Raül Romeva i Rueda

(English version Below) 

(CAT) El tema que aixeca més passions aquí, a Brasil, és lògicament la situació de la Tonyina Vermella, però la majoria de les negociacions són als corredors, més que no pas a la sala ‘oficial’ de reunions. No obstant, hi ha moltes altres discussions igualment importants que estan tenint lloc al voltant de la taula.

Banderes de Conveniència

Fa anys, ICCAT era una organització de gestió
molt progressista, atrevint-se fins i tot a plantar cara a les banderes de conveniència.
Durant els anys 1990, hi havia vaixells abanderats a països
com Panamà, Belize, Hondures i altres – banderes de conveniència – pescant Tonyina a l’Oceà Atlàntic. Com que no eren membres
d’ICCAT, no tenien el dret per pescar allà. La ICCAT reaccionava davant d’aquests fets vetant la
importació de tonyina provinent d’aquests països, en un intent de tancar el mercat de
manera que el peix no es pogués vendre, cosa que també comportava reduir la competència. El món aplaudia sovint aquesta contundència.

Tanmateix, allò no va durar molt de temps. Aquells
països van esdevenir membres d’ICCAT i les prohibicions d’importació es van alçar de manera
automàtica. Els vaixells seguien essent els mateixos, pescant el mateix i portant la mateixa bandera que abans, però de sobte les seves captures van esdevenir legals. Els països es van rentar la cara i tothom pretenia que res estava malament, ja que qüestionar aquests països nous significava qüestionar també la manera com funcionava la ICCAT i la manera com implementava les seves regles.

Enguany, podria passar una cosa semblant. Un altre estat no-membre, Sierra Leona, havia estat identificat per la ICCAT fa uns quants
anys pescant tonyina quan no tenien el dret a fer-ho. Així que la seva tonyina
estava vetada a la venda en països de l’ICCAT. Aquest any s’han incorporat a la ICCAT, han explicat el seu
programa de gestió de les pesqueres, i han intentat que se’ls aixequi la prohibició a exportar a països de la ICCAT. De fet, els vaixells que s’havien vist pescant a les seves aigües o amb pavelló de Sierra Leona, ni tant sols eren d’aquell país, eren europeu, i més concretament espanyols, els quals havien renunciat al pavelló del seu país d’origen i operaven sota una bandera nova. L’objectiu? molt probablement evitar les regles de
pesca imposades per la UE.

Encara no s’ha pres cap decisió sobre si cal permetre a
aquest país continuar pescant i exportant, o no. Veurem què passa fins diumenge al vespre.

Qui té dret a pescar?

Quan hi ha molt peix, no hi ha cap discussió sobre qui
pot agafar-lo – n’hi ha prou per a tothom. Quan el peix esdevé escàs,
tanmateix, com passa avui, els països s’han de repartir el
pastís. Com que el pastís s’està encongint, apareixen les ganivetades i
cada país intenta assegurar que la seva part no s’encongeixi. Al voltant de la taula, tothom prova de justificar que ell ho fa bé, i que allò que toca és reduir la quota dels altres.

Aquest any, aquestes discussions se centren sobretot en unes quantes espècies – Tonyina Vermella, naturalment, però també el peix Espasa o Emperador, així com les espècies de tonyina pescades al Golf de Guinea. La regla
general és que els països que han pescat més històricament, haurien de continuar sent els qui pesquen més. Això és el què argumenten els peixos grossos (els estats més potents i amb més capacitat) durant les negociacions. Tanmateix, aquesta és una manera de premiar els responsables de la sobrepesca per davant d’aquells que procuren dur a terme una pesca més responsable i sostenible.

Uns quants països en víes de desenvolupament, per la seva banda, els quals no
han pogut desenvolupar la seva pesquera,
insisteixen que se’ls hauria d’atorgar una porció més gran que la seves captures històriques, és a dir. Que ara els toca a ells pescar més, ja que els altres porten anys fent-ho, especialment per què han de fer front a situacions extremes de pobresa i per assegurar la seva seguretat
alimentària. En alguns casos, de fet, el peix es troba fins i tot a les seves
aigües, però no se’ls permet agafar-lo, ja que la quota que se’ls atorga és petita, en funció del fet que històricament no han pescat massa (quantitativament). Això fa que siguin d’altres flotes qui baixi a buscar-lo.

Finalment, hi ha també qui utilitza
l’argument mediambiental, o ecosistèmic. És a dir, mantenen que ja que pesquen de manera ecològicament responsable, amb arts més sel.lectives,
etc., se’ls hauria d’atorgar un tracte preferent.

Personalment em costa,a ra com ara, saber quin dels tres mètodes de repartiment de quotes és el millor. Potser la solució seria una combinació. Sigui com sigui això també és una de les coses que cal decidir en aquesta reunió.

Entre Bastidors

Mentre totes aquestes discussions continuen,
més o menys en públic, hi ha unes altres lluites que no veiem, i que hem de seguir a través dels rumors que emergeixen de tant en tant d’entre algunes delegacions. Aquests debats tenen a veure amb com acabar de manera definitiva amb les xarxes de deriva, tota la saga de la Tonyina Vermella, la trista història del ‘finning’ (tallar aletes) de taurons i molts altres.

Tot axiò que acabo de mencionar es negocia com a acord global, malgrat la complexitat. Els països no negocien sempre obertament i
en relació a un tema concret. De fet, massa sovint, els més grans (EC, USA, Japó) utilitzen el seu
poder polític i econòmic per posar pressió als països més petits.

Com solem dir en el marc d’unes negociacions tan complexes: RES no està decidit fins que TOT està decidit.

(Please, keep reading for English version)

(ENG) The hottest topic here is bluefin tuna, but for
now, most of the negotiations are in the corridors, rather than on the floor of
the meeting. However there are plenty of other discussions are going on.

Flags of Convenience

Years ago, ICCAT was a very progressive management
organisation, taking daring action to fight flags of convenience. In the 1990s,
there were vessels from a number of countries such as Panama, Belize, Honduras
and others – notorious flags of convenience all – fishing for tuna in the
Atlantic Ocean. Since they were not members of ICCAT, they did not have the
right to fish there. ICCAT reacted by banning the importation of tuna from
these countries, in an attempt to close the market so that the fish could not
be sold, which also happened to reduce competition for the market. The world
applauded.

However, that did not last long. Those countries
became members of ICCAT and the import bans were lifted automatically. The same
vessels were fishing, flying the same flags, but suddenly the fish they caught
became legitimate. The countries were laundered and everybody pretended nothing
was wrong anymore, for to question these new countries meant examining how well
ICCAT countries implemented the rules.

This year, the same thing could happen again. Another
non-member country had been identified by ICCAT a few years ago as fishing for
tuna when they didn’t have the right, and their tuna was banned from sale in
ICCAT countries. This year, they joined and have explained their fisheries
programme, trying to get the import ban lifted. In fact, the vessels that had
been seen fishing were not even vessels from the country itself, they were
European vessels that had, for some reason, abandoned their national flag and
now fly a new flag, quite probably to avoid the fishing rules imposed by the
EU.

No decision yet has been taken on whether to allow
this country to continue fishing and export the catch.

Who has the Right to Catch the Fish?

When there is plenty of fish, there are no arguments
about who can catch it – there is enough for everyone. When the fish gets
scarce, though, as happens far too often today, countries must divide up the
pie. Since the pie is shrinking, the knives come out as each country tries to
ensure that its piece doesn’t shrink. On the surface, each country argues in a
civilized manner in the meeting on why they should keep fishing while the
others are cut.

This year, these arguments are going on for several
species – bluefin, of course, but also swordfish and the tuna species caught in
the Gulf of Guinea. The general rule is that countries that have the biggest
share of the historical catch, who have fished the most, should continue to
fish the most. This is what the big fish in the negotiations argue. But for
over-fished stocks, this simply rewards those countries that are responsible
for the over-fishing.

Several developing countries, which have not been in a
position to develop their fishery, insist that they should be awarded a larger
share than their historical catch, since they are trying to combat poverty and
ensure food security. In some cases, the fish are even found in their waters
but they are not allowed to catch it.

Finally, yet others use the environmental argument.
They maintain that since they fish in an ecologically responsible manner, with
more selective gears, etc., they should be given preferential treatment.

It is not easy to know which is right. This, too, is
not decided yet.

Behind the Scenes

While all of these discussions are going on, more or
less in public, there are other fights that we do not see, though there are
rumours that emerge from time to time. These involve the final end of
driftnets, the entire bluefin saga, the sorry tale of shark finning and many
others.

All of the above form a complex whole which is
negotiated as a package deal. Countries do not always negotiate openly and
based on the issue, for more often than not, they use their political and
economic clout to put pressure on the smaller countries.

Nothing is decided until it is all decided

NOTE: I thank Michael Earle for these notes

Foto: Abanderant un vaixell amb pavelló de Sierra Leona. Font: registropesquero.blogspot.com

(En español más abajo)

(CAT) Davant l’evident depauperització dels estocs pesquers, 3/4 parts dels quals es troben totalment sobre explotats o ja directament esgotats, han proliferat recentment propostes, como l’aqüicultura, que idealment podrien ser una solució. Tanmateix, són moltes les ombres i els dubtes en relació a aquesta activitat que l’allunyen d’aquesta condició de solució màgica que alguns pretenen que sigui.

A grans trets, aquestes instal·lacions provoquen contaminació química, invasió d’espècies forànies, abusos dels drets humans i sobreexplotació pesquera. Ho explica de forma molt sintètica i clarificadora Paloma Colmenarejo, responsable de la campanya d’Oceans de Greenpeace, qui resumeix els principals problemes de la següent forma:

– Sobrepesca: l’ús de peix per a l’elaboració de farina i oli de peix per a alimentar a moltes de les espècies que es críen i engreixen en les granges d’aqüicultura no disminueïx la pressió sobre les pesqueres, sinó que en molts casos l’empitjora. La quantitat de peixos necessària perquè un salmó s’engreixi un quilo és d’entre 4 i 5 kg. En el cas de la tonyina vermella, aquesta quantitat s’eleva fins als 20 kg per cada quilo de peix produït. La majoria de les espècies d’aqüicultura que es consumeixen al conjunt de l’Estat espanyol com l’orada, el turbot, el llobarro, el salmó, etc., són espècies carnívores, o sigui, que mengen altres peixos per a desenvolupar-se.

– Contaminació química: a les gàbies i als estancs de producció s’hi aboquen una gran quantitat de productes químics i de fàrmacs per a controlar els virus, els bacteris, els fongs o altres patògens, que suposen un risc per a biodiversitat propera. L’ús d’antibiòtics suposa també un risc potencial per a la salut pública, a l’afavorir el desenvolupament de resistències.

– Invasió d’espècies forànies: quan espècies que es troben en un mitjà del que no són originàries s’escapen de les gàbies, aquest fet provoca gairebé sempre conseqüències negatives per a les espècies autòctones. Un exemple el trobem en la fugida de salmons de l’Atlàntic cap l’oceà Pacífic, on ha desplaçat a poblacions autòctones com la ‘trucha arcoiris’ migratòria d’Amèrica del Nord, al competir amb elles pel menjar i l’hàbitat.

– Violacions de drets humans: la ubicació de les granges impedeix l’accés a les àrees costaneres que, en molts casos, són un territori d’ús comú de les comunitats locals. En el cas de la cria de llagostí tropical en països com Filipines, Vietnam, Tailàndia, Bangladesh, Equador, Hondures o Brasil, s’ha produït el desplaçament de comunitats costaneres a gran escala, moltes vegades sense compensació econòmica i sense rebre a canvi un lloc alternatiu on poder viure. En països com Bangladesh, més de 150 assassinats estan directament relacionats amb l’aqüicultura.

– Destrucció costanera: la ubicació d’aquestes granges en espais costaners d’alt valor ambiental provoca un deteriorament irreversible de la seva riquesa natural, tal és el cas d’algunes plantes en espais protegits de la xarxa Natura 2000 (com és el cas del projecte de la planta de Touriñán, a Galicia) que és la xarxa europea que selecciona els espais marins més singulars del nostre litoral o granges que directament se situen sobre praderes de Posidònia o altres hàbitats amenaçats dels nostres mars.

(seguir leyendo para versión en español…)

(ES) Ante la evidente depauperización de los estocs pesqueros, 3/4 partes de los cuales están totalmente explotados o agotados, han proliferado recientemente propuestas, como la acuicultura, que idealmente podrían ser una solución. Sin embargo son muchas las sombras y las dudas en relación a esta actividad que la alejan de esta condición de solución mágica que algunos pretenden que sea. De forma general, dichas instalaciones provocan contaminación química, invasión de especies foráneas, abusos de los derechos humanos y sobreexplotación pesquera.

Lo explica de forma muy sintética y clarificadora Paloma Colmenarejo, responsable de la campaña de Océanos de Greenpeace, quien resume los principales problemas de la siguiente forma:

– Sobrepesca: el uso de peces para la elaboración de harina y aceite de pescado para alimentar a muchas de las especies que se crían y engordan en las granjas de acuicultura no disminuye la presión sobre las pesquerías, sino que en muchos casos la empeora. La cantidad de peces necesaria para que un salmón engorde un kilo es de entre 4 y 5 kg. En el caso del atún rojo, esta cantidad se eleva hasta los 20 kg por cada kilo de pez producido. La mayoría de las especies de acuicultura que se consumen España como dorada, rodaballo, lubina, salmón, etc., son especies carnívoras, por lo que necesitan comer otros peces para desarrollarse.

– Contaminación química: a las jaulas y a los estanques de producción se añaden una gran cantidad de productos químicos y de fármacos para controlar los virus, las bacterias, los hongos u otros patógenos, que suponen un riesgo para biodiversidad cercana. El uso de antibióticos supone también un riesgo potencial para la salud pública, al favorecer el desarrollo de resistencias.

– Invasión de especies foráneas: la fuga de especies en un medio del que no son originarias provoca casi siempre consecuencias negativas para las especies autóctonas. Un ejemplo lo encontramos en la fuga de salmones del Atlántico en el océano Pacífico, donde ha desplazado a poblaciones autóctonas como la trucha arcoiris migratoria de Norteamérica, al competir con ellas por la comida y el hábitat.

– Violaciones de derechos humanos: la ubicación de las granjas impide el acceso a las áreas costeras que, en muchos casos, son un territorio de uso común de las comunidades locales. En el caso de la cría de langostino tropical en países como Filipinas, Vietnam, Tailandia, Bangladesh, Ecuador, Honduras o Brasil, se ha producido el desplazamiento de comunidades costeras a gran escala, muchas veces sin compensación económica y sin recibir a cambio un lugar alternativo donde poder vivir. En países como Bangladesh, más de 150 asesinatos están directamente relacionados con la acuicultura.

– Destrucción costera: la ubicación de estas granjas en espacios costeros de alto valor ambiental provoca un deterioro irreversible de su riqueza natural, come es el caso de algunas plantas en espacios protegidos de la red Natura 2000 que es la red europea que selecciona los espacios marinos más singulares de nuestro litoral o granjas que directamente se sitúan sobre praderas de Posidonia u otros hábitats amenazados de nuestros mares.

Foto: Les granges de Malta produeixen el 80% del peix que es desembarca. Font: Mathew Mirabelli / The Malta Times.

WWF i Greepneace, presents aquests dies a la reunió de la ICCAT a Brasil, han fet pública una nota basada en una recerca en la que posen de manifest un dels principals causes de la mala situació de la Tonyina Vermella en l’actualitat: la captura de juvenils. Adjunto la nota:

WWF Y Greenpeace denuncian la captura masiva
de juveniles de atún rojo en españa

(3)
http://assets.panda.org/downloads/mediterranean_tuna_collapse_trends.pdf

Foto: Un submarinista turc contant el nombre de tonyines vives en una gàbia de
transport abans de ser conduida a les granges de Turquia. Allà, la tonyina serà
engreixada abans de ser venuda en el mercat japonès. La població de tonyina vermella
en el mar Mediterrani està a punt del col.lapse i la pesquera s’hauria de tancar de manera immediata. Font: Greenpeace

In English see below.

(CAT) Existeixen moltes normes que regulen la
manera com la Tonyina és pescada. Moltes d’elles les ha adoptades la ICCAT, fa ben poc, en el marc del
pla de recuperació acordat l’any 2008 (alguns anomenem aquest pla un pla de
No-recuperació). La versió de la UE compta amb 30 pàgines de regles i normes (Council
Regulation 302/2009  on a
multiannual recovery plan for bluefin tuna in the eastern Atlantic and
Mediterranean).

Com aplica la UE
aquestes normes?

La pesca és una competència de la UE, la qual cosa vol
dir que les decisions sobre les normes les prenen el Consell de Ministres de la
UE, però la implementació correspon als Estats membres.

Així doncs, depèn dels Estats francès, o espanyol,
assegurar-se que els vaixells francesos o espanyols, respectivament, respecten
les normes. En els darrers anys la implementació ha estat realment dolenta,
tant dolenta, de fet, que la Comissió Europea va haver d’emprendre procediments
legals contra els Estats membres implicats en l’activitat pesquera l’any 2007.
Des de llavors, la Comissió defensa que les normes són plenament respectades a
la UE.

És cert això?

Comptem avui amb un nou instrument, l’Agència Europea
de Control de la Pesca, la qual organitza i coordina la vigilància de les
activitats de la pesqueria de la Tonyina Vermella. L’Agència ha el.laborat
resums dels resultants dels treballs de vigilància, de manera que és certament
interessant comparar els dos anys per tal de comparar.

L’any 2008 es van produir un total de 342 inspeccions,
193 a alta mar, i 149 a terra. Es van detectar infraccions aparents en el 15%
d’aquestes inspeccions. De les 54 infraccions aparents, la majoria estava
relacionada amb el tamany/quantitat de la captura. (per exemple, informant
sobre captures de Tonyina inferiors a les realment realitzades) o a errors en
els sistemes de satèl.lits designats per assenyalar on es troba un vaixell
determinat. Els remolcadors són embarcacions especialment importants en aquesta
activitat, ja que són aquests els que arrosseguen les gàbies de tonyines des
d’on són capturades fins a les granges on passaran mesos en fase d’engreix,
abans de ser introduïdes al mercat. Segons les dades de l’Agència de control,
un 40% de les inspeccions a remolcadors mostren evidents infraccions, és a dir,
2 de cada 5 vaixells!!!

La proposta d’informe conclou que no ha estat en
cap cas una prioritat de la majoria d’operadors en la pesqueria de la Tonyina
complir amb els requirements legals de la ICCAT. Aquesta és
l’alarmant descripció de la situació a la Pesqueria de la UE.

L’any 2009, la UE ha enfortit de manera considerable
el seu règim de vigilància, i s’han arribat a doblar les inspeccions a alta mar
i a terra. Aquestes inspeccions van mostrar infraccions aparents en 92 casos
-51 en vaixells de la UE (8% dels vaixells inspeccionats) i 41 en vaixells no
UE (59% dels vaixells inspeccionats). La majoria d’aquestes infraccions tenen a
veure amb la documentació relativa als logbooks, transferència de les captures
dels remolcadors a les gàbies, etc…L’any 2009, al 33% dels remolcadors se’ls
van detectar infraccions aparents – cosa que significa una reducció aparent en
un 40% respecte del 2008.

El programa de vigilància ha estat el 2009
considerablement més musculat que l’any anterior, malauradament se segueixen
fent trampes, o almenys s’intenta.

(keep reading for English version,…)

(ENG) There are a great many rules to regulate how
bluefin tuna can be caught. Most of them are adopted at ICCAT, most recently in
the recovery plan that was adopted in 2008 (some call it a non-recovery plan).
The EU version runs to 30 pages of rules (Council Regulation 302/2009  on a multiannual recovery plan for
bluefin tuna in the eastern Atlantic and Mediterranean. ).

How well does
the Community apply these rules?

Fisheries is a competence of the EU, meaning that
decisions on rules are made by the EU Council of Ministers, but the rules are
applied by the individual Member States. So it is up to France to make sure
that French vessels respect the rules. In recent years, the EU implementation
has been vey bad, so bad in fact that the Commission began legal proceedings
against all Member States involved in the fishery in 2007. Since then, the
Commission claims that the rules are better respected.

Is that true?

There is a new body, the European Fisheries Control
Agency, that organises and coordinates the surveillance activities in the
bluefin fishery. The Agency has produced summaries of the results of the
surveillance work, so it is interesting to see how the two years compare.

In 2008, a total of 342 inspections were made, 193 at
sea and 149 ashore. Apparent infractions were detected in 15% of those
inspections. Of the 54 apparent infractions, most related to declarations of the
size of the catch (for instance, reporting less tuna than had been caught in
reality) or errors in the satellite systems designed to show where the vessel
was fishing. Tugboats are used heavily in this fishery, to tow the cages of
tuna from where they are caught to the farms where they will be kept and fed
for several months, while they are fattened for the market. An astounding 40%
of inspections on tugboats detected an apparent infraction – two vessels out of
five. The draft report concluded that it has not been a priority of most
operators in the fishery to comply with the ICCAT legal requirements.
This is a truly alarming description for an EU fishery.

In 2009, the EU considerably strengthened its
surveillance regime, and over twice as many inspections were made at sea and on
land. These inspections detected apparent infractions on 92 cases – 51 on EU
vessels (8% of vessels inspected) and 41 on non-EU vessels (59% of vessels
inspected). Most of these related to documentation relating to logbooks, transfer
of catch from tugs to cages, etc. In 2009, 33% of the tugboats were caught with
apparent infractions – marginally reduced from 40% in 2008.

The EU surveillance programme was considerably more
muscular this year, but there are still serious problems of cheating (or at
least, attempted cheating).

NOTE: many thanks to Michael Earle for these notes.

Foto: Acció de denúncia contra la pesca il.legal de Tonyina a Malta. Font: Greenpace.

(English version below; Versión en español más abajo)

(CAT) Malgrat que la
Tonyina Vermella s’està convertint, de nou, en l’estrella principal de les
discussions d’ICCAT, no hem d’oblidar altres espècies, igualment en perill.
Els taurons y el peix espasa, per exemple.

El Peix espasa del Mediterrani, per exemple, es troba sobreexplotat, i actualment no existeix
cap mesura de gestió per revertir la situació. Si no es prenen mesures
immediatament aquest estoc pot acabar de la mateixa (mala) manera que la
Tonyina Vermella, tal i com Oceana ha defensat de manera ferma durant la reunió.

En quant als
taurons, en tant que depredadors, aquests juguen un paper crucial alhora de
mantenir els ecosistemes marins. En el passat, ICCAT ha adoptat mesures per a
protegir la població de taurons, incloent la prohibició en 2004 de l’activitat coneguda com a ‘finning’ (tallar aletes), l’obligació d’informar sobre les
captures de taurons i l’avaluació dels estocs de taurons. No obstant això,
aquestes mesures, encara que necessàries, segueixen sent insuficients. Cal molt
més per tal d’assegurar una correcta gestió de les mesures de conservació, per tal
de limitar l’explotació del tauró i assegurar que la indústria pesquera és
sostenible a llarg termini, tal i com han reclamat organitzacions com PEW o
Oceana, entre d’altres.

(seguir leyendo para versión en español, keep reading for english version …)

(ES) Aunque el Atún
Rojo se está convirtiendo, de nuevo, en la estrella principal de las
discusiones de ICCAT, no debemos olvidar otras especies, igualmente en peligro.
Los tiburones y el pez espada, por ejemplo.

El Pez Espada del
Mediterraneo, por ejemplo, se encuentra sobreexplotado, y actualmente no existe
ninguna medida de gestión que permita revertir la situación. Si no se emprenden
acciones de forma inmediata, este estoc puede acabar de la misma (mala) manera
que el Atún Rojo. Tal y como Oceana ha defendido de forma firme durante la
reunión.

En cuanto a los
tiburones, en tanto que depredadores, éstos desempeñan un papel crucial en
mantener los ecosistemas marinos. En el pasado, ICCAT ha tomado medidas para
proteger la población de tiburones, incluyendo la prohibición en 2004 del
llamado ‘finning’ (cortar aletas), la obligación de informar sobre las capturas
de tiburones y la evaluación de los estocs de tiburones. Sin embargo, estas
medidas, aunque necesarias, siguen siendo insuficientes. Mucho más debe hacerse
para asegurar una correcta gestión de las medidas de conservación, con objeto
de limitar la explotación del tiburón y asegurar que la industria pesquera es
sostenible a largo plazo, tal y como han solicitado organizaciones como PEW y Oceana,
entre otras.

(ENG) Although
Bluefin Tuna is becoming the main star of the ICCAT discussions, we should not
forget other species, equally in danger. Sharks or Swordfish are some of them.

Mediterranean swordfish,
for instance, is overexploited, and currently there is not any management
measure in place to reverse this situation. If actions are not taken, this
stock could face the same situation as bluefin tuna, as Oceana has firmly
defended during the meeting.

Concerning Sharks,
as top predators in the ocean, they play a crucial role in keeping marine
ecosystems healthy and the food web in balance. In the past ICCAT has taken
steps to put in place measures to protect shark populations including 2004
binding ban on shark finning, mandatory reporting of shark catch data and
compilation of sharks stock sassessment. However, even with this measures,
much more must be done to ensure concrete management and conservation measures
are in place and effectively enforced to limit shark exploitation and ensure long-term
sustainable fisheries, as been asked repeatedly by PEW and Oceana, among others.

Foto: Taurons víctimes del ‘finning’. Font: Sustainable Sushi.

(English version below)

(CAT) A hores d’ara tothom accepta que la situació de la
Tonyina al Mar Mediterrani i la part oriental de l’Atlàntic es troba en un molt mal
estat, a causa de sobrepesca. Tanmateix, aquesta activitat es troba,
teòricament, regulada per una organització internacional, la Comissió
Internacional per a la Conservació de la Tonyina, o ICCAT segons les sigles en
angles. Què ha fallat doncs?

Per respondre a aquesta pregunta hauríem de fer un
viatge enrera en el temps, però sigui com sigui una gran part de la
responsabilitat recau sobre les espatlles de la UE. La Tonyina Vermella compta
amb un mercat especialment potent al Japó, on s’usa per a el.laborar plats com
el sushi o el sashimi, i on es paguen preus extraordinàriament alts per una
peça. Durant els anys ‘90, els pescadors a la Mediterrània van aprendre a
capturar el peix i guardar-lo en gàbies de granges marines, on s’engreixaven,
per poder-los vendre a un preu més elevat al Japó.

Aquesta activitat va desembocar en una veritable
bogeria que va provocar que nombrosos països al voltant de la Mediterrània es
llancessin a capturar tant de peix com fos possible. Es varen ampliar les
flotes i se’n van construir de noves, moltes d’elles amb subvencions públiques,
de la UE incloses.

A inicis dels 2000, els científics van començar
advertir de la gravetat de la situació que estava provocant una sobrepesca
desmesurada i totalment for a de control. Recomanaven fortament reduïr
l’activitat.

A la reunió d’ICCAT de 2002, els científics van
recomanar que no es capturessin ,és de 25.000 tones de Tonyina Vermella, però
la UE, que és de llarg el principal responsable de les captures, va pressionar
per ampliar la quota fins que la va deixar en 32,000 tonnes, a revisar no abans
de quatre anys.

La decisió tocava s’havia de revisar el 2006. Es va
produir llavors una situació similar. La situació llavors mostrava signes
evidents de sobrepesca produïda a partir del 2002, cosa que era degut tant a les
quotes establertes (massa elevades) com a la manca de control i la gran
quantitat de pesca il.legal. Això va induir els científics a proposar un TAC
(quota) de màxim 15.000 tones. Malauradament, aquest negoci al voltant de l’or
del mar mou massa diners (i ha fet que alguns operadors/inversors hagin
esdevingut extremadament rics), i les pressions es van repetir, amb força, de
part d’alguns països i parts del sector, fins que van comportar que finalment
s’adoptés un TAC (quota) de 29.500 (el doble de les recomanacions científiques)
que s’haurien de reduir gradualment fins a les 25,500 tones al 2010. Un any
després, el 2007, les dades mostraven que les captures finalment dutes a terme
ascendien a unes 60.000 tones (4 vegades més que les recomanacions
científiques!!!!).

L’any passat, a Marraqueix, reunió a la qual vaig
poder assistir, la sitació encara es va agreujar més. La indústria argumentava
que no podia tolerar més reduccions de la quota, o es veurien forçats a plegar.
La UE s’hi alineava enfrontant-se a aquells països que efectivament volien
reduir la quota i deixar-la en les 15.000 tones que els científics havien
recomanat ja l’any anterior, tot i que els mateixos científics ja advertien que
aquesta xifra de 15.000 tones ja era massa elevada i suposava només una
probabilitat del 50% que els estocs es poguessin recuperar. Un cop més, la UE
va pressionar posant sobre la taula un TAC (quotes) de 25.500 tones –un 40%
més! Finalment, ICCAT, un cop més claudicava sota les pressions d’alguns països
i parts del sectors i adoptava una quota de 22.500 tones per a 2009.

Tot plegat fa que la Tonyina Vermella hagi esdevingut
un clar símbol de la cobdícia humana. La indústria pesquera, tant a la UE com fora,
va descobrir en la Tonyina Vermella una mena de gallina dels ous d’or que li va
fer guanyar molts, molts diners. Al final, però, com sol passar, la mateixa indústria
ha matat la gallina.

Els governs i les administracions europees en són també
responsables per haver subvencionat amb diners públics algunes d’aquestes
flotes i activitats, i per no haver controlat més i millor les males pràctiques
permetent sovint, massa sovint, que els pescadors usessin el mar com una mena
de propietat particular on podien fer allò que volguessin. Quan en realitat el
mar n és de ningú, o més ben dit, és de totes i tots nosaltres. Qui ens ha
demanat permí per expoliar-lo de la manera com ho han fet?

Tot plegat és un veritable deliri que, aquí a Brasil,
s’hauria de revertir. Veurem.

 (keep reading for English version …)

(ENG) Everybody accepts that the bluefin
tuna stock in the Mediterranean Sea and the eastern Atlantic is in a very bad
state, heavily depleted due to overfishing. If the fishery is supposedly
regulated by an international organisation, ICCAT, how could this happen?

To answer that, we have to back in time a few years,
but much of the blame lies squarely at the feet of the EU. Bluefin tuna is
highly prized on the Japanese market, especially for specialty dishes such as
sushi and sashimi, where very high prices are paid for prime fish. In the
1990s, fishermen in the Mediterranean learned how to catch the fish and keep
them alive in cages for several months to “fatten them up” – the fatter the
fish, the higher the price in Japan. This new development unleashed a veritable
feeding frenzy on bluefin, as countries around the Mediterranean sought to
catch as much fish as possible. Fleets of new boats were built, and in the EU
at least, many of them were subsidised.

By the early 2000s, scientists were warning loudly
that fishing needed to be reduced. At the 2002 meeting of ICCAT, scientists
recommended a quota of 25.000 tonnes of bluefin, but the EU, which is by far the largest
fisher of bluefin, pushed through a quota of about 32,000 tonnes and locked it
in for four years.

The
next time the bluefin quota was reviewed, in 2006, a similar thing happened.
After the overfishing since 2002 – due to setting the quota too high but also
to massive amounts of illegal fishing – the stock had declined quite a bit and
the scientists recommended a quota of 15.000 tonnes. But the fish is simply
worth too much money to leave in the water, and the quota agreed by the EU and
others was 29,500 tonnes in 2007, gradually reducing to 25,500 in 2010.

Last
year, the fishing industry was screaming that no further reductions in quota
could be tolerated, otherwise they would be driven out of business. The EU
obliged, or at least did their best, by blocking those countries that wanted to
drastically reduce the quota. While the scientists warned that even 15.000
tonnes was too high by that point, the EU was ready to accept a quota of 25.500
– 40% greater! Finally, ICCAT decided to pay lip service to conservation, and
the quota was agreed at 22.500 tonnes for 2009.

So
essentially, bluefin is today in such desperate straights due to human greed.
The fishing industry, in the EU but also in other countries, saw a chance to make
some very serious money. The politicians, in the EU but also in other
countries, went along with that, by building too many boats, often with
tax-payers’ money, and by letting the fishermen do more or less what they
wanted on the sea, so that even the rules that had been adopted were not
respected.

It has been, literally, a feeding frenzy for the poor tuna.

Note: Thanks to Michael Earle for these notes

Font Foto:Jeffrey L Rotman/Corbis

L’Editorial d’avui del New York Times posa de manifest la dimensió de les converses que estan tenint lloc aquests dies a Brasil, en el si de la Comissió Internacional per a la Preservació de la Tonyina Atlàntica (ICCAT), i demana, de manera clara, que els Estats Units s’alineïn amb la proposta de Mònaco d’incorporar la Tonyina Vermella en l’Annex I de CITES. Adjunto l’article:

New York Times
Editorial
Last Act for the Bluefin

The United States delegation to the talks
should settle for nothing less. If the talks produce only a reduced quota —
given the makeup of the commission, that could happen — then the United States
should join Monaco and other nations that have been pressing to put tuna on the
international list of endangered species. Such a listing would allow fishermen
to sell bluefin domestically but would make the high-volume international trade
illegal, finally giving tuna a chance to recover. (segueix…)

Scientists say that overharvesting (much of it
illegal) has caused a 72 percent decline among adult bluefin tuna in the
eastern Atlantic and Mediterranean over the last 50 years. The smaller western
Atlantic stocks have shown similar declines but have now stabilized, partly
because of rigorous compliance by the United States.

European countries with big industrial fleets
are sure to argue that dropping the allowable catch to, say, 15,000 tons a year
from the present 22,000 tons will do the trick. It won’t. We know the
commercial stakes are huge: bluefin fishing is a billion-dollar business that
is driven by a global appetite for tuna, particularly in Japan.

But what these governments and their fishing
interests need to recognize is that unless something is done now, soon there
will be no tuna left to fish.

Font foto: WWF/The end of the line

In English below

Una de las qüestions més importants a les quals ha de fer front la ICCAT es el no respecte per part de las Parts Contractants (CPC) de les mesures adoptades per la Comissió. La 21 reunió ordinària d’ICCAT obre, precisament, amb dos díes sencers dedicats exclusivament a l’anomenat Comitè de Compliment (de les normes). Adjunto a continuació un extracte de l’informe que estic preparant en relació a aquest aspecte:

(ES) No es sólo un problema de normas insuficientes, sinó de que éstas no se cumplen o no se hacen cumplir

Una de las cuestiones más importantes a las que se enfrenta ICCAT ha sido la ausencia de cumplimiento por parte de las Partes Contratantes (CPC) de las medidas adoptadas por la Comisión. La 21 reunion ordinaria de ICCAT se abre, precisamente, con dos dias enteros dedicados exclusivamente al llamado Comité de Cumplimiento. Se trata uno de los ejercicios más importantes de la 21 reunión ordinaria. Este es el momento en que las Partes exponen lo que consideran que son, o pueden ser, infracciones de otras Partes, y entonces las Partes señaladas deben explicar si la ‘acusación’ es cierta, y qué han hecho para remediarla. Las acusaciones son de todo tipo, y suelen proceder de denuncias hechas por parte de ONG, inspectores de los Estados Miembro, etc. Se trata de un barco que no contaba con la documentación a bordo, una transferencia en alta mar que no había estado debidamente enregistrada en vídeo, una captura que no ha sido convenientemente documentada o que no cuenta con los formularios adecuados, un barco que ha pescado fuera de zona, fuera de temporada, o cantidades superiores a las permitidas, barcos con ‘pabellón de conveniencia’, llegando hasta la inacción o directamente la complicidad de algunos gobiernos, o miembros del gobierno, en dichas infracciones. A título de anécdota, los periódicos argelinos divulgaron recientemente que 210 toneladas de atún rojo habían sido pescadas ilegalmente en aguas argelinas por un barco turco Akuadem II. Según dichas fuentes, está en curso una investigación y un juicio en Argel para determinar el grado de responsabilidad del grupo acusado, formado por armadores argelinos y turcos, así como dos funcionarios de alto nivel del ministerio de pesca argelino.

Este año, Turquia parece concentrar la mayor parte de las denuncias. Son numerosas las delegaciones que los señalan como infractores. El Delegado turco se esfuerza en dar explicaciones sobre ciertas acusaciones, pero no parece tener todas las respuestas. Los informes del barco de la Marina francesa, Arago, es una de las fuentes más citadas. Sus informes son de la campaña de Atún de 2009. En concreto, se señala que los cerqueros turcos investigados no contaban con observadores ICCAT, las declaraciones de transferencia nunca contenían toda la información requerida, ningú barco turco pudo presentar una autorización de transferencia, las capturas declaradas se encontraban claramente por debajo de las realmente realizadas, etc…

No sólo Turquia se ve señalada. También según la misma fuente, el Navío Arago, se señala que algunos de los video de las transferencias realizadas por cerqueros españoles hechos durante la noche son del todo inútiles para el objetivo por el que son obligatorios: facilitar que se pueda contar las transferencias. Así mismo, se señala que un cerquero griego, Apollon, ha sido claramente usado para obtener quota en beneficio del Grupo Turco Akua, que regenta una granja de engorde en Grecia.

En otras palabras, la situación és altamente preocupante. El descontrol y la falta una cultura de de cumplimiento de las normas es evidente. Sobre la mesa hay algunas propuestas para establecer un sistema de sanciones o de penalización via puntos (similar al sistema de control recientemente adoptado por la UE). No obstante mi percepción és que, en realidad, la dificultad y la falta de mecanismos reales, creibles y efectivos para hacer cumplir las normas hacen que algunos seamos muy escépticos ante la posibilidad que la situación mejore a corto plazo. Ante ese escenario, sólo el cierre temporal de la pesquería, o al menos la prohibición de las exportaciones internacionales (listar Atún Rojo en Apéndice I de CITES), permitiría controlar y revertir el enorme daño que dichas malas prácticas están haciendo al estoc.

(keep reading for English version…)

(ENG) Is not only a problem of insufficient norms, but that those norms are not respected or not made respected

One of the most important questions that faces ICCAT has been the extent of implementation by Contracting Parties (CPC) of the measures adopted by the Commission. The 21 meeting of ICCAT opens, indeed, with two days exclusively dedicated to the so-called Compliance Committee. It is one of the meeting’s most important exercises. This is the moment at which the Parties describe what they consider are, or can be, infractions of other Parties, and then the Party must explain if that accusation is true or not, and what has done to remedy it. The accusations are of all types, and usually come from accusations made by an NGO or a Contracting Party, based on observations by their inspectors. From a boat that did not have on board the relevant documentation, a transhipment on the high seas that had not been properly registered in video, a catch that has not been properly documented, a boat that has fished outside zone, outside season, or amounts above the allowed quotas, boats with ‘flag of convenience’, up until the inaction or direct complicity of some governments, or members of the government, in these infractions. Just one anecdote, recently Algerian newspapers reported 210 tonnes of illegaly caught bluefin tuna in Algerian waters by the Turkish vessel Akuadem II. According to the sources, a trial is currently taking place in Algiers to determine the fate of the accused group of Algerian and Turkish shipowners, as well as two high-level officials from the Algerian Ministry of Fisheries.

This year, so far, Turkey seems to be attracting most of the denunciations. Several delegations indicate that there are violations. The Turkish Delegate strives in giving explanations on certain accusations, but it does not seem to have all the answers. The information of the boat of French Navy, Arago, is one of the most cited sources. Their information relates to 2009 Campaign of Bluefin Tuna. In particular, it is indicated that the investigated Turkish purseiners did not have ICCAT observers, the transfer declarations did not contain all the required information, no Turkish boat could display a transference authorization, the declared captures were clearly far below those really realised, etc…

Not only Turkey is criticised. Also according to the same source, the Arago, some of the videos of the transhipments made by Spanish purse seiners during the night are absolutely useless for the reason they they are required: to facilitate the counting. Also, it is indicated that a Greek purse seiner, Apollon, clearly has been used to obtain quota to the benefit of the Turkish Group Akua, that runs a farm in Greece.

In other words, the situation is highly worrisome. The uncontrol and the lack of a culture of fulfillment of the rules, or compliance, is evident. On the table there are some proposals to establish a system of sanctions or points system (similar to the one recently adopted in the EU under the Control Regulation). Neverthless, my perception is that, in fact, the difficulty and the lack of real, conceivable and effective mechanisms to apply the rules make some of us very skeptical about the real possibility that the situation can be improved in the short term. Thus, only a temporary closing of the fishery, or at least the prohibition of the international trade (which would mean listing Bluefin Tuna in Appendix I of CITES), would allow the stock to recover from the enormous damage that these bad practices are causing.

Font foto: Le Temps d’Algerie ( http://www.letempsdz.com/index.php?option=com_content&task=view&id=24934&Itemid=1 )

Text in CAT, ES, ENG, FR

(CAT) Què hi faig aquí, i per què és tan
important aquesta reunió?

La 21 reunió ordinària de la ICCAT és una de
les darreres oportunitats per salvar els Túnids de l’Atlàntic, i en especial
algunes espècies especialment amenaçades com la Tonyina Vermella. La
credibilitat de la ICCAT es troba clarament en joc. La situació extremadament
delicada d’aquesta espècie es deu, sobretot, a la incapacitat d’aquesta
organització per adoptar mesures en base a les recomanacions científiques i al principi de precaució, així com a la incapacitat de les Parts Contractants per tal d’implementar les que es prenen. Les pressions
d’alguns països i d’algunes parts del sector han resultat fatídicament
determinants, i ara en paguem tots plegats la factura.

Fa tan sols uns díes els científics de la
ICCAT (SCRS) va determinar que l’estat dels estocs tan de l’est com de l’oest
es troben al límit del col.lapse amb una devallada històrica d’entre 85% i 90%
(Doc No. PA2-604/2009). Aquests mateixos estudis estableixen que només una
suspensió temporal (moratòria, zero TAC) de la pesqueria seria una decisió
creible i encertada per salvar l’espècie, i tota l’activitat social i econòmica
que se’n deriva, a mig termini.

La deterioració dels estocs es deu també, i de
manera especialment significativa, a la proliferació d’actituds clarament
delictives en termes de pesca Il.legal, No Regulada i No Documentada (IUU),
així com al fet que comptem amb una flota clarament sobredimensionada (gràcies
a les subvencions públiques, també de la UE).

Així doncs, la reunió de la ICCAT, que té lloc
a Brasil entre el 6 i el 15 de novembre, haurà de decidir sobre aquests tres
aspectes (TAC i Quota , sobrecapacitat i control). La meva presència a la Conferència
respon al fet que he estat el ponent del Parlament Europeu sobre Control
(Reglament ja adoptat pel Consell), i actualment ho sóc per a la Tonyina
Vermella. (keep reading for ES, ENG and FR versions, segueix…)

(ES) Qué hago aquí, y por qué es tan
importante esta renión?

La 21 reunión ordinaria de la ICCAT
es una de
las últimas oportunidades por salvar los Túnidos del Atlántico, y en
especial
algunas especies especialmente amenazadas como el Atún Rojo. La
credibilidad de
la ICCAT se encuentra claramente en juego. La situación extremadamente
delicada
de esta especie se debe, sobre todo, a la incapacidad de esta
organización para
decidir medidas en base a las recomendaciones científicas y al
principio de precaución, así como a la incapacidad de las Partes
Contratantes para implementar las decisiones que se toman. Las
presiones de algunos países
y de algunas partes del sector han resultado fatídicamente
determinantes, y
ahora nos toca pagar una elevafda factura.

Hace tan sólo unos días un equipo de
científicos de la ICCAT (SCRS) determinó que el estado de los stocks, tanto del
este como del oeste, se encuentran al límite del col.lapso con una histórica
reducción de entre el 85% y el 90% (Doc No. PAN2-604/2009). Estos mismos
estudios establecen que sólo una suspensión temporal (moratoria, TAC y Quota cero) de
la pesqueria sería una decisión creible y acertada por salvar la especie, y
toda la actividad social y económica que depende de ella, a medio plazo.

El deterioro de los stocks se debe también, y
de manera especialmente significativa, a la proliferación de actitudes
claramente delictivas en términos de pesca Il.legal, No Regulada y No
Documentada (IUU), así como al hecho que contamos con una flota claramente
sobredimensionada (gracias a las subvenciones públicas, también de la UE).

Así pues, la reunión de la ICCAT, que tiene
lugar en Brasil entre el 6 y el 15 de noviembre, deberá decidir sobre estos
tres aspectos (TAC y Quota, sobrecapacidad y control). Mi presencia en la Conferencia
responde al hecho que he sido el ponente del Parlamento Europeo sobre Control
(Reglamento ya adoptado por el Consejo), y actualmente lo soy para el Atún
Rojo.

(EN) What am I doing here and why is so
important this meeting?

The 21 Regular meeting of the ICCAT is
one of
the last opportunities to save Atlantic Tuna, and especially some
species
especially threatened like the Bluefin Tuna. The credibility of the
ICCAT is
clearly at stake. The extremely delicate situation of this species is
due,
especially, to the inability of this organization to adopt management
measures with
regard to the scientific recommendations and apply a strict
precautionary approach, as well as the Contracting Parties to ICCAT to
implement the measures they do adopt. The pressures of some
countries and of some parts of the fishing industry have been critical
in this situation, and
we, and the tuna, are now paying the bill.

Just a few days days ago, the scientists of the
ICCAT (SCRS) determined that the state of the Bluefin Tuna stocks, both of the
east and of the west, are terribly depleted, showing historical declines of 85% and 90%
(Doc. No. PA2-604/2009). These same studies establish that only a temporary
suspension (moratorium, zero quota) for the fishery would be a credible decision
and coherent with the goal to save the species, as well as all the social and
economical activity that derives from it, in the medium term.

The deterioration of the stocks is due also,
and in a specially significant way, to the proliferation of clearly criminal
attitudes in terms of Illegal, UnRegulated and UnDocumented fishing (IUU), as
well as to the fact that the fishing fleets are  clearly far too large (thanks
also to the public subsidies, also of the EU).

So, the meeting of the ICCAT, which takes place in Brazil between the 6 and
the 15 November, will have to decide about these three aspects  (TAC and Quota, overcapacity and control). My
presence in the Meeting is based on the fact that I have been the Rapporteur of
the European Parliament for Control (Regulations already adopted by the
Council), and I am at present rapporteur for the Bluefin Tuna.

(FR) Romeva a ICCAT: qu’est-ce que je fais
ici, et pour quoi est si important cette reunion

La 21 réunion ordinaire de l’ICCAT est une des
dernières occasions pour sauver le Thon de l’Atlantique, et
spécialement
quelques espèces spécialement menacées comme le Thon Rouge. La
crédibilité de
l’ICCAT se trouve clairement en jeu. La situation extrêmement sensible
de cette
espèce est due, surtout, à l’incapacité de cette organisation pour
décider des
mesures sur la base des recommandations scientifiques et au principe de
précaution, ainsi qu’a l’incapacité des Parties Contratants pour
implementer les décisions prises. Les pressions de quelques pays et
de quelques parties du secteur ont fatidiquement résulté causes
déterminantes,
et maintenant il nous touche payer une facture tres elevée.

Il y a seulement quelques jours une équipe de
scientifiques de l’ICCAT (SCRS) a déterminé que l’état des stocks, tant de
l’est comme de l’ouest, ils se trouvent à la limite du col.lapse avec une
réduction historique parmi 85% et 90% (Doc No PAN2-604/2009). Ces mêmes études
établissent que seulement une suspension temporaire (moratoire, TAC et Quota zéro) de la
pêcherie serait une décision croyable et juste pour sauver l’espèce, et toute
l’activité sociale et économique qui dépend d’elle, à moyen terme.

La détérioration des stocks est aussi due, et
de manière spécialement significative, à la prolifération d’attitudes
clairement délictueuses en termes de pêche Il.legal, Non Réglée et Non
Documentée (IUU), ainsi qu’au fait que nous disposons une flotte clairement
sur-dimensionnée (grâce aux subventions publiques, aussi de l’UE).

Par conséquent, la réunion de l’ICCAT, qui a lieu au Brésil entre les 6 et
15 novembre, devra décider sur ces trois aspects (CAT, sobrecapacité et
contrôle). Ma présence dans la Conférence répond au fait que j’ai etait le
rapporteur du Parlement Européen sur le Contrôle (règlement déjà adopté par le
Conseil), et actuellement je le suis pour le Thon Rouge.

Foto: Michael Earle i Raul Romeva en la sala de reuniones de ICCAT. Font: Sebastian Losada.

Començo avui una sèrie d’articles/apunts en relació a les negociacions que estan tenint lloc a Brasil en relació a la protecció i recuperació de la Tonyina Atlàntica, especialment de l’espècie altament amenaçada, la Tonyina Vermella. En tant que ponent del Parlament Europeu per a la qüestió, i delegat del Parlament a la ICCAT, em pertoca seguir el tema en primera persona. Procuraré informar-ne puntualment a través d’aquest bloc. De moment adjunto una nota informativa de l’agència AFP. 

Bluefin tuna on edge of extinction, environmentalists warn (AFP, 6nov09)

Marine biologist Carl Safina, president of the Blue Ocean Institute,
which studies how human behavior impacts the ocean, called ICCAT “the
poster child for not only failure… but cynicism and a real
unwillingness to get serious, be professional and listen to what the
science has to say. (segueix…)

“The world’s first fisheries management agency formed out of concern
for this one species never followed their own science, never lived up
to their mandate to manage for a sustainable yield,” Safina said.

Forty-eight countries in every region of the world — ranging from
Algeria, Barbados, China and France, to Ivory Coast, Japan, the United
States and Venezuela — are contracting parties to ICCAT.

Foto per a TIME de Thomas Lee / Atlas Press. Més a: http://www.time.com/time/photogallery/0,29307,1933377_1975860,00.html#ixzz0WB7rQI5a

Segueixo el treball de Lester Brown de fa temps. El vaig descobrir quan treballava (jo, no ell) al Centre Unesco de Catalunya. Era l’editor de l’Estat del Món. Un treball anual de lectura imprescindible. Com també ho és, d’imprescindible, el seu llibre Plan B 4.0: Mobilizing to Save Civilization, el qual tinc sobre la taula del despatx, a Brussel.les, ja que és una magnífica guia en l’actual moment. Recomano, en conseqüència, la lectura i la reflexiço sobre l’article que fa uns dies publicava Brown a The Guardian, intitulat We only have months, not years, to save civilisation from climate change. I és que, efectivament, no disposem de tant de temps, i en tot cas parlem de mesos, no d’anys, per salvar la civilització.

We only have months, not years, to save civilisation from climate change, by Lester Brown, in the guardian.co.uk, Tuesday 3 November 2009.

International agreements take too long, we need a swift mobilisation not seen since the second world war

For those concerned about global warming, all eyes are on December’s UN climate change conference in Copenhagen. The stakes could not be higher.

Almost every new report shows that the climate is changing even faster than the most dire projections of the Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) in their 2007 report.

Yet from my vantage point, internationally negotiated climate agreements are fast becoming obsolete for two reasons. First, since no government wants to concede too much compared with other governments, the negotiated goals for cutting carbon emissions will almost certainly be minimalist, not remotely approaching the bold cuts that are needed.

And second, since it takes years to negotiate and ratify these agreements, we may simply run out of time. This is not to say that we should not participate in the negotiations and work hard to get the best possible result. But we should not rely on these agreements to save civilisation.

Saving civilisation is going to require an enormous effort to cut carbon emissions. The good news is that we can do this with current technologies, which I detail in my book, Plan B 4.0: Mobilizing to Save Civilization. (segueix…)

Plan B aims to stabilise climate, stabilise population, eradicate poverty, and restore the economy’s natural support systems. It prescribes a worldwide cut in net carbon emissions of 80% by 2020, thus keeping atmospheric CO2 concentrations from exceeding 400 parts per million (ppm) in an attempt to hold temperature rise to a minimum. The eventual plan would be to return concentrations to 350 ppm, as agreed by the top US climate scientist at Nasa, James Hansen, and Rajendra Pachauri, head of the IPCC.

In setting this goal we did not ask what would be politically popular, but rather what it would take to have a decent shot at saving the Greenland ice sheet and at least the larger glaciers in the mountains of Asia. By default, this is a question of food security for us all.

Fortunately for us, renewable energy is expanding at a rate and on a scale that we could not have imagined even a year ago. In the United States, a powerful grassroots movement opposing new coal-fired power plants has led to a de facto moratorium on their construction. This movement was not directly concerned with international negotiations. At no point did the leaders of this movement say that they wanted to ban new coal-fired power plants only if Europe does, if China does, or if the rest of the world does. They moved ahead unilaterally knowing that if the United States does not quickly cut carbon emissions, the world will be in trouble.

For clean and abundant wind power, the US state of Texas (long the country’s leading oil producer) now has 8,000MW of wind generating capacity in operation, 1,000MW under construction, and a huge amount in development that together will give it more than 50,000MWof wind generating capacity (think 50 coal-fired power plants). This will more than satisfy the residential needs of the state’s 24 million people.

And though many are quick to point a finger at China for building a new coal-fired power plant every week or so, it is working on six wind farm mega-complexes with a total generating capacity of 105,000 megawatts. This is in addition to the many average-sized wind farms already in operation and under construction.

Solar is now the fastest growing source of energy. A consortium of European corporations and investment banks has announced a proposal to develop a massive amount of solar thermal generating capacity in north Africa, much of it for export to Europe. In total, it could economically supply half of Europe’s electricity.

We could cite many more examples. The main point is that the energy transition from fossil fuels to renewables is moving much faster than most people realise, and it can be accelerated.

The challenge is how to do it quickly. The answer is a wartime mobilisation, not unlike the US effort on the country’s entry into the second world war, when it restructured its industrial economy not in a matter of decades or years, but in a matter of months. We don’t know exactly how much time remains for such an effort, but we do know that time is running out. Nature is the timekeeper but we cannot see the clock.

? Lester R Brown is president of Earth Policy Institute and author of Plan B 4.0: Mobilizing to Save Civilization.

Font Foto: Lionel Bonaventure/AFP/Getty Images

La Celebració del Toro de Júbilo, que té lloc anualment a Medinacelli, Sòria, és una altra d’aquestes incomprensibles activitats que no tenen massa sentit en ple segle XXI. De cap manera hi sé veure la part ‘festiva i cultural’ en la tortura, gratuìta i extremadament cruel, que comporta aquesta activitat. És per això que, un cop més, he dirigit una pregunta a la Comissió informant-ne, lamentant-ho i demanant alguna reacció al respecte.

Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea sobre la Celebración del Toro de Jubilo en la ciudad de Medinaceli (Soria, España).

Cada año durante el mes de noviembre, en la ciudad de Medinaceli (Soria, España) se lleva a cabo la celebración del Toro de Jubilo, que consiste en arrastrar a un toro hasta la plaza del pueblo para atarlo a un mástil con la finalidad de inmovilizarle la cabeza con cuerdas, para posteriormente prender fuego a sus astas mediante un artilugio empapado en alquitrán; un joven del pueblo corta las cuerdas que sujetan al animal al mástil y a continuación el toro intenta librarse del fuego, por lo que el animal es sometido a un estrés máximo, mientras también se le producen quemaduras en ojos y cuerpo. Dentro de la misma plaza se emplazan cinco hogueras. Como única protección el animal es untado con barro. El toro debe soportar este estrés hasta que el fuego se apaga, lo que sucede a veces después de una hora de tormento; una vez apagado el fuego el animal es retirado de la plaza.

España cuenta con el Real Decreto 145/1996, de 2 de febrero, por el que se aprueba el Reglamento Taurino Nacional, que desarrolla la Ley 10/1991, de 4 de abril, sobre potestades administrativas en materia de espectáculos taurinos, y que en el Artículo 91.5 estipula que: “Por los promotores y los Ayuntamientos, cuando el festejo se desarrolle por vías públicas, se dictarán y anunciarán suficientemente cuantas medidas sean precisas en garantía de las personas o bienes, con prohibición absoluta de actuaciones que impliquen el maltrato y sufrimiento injustificado de los animales, sancionándose la infracción de las normas relativas a la materia.” Sin embargo, las autoridades públicas responsables de la organización de estos eventos no tienen en cuenta la legislación dictada por el Estado miembro de España, y por este motivo, se acude a la Comisión.

¿Cuál es la postura de la Comisión ante la celebración de festejos como el del Toro de Jubilo?

Teniendo en cuenta que el toro es un animal proveniente de explotaciones ganaderas, y que la Comisión ha comunicado al Consejo y al Parlamento Europeo sobre un plan de acción comunitario sobre protección y bienestar de los animales para el periodo 2006-2010 (Diario Oficial C 49 de 28/2/2006), ¿tiene previsto la Comisión establecer algún tipo de prohibición para estos eventos? ¿Se piensa adoptar algún mecanismo sancionador al respecto en caso de vulneración?

Foto: El Heraldo de Soria.

Prioritats (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Hauria volgut fer una nota positiva, plena de lloances. No podrà ser, almenys aquest cop. La reunió de Barcelona era la darrera oportunitat per tal de concretar el que havia de ser un Kioto 2. La cosa no va bé, de moment, i els motius no són nous: falta convicció i voluntat política de, sobretot, els països més industrialitzats i contaminants. Allò que tocava fer, i de moment anem tard, era crear un moment polític que permetés visualitzar que havia arribat l’hora de l’acció. No podem reclamar a  les economies emergents, i encara menys a les més pobres, un compromís, mentre els tres principals emissors -Estats Units, UE i Japó- no assumim el lideratge, i la factura, que ens pertoca.

Cert, la UE ha fet propostes i ha adoptat compromisos als quals l’administració nordamericana ni tan sols s’acosta (i parlo de l’actual, no ja de l’anterior), però patina en qüestions concretes com la subvenció al carbó, la promoció del transport rodat o les ajudes als PVD.

Aquest darrer aspecte és especialment greu, ja que, al cap i a la fi, un dels principals obstacles segueix essent l’econòmic. Molta gent, massa, justifica la no acció per què estem en crisi. Ja ningú recorda l’Informe Stern? És que potser ja hem oblidat que la factura de no fer res és molt més gran que invertir ara, ja, en solucions?

Si el clima fos un banc ja estaria salvat, diuen alguns. Ho subscric. En un mes els governs es van posar d’acord a destinar 1,1 bilions de dòlars per salvar el sistema financer, i ara diuen que no hi ha temps?

Malgrat tot, segueixo confiant, sinó en les parts negociadores, sí en la pressió social. I confio que serem prou savis i sàvies per evitar el suïcidi col.lectiu.  Sigui com sigui no és cert que no hi hagi temps. Sembla que alguns vulguin ja llençar la tovallola. No ens ho podem permetre. Caldrà seguir negociant fins a treure’n alguna cosa creïble i sensata.

Foto: Yvo de Boer Rep els rellotges d’alarma quye les organitzacions no governamentals li van fer arribar en senyal del poc temps que ens queda. Font: UNFCCC.

Precisament avui que ens visitava al Parlament Europeu una delegació de les Comissions de Drets de les Dones i Igualtat dels Parlaments Català i Balear, i que hem comptat amb la compareixença de la Secretària d’Estat sueca per a Afers de Treball (amb qui hem parlat de la Directiva sobre Permís de Maternitat),s’han donat tres circumstàncies que em permeto assenyalar com a positives.

Una: La Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’oportunitats al PE, de la qual sóc membre, m’ha nomenat ponent per a l’informe ‘Gender aspects of the economic downturn and financial crisis‘.En breu començaré a treballar-hi. Aspiro a posar de manifest els aspectes claus que afecten les dones, i com es pot (i cal) afrontar les sortides a les actuals crisis (especialment econòmica i financera) des d’una clara perspectiva de gènere.

Dues: Al matí hem votat una proposta de resolució sobre “Mesures comunitàries en suport a la igualtat de gènere per tal de conciliar els drets i les responsabilitats laborals i personals”. Durant la votació s’han adoptat algunes esmenes meves com, entre d’altres, la següent: 16): “Gbis: Disposiciones para garantizar la continuidad de los derechos a la seguridad social durante el permiso. La continuidad de todos los derechos a la seguirdad social (como el derecho a pensión y el derecho a prestaciones por desempleo) es crucial para asegurar que los hombres y las mujeres no quedan expuestos a un mayor riesgo de pobreza por haber opado por la interrupción de sus carreras para cuidar a miembros de la familia. Por consiguiente, esta cuestion no puede dejarse al criterio de los Estados miembros.” De fet, hem guanyat totes les esmenes que hem presentat des de les files progressistes, i el resultat final ha estat contundent: 17 vots a favor, front a zero vots en contra i 13 abstencions (totes del PPE i l’ECR). És a dir, aquest cop la coalició Verds, GUE, ALDE i  S&D ha funcionat. Caldrà veure com es mobilitzen les forces de cara al vot en plenària. En parlaré.

Tres: Per la tarda hem votat una altra resolució, aquest cop sobre ‘Eliminació de la violència contra la Dona’. També aquí hem guanyat totes les esmenes que hi vaig presentar, entre les quals algunes en les que demano a la Comissió i als Estats membres ‘que traten a escala internacional la violencia contra las mujeres y la dimensión de género de las violaciones de derechos humanos, en particular en el contexto de los acuerdos bilaterales de asociación y de los acuerdos comerciales internacionales en vigor y los que se están negociando’. A més a més hem derrotat algunes esmenes precedents del PP que criminalitzaven l’avortament i que s’oposaven als drets de salut sexual i reproductiva. El resultat final també va ser contundent (17 a favor, 4 contra i 4 abstencions). També en aquest cas, per, caldrà veure com el PPE i els conservadors mobilitzen les seves files de cara a la votació en ple.

Tot plegat un bon dia, en termes parlamentaris, per a les qüestions d’igualtat. Compte, però, amb abaixar la guàrdia, que una flor no fa estiu. I les majories en plenària ens podrien donar alguna desagradable sorpresa.

Foto: Campanya de la Presidència sueca en favor de la igualtat dones-homes. Font: Oscar Falk/Image Bank Sweden