Mails per a Hipàtia

Es diu ‘Peix’ i té l’escut de Guadassar ben visible només entrar-hi. La cita és al restaurant de Nolita on els catalans de la ciutat solen trobar-se. És un bar de marisc que el porta la Paula i on ens apretem un bon grapat de gent. La cita és rutinària però a mi m’ha fet molta gràcia de participar-hi. Hi ha la Maria Rosa, una dona que vaig conèixer a la Via Catalana i que fa més de trenta o quaranta anys que viu a Nova York.  Arriba amb una motxilla tota riallera de fer classe ‘d’escriure en català’. Estar al seu costat i escoltar-la una estona és com agafar una injecció de pa amb tomaquet. La seua alegria és tan contagiosa que se t’emporta.

Amb ella gent coneguda de fa molt temps per mi com el Graupera, que arriba eufòric perquè acaba de tancar una actuació dels Manel a la ciutat. O el Vallory. Hi ha pràcticament tota la gent del Catalan Institute of America, excepte el president el Jaume Soler, que està fent negocis per allà baix, per Sudamèrica. També m’hi trobe gent desconeguda que de sobte passen a ser molt coneguts per circumstàncies pròximes. Una xicota menorquina se m’acosta i m’explica que és la nòvia d’un vell i estimat amic, ara a Palma. I de sobte passa a ser com si la coneguera de tota la vida. A una altra, l’Adiva, una americana entusiasta del català i del país, la reconec d’un dels grans articles que el Barnils ha fet sobre aquesta ciutat. És una dona tremenda que treballa a Broadway i respira catalanitat per tot arreu.

Malgrat que la trobada és informal en un moment determinat em demanen que explique una miqueta com veig la situació del país. Ho faig amb molt de gust, conscient sempre de que la gent que el viu des de lluny hi posa una passió excepcional. Quan cau la nit tornem cap a l’hotel passant pel nou New Museum, que és allí a la vora. Fem broma amb aquella sèrie d’humor de viatges que feien fa anys a TV3 perquè el museu en directe és molt menys espectacular del que semblava en les fotografies: ‘me l’imaginava més gran…’