Mails per a Hipàtia

Parle de gent que sembla d’un altre món. Vicent Pertegaz, aquesta setmana ha fet setanta-cinc anys d’això, va ser el darrer aviador republicà a abandonar el país. Ens ho va explicar a Bétera, quan, després d’un llarg exili a la Unió Soviètica, va poder tornar al seu poble, que és el meu.

Ho recordaré sempre. Era una vesprada d’estiu prop del mar. L’havíem anat a visitar una colla de joves a un pis que tenia al davant de la platja, al Saler. Els ulls li van brillar d’una forma especial quan li vam preguntar com s’havia exiliat: “Muntat fora d’un avió!”, ens va dir mentre reia. Fora? Com que fora?

Resulta que el tio Pertegaz era el responsable de la darrera unitat de l’aviació republicana i tenia ordres de marxar el darrer de tots, ell i el seu pilot, dins una avioneta biplaça on no cabia ningú més. Però un militant del POUM demanà lloc a l’aparell. El va deixar pujar però, preocupat per la fidelitat del passatger, va optar per la configuració més insòlita: el pilot al davant, el del POUM al darrere i ell fora de l’avió, enganxat a l’ala i amb la pistola apuntant el convidat d’última hora. Així, des d’Albacete fins a Orà, sobrevolant els vaixells de Franco que disparaven contra ells.

És una història més, reconec que un poc rocambolesca, de les moltes tristes i dures històries que la nostra gent va haver de viure arran de la victòria dels feixistes. Setanta-cinc anys després no podem dir, per a vergonya nostra, que tot haja tornat a la normalitat que hi havia abans del cop. Però podem seguir expressant la nostra admiració per aquells valents que no dubtaven davant res, que s’hi van deixar la pell, per la llibertat, i que eren capaços de desafiar el sentit comú, fins i tot volant fora d’un avió.

(El meu article d’aquesta setmana a El Punt Avui)