Raül Romeva i Rueda

Em confesso amant del vi i de tot allò que té a veure amb l’enologia. Compte!! amant no vol dir en cap cas expert sinó, com a molt, curiós, tafaner. Sigui com sigui reconec que em fascina descobrir noves varietats, saber com s’ha fet aquest o aquell vi, d’on vé, de quina D.O. qui l’ha produït. Gaudeixo aprenent dels qui en saben. Un dels meus programes preferits de la graella del 33 ha estat recentment el ja retirat (espero que només temporalment), En clau de vi, conduit pels grans Marcel Gorgori i Joan Roca. Orgullós com estic de pertànyer a una terra que produeix grans vins, i compromès com estic en la seva promoció i difusió, he impulsat al Parlament Europeu una iniciativa a proposta de la xarxa europea RECEVIN (www.recevin.net) en favor d’establir un any Europeu de l’Enoturisme, tenint en compte, sobretot, que el proper 8 de novembre se celebrarà el Dia Europeu de l’Enoturisme, a iniciativa també de RECEVIN. Ho he fet en forma de Declaració Escrita que ahir vàrem presentar i que en breu obrirem a la signatura dels altres membres del Parlament Europeu. 

DECLARACIÓN POR ESCRITO presentada de conformidad con el artículo 116 del Reglamento

por Raül Romeva i Rueda, Carlos Coelho, Luís Manuel Capoulas Santos(CO-AUTORES confirmados a fecha de  3.11.09)

sobre la proclamación del año europeo del turismo enológico

Declaración por escrito sobre la proclamación del año europeo del turismo enológico

El Parlamento Europeo,

– Vista la Comunicación de la Comisión titulada Agenda para un turismo europeo

sostenible y competitivo (COM(2007)621),

– Visto el Reglamento CE n° 479 del Consejo, de 29 de abril de 2008, por el que se

establece la organización común del mercado vitivinícola, que, entre los instrumentos

previstos, contempla la promoción del vino europeo,

– Visto el artículo 116 de su Reglamento,

A. Considerando que, en la Unión Europea, el sector vitivinícola constituye una actividad económica de primer orden y representa casi el 70 % del mercado mundial del vino;

B. Considerando que el sector vitivinícola está viviendo una transformación cualitativa como sector comercial, ya que está pasando del ámbito de las necesidades nutricionales al de las oportunidades «culturales»;

C. Considerando el vínculo específico y profundo que existe entre el viñedo y el territorio de producción;

D. Considerando que el año 1990 fue declarado como Año Europeo del Turismo

E. Considerando que el turismo eno-gastronómico se ha expandido notablemente en los últimos años y ha llevado a los territorios y regiones de Europa a unos veinte millones de personas;

F. Considerando que la política agrícola común se está orientando cada vez hacia la

valorización y la protección del paisaje, a través de la modulación de los fondos del primero al segundo pilar;

1. Pide la proclamación de un año europeo del turismo enológico;

2. Encarga a su Presidente que transmita la presente Declaración, acompañada del nombre de los firmantes, al Consejo y a la Comisión.

Font foto: Generalitat de Catalunya.

Darrera reunió tècnica abans de la Cimera de Copenhague, al desembre. Aquest cop l’escala és a Barcelona, per a la Conferència de les Parts del Conveni de Nacions Unides pel Canvi Climàtic (COP15). Ja no hi ha temps. Les oportunitats hi són, però s’esgoten si no s’aprofiten. Falta voluntat política i consciència social sobre els canvis, esforços i mesures que cal emprendre. La trobada de Barcelona situa Catalunya com a referent mundial en la lluita contra l’escalfament global accelerat per l’activitat humana. La de Barcelona serà la darrera trobada de negociacions abans de la cimera de Copenhaguen i es preveu que aplegui entre 4.000 i 5.000 participants de 190 països. El Govern s’ha marcat com a objectiu que l’acord que surti de Copenhaguen reconegui el paper rellevant dels governs regionals o subestatals dels ens locals per lluitar contra el canvi climàtic. Segons el Conseller Baltasar, “fins ara, la lluita contra el canvi climàtic s’ha situat a nivells dels Estats, però, aquests queden molt lluny a l’hora de fer front del combat quotidià contra el canvi climàtic”. El Govern català situa la lluita contra l’escalfament global com un eix fonamental d’actuació dels propers anys. Per això es treballa a través de la Comissió Interdepartamental de Canvi Climàtic i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic. L’aprovació del Pla Marc de Mitigació del Canvi Climàtic 2008-2012, després d’un procés participatiu, és un pas clar en aquest compromís. El 85% de les mesures que s’hi inclouen ja estan en execució. I és que, malgrat que cal ser molt conscients que aquest és un joc global, i que tota acció local, regional o nacional resultarà sense dubte insuficient mentre els actors contaminants més importants com els Estats Units o la Xina no s’arramanguin, això no pot ser en cap cas excusa per no assumir, cadascú de nosaltres, en la dimensió i amb les capacitats que disposem, les nostres responsabilitats. En aquest sentit, lamento profundament l’actitud d’alguns grups en el sí del govern català (no s’entén l’obsessió de PTOP que, davant la magnitud de la tragèdia climàtica, encara aposti per potenciar el transport rodat i no d’altres alternatives menys emissores de gasos com el ferrocarril), com del govern espanyol: absent, tímida i contradictòria amb la seva retòrica, tal i com, de fet, recordava ahir Greenpeace a través d’un comunicat on lamentaven, entre d’altres, que “Las migajas que ofrece a las víctimas para la lucha contra el cambio climático son ofensivas frente a la cantidad que concede al carbón, que es el principal responsable del cambio climático”. (segueix…)

Nota de Prensa de Greenpeace, 2 noviembre de 2009

Escaladores de Greenpeace permanecen en la Sagrada Familia desde primera hora de la mañana, con motivo del comienzo de la cumbre de Naciones Unidas sobre el clima. Han desplegado dos pancartas de 20 metros de largo en las que se puede leer  “Salvad el clima-Save the climate”. Por otro lado, próximamente se desplegará una pancarta de 600 metros cuadrados, con el mensaje “World leaders, make the climate call” (Líderes mundiales, tomad la decisión de salvar el clima). La cumbre de Barcelona se prolongará durante toda la semana y es la última reunión preparatoria antes de que se celebre la cumbre de Copenhague, en diciembre.

Foto: Acció de Greenpeace a la Sagrada Familia. Font: El Pais

La setmana passada vaig fer un periple per Costa Rica i Panamà on, entre d’altres assumptes, vàrem tractar l’afer Honduras. Vaig tenir l’honor de dinar amb el president de Costa rica i Premi Nobel de la Pau, Òscar Àrias, i de sopar amb el cos consular a ambdós països. Em va sorprendre, negativament, la convicció de la majoria d’ambaixadors (amb l’excepció de l’espanyol, cal dir-ho tot), que no hi havia cap possibilitat que les eleccions a Honduras es fessin sota la premisa, per a mi indiscutible, que Zelaya havia de ser restituït. Deien que no era realista plantejar-ho i que, per realisme i pragmatisme, havíem de renunciar a reclamar-ho, cosa a la qual em vaig negar. Alguns anaven més enllà i ens demanaven als parlamentaris/es que donéssim suport a les eleccions com una manera de passar pàgina. L’estabilitat de la regió ho necessita, deien. No sóc, ni he estat mai, especial seguidor de Zelaya. Sóc molt conscient que el seu mandat ha estat plagat d’irregularitats i, possiblement, de fins i tot algunes vulneracions flagrants de la llei. Però si Zelaya ha comès irregularitats, eren els jutges, en el marc d’un Estat de dret, qui ho havia d’avaluar, i en darrer terme els electors, en unes eleccions que ja estaven previstes, però en cap cas els militars.  Derrocar un president per la via de posar-lo en un avió i deportar-lo és un pèssim precedent per al país, la regió, i el món. I que el món ho avali encara més. Per sort són nombrosos els governs i organismes que van reaccionar condemnant el fet. No ho va fer, però, el Parlament Europeu, malgrat la insitència d’alguns de nosaltres. Es va imposar la majoria conservadora i, tàcitament, còmplice del cop. Coses de les democràcies. Ara, i contràriament a les percepcions dels ambaixadors, resulta que el retorn de Zelaya és més proper, i que es podrien fer eleccions amb l’ordre constitucional reestablert. I em pregunto, quan els ambaixadors (sobretot francès, alemany, britànic, italià, etc..) deien el que deien, era en base a una anàlisi i a una valoració de la situació, o era l’expressió d’un desig, és a dir, que es fessin eleccions i que, sí o sí, guanyés un candidat que tragués Honduras de l’ALBA? Trist precedent per una Europa que en el seu dia va contribuir a derrocar dictadures a llatinoamèrica, que ara impulsi les noves plutocràcies empresarials. No m’agraden la retòrica castrista i chavista, em consta que determinades actituds suposadament revolucionàries sovint són excusa per a flagrants vulneracions de drets i llibertats, però no m’empasso que els Micheletti, Uribe, Martinelli, Calderón, i cia. siguin els paradigmes de la democràcia i les llibertats. Les coses no són blanc o negre, ho sé. Però, precisament per això hauríem de tenir clares algunes prioritats. I una d’elles és que els canvis de govern s’han de fer de manera democràtica, amb la lliure participació de totes les opcions, sense coaccions, i amb els militars a les casernes. I aquest, ara com ara, no és el cas a Honduras.

Foto: revoltes a Honduras. Font: AP/Photo.