De vegades cal baixar a l’infern. Cal baixar-hi per a conèixer els plecs ocults del teu ofici. Allò que no t’han explicat i que ni tan sols intueixes. Els viaranys de l’opacitat. Revisitant el llibre “Victorian Architecture” d’en Roger Dixon i n’Stefan Muthesius que vaig comprar en desembre de 1995 a la llibreria del R.I.B.A. a Londres, em vaig adonar de la força amb que l’urbanisme i el seu correlat més pregon -l’arquitectura domestica- imbricaven en els nous paisatges artificialitzats en què vivim. Urbanitzar i després edificar. O a l’inrevés. Un parell de cares d’una mateixa moneda.

Curiosament en aquella època de la compra vaig tindre dues intervencions urbanístiques que obrien la mateixa expansió. En 1994 s’aprovava la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU).

Una d’elles començà en 1993 i l’altra en 1995, quan no es sabia ben bé com funcionava la nova llei que seria el pivot de tanta conquista espacial al medi natural. Això és, tanta destrossa premeditada.

De vegades cal baixar a l’infern per a saber què es cou. He començant dient en aquesta entrada.

N’he elaborat un parell d’entrades per a explicar com hem fet un mal ús de l’urbanisme durant el segle XX. Curiosament he detectat que tenim antecedents increïblement semblants arreu del món.  Supose que per a aprendre bé l’ofici d’urbanista i arquitecte cal fer aquestes excursions indecoroses. En aquesta primera intervenció urbano-arquitectònica que explique va estar esguitada de sotracs des de l’arranc amb la concessió del treball a un enginyer de Torrent, quan teníem el Pla Parcial, la parcel·lació i la reparcel·lació i l’urbanització quasi elaborades, i un ventall de tipologies per a edificar-hi vam estar eliminats pels promotors a causa de trobar un tècnic més “BARAT”. Curiosament anys poc després van despatxar l’enginyer i acabaria reprenent la construcció de la urbanització i els habitatges poc menys d’un lustre després fins al final que vaig acabar construint i edificant tota l’àrea.

En la segona que publicaré, vaig donar totes les claus, fer el PAI amb la nova LRAU, urbanitzar amb l’enginyer de camins, canals i ports J-L Arnandis, amic que en mig de tota les turbulències amb el promotor  va tindre un cobriment de cor que quasi el matà, i jo, fastiguejat per la situació li vaig malvendre tot el producte i el vaig desar amb la seua “amistançada” a mig camí. Em produïa angúnia veure la dona del promotor enllitada a causa d’una malaltia degenerativa i ell, seixantanyer pegant-se rebolcons amb la secretària trentanyera. I l’arquitecte que signà el producte va seguir fil-per-randa, tot allò que havíem elaborat des de l’estudi. Sempre és un honor que qui ve arrosegant-se no puga superar-te en la solució a l’objectiu que atansa el client. És la pena del copiador i “arquitecte-firmó”.

 The terrace and semi-detached house, and the speculative builder

The buildings that have been described so far among the most influential Victorian houses, but they are only a small part of the mass of Victoruian housing. Terrace and semi-detached are byfar the largest group of any Victorian building type, and. more tan any other, they determine the carácter of Victorian cties….

The Victorian specultive builder was conservative in his techniques: although in other fields of construction great advances were being made, houses kept largely to methods established in the Georgian period.

Una de les paradoxes més grans en llegir el capítol sobre aquest període d’arquitectura feta als envoltants de Londres en el Early Time Victorian són les fortes concomitàncies amb el que s’ha esdevingut al País Valencià en els darrers vint anys 1995-2015.

A banda de la intrínseca insostenibilitat energètica del model, de la invasió gratuïta d’espais naturals i la subsegüent artificialització, desviació de torrenteres, modificacions contranatura de les configuracions vegetals, geològiques, topogràfiques i d’ubicació errònia del dels artefactes en el medi natural, l’aparició de centres d’oci aïllats dels nuclis urbans densos, del traçat d’infraestructures caríssimes que no complien els objectius socials per a què foren ideades, etc. vull rescatar alguns valors positius d’aquest “postfordisme” edilici. Veig en el llibre unes tipologies com són els habitatges unifamiliars (single house detached), o aparellades (semi-detached houses), blocs d’habitatges en filera (dwelling terraced) que fins a mitjans del segle XIX estaven dedicades a les classes socials altes, sols cap al tercer i quart quart de segle se’n fan a Anglaterra i França per a la classe treballadora, produint-se un fenomen de democratització. Entre nosaltres serà esperonades per la construcció de colònies industrials i casos aïllats com el bloc del carrer de Na Jordana (barri del Carme de València) dedicades als peraires i blanquers prop del riu Túria.

També observem el canvi de poder actual en contrast amb el cas de Hollande Park Estate a l’oest de Londres més selecte on William i Francis Radford construeixen 77 unifamiliars entre 1860-1879. Nosaltres, un petit estudi d’arquitectura, entre 1995-2000 possiblement doblem la xifra d’aquella gent significada en el cim de l’imperi més poderós de tots els temps. Esparvera la comparança. Amb un terç del temps avui podem construir el doble. L’únic consol passa per la democratització social del model. Si fa 150 anys qui hi accedia eren “gents respectables”, avui i ací, en són gent anònima i de classe treballadora.

En el següent plànol-fotografia marquem els habitatges construïts per nosaltres i urbanitzats sols a aquesta banda del nucli urbà de La Pobla de Vallbona, entre La Pobla i Lliria, a l’altra banda del poble, anat des de La Pobla cap a València els en doblem. Esglaia amb la distància temporal.

La velocitat i capacitat d’urbanització i edificació mostra també una  tendència depredadora actual de què hem estar conscients. A desgràcia nostra, si analitzem els habitatges de 1870 i els nostres, el valor afegit és ben minso gairebé poc després d’un segle.

Aconseguir construir quasibé 200 metres quadrats construïts amb 89.000,00 € actuals per cada habitatge totalment equipat tampoc no era una míssió senzilla.

La dificultat màxima d’una intervenció d’un edifici afectat per l’aluminosi consisteix a saber l’estat  resistent de l’esquelet de l’edifici. Normalment sónedifics amb més de 30 anys de vida útil, amb la qual cosa la capacitat resistent del formigó no aluminós, ço és, el formigó fabricat amb ciment Portland ha minvat moltíssim. En aquest cas vam testar tota l’estructura treient micro-provetes, escleròmetre i d’altres proves com la de l’oxina i els clorurs. Arribant a la conclusió que en molts casos la resistència característica era de 28 Kg. / cm2, (0.28 Nw/ mm2) en pilars inferiors, que són aquells que més càrrega agafen. Per això com noi tenim mai un pressupost infinit amb què poguérem rteforçar-lo al 100 %, el compromís és anar pujant fins a aquell on el nivell de risc és dins de paràmetres assumibles. En aquest cas, segons pilars vam pujar fins a la quarta planta. Car els edificis , per se, han d’ésser autoportant i les càrregues cal anar redistribuint-les perr a no sobrecarregar-ne en d’altres punts. En això l’edifici ja et parla com és el seu estat i cal anar prenent decisions sobre la marxa, encara que tingues fet un molt bon projecte de reparació. Doncs la realitat va condicionant-te conforme vas actuant. Aquestes reparacions, com és aquest alt i gran edifici, pot perllongar-se per tres o quatre anys. La col·laboració i bonhomia dels veïns també és fonamental, malgrat les múltiples incomoditats generades, ja que en el nostre cas sempre hem renunciat a buidar i desatllotjar els veïns sinó que hem treballat amb els propietaris, llogats, etc. dins de l’edifici.

[slideshare id=45088439&doc=memobas-exe-150224133724-conversion-gate01&type=d]

http://issuu.com/josepblesa/docs/memo_bas-exe

Un altre dels problemes metodològics és el gran risc que comporta aquesta mena d’obres.

LABOURER’S RISK (1)

LABOURER’S RISK (2)

Des de l’època d’estudiant vaig estar contrari al corrent del postmodernisme en les seues dues versions.

1. L’europea comandada per la Tedenzza llombardo-ticina dels Aldo Rossi, Giorgio Grassi, Paolo Portoghesi, Mario Botta, etc. centrada en les preexistències i formes reconeixibles de tota la historiogragfia de l’arquitectònica de tostemps.

I 2. la nordamericana dels Robert Venturi, Michael Graves, Scott Brown, R. Stern, etc. basada en les formes reconoscibles tant del passat com les noves pouades de la iconografia pop-art i dels nous valors semiòtics típicament estadounidencs com ara la despresa de la ciutat desèrtica fins poc abans de Las Vegas, o pintors com Jasper Johns carregats d’ironia escèptica. Cal recordar-hi que eren els anys del desencís ètic i moral que suposava l’escola econòmica d’Escola de Chicago comandada pels neoliberals de Milton Friedman i l’historiador Francis Fukuyama i la seua fi de la història.

Tot provenia al meu parer de la necessitat de resignificació que Alan Coulquhoun explica en el seu “El simbolisme cultural de l’arquitectura i la crisi del moviment modern“.

També una mica esperonat pel que es coïa entre els professors de les Escoles d’Arquitectura de València i Barcelona del moment” que eren fortament influenciats formalment per aquella gents: Bohigas, Cirici, Bonet, Amadó, Tusquets, Clotet, Portaceli, Ros, Gisbert, Noguera, Vidal, González-Móstoles, Rivera, etc. que trobava que no hi havia estat capaç a capir.

Com dificilment un tastaolletes pot sostreure’s a intentar comprovar el perquè estava en contra sense experimentar-ho, vaig decidir fer-ne una intentona amb una promotora que s’addia amb aquella manera i estil que em resultava coent i contrari al sentir d’avantguarda tranquil·la que ha caracteritzat tota la meua trajectòria. La de donar garsa per merla, sens que el client ho trobara “radical i estràmbotic”. València sempre ha estat retardatària per a tot.

Tal i com vaig explicar a UFA a la Canyada o l’architettura povera. 1996 hi vaig prendre dos camins: el posmodern dels ôscar Tusquets i Clotet, que era força més fonamentat en la tradició mediterrània i la del retorn als cottages vernacles d’anglesos i escocesos que en el nostre cas seria una reformulació contemporanitzada d’alqueries, masies, cases amb pati i d’altres tipologies nostrades.

En aquest cas les condicions dels promotors “pijos-coents” joves d’una certa alta-burgesia confluïa amb la manca de disponibilitat económica degut que encara no manegaven sols els negocis d’ambdues famílies d’on provenien. Amb 14 milions de pessetes (84.000,00 € aprox.) s’havia de fer tot, inclosa la piscina.

Volien que tot el programa s’hi desenvolupara en una única planta. Que hi haguera molta entrada de llum. Matisada en les zones d’estar i distribuïdors. Vam resoldre l’estructura tota amb murs de càrega de blocs de morter. Sense usar-hi entramat de pilars, bigues etc. de formigó armat. la qual cosa dificultava força el repte, però almenys era ccoherent amb la “riproposta” postmoderna en el sentit original de la teoría arquitectónica. Malgrat els desnivells que suposava la realització dels dobles frontons de l’alçat principal quie convergien en un punt en el dibuix, però en la materialitat la gruixa existeix i acoblar-los no és gens fácil.

I la realització d’espais d’alçada i mitja en els dos distribuïdors, tant el d’accés com en el posterior dels dormitoris era un repte constructiu imperceptible per als no aveçats.

A la fi va eixir una peça ben gran com podem veure en les fotos del procés constructiu en comparar les alçades totals amb els homes que hi treballaven dalt de les bastides.