), Roca i Jornet (24), el marquès de Viluma (8), Lafuente (125) i Josep Tarongí (3)². L’inventari convida a descartar que es puguin trobar a Santander els documents esmentats per Quadrado, molt especialment la meitat ignota de les Informacions Judicials que continua desapareguda.

A la Biblioteca Bartomeu March hi ha sis volums amb alguns esborranys dels Recuerdos corresponents als quaderns de viatge a Valladolid, Salamanca, Zamora, Astúries, Lleó, Àvila, Palència i Castella la Nova. També s’hi guarda el mes de març dedicat a Sant Josep i correspondència personal de diversos anys. A tall d’anècdota, per voluntat de Quadrado, Pere Oliver, un picapedrer amb qui solia anar a nedar, va rebre el rellotge d’or i Julio Villar, el barber que l’anava a afaitar a ca seva, dues navalles amb el mànec d’ivori, un raspall i una pinta de plata.

Rosa Morell i Creus, de Can Serra de Sóller, va morir dia 24 de febrer de 1905 de pneumònia crònica als 77 anys. Els administradors de l’herència cediren el bust de Quadrado que havia fer l’escultor José de Hoyos a l’Arxiu Històric i l’escrivania i les plomes a la Societat Arqueològica Lul·liana. El febrer de 1908 es posaren a subhasta els béns que havien estat de les dues germanes: la casa del carrer de la Rectoria de Sóller i un bocí de terra amb oliveres a Les Montcades. Així s’esvaí, cap a parents de quart grau, el patrimoni familiar.

Post mortem

Les propostes de grans homenatges que es feren després de la mort de Quadrado s’esvaïren lentament. La proposta d’un gran monument i l’edició de les obres inèdites no arribaren a port. Tot i això, dia 27 de juliol de 1896, el mateix mes de la mort, a la casa de Ciutadella on va néixer hi posaren una làpida i retolaren el carrer amb el seu nom³.

El mes de desembre de 1896 La Junta de clases pasivas ha acordado conceder pensión vitalicia de 1.500 pesetas anuales a doña Rosa Morell Creus, viuda de José María Quadrado, Jefe 2º del cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios⁴. A Palma, l’any 1899, se li va dedicar una plaça que, molt possiblement, no hauria estat l’espai que més li hauria agradat ja que corresponia al solar creat arran de la demolició d’un edifici tan històric com era el Convent de la Consolació, conegut com de les monges del canonge Garau i que, popularment, la gent anomenava plaça de les mongetes, malgrat que el nom oficial que s’havia posat el 1887 era plaça de la Consolació.

El 1910, morta ja la vídua, per iniciativa del bisbe Miralles es varen publicar amb més pena que glòria els quaderns dedicats al mes del Cor de Jesús que Quadrado va deixar inacabats. El seu record es concentrava en les nombroses citacions de les seves obres que feien els historiadors locals (la majoria preveres) que contribuïren a accentuar la criminalització de la Germania de Mallorca. Amb motiu del centenari del seu naixement, l’any 1919 hi va haver una revifada. La figura de Quadrado seria reivindicada, sempre des de les estructures del poder, en especial de l’església de Mallorca i Menorca. A Madrid, amb la presidència del rei d’Espanya, es va fer una festa dedicada a Quadrado organitzada per la Sociedad Española de Excursiones. A Palma, en el Museu Diocesà, es va fer un cicle de conferències i s’edità un llibre amb col·laboracions, majoritàriament de religiosos.

Dia 23 de novembre de 1919, en el carrer Palau Reial, sobre un pedestal fet per Jaume Alenyà, aleshores arquitecte municipal, es va procedir a col·locar un bust de Quadrado fet en marbre de l’escultor Antoni Arcas, director de l’Escola d’Art de Menorca. La inauguració del monument es va fer amb més solemnitat (autoritats, exèrcit, banda de música…) que públic.

El setembre de 1935 la Junta d’Acció Catòlica de Menorca Pro eclesia et patria organitzà un cicle de cinc conferències dedicades a Quadrado. Durant la dictadura militar de Franco el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va centralitzar les institucions provincials i, l’any 1946, les agrupà amb al nom de Patronato José María Quadrado, que va ser extingit el desembre de 1977. El 19 de desembre de 1946 va ser proclamat hijo ilustre de Baleares per la Diputació Provincial, coincidint amb el 50^è aniversari de la seva mort. El maig de 1950 l’Ajuntament de Ciutadella publicava les bases d’un concurs Para la erección de un monumento de José Mª Quadrado⁵. El 1996, per iniciativa del Cercle Artístic, es commemorà a Menorca el centenari de la seva mort.

L’any 2019, arran del segon centenari del naixement, per iniciativa de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella i de l’Institut Menorquí d’Estudis, se li dedicaren unes jornades, amb un cicle de conferències i una gran exposició a Ciutadella que varen obtenir un important ressò mediàtic.

El balanç general dels homenatges, les hagiografies i les commemoracions a l’entorn de la figura de Quadrado té un color clerical i menorquí. A poc a poc, s’ha anat esvaint la glorificació de la seva figura i s’ha relativitzat la transcendència excessiva que s’havia atribuït a una obra que, d’haver estat tractada per altres mans menys submises a l’església i a la monarquia borbònica, hauria permès una lectura més objectiva de la que ell va voler imposar, de manera molt especial, en el cas de la criminalització estigmatitzadora de les revoltes foranes i de la Germania de Mallorca.

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

L’anticatalanista. Unes dades familiars

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-12/

El declivi. La mort

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-13/

El declivi

El full de serveis de Quadrado presenta, a banda de nombroses excedències amb sou per a viatjar i escriure treballs més enllà de les feines de l’arxiu, baixes laborals derivades d’una salut precària. Els estius abandonava la casa del barri de la Seu per anar a Can Beia a Establiments per millorar d’aires¹. L’estiu de 1865, arran de l’epidèmica de còlera que hi va haver a Palma, es va refugiar al poble d’Artà mentre que el seu ajudant a l’arxiu, Dionisio Arias, es va distingir per anar cada dia a l’hospital dels Caputxins a atendre i consolar els malalts.²

El 24 de abril de 1871, només amb 51 anys, Quadrado va demanar dos mesos de llicència argumentant que su salud quebrantada por afecciones nerviosas de resultas de una vida constantemente sedentaria le obligaba a emprender un viaje para consultar sus dolencias y acaso para tomar aguas. Acompanyava la sol·licitud amb un certificat emès per Antoni Nicolau que feia esment a una opressió al pit que provenia d’abans³. La petició va merèixer la concessió de 45 dies para atender al restablecimiento de su salud. Onze anys després, l’octubre de 1882, demanà un nou permís que copiava el text de la concessió anterior a fin de poder atender al restablecimiento de su salud. Acompanyava la sol·licitud amb un certificat d’Antoni Jaume, doctor en medicina i cirurgia.

Quadrado ja mostrava una situació preocupant quan, dia 23 de gener de 1890, amb 70 anys però encara en actiu, escrivia a Menéndez y Pelayo: al otro día de Reyes, 7 del actual, me cogió de repente en el Archivo algún desorden de palabras en la lengua y de letras en la pluma, que no me retiré sin ir a consultar con el médico y me dejé sangrar por primera vez en mi vida. Des d’aquella confessió, la salut de Quadrado es va deteriorar de manera progressiva. El 29 de març de 1892 Joan Lluís Estelrich escrivia a Menéndez Pelayo La esposa de Quadrado pierde la cabeza, y él hace tiempo la ha perdido. Els mateixos dies, el 31 de març, Tomàs Forteza ho confirmava a Pelayo: Quadrado sufre dura aflicción.

Dia 11 de febrer de 1894, just un any després de l’incendi a l’arxiu, el diari republicà Las Baleares protestava contra la Reial Ordre de 22 de gener que decretava la jubilació de Quadrado perquè ni la había solicitado, ni la esperaba, ni la temía. L’Ajuntament reclamà la continuïtat i animà els ciutadans a signar un full de reclamació. La campanya no va assolir la solidaritat pretesa i Quadrado va fer un darrer escrit de protesta que acabava desde hoy tomaré la divisa de archivero jubilado⁴.

Dos mesos després de la jubilació forçada, concretament dia 7 d’abril de 1894, Las Baleares informa que Quadrado ha patit un ataque de apoplegía privándole del uso del habla⁵. El diari ho atribueix a la vida que feia d’ençà de l’incendi del 27 de febrer ja que l’havien d’anar a cercar per dinar perquè s’oblidava de fer-ho. Això no obstant, el mes de setembre, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicava una rèplica (sense aportar cap argument) a Eusebi Pascual per haver-li qüestionat l’atribució a Joanot Colom de la mort de Joan Crespí i haver-li reclamat aquella informació sobre la Germania que tantes de vegades havia anunciat que guardava feia molts d’anys⁶.

Quadrado es queixa dia 28 de maig de 1895 a Menéndez y Pelayo de patir una fluxión en la pierna que de inofensiva por largo tiempo me tiene casi reducido a la parálisis y a no poderme valer a penas dentro de casa sin ayuda de bastón. Qué le diré yo? abatimiento, inapetencia de alimento y la todavía peor de trabajo, suspensión total de correspondencia, tedio, desencanto de la vida. Dues setmanes després, dia 14 de juny, serà Estelrich qui avisarà: Quadrado está muy mal y el mejor día nos dará el susto. I dos dies després, dia 16 de juny de 1895, Estelrich amplia la informació a Menéndez Pelayo: Quadrado, anda malucho. Se teme que la supuración de una llaga en una pierna le infeccione. Con lo que ha pasado, cualquiera otro se muere; pero es tan fuerte como feo. Encima de la cama y mientras le curan está haciendo extractos de documentos para su catálogo del Archivo. Dice que se va y que se ha de dar mucha prisa. Coincidint en el temps, Costa i Llobera informava Rubió: Quadrado ha decaigut molt de forces en aquesta última temporada: á penes pot caminar per efecte de l’inflamació d’una cama que ja li supurava l’any passat. Antoni Maria Alcover va escriure: El greu disgust que li causà la jubilació li fonc la sentència de mort. Llevarli l’Arxiu era llevarli la vida.

Després de morir, en un nou escrit a Menéndez Pelayo, Estelrich encara descrivia la decrepitud final: iba Aguiló todas las noches a jugar horas y horas con Quadrado partidas de tute o brisca para entretenerle en sus últimos meses… y Quadrado le babeaba los naipes, se dormía, y… figúrate lo que haría el pobre.

La mort

Dia 4 de juliol de 1896 la premsa informava que fue viaticado José María Quadrado. Dos dies després, es va interrompre el ple de l’Ajuntament de Palma per donar la notícia de la defunció. D’immediat esclataren les mostres de dol emeses des de les instàncies de poder. El Heraldo demanà fondre un canó per dedicar-li un monument. El Círculo Mallorquín reclamà un homenatge. El Áncora de dia 7 de juliol pronosticava: su entierro, que se celebrará a la hora de cerrar nuestra edición, será seguramente magnífica manifestación del sentimiento que su fallecimiento ha causado en todas las clases sociales de Palma. Todas las clases sociales? Va ser així? Com va reaccionar el poble?

Les cròniques de l’enterrament deixen ben clara la desafecció popular que mereixia el difunt. En Quadrado ja no va poder veure com el poble li girà l’esquena. La Dinastía de Barcelona s’exclamava: ¡Envidiosos, ingratos, indiferentes! Eso somos; y mientras lo seamos, no seremos ni católicos, ni cristianos, ni hombres! Ha muerto Quadrado, el literato insigne, el historiador escrupuloso e infatigable, cuya vida entera se dedicó al servicio de la patria y al cultivo de las letras, y los periódicos baleares nos han dicho que el cortejo que rindió el último homenaje a su cadáver ¡fue reducido, corto, exiguo!⁷. La informació que publicà El Isleño confirma el desinterès popular: Justo y sensible es confesar que no ha revestido el acto la esplendidez e importancia que merecían los méritos del Sr. Quadrado. No sabemos si atribuirlo a lo intempestivo de la hora a equivocaciones de los organizadores del triste acto o a que causa. Lo cierto es que Palma no se ha portado como merecía su hijo ilustre. De la seva banda, El Heraldo s’afegia als retrets: Una nota discordante se ha dejado sentir, falta de oración fúnebre. Parecía muy natural que nuestros oradores, uno al menos, hubiera rendido en el púlpito un tributo de admiración al entusiasta defensor de los principios católicos. Tanmateix, les queixes palesaven la poca estima que mereixia: Fuera de Mallorca, pocos conocían a Quadrado y menos lo apreciaban en el grado que mereció⁸. Tot plegat, certificava que Quadrado tenia el suport de les elits del poder, principalment del clergat, però no va tenir mai l’estima popular.

Post mortem, els seus hagiògrafs mantindrien les lamentacions. Quadrado que obró en su labor patriótica como otro Balmes y abrió más de un camino al talento de Menendez Pelayo, acabó su vida en la augusta aridez del Archivo de la Ciudad de Mallorca y el más injusto olvido ha pesado sobre él (Josep Maria Ruiz Manent, 1919). Ni Menorca, ni Mallorca, ni España hicieron de Quadrado, mientras él vivía, el caso que era debido (Antoni M. Alcover, 1920). Quadrado se había adelantado medio siglo a su época y por eso sus contemporáneos no le habían comprendido y ensalzado cual se debe (Eduardo Dato, 1920).

Gairebé 30 anys després de la seva mort, una informació delata la icona ideològica que havia representat. Dia 7 de juliol de 1925, El Pueblo, el diari republicà de València fundat per Blasco Ibáñez, publicava Supresión, on notificava que a la carrossa que l’Ajuntament de València havia regalat al de Palma, amb els noms de Ramon Llull i Gabriel Alomar als costats, a la desfilada que va fer a Ciutat hi havia els de Raimundo Lulio i José María Quadrado. El diari valencià es demanava quin devia ser el motiu de la supressió del nom d’Alomar, una pregunta retòrica, perquè és bo d’entendre que els mecanismes de poder de Mallorca (la noblesa i l’Església) apostaven per Quadrado i renegaven d’Alomar.

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

L’anticatalanista. Unes dades familiars

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-12/

L’anticatalanista

Quadrado va propugnar la subjugació del català (ell sempre escriu lemosín). Si els darrers anys dissimulà la conducta lingüicida va ser per la influència de Marià Aguiló, amb qui mantenia una relació cordial¹. Abans havia escrit: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i fins i tot s’ampliarà contra la unitat de la llengua: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín.

Aquesta conducta que avui qualificaríem de gonellista (servitud colonial al castellà i esquarterament lingüístic) va tenir conseqüències. Com a exemple, es poden endevinar els efectes quan, l’any 1863, a Observaciones sobre la titulación de las calles escriu: Sube de punto la dificultad en una población en que se habla, no por el vulgo, sino por las clases sociales aún más escogidas, en todas sus relaciones privadas, un idioma radicalmente distinto del castellano, en que por lo mismo la nomenclatura de las calles es toda mallorquina; y para acomodarla a las exigencias del tiempo sin desnaturizarla, para aproximar cuanto sea posible el lenguaje común al oficial, para conciliar los intereses de propios y forasteros, se requiere un esquisito tacto que aprecie en qué casos haya de modificarse y en cuales quedar intacta. Es tracta, en definitiva, de castellanitzar i, quan no sia possible, aproximar al màxim els noms mallorquins al llenguatge “oficial”.

Alguns autors (Antoni Mª Alcover, Josep Massot i Muntaner, Joan Mas i Vives…) amb l’argument de contextualitzar la conducta de Quadrado, han tractat amb generosa benevolència l’anticatalanisme que, més enllà de l’àmbit lingüístic, va estendre al camp cultural i polític, amb gran satisfacció dels intel·lectuals castellans. Sembla prou aclaridora l’opinió de Menendez Pelayo: Quadrado, que ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la patria común, que no menoscaba, sino que engrandece y realza el amor a la patria pequeña, muestra igual serenidad de juicio cuando condena la usurpación de don Pedro IV, y su inicuo proceder con la infeliz dinastía de Mallorca, que cuando execra las matanzas de los judíos de la isla y la bárbara preocupación que a ellas ha sobrevivido, o cuando hace trizas la leyenda revolucionaria que pretendió convertir a Juan Colom en héroe y en vengador del derecho, y en apóstoles de la libertad a los asesinos de la Germanía. En quatre línies, tres dels grans mites de l’anticatalanisme que abanderà Quadrado. El primer, l’exaltació de Jaume III, el rei traïdor als mallorquins que Quadrado convertí en una icona com a víctima dels catalans². El segon, l’hipotètic racisme dels mallorquins quan qui atià la fúria contra els jueus varen ser els nobles i els clergues, no debades la Inquisició era una institució monàrquica i de l’Església. El tercer, per arrodonir-ho, la visió infamant de la Germania i la criminalització dels seus líders.

L’anticatalanisme de Quadrado és indiscutible. Antoni Maria Alcover, referint-se a una conferència a Menorca del canonge Dr. Cardó, escrivia: I mirau que era treurehu p’els cabells anarse’n a aprofitar de la figura d’En Quadrado per fer catalanisme, allà on En Quadrado no en fou devot may sino contrari³.

L’anticatalanisme va condicionar i amarar tota l’obra de Quadrado, però no va ser l’única servitud ideològica que el delatava. L’agost de 1869 Josep Maria Quadrado entrà en una disputa arrel d’un article publicat a La Unidad Catolica titulat “Reacción” on anunciava que arribaria una reacció contra tot el que estava succeint amb els esdeveniments revolucionaris. Des de El Iris del Pueblo titllaren a Quadrado de carlista i l’acusaren de ser un dels culpables de la conspiració carlista que havia tingut lloc feia poc a la ciutat de Palma. Quadrado contestà que no era de cap partit i que no es solidaritzava amb cap⁴. Arran de la Gloriosa, retornà al carlisme que ja havia defensat 25 anys abans al costat de Balmes.

Quadrado se sentia espanyol i mantenia la fascinació per Castella. Ho diu Menéndez Pelayo: es cierto que la tierra predilecta de su corazón, después de su isla natal⁵, la que él mejor ha sentido y más ha ilustrado, son los reinos de Castilla la Vieja y León con su corona, una predilecció que es faria evident. Quan Quadrado demana opinió sobre el diari La Unidad Católica, el seu amic Vicente de la Fuente el felicita per la publicació, però afegeix: Hallo el periódico la Unidad algo árido, ¿No podría V. amenizarlo dándole un colorido mallorquín V. que tanta riqueza mallorquina tiene? El retret palesava que Quadrado no escrivia pensant en Mallorca sinó en Madrid. Amb els mateixos protagonistes, es repetí idèntica constatació quan Quadrado censurà de la Fuente: suprime cinco párrafos relativos al deseo del triunfo católico, desafecto a La Casa de Borbón, referencias al centralismo y a la corrupción madrileña, y democracia europea y americana. Estaba muy claro que Quadrado no dejando de pensar en Madrid, intuía no serían párrafos gratos para un lector de la Corte⁶. Una vegada més es certifica la doble moral de Quadrado quan, el setembre de 1846, s’havia indignat per una censura que no va existir⁷.

Algunes dades personals i familiars

La figura gegantina que s’ha volgut transmetre de Quadrado topa amb dades que el presenten més aviat com un bufó de la Cort com els que acompanyen Las Meninas de Velázquez. La darrera criada que va tenir Quadrado, deia que era de cabeza cuadrilonga y cuerpo menudo i Álvaro Santamaría escriu: cabeza grande para un cuerpo pequeño, mirada extasiada y un misal en la mano. Qui millor el va descriure va ser el seu amic poeta Costa i Llobera: Aquel hombre de cuerpo exiguo con su gran cabeza sobre su mezquina figura, tenía como el aspecto de un gnomo. Es feia fer a mida les taules i les cadires i, fins i tot, pretenia que li fessin els retrats de mig cos per amunt i, més que els olis, preferia un bust del seu cap. Fins després de mort, l’any 1946, no el varen pintar de cos sencer, amb una idealització del seu físic⁸.

Quadrado va néixer a Ciutadella de Menorca dia 14 de juny de 1819, fill de Margarita Neto Oleo (1779-1854) i Josep Quadrado Oleo (1771-1820)⁹. Quan son pare va morir, ell, sa mare i els dos germans que li havien fet de padrins de fonts (Antoni i Joana) es mudaren a Palma a la casa d’un oncle capellà, Francesc Quadrado Oleo, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia. Allà va viure fins que es va casar, exceptuant les dues estades a Madrid (1842-1843 i 1845-1846). La unitat familiar menorquina es va desfer. L’oncle va morir el 1826, el germà Antoni el juny de 1846, amb només quaranta anys, sa mare el 1854 i la germana Joana el 1868.

Quadrado, tan defensor de la família i tan donat als obituaris, no farà esment a cap de les morts del seu entorn més proper. Ni a la correspondència ni a la premsa fa esment de les defuncions. A diferència dels familiars de la seva esposa, no hi ha ni tan sols una esquela i, a les hemeroteques, només el nom d’Antoni Quadrado Nieto de 40 anys, natural de Ciutadella i de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, apareixerà a una relació del morts del mes de juny de 1846. De sa mare absolutament res. Antoni Mut Calafell la situa, amb un interrogant, a l’any 1854. Aquell any, el mes d’agost, es desfermà una epidèmia de còlera a Menorca i a Mallorca i hi va haver una gran mortaldat. S’establiren normes estrictes com prohibir la fruita i la verdura o la romeria de Sant Bernat. Quadrado, dia 30 de setembre, com a secretari de l’Acadèmia de Belles Arts, signava un ajornament de dates de matrícula a fin de evitar el peligro mientras continue el cólera en algunas provincias españolas. Durant aquells mesos les morts no s’anunciaven i no es feien cerimònies fúnebres.

La relació de Quadrado amb els dos germans i amb sa mare no devia ser gaire dolça. En tota la correspondència coneguda no esmenta mai els germans i només tres vegades a sa mare. A una de les cartes a Tomàs Aguiló, des de Madrid, informa que ha anat a veure un drama i conclou: no hables nunca a mi madre de teatros. A la carta següent, datada el 27 de març de 1843, escriu ¿Has enseñado a mamá lo que escribía en mi última? Mucho lo sentiría, pues no ignoras cuan celosas son las madres. Santamaría es referirà a la influencia de una madre excesivamente absorbente. Ho confirma Quadrado quan, a la primera resposta que fa a la proposta de Balmes d’anar a dirigir un diari a Madrid, es nega amb l’argument de no poder abandonar una madre para quien mi ausencia sería la muerte. Finalment, acceptà i deixà sa mare amb els seus dos germans grans, Antoni i Joana. De retorn d’aquella segona estada a Madrid, sense abandonar la casa familiar, Quadrado va llogar un estudi per fer feina al carrer Torre de l’Amor i, després, un de més espaiós al carrer de l’Almudaina des d’on escrivia a la vista del arco viejo, arco viejo,/ andrajo de un edificio.

De la mort de la germana, igualment sense esquela a la premsa ni anunci de cerimònia religiosa, únicament s’ha localitzat una referència indirecta. Es veu que el qui des de Barcelona tenia les funcions d’inspector de l’arxiu, Francesc Xavier Llorens, a una carta a Quadrado havia enviat salutacions per Joana, a qui havia conegut en una estada anterior a Palma¹⁰. Quadrado es degué veure forçat a aclarir que ja era morta, perquè el maig de 1870 Llorens remet un condol molt sentit per lamentar la pèrdua i, com a conhort, es complau en el recent matrimoni de l’amic: al menos ahora experimentará V. quizás más que nunca el beneficio que le hizo el Señor deparándole una compañera¹¹.

Efectivament, dia 8 de setembre de 1868, pocs dies abans de la Gloriosa, a punt de fer els 50 anys, Quadrado es va casar amb la sollerica Rosa Morell i Creus de 39 anys, filla de Pere Joan Morell i Rullan (1790-1867) que havia mort un any abans¹². Va ser un casori d’interès mutu que, segons deia Quadrado, mantenia la mateixa relació conjugal que Maria i Josep. El matrimoni, amb l’única germana d’ella, Bàrbara, va anar a viure a l’entresol del cap de cantó dels carrers Ca n’Anglada i Sant Pere Nolasc.

Quan Bàrbara va morir de tuberculosi, el gener de 1891 als 62 anys, se’n ressentí la salut mental de la germana¹³. Maria Estarelles, filla d’un carboner d’Artà i una de les dues criades joves que varen atendre els darrers anys el matrimoni, va descriure la situació: Doña Rosa vive en un mundo aparte, terrible, misterioso, el mundo de la locura. Se niega a alimentarse. Y los días que dura el eclipse de su razón, las dos muchachas la hacen comer a la fuerza: una la sujeta y la otra le hace comer unos huevos crudos y un poco de leche. Don José, con sus ojos de mope, lo contempla serio, seco, amargado; es el drama de su vida doméstica que le atormentó siempre. D’ell, l’artanenca detallava que li feia cantar cançons de la terra i posava un exemple:

Majoral, deixau-me anar

a coir dins sa llaurada.

Jo no hi som pes pareier,

ni pes parei, ni s’arada.

Jo hi vaig per un jornaler

que em te ma vida guanyada.

Maria Estarelles va aportar una altra dada prou rellevant que ratifica la misogínia del seu senyor. La frase habitual de comiat de Quadrado als homes, especialment als joves, era: ves alerta amb el joc, les dones i el vi!¹⁴

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

Un arxiver vs. tres cronistes. Uns oficis singulars

Amb qui més i amb més intensitat les va tenir Quadrado va ser amb els cronistes coetanis. En rigor, és difícil parlar de polèmiques o debats, perquè les seves envestides no solien tenir rèplica; resposta ni tan sols la majoria. El 1841 polemitzà amb Antoni Furió quan aquest publicà Memoria histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines en 1520 escrita con motivo de la colocación del retrato del caudillo Juan Odón Colom en el salón de sesiones del M.I. Ayuntamiento Constitucional de Palma, capital de las Baleares¹.

Posteriorment, el 1870, l’objecte de les diatribes de Quadrado va ser Pere d’Alcàntara Penya quan aquest, per encàrrec de l’Ajuntament de Palma va publicar Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)².

En ambdós casos, amb 30 anys de diferència entre un i l’altre, Quadrado va menystenir els treballs de Furió i de Penya, quan ambdós defensaven les justes raons dels agermanats per revoltar-se i valoraven el paper heroic de dignitat i civisme de Joanot Colom. Quasi un quart de segle després, el 1894, atendria un requeriment, també sobre la Germania, d’Eusebi Pascual que, amb bones paraules, posava en entredit Quadrado per la criminalització de Joanot Colom³.

En el cas de Penya, reconegut per una gran bonhomia, Quadrado va ser especialment agressiu. Després de la seva conferència sobre Joanot Colom en el Centre dels Joves Catòlics, Quadrado s’esbravà des de la premsa i atacà l’opuscle de Penya⁴. La totalitat dels escrits dels diaris anaven sense signatura, però gairebé tots delataven la mà de Quadrado i exhibien l’habitual dogmatisme. Ningú, especialment Pere d’Alcàntara Penya com a principal víctima, va entrar en messions. Decebut, Quadrado va recollir totes aquelles informacions per publicar, ara en castellà, l’opuscle Polémica acerca de En Joanot Colom. En realitat, de polèmica poca o gens, ja que tot giravoltava sobre els seus escrits com es veu obligat a admetre a l’inici del treball: Un mes he aguardado desde la publicación del anterior discurso⁵; y á pesar de las pasiones políticas vivamente contrariadas con sus asertos, nadie se ha presentado á rebatirlos. Quadrado volia guerra.

L’opuscle ultrapassa el bessó del treball (la criminalització de Joanot Colom i de la Germania de Mallorca) i, amb l’habitual tècnica de desacreditar l’autor quan no pot rebatre els arguments, ataca Penya per la seva ideologia per haver afirmat que la raza borbónica convirtió este reino en la provincia más insignificante y desatendida de la nación. Quadrado no pot donar passada a una constatació tan clara i s’exclama: Ah! qué contagio! ¿también Vd. Sr. Peña? tu quoque, fili!

A Mallorca els arxivers, els cronistes i en menor mesura els bibliotecaris, en general tenen mala fama, perquè mentre fan gala de tenir cera del corpus, talment els registradors de la propietat (amb privilegis en temes de moviments de fites, espais de ningú, alous…), tendeixen a l’abús de poder i d’autoritat. En la majoria de casos es tracta d’uns càrrecs als quals sovint s’accedeix de manera silenciosa i que, una vegada ocupats, agafen unes ínfules per fer i desfer sense l’existència d’un control efectiu. Aquesta realitat, la de no haver de retre comptes a ningú, fa que siguin llocs de feina considerats autèntiques canongies. Molts dels titulars, amb un salari que paguen els contribuents, dediquen l’horari laboral a treballs personals i, fins i tot, a elaborar articles que publicarà qualque diari de Mallorca. Aquest model d’aprofitament personal d’un càrrec públic va ser la norma de conducta habitual de Quadrado i, d’aleshores ençà, ho hem certificat des d’institucions com la Universitat, els Consells i els Ajuntaments.

Quadrado era un hàbil polemista, amb poques manies. Ni Bover, ni Furió ni Penya tenien accés a la documentació que, en bona mesura, jugava a favor de l’arxiver. Furió tenia una salut precària i Penya era un tros de pa que defugia qualsevol provocació. Segurament, d’haver volgut polemitzar amb Quadrado els tres haurien vist que no sabien argumentar com ell i això que alguns d’ells tenien experiència en les batusses dialèctiques. Furió i Bover, per exemple, s’havien enfrontat l’any 1842 en una acarnissada lluita entre erudits. Cal afegir, i això és una constatació molt evident, que l’opinió pública estava controlada, des dels mitjans de comunicació, per la noblesa i l’església i ambdós estaments, en l’àmbit d’una societat caciquil i retrògrada, s’alineaven amb Quadrado, monàrquic i apologista catòlic. La ciutadania, el poble menut, estava prou atupat per aixecar la veu. Furió no era documentalista i la bonhomia de Penya anul·lava la capacitat de rèplica. Les armes eren de Quadrado i, de cara al públic lector, seva era la victòria.

Amb qui Quadrado va tenir una conducta del tot indigna va ser amb Joaquim M. Bover de Rosselló⁶. Durant anys practicà una guerra bruta, emparat en pseudònims i utilitzant com a pantalla protectora altres persones. El 26 de desembre de 1842, Quadrado escriu des de Madrid a Tomàs Aguiló: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover y a Ivo, escribiendo yo a Bover que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, y el buen Bover le escribió pidiendo una retahíla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte.

La voluntat de ridiculitzar va anar molt més lluny. Quan Bover va publicar l’any 1847 el fulletó Isla de Cabrera. Sucesos de su historia que tienen relación con la de Francia, Quadrado, emmascarant l’autoria en Una Sociedad de Literatos, va publicar el gener de 1848 Historia de la Dragonera, en sus relaciones con la civilización europea. Una paròdia burlesca, una vertadera infàmia, que afectà Bover, ja aleshores de salut precària. Com assenyalà Jaume Bover: La publicació de l’opuscle provocà un atac frontal, violent i ultratjant ferm contra l’autor per part de J.M. Quadrado i companyia, atac que es concreta en un pamflet d’història-ficció que pel seu to d’afronta, escarni i befa ferí dolorosament Bover⁷. La Societat de Literatos que firmava l’opuscle vergonyant, estava formada pel cercle més íntim de Quadrado i, entre ells, es referien a la República Draconígena, en al·lusió a l’illot que havien usat per fer l’escarni⁸. Un any i mig després de la publicació de l’opuscle, dia 6 de juny de 1849, Quadrado escrivia a Tomàs Aguiló: En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal. Calia copar els punts de poder i de decisió.

Cert és que Bover, com faria Quadrado en major mesura, havia publicat a nom seu treballs d’altres autors sense esmentar la font. En concret, com va demostrar Álvaro Santamaría, va manllevar escrits inèdits de Lluís de Vilafranca (Joan Mestre Oliver). També és cert que Bover adulava servilment als poderosos, especialment si d’ells podia obtenir qualque honor o favor. Potser per això, una altra de les envestides de Quadrado contra Bover, motivada per la gelosia, la ràbia o l’enveja, va ser ridiculitzar fins a l’extrem que fos membre de més de cinquanta entitats culturals de fora Mallorca i de l’estranger⁹. Bover, va ser víctima de burla permanent des de la premsa per part de uns hipotètics catòlics practicants i intransigents que emmascaraven el vertader autor.

De manera contradictòria amb els atacs que feia a Bover, Quadrado pidolava arreu càrrecs i distincions. Allò que tant havia criticat, la profusió de títols, s’havia esdevingut una obsessiva percaça de reconeixements. El 1852 era admès com a membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. El març de 1861 va rebre la creu de Carlos III. També fou designat conservador del Museu Arqueològic de les Balears i, gràcies als intercanvis que va promoure, acadèmic de l’Institut Arqueològic de Berlín a Roma. L’abril de 1882 era proclamat fill il·lustre de Palma i es penjava el seu retrat a l’Ajuntament¹⁰. Simultàniament, el Círculo Mallorquín també penjà un retrat a la seva galeria de personatges il·lustres. El desembre de 1883 entrava com a membre de la Reial Acadèmia, després de reiterades súpliques i reclamacions. El febrer 1887 era nomenat President de la Junta Provincial de Monuments. El març de 1888 promocionava com a cap de tercer grau del cos d’arxivers¹¹. L’octubre de 1890, amb motiu dels 50 anys de La Palma, se li va retre un sopar d’homenatge. El 7 d’agost de 1891 se li dedicava un carrer a Ciutadella. El gener de 1895 en el mostrador de Pons i Bonet s’exhibia un bust de Quadrado de l’escultor Pepe Hoyo…

Tot plegat, aquell atresorament de distincions, va provocar que la premsa convertís el seu llinatge en de Quadrado, sense que ell refusàs ni corregís la nobiliària assignació. Això no obstant, qui tant havia denigrat Bover per acaramullar privilegis, hauria de llegir la burla que els republicans li varen fer des de Menorca:

Es literato muy afamado,

tiene adquirida gran nombradía

y en todas partes es aclamado

como eminencia, José María…

sin «de» Quadrado.

Tanmateix, les al·lusions burlesques no s’adreçaren exclusivament contra Bover. També Furió, fins i tot anys després de mort, va ser objecte de befa per part de Quadrado. Ell sol, l’arxiver, contra tots els cronistes.

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

L’arxiver

Amb l’ànim d’elogiar Quadrado s’han escrit moltes de falsedats. Bona part d’elles són bones de desmuntar i posen en evidència a qui les va inventar i a qui encara les divulga. Per exemple, la tan abanderada independència ideològica es difumina a la vista del seu actiu compromís aquiescent amb la monarquia i amb l’Església. Quant al rigor escrupolós, com a arxiver, amb la preservació i conservació del patrimoni, les seves paraules són les més efectives per fer decaure la pretensió: En el alcázar de Segòvia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al celebre comunero Juan Bravo?¹ Pel que fa a l’esment i protecció dels documents, una altra confessió la posa en solfa: A los amigotes no los veo, sino cuando vienen a fumar por el Archivo². Cal dir, en aquest punt, que des de la segona meitat del s. XVII i, més encara, des dels inicis del s. XVIII, a la Gran Bretanya, França i Catalunya els arxius i les biblioteques, atesa la proliferació d’incendis, ja disposaven d’espais annexes reservats als fumadors³.

Si bé és cert que l’incendi que va afectar l’arxiu la nit del 28 de febrer al 1^r de març de 1894 va començar a altres dependències de l’Ajuntament, es va palesar la manca de previsió i la inexistència de protocols d’actuació per preservar la documentació de l’arxiu⁴. L’Almudaina es congratulava que el grueso del archivo se ha salvado, però també assenyalava la precarietat de mesures de protecció. La mala ubicació de l’arxiu presagiava la destrucció total i sols la fortuna va desviar les flames i va permetre a Quadrado i alguns auxiliars tenir temps de llençar els llibres i els expedients a un pati interior i salvar la pràctica totalitat de la documentació.

També s’ha dit que ell va evitar que l’arxiu anàs a parar a Barcelona quan, en realitat, allò que no volia era perdre la feina o, alternativament, haver de partir amb la documentació. D’altra banda, cal recordar que Quadrado, a diferència dels cronistes coetanis que feren els seus llegats a entitats del país, ell no va donar el seu arxiu a cap institució mallorquina, sinó que la va lliurar a Menéndez Pelayo i va anar a parar a Santander. Tampoc no és cert que ell fos qui va ordenar l’arxiu. L’arxiu de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n feu càrrec⁵. Menys cert encara que el creixement documental fos per iniciativa seva. En tots els casos va ser per atendre disposicions administratives que l’obligaren a incorporar a l’arxiu del Regne els procedents del Sindicat Forà (1846), el de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca (1863), el de la Cúria del Comte d’Empúries (1864) i el del Gremio de Mareantes (1877). Tots per atendre ordres superiors.

Una altra afirmació que decau davant de la caparruda realitat dels fets és la hipotètica salvació de tota la documentació: Debido al mal estado del local y a los acuerdos de la Junta, llevarónse a tirar unas quince carretadas de papeles viejos perdidos por las goteras, la humedad y la polilla. Això es va escriure el 12 de maig de 1854, quan ja feia anys que Quadrado era el responsable de l’arxiu⁶. La Junta que acordà l’expurgació estava presidida per un pèrit i hi havia Quadrado, com a arxiver, i el magistrat Àlvar Campaner. No va ser aquella l’única tudadissa de documents. D. Àlvaro Campaner y D. José Mª Quadrado debieron ver con dolor cómo salían de los repletos estantes del Archivo de la Audiencia sendos montones de papel, enagenado a vil precio, en cuyos folios se contenía toda la historia criminal de nuestro país durante las memorables centurias XVII y XVIII⁷. L’any 1893, amb Quadrado al capdavant com a responsable, es faria una nova expurgació documental. Antoni Mut escriuria: Al nostre mode de veure foren destruccions intencionades, com vaig exposar en un altre treball que inclou l’assalt popular a la Inquisició de Mallorca l’any 1820⁸.

Quant a la dedicació, a més de les nombroses excedències generosament obtingudes, durant molts d’anys va gaudir d’un poder gairebé absolut. En matèria d’horari, per exemple, durant molts d’anys administrava l’accés a l’arxiu a la seva conveniència. Després, tímidament es varen imposar uns temps mínims d’atenció al públic que l’any 1881 era de les 11h a les 15:30h. Una ordenança del 18 de novembre de 1887 establia que las horas que el establecimiento ha de estar abierto al público serán seis en los días lectivos y tres en los de fiesta.

Una altra característica de Quadrado és que no volia ajudants i, de fet, des del 1846 va rebutjar tots els oferiments. Dia 10 de febrer de 1851 escrivia: La plaza de ausiliar no es por ahora necesaria y solo más adelante convendría tener a mis órdenes un copiante eventual. El 8 de maig de 1859 un Reial Decret ordenava que s’havien de proveir les places necessàries, establia tres categories (arxiver-bibliotecari, oficials i ajudants) i afegia que Los Escribientes deberán saber latín, paleografía y alguna lengua viva, además de lemosín los destinados a los Archivos de la Corona de Aragón y el dialecto gallego los de Galicia⁹. El que qualsevol arxiver hauria vist com a oportunitat no va seduir Quadrado i, novament, es negà a acceptar cap ajudant. El 1862 va sol·licitar un porter, però rebutjà acceptar ajudants fins que se li va imposar el 1863.

A poc a poc, l’Administració anava detallant més les funcions, els horaris, els serveis dels arxius i, també, les normes de conducta dels arxivers. Era sabut que Quadrado traginava documents de l’arxiu a ca seva. Poc després de la Gloriosa, dia 11 d’octubre de 1868, per evitar conductes com la seva va rebre un escrit comminatori: El Gobierno provisional se ha servido resolver que por ningún título ni concepto se permita sacar del local de los Archivos generales de la nación papel ni documento alguno. Era un toc d’atenció que, tanmateix, no degué fer l’efecte desitjat, perquè Miquel dels Sants Oliver descriuria que, fins i tot després d’haver estat jubilat, s’escampaven expedients de l’arxiu per damunt les cadires del seu domicili.

Volia controlar-ho tot i, per això, va ser un obsedit addicte a la feina. La workaholism, una malaltia aleshores encara no estudiada ni diagnosticada, provoca un trastorn important de personalitat ja que el treball, quan monopolitza i centra la vida de les persones, desproveeix del que s’anomena intel·ligència emocional. En síntesi, els addictes a la feina són persones individualistes, amb un alt nivell d’egolatria i amb una baixa o nul·la capacitat d’estimar, perquè el seu ego reclama el servei i la veneració de les persones del seu entorn. En el cas de treballs intel·lectuals, els dependents de la feina hi afegeixen un sentit de superioritat sobre els altres, amb un acusat classisme i una greu intolerància amb els possibles competidors.

Un lapsus calami? D’historiador o d’arxiver?

A la memòria d’activitats de 1892, escriu: se ha logrado recuperar un libro que se echaba de menos en la dilatada serie de los acuerdos Extraordinarios de los Jurados del Reino, de sumo interés por corresponder cabalmente al año 1521, señalado por las perturbaciones de la Germanía, el cual, sacado del Archivo a efectos sin duda de circunstancias políticas en 1841, fue restituido por persona respetable, a cuyas manos había venido a parar¹⁰.

En aquest punt, cal advertir que a Quadrado li passaren per malla importants documents. Molt concretament, n’hi ha un de rellevant que no es va rescatar fins a l’any 1972: D. Francisco Sevillano Colom (…) dijo haber encontrado un libro sobre las Germanías, más completo quizá que el publicado por Quadrado, y expuso su idea de que se publique por equipos, para una mayor variedad de colaboraciones, por ejemplo el correspondiente a Palma podría estudiarlo y publicarlo el Seminario de Estudios Medievales del General Luliano y los pueblos especialistas de los mismos¹¹.

Aquella notícia reclamava aclarir-ne el desenllaç. La font primigènia, Francisco Sevillano Colom (1909-1976), havia mort feia temps per la qual cosa vaig escriure a diversos historiadors si me sabien aclarir de quin llibre es podia tractar i si, com proposava el descobridor, s’havia arribat a publicar. La gran majoria de les respostes apuntaven cap al Llibre de Lletres Certificatòries de la Germania.

Em permet de transcriure un fragment de l’aclaridora resposta de l’eminent doctora Eulàlia Duran: El Sr. Sevillano, amb qui vaig tractar precisament aquest 1972, estava ja molt malalt i li costava de precisar bé les coses. Per exemple jo li vaig preguntar que hi havia a un armari que estava enfront de l’entrada de la sala de consulta de l’arxiu i em va contestar: “no ho sé en diem l’armari de Quadrado, perquè ell el va deixar a l’arxiu, però no l’he mirat mai”. Vam trobar la clau i va ser tota una revelació. Ho vaig consultar, però eren lligalls no llibres. Amb tot em sembla que devia referir-se a la documentació sobre aquest tema titulat Llibre de lletres certificatòries de la Germania i a documents de la repressió per algunes poblacions¹².

Una vegada aclarit, gràcies a les respostes obtingudes, que el descobriment de Sevillano (des d’ara li hauríem de dir de Sevillano i Duran) es referia al llistat de les Lletres certificatòries de la Germania i, tota vegada que es va trobar dins d’un armari de documents de Quadrado, ens hem de demanar com així no el va fer servir en vida? Com així no en va fer cap referència? Hem de tenir present que les Lletres certificatòries, dictades el 1524, recullen els imports que s’hauran de pagar i les relacions deriven de les Informacions Judicials, recollides el 1523 i primeria de 1524. De fet, no són altra cosa que la relació de les composicions que haurien de satisfer com a càstig per la revolta. L’alt interès de les Lletres també reclama una comparança amb les Informacions Judicials per veure quins són els noms que apareixen a les dues llistes i quins els que, finalment, s’alliberaren de contribuir. Recordem que quan Quadrado va publicar les Informacions, de les quals havia dit que contenien més de 10.000 noms, es reduïren a poc més de 5.100 i era una llista no exclusiva d’agermanats, sinó de bons e de mals. D’altra banda, mancaven la meitat de pobles de Mallorca i no tots els relacionats havien de pagar composicions. Doncs bé, les Lletres certificatòries (ARM, AH-4806) detallen, per pobles, els imports de les composicions atribuïdes a cada persona, amb la indicació en la majoria de casos de l’ofici de cadascú. L’any 1974, l’historiador Onofre Vaquer les va transcriure ordenades alfabèticament¹³. En total, són més de 5.300 noms i, a diferència de les Informacions, n’apareixen d’Alaró, Campanet, Escorca, Inca, Pollença, Sa Pobla, Santa Margalida, Selva i Sencelles.

Els motius de no haver volgut utilitzar una informació tan rellevant que tenia a l’abast, de no haver-ne esmentat mai l’existència ni tan sols, serà un altre dels grans misteris que la mort de Quadrado va convertir en indesxifrable.

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

1-Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

2-El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

3-Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

4-Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

5-Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

6-El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

7-El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

8-L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

9-L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’historiador

Hi ha un adagi que assegura que un arxiver que vol fer d’historiador no podrà serà mai ni un bon arxiver ni un bon historiador. Repassar les publicacions de Quadrado ens fa veure que tota la vida va fer feina sobre l’obra d’altres autors o, pitjor encara, sobre la transcripció de documents de l’arxiu que ell censurava, ampliava i manipulava. Està fora de dubte que tot el teatre que va escriure, des dels pastorets als drames sacres, són autèntics plagis i no parlem de les obres manyuclades de Shakespeare. Més d’una vegada ho va fer cara alta i sense amagar-se’n.  Podria justificar-se en alguns casos, com el de la novel·la El Infante de Mallorca de Tomàs Aguiló que, segurament Quadrado va acabar i va publicar a nom dels dos l’any 1886, poc després de la mort del seu amic. És també el cas d’anar a remolc amb la continuació de l’obra magna de Bossuet que publicà l’any 1880: Discurso sobre la historia universal desde Carlomagno hasta nuestros días. 

Les obres més rellevants de Quadrado són fruit de l’ús a conveniència de la documentació que tenia a l’abast. Tots els casos analitzats palesen la combinació del plagi amb la manipulació. Ja vàrem veure que la «seva» Setmana Santa era una transcripció més al castellà del missal romà. Quant a les aportacions històriques, les més rellevants delaten la metodologia. Vegem-ne alguns exemples.

El 1860 escrivia una informació general sobre el contingut documental de l’arxiu i, parlant d’ell mateix i bravejant de la feina, deia: de los numerosos expedientes relativos a la insurrección de los pueblos de la isla contra la capital de 1450 a 1454, da muestras la obra que publicó el actual archivero con el título de Ciudadanos y Forenses (sic) que casi pudiera creerse escrita por un contemporáneo de los sucesos. I tant que es podia creure escrita per un coetani dels fets! Álvaro Santamaría va explicar la procedència d’aquella obra: rebuscando entre los fondos documentales dio con un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo»¹. Quadrado ja ho havia deicat ben clar: Toda la obra es un mosaico en la que nada hay de nuestro salvo el descubrimiento (a la Introducción de 1847).

El cas de les Informacions Judicials és particularment interessant. Al llarg de la vida, Quadrado havia bravejat de disposar d’un fons documental referit a la Germania de Mallorca que informava de més de 10.000 persones. El 23 de novembre de 1881 informava dels tres treballs que tenia en curs. D’acord amb el seu anticatalanisme, corresponien a tres episodis històrics que li permetien accentuar les divergències entre Mallorca i Catalunya: el procés del Rei Pere IV d’Aragó contra els partidaris de Jaume III de Mallorca, la revolta de 1450 i la Germania de 1523 (sic). Cal parar esment al que afegia en relació al darrer tema: detallando la conducta y hechos de más de 10.000 personas, que pronto dará asunto a mi proyectada historia de las Germanías en Mallorca. No hi ha dubte que es referia a les informacions que ordenà recollir Miguel de Gurrea. Com que continuaria presumint de disposar d’aquella documentació (fins i tot va escriure que eren molts els qui demanaven accedir-hi), l’any 1894 Eusebi Pascual el va desafiar des de les pàgines del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana al temps que li qüestionava algunes afirmacions sobre Joanot Colom i, amb certa ironia ateses les contradictòries informacions que havia publicat, li demanava si seria la darrera versió. Quadrado, a la resposta publicada en el mateix BSAL, reitera el volum de la informació que posseeix: ¿es ó no la historia definitiva que ofrecí y para la cual anuncié tener acopiados los materiales? Lo es (…) aunque para su complemento necesita un volumen de datos é informaciones tocante acaso á más de diez mil personas, cuyas noticias (…) se estarían ya imprimiendo, si en importancia y provecho no hubiesen de ceder el paso á otra publicación colosal como la que vá á empezarse, de los Privilegios y franquezas de Mallorca.

Com es pot veure, en tots els casos sempre va parlar de més de 10.000 persones, però el cert és que quan, pocs mesos abans de morir, accedeix a fer la publicació tantes de vegades anunciada la xifra davallarà a la meitat, concretament a 5.135 persones (1.162 de Palma i 3.973 de pobles), amb la particularitat que no hi ha informació de molts de pobles, entre els quals destaquen aquells on hi va haver els enfrontaments armats més importants (Alcúdia, Pollença, Sa Pobla, Inca i Binissalem). Tot convida a pensar que la documentació va ser purgada.

El juny de 1972 Guillem Llinàs publicava Sobre la Germanía en Sa Pobla i Campanet elaborat amb la informació trobada per l’autor a l’Arxiu Històric sobre dos dels pobles de Mallorca que el famoso historiador Quadrado omitió². L’any 1978 Bartomeu Font Obrador, en el volum tercer de la seva Història de Llucmajor incorpora els 607 noms corresponents a aquella vila que l’autor va trobar a l’arxiu en una llista transcrita per Quadrado³.

Cal afegir que els documents originals indicaven Informació dels qui son estat bons e mals e de la valor de lur bens, títol que Quadrado transformà en Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, ben equívoc quant al contingut perquè la relació recollia la informació de tothom, tant si havien estat addictes a la Germania com contraris a ella. Per acabar d’embullar la troca Quadrado signarà l’obra a nom seu quan el 99% del contingut és una simple transcripció documental. I, per posar-ho més difícil als investigadors, a l’entrada una Advertencia en castellà indica Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de tal modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. Es tracta d’una confessió d’haver «complementat» el document sense notes que delimitin els afegits. Seria possible saber quins són els detalles que Quadrado va incorporar amb una simple comparança amb l’original, però… no és a l’arxiu. Aquell document «tan rellevant» i del qual tant va presumir, actualment es troba desaparegut.

Una de les darreres i més valorades aportacions és el Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca o Còdex dels Reis o, tal com el batejà Quadrado, Llibre dels Reis. Anys abans, el 1887, a la revista Museo Balear havia publicat Codices del Archivo General de Mallorca, on relacionava 34 dels llibres. Ara, l’any 1894, quan ja se li havia comunicat la jubilació forçada, Quadrado va obtenir pressupost per editar la magna obra, però, dels 40 còdex, només en va incloure 25. Ell havia dit que era el quehacer más propio e importante en beneficio del archivo, però Alcover en veure que era una transcripció incompleta, ho justificava: No passa pus envant per lo abatut que’s trobava d’ànima i de cos, ab los setanta set anys que duia damunt. Quadrado no estava en condicions de culminar la feina i, això no obstant, va voler dirigir personalment una restauració que va perjudicar notablement el valuosíssim original⁴. Amb tot, Álvaro Santamaría escriuria: Los Privilegios, incompletos, son una contribución capital y, cara a los investigadores, la aportación más fecunda de Quadrado, i encara afegiria: Aunque la condición de archivero se denota, la obra que la refleja con mayor peculiaridad, la única en la que se manifiesta solo como archivero es Privilegios y Franquicias de Mallorca.

Quadrado el gran mascarat del s. XIX

Com així València el s. XIX va enaltir la Germania i Mallorca no? Com així Castella i Lleó el s. XIX glossaren les Comunidades i, fins i tot, marcà la commemoració en el calendari i, en canvi, Mallorca va veure com la Germania era criminalitzada? La diferència té nom i llinatges: José María Quadrado Nieto. De no haver estat per ell i els seus seguidors, majoritàriament preveres que escrivien històries locals, la Germania hauria estat tractada amb l’objectivitat que calia i, després de tres segles llargs d’oprobi i d’escarni, sempre als peus del discurs dominant dels Jurats, elaborat de la mà de Binimelis i de Mut, Mallorca, amb els cronistes del s. XIX, hauria desfet el relat esbiaixat dels vencedors⁵.

Va ser l’arxiver Quadrado, i només Quadrado, qui va continuar amb la criminalització de la Germania i dels seus líders. Els cronistes, en canvi, especialment Antoni Furió i Pere d’Alcàntara Penya, ponderaren les justes raons de la revolta. Mai Quadrado es refereix al deute públic que ofegava menestrals i pagesos, mai no parla dels abusos dels nobles, mai fa esment als reiterats incompliments de la disposició de Ferran d’Aragó de 1512 que comminava elaborar un nou cadastre, mai als motius de l’aixecament. Furió i Penya, en canvi, mostren les causes de les revoltes foranes i consideren que la Germania és una tercera edició. L’abús impositiu dels nobles i la tirania insuportable d’una classe dominant corrupta aixecaren la Germania. Els agermanats eren les víctimes del mal govern i, finalment, n’esdevindrien màrtirs. En canvi, Quadrado legitimà la repressió, criminalitzà els agermanats, elogià els cavallers i no acceptà mai que la Germania tingués justificació ideològica.

Quan, l’any 1868, arran de la Gloriosa, es va passejar per Palma com a símbol de les llibertats i de les aspiracions republicanes el retrat de Joanot Colom, Quadrado va utilitzar la seva ploma com la millor espasa al seu abast. Va retreure a Penya que havia convertit els agermanats del s. XVI en referents del partit republicà que, tres segles després, assoliria transitòriament el poder.

Quadrado va actuar com el darrer gran mascarat contra la Germania de Mallorca. Sense ell hauria estat fàcil fer veure les més que justificades raons de l’aixecament popular, especialment amb els precedents de les revoltes de 1391 i 1450 i, per descomptat, dignificar la figura criminalitzada de Joanot Colom.

Fins passat el centenari del seu naixement l’any 1919, a partir de les aportacions de Cosme Bauçà i de Pere Oliver Domenge, no es va posar en solfa el discurs de Quadrado. Cert és que alguns autors com Enric Fajarnés i Tur (1858-1934), Josep Rullan i Mir (1829-1912) o Eusebio Pascual de Orrios (1835-1901) ja havien començat a desmuntar el discurs sectari, però majoritàriament Quadrado va ser enaltit i glorificat. En analitzar la seva figura i les seves obres amb perspectiva actual, sembla impossible, atesa la càrrega ideològica dels seus escrits, l’ús i abús de judicis de valor, les falses imputacions sense prova i l’alteració de documents originals que fos tan poca la gent que va qüestionar la condició d’historiador.

continuarà

NOTES

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/