Vies d’inici

0

La sempiternitat de l’estiu va finir, i la rutina viatgera i cafetera s’hi ha tornat a imposar. Nous projectes. Noves il·lusions. Nous alumnes. Noves coneixences. Nou pis. Nous bacs. Noves alegries. Noves decepcions. Nous somriures. Noves llàgrimes. Noves utopies. Noves hòsties de realitat. Com en l’exprés de Calders, a l’À., ningú no va voler dir-li a quina hora passaria el tren, ni que aquelles vies no veurien transitar-hi cap vagó. A la llunyania, algú va cridar-li en un dialecte estranger encara no gaire comprensible que allò no era sinó una representació metafòrica -gens subtil, per cert, fruit de la poca creativitat actual del narrador- del seu interior. Tanmateix, el nostre protagonista només va ser capaç d’alçar les celles, i, abans que poguera posar el punt sota el ganxo del signe d’interrogació que tancava el tímid però excessivament -i, ai!, resignadament- repetit «Could you repeat, please?», un blanc grisenc ho va impregnar tot.