Mails per a Hipàtia

La Literaturhaus és un preciós xalet en una travessia de la KuDamm. Té un jardí espaiós, una llibreria molt ben apanyada, un restaurant agradable i unes sales on es pot debatre de tot i més. Allà és on els catalans de Berlín celebren de fa anys el Sant Jordi amb la venda de llibres en català i catalans traduits a l’alemany i amb una xerrada que enguany em toca fer a mi.

Hi arribe abans de dinar. Fa solet. Sembla un Sant Jordi barceloní amb les roses escampades, amb el ‘Signa un vot’ de l’ANC preparat i amb passavolants que s’aturen i catalans, de tots els Països Catalans, arrimant-se a comprar llibres en la seua llengua a la capital d’Alemanya. La Rojals, sobretot, que s’esgota ben aviat. Una traductora alemanya, em diuen que coneguda, s’emporta el darrer exemplar abans que no anem a dinar.

A les set una cinquantena de persones seuen en una de les sales per a fer la xerrada. Quedem que jo parlaré en català i aniran traduint les intervencions a l’alemany. No es fa feixuc i jo descobrisc que em va bé perquè em deixa pensar. El debat és molt ric. Discutim sobre com es va fer la unificació alemanya, sobre el significat de paraules com ‘nacionalisme’ o ‘elit’ en aquell país. I per supost sobre com ho farem, el referèndum, la proclamació, què farà Espanya…

Al final una bona estona per a prendre junt alguna cosa i moltes converses privades. Em resulta especialment divertit veure que em venen a saludar amics i amigues de les meues filles, de la meua neboda… Sembla que el recanvi generacional va en marxa.

Quan tot acaba faig un llarg passeig per la KuDamm. Recorde aquell nou de novembre i els trabat orientals que eren aclamats des d’aquestes mateixes voreres. Farà vint-i-cinc anys el nostre propi nou de novembre. Tot un símbol.

(La foto és de l’Olga Rodríguez. En trobareu més de l’acte ací) 

El taxi em replega a casa a les quatre del matí. Ahir era Sant Jordi i no m’era possible anar-hi. Avui al migdia parle en un acte a la universitat de la capital noruega, que l’ha organitzat amb el Diplocat. Així que no em queda més remei que una matinada espectacular.

Dorc al vol. És Ryanair, que sempre em fa pànic, però la veritat és que no emprenyen prou com per a despertar-me. El pitjor és que arriben a més de cent quilòmetres d’Oslo, a un d’aquests aeroports secundaris dels quals treuen tants diners. Hi ha un autobús que en una hora em porta al centre. Temps de passar per l’hotel, deixar les coses i anar al campus de la universitat, en el metro. Arribe just a temps de fer un cafè i intervenir-hi.

La primera conversa la faig jo amb Øyvind Østerud, un conegut professor noruec, que acabarà resultant el més reticent de tots al procés català. Ens enfrontem civilitzadament i amb arguments. Desmunte els seus prejudicis, basats en això que en diu la norma. El més divertit és quan diu que en un referèndum d’independència de Catalunya haurien de votar tots els espanyols. Només cal recordar-li que en el referèndum d’independència de Noruega no va votar cap suec. Lògicament.

Després hi ha dues taules rodones més, una de tema polític i una altra de tema econòmic. Amb professors noruecs, anglesos, que parlen molt d’Escòcia, i catalans. Totes les converses són extremadament educades i plenes d’arguments, majoritàriament a favor de Catalunya però també en contra. Al final però l’os dur m’ha tocat a mi. Mira, una manera com una altra de despertar-te.

Acabada la jornada anem a sopar una colla dels participants. Demane carn de re, que no recorde haver menjat mai. Una vegada vaig estar a la Lapònia finlandesa però no em sona que la tastés. Passa bé. Menys dura del que em semblava.

Tornem caminant cap a l’hotel i de sobte hi ha un edifici que reconec i que està clarament en obres, la seu governamental on Anders Breivik va fer aquell horrible atemptat, previ a la matança d’Utoya. Se m’apareix com una ferida oberta al cor de la ciutat. Fins i tot en una ciutat tan civilitzada com aquesta pot haver un malalt com aquell. Passege en silenci, recordant aquella vesprada quan a la redacció no enteníem què estava passant i les notícies eren cada minut que passava molt pitjors.

Diplocat: Experts noruecs i catalans debaten a Noruega el dret de decidir de Catalunya

 

Hi va haver un temps que volar m’encantava. Recorde viatges llarguíssims -a Pequín, a Jakarta, a Ciutat del Cap, a San Francisco… que per a mi eren autèntics plaers. Moltes hores per a llegir, per a badar, per a descansar, per a pensar. Ara en canvi els viatges cada vegada em fatiguen més.

Des de Barcelona a Nova York són ben bé nou hores de vol, vuit de tornada. I se m’han fet llargues. Malgrat els vídeos, he vist tres o quatre pel·lícules i malgrat els llibres. Les cames se m’enganxen i el recurs a alçar-te i caminar amunt i avall sembla poc. I les becaines, inevitables, són insuficients. 

Supose que són els anys. I que no m’hauria de queixar. Ok.

 

Passe per davant del quiosc. És diumenge. Però passe de llarg. Jo mateix em sorprenc. Abans comprar el New York Times, quan era a la ciutat, era un goig per a mi. Encara més en diumenge, quan et donen tot aquell patracol ple de seccions i seccionetes. Aquest viatge però només l’he comprat un parell de dies. La majoria no. I no en diumenge.

Recorde bé quan vaig deixar de comprar diaris en paper, ací a casa. Al principi em sabia molt greu, tenia com remordiments, però un dia em vaig adonar que no m’interessaven gaire ja. Que les meues necessitats informatives les cobria internet i de sobres. I vaig passar a fullejar-los per damunt damunt a la redacció o quan em faig el cafè.

Però a Nova York aquesta vegada he trencat amb mi mateix. Cada vegada que passava per davant d’un quiosc mirava el Times …i no el comprava. El mirava pel mòbil, des d’on m’arriben les alertes i també aquest bon producte que és el TimesNow. Però el paper, tant que me l’havia estimat, es quedava allà al quiosc. Els dos dies que el vaig comprar no em va donar temps ni de llegir-me’l. Què hi farem? El temps corre contra la premsa escrita i jo no m’hi mataré per ella… 

Pugem fins a Sant Joan el Diví, la gran catedral episcopaliana de la ciutat, un indret francament especial per moltes raons.

La primera i ben evident és perquè és la catedral més gran del món, que no és poca cosa. La seua nau central és certament impressionant, encara que avui no es pot veure despullada. La catedral té una enorme i antiga tradició cultural i social i tota la nau l’ocupen, volant, dracs xinesos de l’esculptor Xu Bing. Es tracta d’una crítica als canvis socials a la Xina. Bing ha fet uns dracs enormes amb materials reciclats de les deixalles que anava trobant per Pequín, uns dracs que fan un efecte seriós penjats enmig de la nau.

I aquesta és la pista de la segona i principal raó per la qual aquesta catedral és diferent: el seu compromís social. Sant Joan el Diví és una església especial. Només visitant les capelles ja es veu. Hi ha una dedicada als morts per la Sida. En una altra et demanen pregar pels treballadors aturats. Una, la meua preferida, és dedicada als grans escriptors americans, amb inscripcions de gent tan diferent com Withman, Faulkner, Cummings, Tennessee Williams o Auden. Totes les capelles, a més, tenen relació amb els grups d’emigrants que van fer Amèrica. Dels seus cinc clergues tres són dones i l’obra social que fan és remarcable. La social i la cultural, ja que la catedral mateix és un centre d’exposicions i concerts amb un programa molt ric.

Però el que m’agrada més és la seua obertura religiosa. A l’altra major sorpren veure dues precioses menorahs jueves i diversos objectes budistes i d’altres religions -suposant que el budisme siga una religió. I hi són permesos i encoratjats els actes religiosos d’altres confessions i religions, una cosa gens habitual però que a mi em sembla francament assenyat i remarcable.

Plou. Finalment després de dies encantadors plou. No és una pluja enorme, d’aquelles torrencials. Més aviat és una pluja fina però persistent. I que m’agrada. Nova York té un altre color quan plou, quan veus els núvols tapant el cim dels edificis. La ciutat agafa com un altre aire. La gent camina diferent més fixada en l’objectiu. I els taxis, no sé perquè, corren més. 

Anem al memorial de l’11S. Sempre m’ha impressionat l’absència de les torres. Les primeres vegades que vaig venir a Nova York pujar a dalt era per a mi tot un ritual. Una forma d’adonar-me’n de l’enorme complexitat de la zona. Les vistes abraçaven un terreny tan vast que semblava impossible que hi hagués cap ordre en aquell cafarnaüm humà que divisaves des de les altures.

Quan vaig tornar després de l’11S el buid era enorme. La seua absència era i és visible des de tota la ciutat i la nova torre que han alçat i que ja és pràcticament completa no la compensa. Havia vist el forat, la ferida oberta, però no encara el memorial que van inaugurar fa pocs mesos. Així que hi vaig anar i he de dir que vaig quedar francament decebut.

Primer per la cua per entrar-hi, el registre i l’entorn. Esperava una cosa solemne i em vaig trobar una cosa molt desballestada, basta, gens elegant, gens amable, gens polida. El corredor per on et fan passar entre les obres és tètric i maldestre, impropi. I que no hi haja una entrada digna a un lloc que se suposa que és un espai solemne provoca estupefacció.

Les piscines amb els noms em semblen fins a un cert punt encertades. No n’estic segur perquè hi ha un punt que pareixen una baixada als inferns però la sol·lució cal reconèixer que és enginyosa. No era fàcil. L’entorn, però, és simplement impresentable.

Quan van caure les torres i va començar l’espectacle aquest de què fer amb el terreny sobtadament ‘recuperat’ ja vaig pensar que tot plegat era un mal símptoma. Un mal símptoma en el sentit de la ineficàcia del sistema. Deixar una cosa tan important en mans de la inciativa privada a mi sempre m’ha semblat un error de pes. I a la vista del resultat em tem que m’hauria de reafirmar.

Quedem a dinar amb la gent de l’Assemblea Nacional Catalana de Nova York. Ho fem en un estudi de Brooklyn on cadascú apareix amb alguna cosa: des de cervesa Estrella (he vist diversos camions per la ciutat amb el lema ‘The beer from Barcelona’) fins a escalivada. Tot és ben informal i fins i tot alegre. Hi ha moltes ganes de que el procés avance i d’ajudar des de Nova York on la celebració de la Via Catalana va ser un èxit monumental.

Entre mos i mos pugem a la terrassa des d’on es veu una imatge colossal del pont de Brooklyn. El brunzir dels cotxes i el metro és constant però sembla que vaja enganxat al paisatge. Finalment aconseguim que el Martí Cormand ens ensenye part de la seua obra. Quede fascinat per unes cigarretes enganxades a la paret, mig homenatge a Dalí i per un cartró hiperealista. Finalment ens farà, amb la Regincós que em sembla també un especimen fascinant, un plànol de Brooklyn dibuixat sobre unes estovalles, que decidisc conservar. No tens cada dia la sort que un artista del seu nivell et faça uns gargots…

La col·lecció dels catalans de Nova York és impressionant. Qui no és astrofísica fa xips per a implantar en l’espina dorsal, qui no crea un negoci de limusines a Nova York (què què??) és una psicòloga amb un poder de convicció que els veus en un minut. Diuen que aquesta ciutat atreu el talent i ja m’ho crec només de veure’ls. M’ho crec i fa una certa enveja, tot siga dit.

Després del dinar passegem per Brooklyn sense un rumb massa determinat. Una xocolateria ací, uns cavallets allà, la famosa taverna sota el pont, la riba on la meua menuda fa com milions de fotografies. Acabarem travessant el pont en direcció a Manhattan, a peu, mentre cau la nit. No ho havia fet mai i és una experiència inoblidable. L’impacte de les llums encenent-se a la ciutat és esborronador. Quan arribem al City Hall estem tots eufòrics per la bellesa del moment. I jo em pregunte com és que mai abans no se m’havia ocorregut fer-ho.

 

Agafem el metro per anar a Brooklyn. És dissabte, avui fa just una setmana. Som instal·lats a prop de Columbus Circle així que agafem la línia F amb la intenció de baixar a York. El primer tren que agafem no hi para, és un d’aquests express que no fan parada a totes les estacions i que confon tant a la gent. Eixim del tren doncs i esperem el següent. Quan pugem marca clarament que s’atura a York, la primera estació de Brooklyn, en la zona que ara coneixen com Dumbo. Seiem tranquils. 

De sobte, però, el tren s’atura a l’estació del carrer 4 i es produeix el miracle. Sense encomanar-se a ningú i malgrat els senyals el comboi deixa de ser de la línia F i passa a ser d’un de les línies blaves. Ens trobem desviats de la nostra ruta, sense més ni més, i apareguem a Spring Street.

Reconfiguració ràpida. La solució més òptima sembla ser seguir en la mateixa línia, en aquest cas l’E fins a Jay Street i allà tornar a canviar a la línia F i pujar fins a York. Haurem fet una volta notable però com a mínim hi arribarem. Cosa que és efectivament el que passa. Però gairebé una hora més tard del que havíem previst.

Per sort els amics que ens esperen ja ho saben això. Es veu que com que el metro obre les 24 hores aprofiten el cap de setmana per a fer reparacions. I et pot passar de tot. Com ara que el mateix tren deixa de ser d’una línia i passa a ser-ne d’una altra, sense avisar als pobres viatgers… 

Les llibreries han desaparegut de Manhattan. Avui de fet hi ha una mena de manifestació perquè tanca Rizzoli. Camine sense massa rumb fixe però procurant passar per llocs on abans n’hi havia algunes de les que m’agradaven més i han estat substituides, generalment per tendes de roba. A casa nostra parlem molt de la turistificació del país però aquest segurament deu ser un fenòmen universal. Deu fer com trenta anys que vaig venir per primer vegada a Nova York i l’he vist canviar paulatinament, enfocada cada vegada més cap al turisme. Cosa que és tranquil·litzadora en alguns moments, el carrer 42 als anys vuitanta provocava un gran respecte, però que li treu realisme a la ciutat.

Ara molts visitants sembla que venen de compres. De compres vull dir a botigues que tenen també a sa casa. Els preus, per aquestes coses del preu del diner, sembla que són raonablement més barats però no sé si això justifica aquest desplegament de botigues que inunda el centre de la ciutat.

Al final faré cap a l’Strand. Ja ho sé que és un tòpic però encara és un tòpic que resisteix. Recorde que la primer vegada que hi vaig ser li vaig dir a l’Assumpció que ens podríem passar un dia sencer allà dins i no acabar-nos-la. Ara l’han arreglat molt i amb gust però continua sent un goig perdre’s entre aquelles estanteries tan atepeïdes. Estanteries, per cert, on descobrisc amb una certa sorpresa que tenen una secció, menuda però interessant, de llibres en català. Compre algun volum de periodisme i política i quan isc m’he de fer, exhauste, un cafè al davant. Són massa quilòmetres de llibres per a un ésser humà corrent com jo…

Es diu ‘Peix’ i té l’escut de Guadassar ben visible només entrar-hi. La cita és al restaurant de Nolita on els catalans de la ciutat solen trobar-se. És un bar de marisc que el porta la Paula i on ens apretem un bon grapat de gent. La cita és rutinària però a mi m’ha fet molta gràcia de participar-hi. Hi ha la Maria Rosa, una dona que vaig conèixer a la Via Catalana i que fa més de trenta o quaranta anys que viu a Nova York.  Arriba amb una motxilla tota riallera de fer classe ‘d’escriure en català’. Estar al seu costat i escoltar-la una estona és com agafar una injecció de pa amb tomaquet. La seua alegria és tan contagiosa que se t’emporta.

Amb ella gent coneguda de fa molt temps per mi com el Graupera, que arriba eufòric perquè acaba de tancar una actuació dels Manel a la ciutat. O el Vallory. Hi ha pràcticament tota la gent del Catalan Institute of America, excepte el president el Jaume Soler, que està fent negocis per allà baix, per Sudamèrica. També m’hi trobe gent desconeguda que de sobte passen a ser molt coneguts per circumstàncies pròximes. Una xicota menorquina se m’acosta i m’explica que és la nòvia d’un vell i estimat amic, ara a Palma. I de sobte passa a ser com si la coneguera de tota la vida. A una altra, l’Adiva, una americana entusiasta del català i del país, la reconec d’un dels grans articles que el Barnils ha fet sobre aquesta ciutat. És una dona tremenda que treballa a Broadway i respira catalanitat per tot arreu.

Malgrat que la trobada és informal en un moment determinat em demanen que explique una miqueta com veig la situació del país. Ho faig amb molt de gust, conscient sempre de que la gent que el viu des de lluny hi posa una passió excepcional. Quan cau la nit tornem cap a l’hotel passant pel nou New Museum, que és allí a la vora. Fem broma amb aquella sèrie d’humor de viatges que feien fa anys a TV3 perquè el museu en directe és molt menys espectacular del que semblava en les fotografies: ‘me l’imaginava més gran…’

El ritual sempre és el mateix: primer que res a Times Square. M’agrada arribar a la ciutat, deixar les coses a l’hotel i baixar a veure l’espectacle lumínic de Times Square. Cada vegada hi ha més llum i cada vegada les pantalles són més espectaculars i grans. Arribarà un dia que no sabran què més inventar. 

Em sorprèn que el procés de peatonització avança. Fa anys que hi treballen però realment estan aconseguint-ho. Avui una bona part de Times Square ja és peatonal. Això li fa perdre aquell estil que tenia quan era plena de taxis grocs i de cotxes que intentaven passar fos com fos però li confereix alhora un aire molt més humà. Si és que l’adjectiu es pot aplicar a un espai tan insòlit com aquest.

Ens posem durant una bona estona a mirar l’ambient des de l’entaulat que han posat a la part alta de la plaça. Tot de gent hi fa fotos, molts d’ells això que ara en diuen ‘selfies’. Em resulta curiós perquè podent fer una foto ben feta s’arrisquen a fer-ne una que mai no queda bé del tot. Les modes tenen eixes coses.

Entre les pantalles hi ha una nova d’una botiga, enorme, que et permet fer-te una foto i enviar-la perquè hi aparega. Les meues xiques ho fan i de sobte me les trobe sobre Times Square en tamany monumental. Riem tots divertits amb l’encert. Efectivament aquesta és la primera cosa que cal fer quan arribes a Nova York. 

Xerrada a Bell-lloc d’Urgell, hores abans d’anar-me’n cap a Nova York. Em presenta el batlle, a qui li fa gràcia que aquesta setmana les dues xerrades que faré siguen en dues ciutats tan distintes. M’impressiona el públic. Ja es veu que és un poble de gent treballadora només per la forma en que encaixen la mà. Les mans de la gent del camp són diferents, rotundes en l’encaix. Fortes.

Em saluda gent que em segueix des de fa molts anys. Cosa que per a mi és sempre una gran alegria. Alguns amb memòria elefantiàsica em recorden escrits i declaracions de les quals la meua memòria ja no té registre. És ben curiós perquè m’he de fiar de l’estil. ‘Tu vas dir…’ em diuen i jo pense ‘segurament que sí, perquè sona com jo dic les coses…’

Durant el debat, com passa darrerament, parlem més de com serà la república que de com serà la independència. Un gran signe. Hi ha, però, qui alerta que cal guanyar encara el referèndum, cosa que és una veritat com un temple, que de vegades oblidem.

L’ANC de Palamós em demana de moderar el debat que fan amb Marta Rovira, dins un cicle on intervenen representants de tots els partits que van signar l’acord. És diumenge. Un diumenge magnífic que referma la badia. Amb la secretària general d’ERC xerre i xerren tots els assistents, un pavelló esportiu ben ple, durant un parell d’hores ben llargues. És pacient, no defuig cap tema i parla clar.

Abans de pujar a l’entarimat li pregunte per la presentació que farà dimarts, avui de fet, al parlament de Madrid. La veig confiada. Molt confiada. Sap a què va i em dóna la sensació que ho saben tots, que n’han parlat i són conscients del que van a fer-hi. Quan ens acomiadem dic en públic que tots serem al seu darrera, d’ella, Turull i Herrera. I ella diu que al darrera no, que al costat. La gent aplaudeix. I jo també.

Parle de gent que sembla d’un altre món. Vicent Pertegaz, aquesta setmana ha fet setanta-cinc anys d’això, va ser el darrer aviador republicà a abandonar el país. Ens ho va explicar a Bétera, quan, després d’un llarg exili a la Unió Soviètica, va poder tornar al seu poble, que és el meu.

Ho recordaré sempre. Era una vesprada d’estiu prop del mar. L’havíem anat a visitar una colla de joves a un pis que tenia al davant de la platja, al Saler. Els ulls li van brillar d’una forma especial quan li vam preguntar com s’havia exiliat: “Muntat fora d’un avió!”, ens va dir mentre reia. Fora? Com que fora?

Resulta que el tio Pertegaz era el responsable de la darrera unitat de l’aviació republicana i tenia ordres de marxar el darrer de tots, ell i el seu pilot, dins una avioneta biplaça on no cabia ningú més. Però un militant del POUM demanà lloc a l’aparell. El va deixar pujar però, preocupat per la fidelitat del passatger, va optar per la configuració més insòlita: el pilot al davant, el del POUM al darrere i ell fora de l’avió, enganxat a l’ala i amb la pistola apuntant el convidat d’última hora. Així, des d’Albacete fins a Orà, sobrevolant els vaixells de Franco que disparaven contra ells.

És una història més, reconec que un poc rocambolesca, de les moltes tristes i dures històries que la nostra gent va haver de viure arran de la victòria dels feixistes. Setanta-cinc anys després no podem dir, per a vergonya nostra, que tot haja tornat a la normalitat que hi havia abans del cop. Però podem seguir expressant la nostra admiració per aquells valents que no dubtaven davant res, que s’hi van deixar la pell, per la llibertat, i que eren capaços de desafiar el sentit comú, fins i tot volant fora d’un avió.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)