La multitudinària manifestació d’avui a Barcelona, sota el lema “Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió. Us volem a casa”, ha tingut rèpliques a València i a Palma. A la capital illenca, a la mateixa hora de la convocatòria barcelonina, davant la delegació del Govern a les Illes, hi ha hagut
La pluja no ha impedit que a Bunyola, al migdia, es fes l’homenatge a la República i a les víctimes del feixisme. No hi he pogut anar però del Taller Marginàlia estant, l’àgora de Can Gazà, gairebé a la mateixa hora, hi feia costat llegint el poema “El poble”, el segon poema del recull “Hispània
La ràbia i la indefensió que sents en acarar-te a la part més fosca de l’ésser humà, en submergir-te en les seves aigües més abissals, no té sostre ni consol. Aguantar la mirada a qui ha abusat d’altri en grau insuportable només és possible si la ira et pren el control i la darrera engruna
Rafael Català Polo, Ministre d’inJustícia d’Espanya, considera que els llaços grocs són ofensius perquè a Espanya, diu ell, no hi ha presos polítics; en tot cas, polítics presos. Poc enginyós. I digué al diputat Carles Campuzano que era molt afortunat de poder lluir-lo i que no li passàs res, mentre que a d’altres polítics i
Ahir, a Quars Llibres de Palma, es va presentar “Qui diu que l’historiador és mort?”, la primera novel·la que edita Perre Ferrer i Guasp. Vaig ser dels privilegiats que van participar en la generació i en la construcció d’aquesta novel·la. Conec de primera mà, per tant, els seus temors, els seus dubtes, les lluites intenses
M’agradaria fer la migdiada, perquè pas un guster de fer-la i perquè avui especialment la necessit, però no hi ha manera: el meu veí de baix penja quadres o déu sap que fa amb un trepant que es fica a la cervellera. Tanmateix, però, allò que m’impedeix de becainar a plaer és la decisió d’acusar
A la mala fama del dilluns, si hi afegeixes qualsevol mal, malet o indisposició lleu, el començament de setmana pot esdevenir quelcom semblant a una tempesta dins un didal d’aigua. Probablement per això revé la tanka que diu: Quan sents que el dolor va fent-se lloc al costat dels ulls de l’amor t’adones que la
Forma part de la gent que mira el que vol creient que és cert i no para gens d’esment en el que veu. I escriu anònims pensant que fa prosa poètica. Es creu extorquidor refinat i no passa de ser un pillard maldestre tocat per la pesta de la ganduleria. Per ocupar el temps que
Ha plogut fang, avui dematí, i el cel, a les primeres hores de llum, era de plom. I perdent la vista entre els grisos malenconiosos que embromaven la cobertora de Ciutat pensava en les nou persones íntegres, innocents i bones que segueixen recloses en presons de Madrid per voler alliberar-se pacíficament però rotunda d’un estat
El petit príncep saintexuperyà fa setanta-cinc anys, avui, i val a dir que com més anys fa, més jove torna. Setanta-cinc anys de crear lligams, com diu ell la domesticació; d’obrir capses que contenen anyells prodigiosos, d’elefants que dormen dins boes i de flors que enyoren jardins. A mi, des de la primera lectura que
Porta’m una veu rotunda, acordiònica. fes-me arribar una veu que només se senti si es fa estellicó, si es torna agulla en vena. Servim una veu versada que precisi la veracitat d’aquest entorn tan aspre, que em faci tremir, que derivi en deriva. Cerca’m un poema picaparauler que jugui amb foc i es cremi; i
Prenent el cafè de les set del matí pensa que va ser un infant melangiós; que la seva infantesa s’impregnà de més tristor que de goig; de més soledat que acompanyament. Servitud dels pubils, naturalment. I tanmateix li agradaria que algú li ho rebatés amb arguments sòlids basats en fets reals, però no creu que
Ens assetja l’odi, gens ni mica refinat, ans al contrari, amb més determinació que mai. I el silenci de qui hauria d’aixecar el puny, la rosa i el cant en contra, ajuda a què penetri més endins la repulsió vers la determinació a voler ser poble adret. I també ens encercla el foc del supremacisme
Fa una eternitat que la casa dels prodigis acull amb tota la solemnitat heretada les segones festes de Nadal i Pasqua. Les presideix la matriarca, que malgrat els noranta-un anys segueix ben atenta a tot el que es diu i fins i tot a tot el que es pensa; i sobretot no perd de vista
Hem perdut els somnis que ens calen, els que limiten la certesa de la mirada dolorosa i brunyen la llum i altres tactes. Si segueixen inabastables lluny del desig i les paraules indòmites i revoltades no sabrem de què viu la vida.