marginàlies

Ha plogut fang, avui dematí, i el cel, a les primeres hores de llum, era de plom. I perdent la vista entre els grisos malenconiosos que embromaven la  cobertora de Ciutat pensava en les nou persones íntegres, innocents i bones que segueixen recloses en presons de Madrid per  voler alliberar-se pacíficament però rotunda d’un estat que no ens deixa ser qui som i volem ser i per això reprimeix, censura, ataca i, a la fi, escanya.

No hi ha instant que no pensi en Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, els nostres presos, els que paguen a un preu tan injust com intolerable les nostres voluntats i els nostres desitjos. I també hi podem afegir els nostres exiliats a Alemanya, Bèlgica, Escòcia o Suïssa; i les persones criminalitzades per ajudar a celebrar el primer d’octubre; i els membres dels CDR amenaçats; i Valtònyc; i Pablo Hàser. I totes aquelles altres persones que tard o d’hora els tocarà el rebre per allò que milions volem i anhelam.

No me’ls trec del cap un sol instant, com tampoc no hi ha manera de distreure l’esgarrifança que em produeix percebre l’odi que ens tenen i que el poder alimenta o, millor, engreixa. I em deman com hem de mobilitzar els qui són sensibles a l’entesa democràtica, a la participació, a la solidaritat sense cap atribut perquè diguin prou per sempre més. ¿Com és possible que ens afectin tan abassegadorament els tropells a la dignitat humana comesos mils de kilòmetres enllà i es negligeix, es desatén i s’ignora els que es vulneren dins ca nostra mateix?

En haver guanyat, molts –la majoria?- dels que ara s’ho miren callant, asseguraran que foren molt actius i que s’esbraonaren de cridar o de fer de tot per aconseguir fer relluir la dignitat de poble.