Blocs de VilaWeb

Al número 7 de Trelawn Street, al barri de Headingley, un narrador escriu aquestes línies i hi torna a fer aparèixer l’À., que des d’allò de les vies no se sabia on parava. I l’hi fa aparèixer com a pretext per a parlar de l’Adrianna i el Josh, per a parlar, justament, del 7 de Trelawn Street. L’any passat, l’À. compartia el 25 de Christopher Road, a Woodhouse, amb cinc persones més: una taiwanesa, un indi -que va ser substituït per un anglès-, i tres anglesos més -quatre, quan l’anglès substituí l’indi. Durant els primers mesos, l’À. va fer amistat -i amb la cursiva el narrador en marcarà la distància- amb l’indi, el Milan, però al febrer va haver de marxar-ne. Tot seguit, la conveniència idiomàtica de la taiwanesa, que volia recuperar els anys d’aprenentatge d’espanyol, provocà diverses converses banals, sobre què sopaven o quan tenia festa -ella-; l’À. podia ocupar les hores de silenci. Fins que va venir el Morris, que, a mode de presentació, el va convidar a un got de whisky amb mel. No sap, gairebé mig any després, què se n’ha fet, d’aquells desconeguts: el Milan -creu- va anar a Manchester o a Londres; la taiwanesa havia trobat una nova casa on poder imposar la seua dictadura; el Morris, on deu haver anat el Morris? Tant se val. Tampoc no confia gens que ells es pregunten on ha anat l’À., tot i que es trobe a uns vint-i-cinc minuts d’aquell carrer costerut.

En qualsevol cas, en el nou pis, el 7 de Trelawn Street, durant les primeres setmanes ha parlat amb l’Eliza -que és qui ha adoptat el paper de delegada de classe-, l’Adrianna -la pronunciació geminada de la n en va delatar l’origen romà-, i el Josh -més tímid. El cas, però, és que l’Adrianna i el Josh abandonaran les respectives habitacions demà mateix: «This is my last weekend in this house», li va comentar ell, abans de confessar-li que se n’anava a Austràlia, d’on és la família del pare, amb una beca. L’Adrianna no li ha dit on ni per què se’n va; ningú no pregunta, en aquell pis, més enllà dels formalismes i dels convencionalismes que acompanyen el «Good morning-how are you?-fine, thanks. and you?-good, thanks». Però sap que se’n va perquè, quan l’À. va anar a veure la que seria la seua habitació, l’agent immobiliari li ho va dir. En desconeix els motius, però l’À. els trobarà a faltar, a l’Adrianna i al Josh. Ella, un matí feiner, el va sorprendre: «Bon dia!». L’À., que creia que no l’havia entesa, va somriure i li va respondre: «Bon dia! Come stai?», i es va sentir el més poliglota del món. I una mica com a casa, també. En una altra ocasió, van parlar de llengües, i ell li va explicar que el curs anterior havia estudiat una mica d’italià i que fa uns anys havia visitat Roma i a Siena; ella, en canvi, no havia estat a València, però sí a Barcelona, a pesar que no coneixia el català. El Josh, per la seua banda, va portar-hi un amic divendres de nit que anava amb cadira de rodes. L’À., que s’ha envoltat de cadires de rodes, no es va estar de demanar-li si necessitava ajuda -ignorant per un instant que aquest gest pot resultar ofensiu-, però el Christian li va dir que no, que gràcies però que no calia, i li’n va endevinar la procedència. Tot això, ell, en un perfecte espanyol de Cuadernos Santillana.

Dimarts, però, ja no hi seran: ni l’Adrianna -ni el seu xicot, que hi anava alguna vegada-, ni el Josh -ni el Christian. No hauran pogut fer amistat -aquella amistat amb cursiva-; no hauran pogut establir arrels. Ells acabaran en l’oblit de l’À., que, algun dia, els recordarà vagament; i l’À., potser, serà un nom més en la memòria d’ells. La substituta de l’Adrianna -l’agència els va dir, als romanents, que la nova companya volia posar-se en contacte amb ells-, la Chloe, també treballa a la University of Leeds, i hi arribarà al 7 de Trelawn Street dimarts a la vesprada-nit. Però l’À., durant el passeig dominical de hui, només podia veure una metàfora de les relacions personals (tan clara que li ha semblat insultant posar-ho per escrit en el seu bloc personal) en allò del pis, dels pisos, de Leeds: gent que se’n va, gent que hi aplega, converses mínimes, preguntes convencionals, manies de cadascú, cuirasses idiomàtiques, barreres plenes de pors, personalitats oposades o no, etcètera. I ell, el nostre amic À., que, si no passa res de greu, complirà el contracte amb l’agència, perquè ell és de complir contractes. Ara bé, què quedarà de l’À. en les nòmines mentals de les Adriannes, dels Joshs, dels Milan, dels Morris?, es pregunta ell mateix i, fins i tot, en deixa constància en aquell bloc abocaagonies, però bé voldria preguntar-ho a. A qui?, li pregunta l’À. al narrador. I el narrador, que, de moment, és qui en té el poder, el deixa, així, pam, sense resposta.

La idealització -o idolització- fa obviar la part fosca d’algú, que s’hi presenta falsament immaculat. Tots tenim una part fosca, però l’idealitzador -o idolitzador- es posa una bena als ulls davant la de l’idealitzat -o idolitzat. I això, en realitat, és culpa de l’idealitzador -o idolitzador-, malgrat que l’idealitzat -o idolitzat- sap jugar unes cartes inconscientment, o no, ambigües, intermitents. Un dia, però, aquella bena es torna transparent. O cau. O pots veure-hi a través. Tant se val. Havies decidit donar una oportunitat a la modificació dels papers d’una relació, tu, que sempre t’hi havies oposat, perquè no saps veure, si més no de moment, qui tant has estimat amb unes ulleres que no són les que havies utilitzat fins aleshores. Però ho havies decidit, perquè, almenys, hi guardaves el contacte, no donaves per perdut tant de temps de coneixença, t’estalviaves una certa angoixa derivada per un silenci que no parava de ressonar dins teu. I ho havies decidit, també, perquè hi veies un cert interès per l’altra banda; un cert interès, això sí, que havia anat decaient, com sempre que passava una mica de temps des de l’arrancada original, com el colp de la roca o del cudol en l’aigua, amb la bromera inicial, les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. De les converses inicials, gairebé diàries, es va passar, com en els pitjors temps, a converses plenes d’uns silencis que s’anaven espaiant, primer, durant hores, i, després, durant dies. I davant del nou -nou?- desinterès, vas preferir que el millor seria parlar, només, si s’hi tenia alguna cosa a dir, que tampoc no calia fer -més, més, més- l’imbècil i acabar amb la sensació, novament, de sentir-se idiota, hiperbòlicament idiota. I, així i tot, la bena seguia; hi buscaves tot de justificacions, a aquella manera d’actuar. L’autoengany, fer-se trampes al solitari, sempre t’ha agradat. Amb el pas dels dies, i havent llegit reaccions a les xarxes socials, anaves comprenent que tu ja no eres tu; que, cada vegada més, et transformaves en ell, que esdevenies ja un pretèrit que, durant una sèrie d’anys, havia fet de crossa, de suport, de refugi. Crossa, suport, refugi? Segur? És igual. Havies començat a assimilar això: la superació del tu per ell, el teu nou lloc en el prestatge del passat de l’idealitzat -o idolitzat. Tanmateix… tanmateix, continuaves amb un pacte de respecte no escrit: evitaves certs moments, certes situacions, certs comentaris, perquè sabies que podien molestar l’idealitzat -o idolitzat-, i a tu no et suposava tampoc cap problema. Aquest pacte no escrit, sembla -com tot, ben mirat- que només existia en el teu cap, cosa que et fa créixer la sensació de sentir-te idiota, hiperbòlicament idiota. Comptat i debatut, és per sentir-s’hi: ningú no ho havia dit, no estava escrit i potser tan sols sonava bé al teu cap (de nou, la culpa no és de l’idealitzat -o idolitzat-, sinó de l’idealitzador -o idolitzador). La nit de divendres el pacte (el pacte, recorda-ho, que només existia en la teua ment, en la ment de l’idealitzador -o idolitzador) es va trencar: hi vas veure la veritat, i, de sobte, tot va tenir un perquè, tot va quadrar, totes les pors es van entortolligar. Un dels motius que més t’havia fet patir des de sempre. El motiu de la desconfiança. El que sempre s’havia ocultat. Això. «Lo dijo el precario: abrir los ojos duele», que canta el Nega. I sí: va fer mal, va fer molt de mal. Un mal irracional, ho saps, com igual d’irracional és que t’afecten uns actes de l’idealitzat -o idolitzat-, que, no ho oblides, pot fer el que li apetisca, que no té per què actuar com tu ho faries, que. Però vas viatjar als primers mesos, al patiment per les mitges veritats o les mentides directes. Malgrat estar sota el cel, tot allò es va fer minúscul, com minúscul et vas fer tu, que en aquell moment et vas sentir sol -perquè sí, xiquet, perquè tu sí que has estat sempre sol-, sol i incomprès, una vegada més, i idiota, hiperbòlicament idiota, no només pel que acabaves de contemplar, sinó perquè allò t’haguera afectat tant, ara, que anem camí del mig any de dol. Voldries haver cridat; en canvi, simplement vas passar per allà, com si no te n’hagueres adonat, i, després, ho vas veure des de la distància. Fins que el cos va imposar que el problema extern havia de passar a ser un assumpte gàstric. Mentre te’n vas haver d’anar momentàniament, sols et podies repetir allò: que sempre havies de ser tu qui patia, i etcètera.

Ja han passat gairebé dos dies i, afortunadament, no hi has estat tan sol com t’hi vas sentir en un primer moment. I ara, en realitat, et preguntes: calia escriure-ho ací? Calia despullar-se, per enèsima vegada, per mitjà del teclat, en un text quasi despullat de metàfores i de la retòrica que solia actuar com a filtre? No, segurament, no calia. Però t’ha permès cridar, cridar ben fort sense que et prenguen per boig. Ah!, i també t’ha permès, hui, diumenge 23 d’octubre de 2022, posar per escrit com t’hi vas sentir aquell divendres de Fira, per tornar-hi quan calga tornar-hi, per venir-hi per si tens temptacions d’oblit, perquè tu, idealitzador -o idolitzador- com eres, comences a obrir els ulls i a desidealitzar -o desidolitzar- l’idealitzat -o idolitzat. Ja d’una. Ja, per favor. Ja.

La sempiternitat de l’estiu va finir, i la rutina viatgera i cafetera s’hi ha tornat a imposar. Nous projectes. Noves il·lusions. Nous alumnes. Noves coneixences. Nou pis. Nous bacs. Noves alegries. Noves decepcions. Nous somriures. Noves llàgrimes. Noves utopies. Noves hòsties de realitat. Com en l’exprés de Calders, a l’À., ningú no va voler dir-li a quina hora passaria el tren, ni que aquelles vies no veurien transitar-hi cap vagó. A la llunyania, algú va cridar-li en un dialecte estranger encara no gaire comprensible que allò no era sinó una representació metafòrica -gens subtil, per cert, fruit de la poca creativitat actual del narrador- del seu interior. Tanmateix, el nostre protagonista només va ser capaç d’alçar les celles, i, abans que poguera posar el punt sota el ganxo del signe d’interrogació que tancava el tímid però excessivament -i, ai!, resignadament- repetit «Could you repeat, please?», un blanc grisenc ho va impregnar tot.