marginàlies

El petit príncep saintexuperyà fa setanta-cinc anys, avui, i val a dir que com més anys fa, més jove torna. Setanta-cinc anys de crear lligams, com diu ell la domesticació; d’obrir capses que contenen anyells prodigiosos, d’elefants que dormen dins boes i de flors que enyoren jardins.

A mi, des de la primera lectura que vaig fer d’adolescent, les cuites petitprincipesques em semblen una aventura fantàstica per espantar la solitud. Puc anar errat, evidentment. El meu mestre de quatre anys, però, que coneix aquesta història de fa poc, per com compon la mirada i predisposa el front per capir el que veu i li contes, em transmet aquesta mateixa sensació. Això sí en veure els planetes com a pilotes a l’abast i els cràters que fumegen, deslliura el gest i veus com fuig univers enllà per retornar amb una pregunta que et deixa aclaparat com, per exemple, com es formen les llàgrimes.

Val a dir que el meu mestre té una retirada al príncep petit que pintà Saint-Exupéry i que moltes de les seves sortides me’l recorden.

Que siguin molts d’anys amb salut i poesia, Petit Príncep.