Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

És l?aqüicultura la solució? Crec que no/ Es la acuacultura la solución? Creo que no

(En español más abajo)

(CAT) Davant l’evident depauperització dels estocs pesquers, 3/4 parts dels quals es troben totalment sobre explotats o ja directament esgotats, han proliferat recentment propostes, como l’aqüicultura, que idealment podrien ser una solució. Tanmateix, són moltes les ombres i els dubtes en relació a aquesta activitat que l’allunyen d’aquesta condició de solució màgica que alguns pretenen que sigui.

A grans trets, aquestes instal·lacions provoquen contaminació química, invasió d’espècies forànies, abusos dels drets humans i sobreexplotació pesquera. Ho explica de forma molt sintètica i clarificadora Paloma Colmenarejo, responsable de la campanya d’Oceans de Greenpeace, qui resumeix els principals problemes de la següent forma:

Sobrepesca: l’ús de peix per a l’elaboració de farina i oli de peix per a alimentar a moltes de les espècies que es críen i engreixen en les granges d’aqüicultura no disminueïx la pressió sobre les pesqueres, sinó que en molts casos l’empitjora. La quantitat de peixos necessària perquè un salmó s’engreixi un quilo és d’entre 4 i 5 kg. En el cas de la tonyina vermella, aquesta quantitat s’eleva fins als 20 kg per cada quilo de peix produït. La majoria de les espècies d’aqüicultura que es consumeixen al conjunt de l’Estat espanyol com l’orada, el turbot, el llobarro, el salmó, etc., són espècies carnívores, o sigui, que mengen altres peixos per a desenvolupar-se.

Contaminació química: a les gàbies i als estancs de producció s’hi aboquen una gran quantitat de productes químics i de fàrmacs per a controlar els virus, els bacteris, els fongs o altres patògens, que suposen un risc per a biodiversitat propera. L’ús d’antibiòtics suposa també un risc potencial per a la salut pública, a l’afavorir el desenvolupament de resistències.

Invasió d’espècies forànies: quan espècies que es troben en un mitjà del que no són originàries s’escapen de les gàbies, aquest fet provoca gairebé sempre conseqüències negatives per a les espècies autòctones. Un exemple el trobem en la fugida de salmons de l’Atlàntic cap l’oceà Pacífic, on ha desplaçat a poblacions autòctones com la ‘trucha arcoiris’ migratòria d’Amèrica del Nord, al competir amb elles pel menjar i l’hàbitat.

Violacions de drets humans: la ubicació de les granges impedeix l’accés a les àrees costaneres que, en molts casos, són un territori d’ús comú de les comunitats locals. En el cas de la cria de llagostí tropical en països com Filipines, Vietnam, Tailàndia, Bangladesh, Equador, Hondures o Brasil, s’ha produït el desplaçament de comunitats costaneres a gran escala, moltes vegades sense compensació econòmica i sense rebre a canvi un lloc alternatiu on poder viure. En països com Bangladesh, més de 150 assassinats estan directament relacionats amb l’aqüicultura.

Destrucció costanera: la ubicació d’aquestes granges en espais costaners d’alt valor ambiental provoca un deteriorament irreversible de la seva riquesa natural, tal és el cas d’algunes plantes en espais protegits de la xarxa Natura 2000 (com és el cas del projecte de la planta de Touriñán, a Galicia) que és la xarxa europea que selecciona els espais marins més singulars del nostre litoral o granges que directament se situen sobre praderes de Posidònia o altres hàbitats amenaçats dels nostres mars.

(seguir leyendo para versión en español)

(ES) Ante la evidente depauperización de los estocs pesqueros, 3/4 partes de los cuales están totalmente explotados o agotados, han proliferado recientemente propuestas, como la acuicultura, que idealmente podrían ser una solución. Sin embargo son muchas las sombras y las dudas en relación a esta actividad que la alejan de esta condición de solución mágica que algunos pretenden que sea. De forma general, dichas instalaciones provocan contaminación química, invasión de especies foráneas, abusos de los derechos humanos y sobreexplotación pesquera.

Lo explica de forma muy sintética y clarificadora Paloma Colmenarejo, responsable de la campaña de Océanos de Greenpeace, quien resume los principales problemas de la siguiente forma:

Sobrepesca: el uso de peces para la elaboración de harina y aceite de pescado para alimentar a muchas de las especies que se crían y engordan en las granjas de acuicultura no disminuye la presión sobre las pesquerías, sino que en muchos casos la empeora. La cantidad de peces necesaria para que un salmón engorde un kilo es de entre 4 y 5 kg. En el caso del atún rojo, esta cantidad se eleva hasta los 20 kg por cada kilo de pez producido. La mayoría de las especies de acuicultura que se consumen España como dorada, rodaballo, lubina, salmón, etc., son especies carnívoras, por lo que necesitan comer otros peces para desarrollarse.

Contaminación química: a las jaulas y a los estanques de producción se añaden una gran cantidad de productos químicos y de fármacos para controlar los virus, las bacterias, los hongos u otros patógenos, que suponen un riesgo para biodiversidad cercana. El uso de antibióticos supone también un riesgo potencial para la salud pública, al favorecer el desarrollo de resistencias.

Invasión de especies foráneas: la fuga de especies en un medio del que no son originarias provoca casi siempre consecuencias negativas para las especies autóctonas. Un ejemplo lo encontramos en la fuga de salmones del Atlántico en el océano Pacífico, donde ha desplazado a poblaciones autóctonas como la trucha arcoiris migratoria de Norteamérica, al competir con ellas por la comida y el hábitat.

– Violaciones de derechos humanos: la ubicación de las granjas impide el acceso a las áreas costeras que, en muchos casos, son un territorio de uso común de las comunidades locales. En el caso de la cría de langostino tropical en países como Filipinas, Vietnam, Tailandia, Bangladesh, Ecuador, Honduras o Brasil, se ha producido el desplazamiento de comunidades costeras a gran escala, muchas veces sin compensación económica y sin recibir a cambio un lugar alternativo donde poder vivir. En países como Bangladesh, más de 150 asesinatos están directamente relacionados con la acuicultura.

– Destrucción costera: la ubicación de estas granjas en espacios costeros de alto valor ambiental provoca un deterioro irreversible de su riqueza natural, come es el caso de algunas plantas en espacios protegidos de la red Natura 2000 que es la red europea que selecciona los espacios marinos más singulares de nuestro litoral o granjas que directamente se sitúan sobre praderas de Posidonia u otros hábitats amenazados de nuestros mares.

 

Foto: Les granges de Malta produeixen el 80% del peix que es desembarca. Font: Mathew Mirabelli / The Malta Times.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Mars i oceans (pesca, tonyina, controls, Estratègia marina,...) per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent