Mails per a Hipàtia

Quedem a dinar amb la gent de l’Assemblea Nacional Catalana de Nova York. Ho fem en un estudi de Brooklyn on cadascú apareix amb alguna cosa: des de cervesa Estrella (he vist diversos camions per la ciutat amb el lema ‘The beer from Barcelona’) fins a escalivada. Tot és ben informal i fins i tot alegre. Hi ha moltes ganes de que el procés avance i d’ajudar des de Nova York on la celebració de la Via Catalana va ser un èxit monumental.

Entre mos i mos pugem a la terrassa des d’on es veu una imatge colossal del pont de Brooklyn. El brunzir dels cotxes i el metro és constant però sembla que vaja enganxat al paisatge. Finalment aconseguim que el Martí Cormand ens ensenye part de la seua obra. Quede fascinat per unes cigarretes enganxades a la paret, mig homenatge a Dalí i per un cartró hiperealista. Finalment ens farà, amb la Regincós que em sembla també un especimen fascinant, un plànol de Brooklyn dibuixat sobre unes estovalles, que decidisc conservar. No tens cada dia la sort que un artista del seu nivell et faça uns gargots…

La col·lecció dels catalans de Nova York és impressionant. Qui no és astrofísica fa xips per a implantar en l’espina dorsal, qui no crea un negoci de limusines a Nova York (què què??) és una psicòloga amb un poder de convicció que els veus en un minut. Diuen que aquesta ciutat atreu el talent i ja m’ho crec només de veure’ls. M’ho crec i fa una certa enveja, tot siga dit.

Després del dinar passegem per Brooklyn sense un rumb massa determinat. Una xocolateria ací, uns cavallets allà, la famosa taverna sota el pont, la riba on la meua menuda fa com milions de fotografies. Acabarem travessant el pont en direcció a Manhattan, a peu, mentre cau la nit. No ho havia fet mai i és una experiència inoblidable. L’impacte de les llums encenent-se a la ciutat és esborronador. Quan arribem al City Hall estem tots eufòrics per la bellesa del moment. I jo em pregunte com és que mai abans no se m’havia ocorregut fer-ho.