Blocs de VilaWeb

¿Qué andas buscando, si andas buscando tu propio cielo en los noventa? Saps de sobra què busques -o què has estat buscant- des de l’endemà d’aquell diumenge de principis de maig. Ho saps, tot i que també sabies que no hi arribaria res. «Mou tu la fitxa!», t’han dit, «si tant busques i esperes, mou tu la fitxa!». Una altra vegada? L’enèsim moviment de fitxa? La repetició permanent del rol que des del primer moment us vau assignar? L’estaca, com cantava Llach, només cauria si estiraven tots. No? De totes maneres, no és l’immobilisme en si una presa de partit? Callar, al capdavall, pot ser molt sorollós. Però… Però busques i esperes. O buscaves i esperaves. Perquè en algun moment has de decidir començar a veure que no hi ha més cera que la que crema. I, sincerament, buscaves i esperaves un colp al cap aliè -metafòric, és clar- que li fera enyorar-te fins al punt de voler lluitar costara el que costara, de solucionar el que calguera, de salvar el naufragi, de veure’t i sentir-te, a ulls de l’altre, estimat, valorat, imprescindible -encara que no hi ha ningú tocat de la vareta de la imprescindibilitat, sí, d’acord. El colp al cap, però, te l’has de pegar tu per entendre que tot això no succeirà mai; si no ha ocorregut en anys, no ocorrerà en un parell o tres de mesos. I el colp al cap que t’has de pegar te l’has de pegar, principalment, per comprendre que no t’has vist ni sentit estimat i valorat, però sí, i per alguna falsa percepció -ai, porca arrogància!-, una mica, una miquiua, una micona imprescindible. Altrament, hauries estat esperant?

¿Tú en qué pensabas, cuando esperabas la entrada al paraíso abierta? ¿Olvidar, de repente, los miedos de siempre y encender otro fuego artificial? És això, comptat i debatut, el que esperaves, en efecte: un gest de l’altra part per pretendre esborrar pors, inseguretats, i encendre nous colors per il·luminar les zones fosques i obscures. Malgrat que sempre s’hi pot fer molt més, i a pesar de la falta de retroalimentació, tu creus que ho has intentat, que has estat temps intentant-ho, sense una reciprocitat clara, manifesta, com si llançares pedres a la lluna. Però ho has intentat tan bé com has sabut -cosa que no t’eximeix de l’existència d’errors. No obstant això, és el final, y ya ves que, al final, importan poco las gestas. T’hauria agradat comprendre’n els motius (cansament, por, desgana, desinterès, mutació dels sentiments, rutinització, distància), uns motius que anaren més enllà d’una suposada desconeixença, d’una hipotètica falta de motius. Però tot això es va quedar en aquell diumenge de principis de maig, com també s’hi va quedar l’ímpetu de totes les promeses de tirar endavant que havíeu etzibat amb anterioritat.

Adiós, decid adiós, y entonad el acorde final. A les portes dels 31, vas prendre la decisió d’iniciar un compte enrere en forma de cançons que havíeu compartit durant viatges nocturns: cada dia una -o dues, o tres, si no sabies quina triar d’un grup en concret-, un fragment, un significat. «Lo que quieras, pero hablemos». «Tu recuerdo encantado sin ser mi pesadilla». «Dos volcanes de ideas en erupción. ¿Para qué sigo yo intentando comprender?». «I tanque els ulls i pense en tot el que hem viscut; el que ens queda per fer, tot el que hem cregut». «Per somiar que vens amb mi, per no perdre’m la drecera. […] I al record, les tardes bones, i cançons a mig desfer». «En la nostàlgia del record, hi ha un demà, hi haurà sort». «Dicen que la esperanza se pierde tarde, pero uno ya se cansa de luchar en balde». «Que el dolor se acobardó y se expresó el silencio, y pudimos hablar». «Serem dos bojos sols que busquen el seu lloc en les delícies del seu cos i en l’egoisme del seu cor. L’últim ball…». «Dona’m un últim senyal». «Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida». «Quan no hi siguis, faré la maleta; potser així no farà tant de mal». «Que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. […] Preferiria no fer-ho». Era una manera de començar a mirar els ulls de la realitat, ara que la realitat t’havia colpejat tan fort les darreres setmanes. I era també, fet i fet, una manera més d’esperar –alhora, però, que hi establies uns límits. Evidentment, no ha donat cap fruit; i no l’ha donat, potser, perquè havia de ser així, i perquè, potser també, tot això que escrius només s’esdevé al teu cap de somiatruites, que els altres ja han passat pàgina, que ja ho han superat, que no et troben a faltar, que ja han acceptat les noves situacions, que han continuat amb les seues vides, i que, en veritat, per què havien de saber que tu esperaves si no has parlat clar, o si l’acord final va ser, fins a cert punt, un acord mutu?

Decid adiós, no seré yo quien interrumpa el apagón; que los planetas os perdonen. Ai, benvolgut, potser ja ha arribat el moment de deixar d’esperar i de fer via; de no interrompre l’apagada, i que aquesta seguisca la seua senda traçada i imparable. Els planetes de segur que us perdonaran, perquè, al final, heu actuat tots com bonament sabíeu o podíeu segons les circumstàncies i el context, i qui fa el que pot, etcètera. L’has cagada moltes vegades i (vols creure-ho) l’has encertada moltes altres; has plorat de tristesa, però també d’emoció i de felicitat; has patit i (segurament, i a pesar de no haver-ne estat conscient) has fet patir. S’han quedat molts somnis per complir, molts projectes per portar a terme i moltes aventures per descobrir, però se n’han complit, se n’han portat a terme i se n’han descobert altres que per tu mateix mai no hauries viscut. Hi ha opcions l’elecció de les quals podrien haver estat diferents; conflictes que calia haver abordat des d’una altra perspectiva; comentaris que haurien d’haver estat farcits d’altres adjectius i adverbis. Però això ho veus ara, amb l’avantatge de posar, des del present, el telescopi en el passat; si els daus t’hagueren fet guanyar, no hi pensaries, o no hi pensaries tant. Tanmateix, has estimat, has estimat molt, has après, has crescut, i la motxilla queda plena de nous aprenentatges i de noves experiències; la balança, per tant, s’ha decantat cap al costat positiu. I això també ho has de remarcar, i has de demanar disculpes si cal, i també ho has d’agrair, que sempre és un aspecte que queda més pendent, més aïllat. Per tot això, saps que els planetes us perdonaran.

Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción; será una fiesta de colores. I ara? Què ve ara? Ara ve el torn del temps, que ha d’interpretar la seua funció indulgent; ara ve el paper del record amable i tranquil·litzador, el joc del somriure melancòlic i apenat del que hauria pogut ser però que ja no serà. Ara has de desamarrar la barca, que havia estat amarradeta durant moltes setmanes, i, carregat de paciència, has de permetre, i has de permetre’t, que la mar en calme el camí. I arribarà l’instant, el just i precís instant, que giraràs la vista enrere i comprovaràs, per fi, que tot haurà estat ben replet de colors, que haurà estat una festa de colors. I vindrà la pau per a l’esperit. I…

Escric això quan falta just una setmana per a complir 31 anys. Durant mesos he dit que estic en la crisi dels 30 des de la nit d’abans de fer-ne 28. Sembla que el sentiment és -més o menys, i amb més o menys grau de drama- bastant generalitzat entre els nascuts el 91 i el 92: la incertesa i la por al futur, una relativa falta d’estabilitat polièdrica, la fugacitat del minuter, la futilitat d’esdeveniments que abans resultaven tan atractius, la incredulitat davant d’històries conjuntes duradores, una abúlia imperant, una certa indiferència cap al món que contrasta amb una pressa -o pressió- social per… què? «No córregues; ningú t’acaça», diuen per tranquil·litzar-te. No, aquí ningú neix preparat, ni per ser jove ni per fer-se gran. El cas és que a les portes dels 31, i després d’un cap de setmana -el penúltim dels 30- emocionalment complicat, és inevitable fer-ne inventari, fer-ne balanç. Si més no, inventari o balanç mentals, que tampoc no cal escriure-ho tot.

«Els 30 són els nous 20» ha estat la frase més repetida des que hem inaugurat dècada. Què n’hi ha, de cert? Que, malgrat l’aparença -i el fals consol- que els 30 semblen els nous 20, perquè hom s’aferra a la joventut com si li anara -de manera literal- la vida i mai no és tard per descobrir res, la veritat és que algunes sensacions i emocions tenen un punt menys d’adrenalina, i la buidor hi arriba més sovint del que es voldria; els diumenges són més diumenges, i l’arribada del dilluns, de vegades, se celebra com una festa. No obstant això, mentre llig i rellig això que acabe d’escriure, pense en la responsabilitat dels factors externs aliens a l’edat -al número que en determina l’edat-, en si hi tenen res a veure (és clar que hi tenen alguna cosa a veure, com no hi han de tenir res a veure, bajoca!?), perquè, tot i la nostàlgia solitària i permanent en què molts de la meua generació ens trobem, no podem fugir del zoon politikon aristotèlic. Ja siga per falta de companyia o per despit, o ves a saber per què, aquells que diuen que no ens calen els altres per ser feliços menteixen; depenem -el nostre estat d’ànim en depèn- de les relacions amb els nostres. És possible no estar malament si veiem un amic malalt? No ens alegrem quan veiem una amiga assolir els seus objectius? L’individualisme -i centenars de comptes de Twitter o Instagram, a més dels venedors de fum habituals- ha envaït l’ecosistema vital amb allò que la felicitat és només cosa nostra, exclusiva de cadascú; que si no s’és feliç o s’està bé amb un mateix, és impossible ser-ho i estar-ho en societat. I, com que això, per molt que ens hi entossudim, no és possible, ens frustrem, ens angoixem, ens entristim. Com amb tants altres missatges d’aquest tipus que ens impregnen de manera subtil cada dia.

A les portes dels 31, el vaivé de gent ha estat considerable: hi ha qui se n’ha anat o qui s’ha quedat a mig camí; hi ha qui ha vingut o qui hi ha tornat, i hi ha, en efecte, els que hi han volgut romandre, a pesar de mi, a pesar de tot. (I, compte: també nosaltres ens n’hem anat -obligats per les circumstàncies o no-, ens hem quedat a mig camí, hi hem anat o hi hem tornat, o hi hem romàs, perquè «la gent són els altres» però per a la gent també nosaltres som els «altres»). Dissabte, tot i que encara faltaran dos dies, si tot va bé, celebrarem la nova xifra, i evitarem comparar-ho amb la festa dels 30. Per higiene mental. I per inutilitat pràctica. Un trimestre… un trimestre ha passat i hem comprovat que no, que la vida no és com l’hem vista al cinema, ni com l’hauríem escrita nosaltres; per més que ens hi encabotem i en tinguem un cert complex, ni som directors de cine ni escriptors omniscients. Tanmateix, hom no pot evitar ser un somiatruites, i esperar, esperar, esperar, perquè ja ha mogut totes les fitxes pròpies i n’espera un altre torn. Hi ha adeus que comencen a ser patents -també és veritat que un altre complex que patim és el de convertir-nos en el pitjor cec que no vol veure-, a manifestar-s’hi. En realitat, ja ho són, de patents, i ja s’hi han manifestat per omissió, però hom no pot evitar ser un somiatruites, i etcètera.

A les portes dels 31, i com a conseqüència d’aquest cap de setmana estrany, però, seria injusta l’assignació d’una pàtina de buidor completa sobre els darrers 360… 358 dies. Seria injusta i, sobretot, mentida. Hem rigut i hem somrigut molt, moltíssim. Hem ballat fins no notar els peus i hem cantat fins quedar-nos afònics (molt afònics). Hem escoltat i hem seguit aprenent dels millors, com sempre. Hem tancat etapes acadèmiques en forma de tesi doctoral i n’hem tret un llibre, a més de participar en uns quants actes al voltant de l’Any Fuster -que, per cert, encara no s’ha acabat. Ens hem sentit com Robinson Crusoe en una illa, en aquest cas, britànica, començant de zero (i, tot siga dit, hem comès l’error de quedar-nos al refugi, sense voluntat d’explorar-la; culpa nostra, mal fet!). Hem caminat 22 minuts per llocs impensables. Hem gaudit de llunes i d’estrelles, de música i de converses. Hem fet de cor en uns quants concerts, acompanyant el cantant de torn per la ciutat de Jara o pels zoos. Hem descobert Paco Roca sense esperar-ho. Hem estat feliços, sí, i quan més ho hem estat, ha sigut perquè estàvem en companyia; una companyia que hem apreciat (més encara, però sempre l’hem apreciada) cada vegada que tornàvem a casa. Zoon politikon...

A les portes dels 31, notem que, si res no ho canvia, cal tancar alguns cicles, algunes portes. De totes maneres, com diu el mestre, les portes sempre callen. Aquest cap de setmana ha estat un pas més, un esglaó més del procés; no el definitiu, però sí un d’important: trobar-se la realitat a la cara sempre dol, però en algun moment deixarà de coure i n’iniciarà la curació. Un trimestre -o més- evitant situacions era temps més que suficient per afrontar-ne alguna, malgrat que no haja estat per voluntat pròpia i malgrat que, en realitat, no s’haja afrontat. Estar a les portes dels 31 sona a final: sona a piscina recalfada pel sol de tot l’estiu, reclosa i que comença a crear vida animal; sona al ditet de refresc que queda al fons de la botella i que ja s’ha escalfat; sona a última pàgina de llibreta, aquella que està tota plena de gargots i de provatures per comprovar si el bolígraf funciona; sona a l’última setmana de treball, quan ja no tens gaire cosa a fer; sona a això, a final.

A les portes dels 31… encara en són 30. I queda una setmana: una setmana per tornar a sentir-nos vius; per posar ordre al desordre i al caos en què ens hem instal·lat; per sortir d’una desgana accentuada per la calor infernal; per eixir d’aquest aplatanament general; per tornar-hi. A les portes dels 31 està bé començar a acceptar això mateix: que en tenim quasi 31, i que hi ha molt de positiu. Som els mateixos idiotes i imbècils -perquè ho som, eh?, i molt-, però amb una visió una mica més àmplia, amb una mica més d’experiència, amb una mica més de recorregut. Sense flipar-nos, que conste. Ara, això… això també és bonic, punyeta!