Raül Romeva i Rueda

(English version below)

(CAT) A hores d’ara tothom accepta que la situació de la
Tonyina al Mar Mediterrani i la part oriental de l’Atlàntic es troba en un molt mal
estat, a causa de sobrepesca. Tanmateix, aquesta activitat es troba,
teòricament, regulada per una organització internacional, la Comissió
Internacional per a la Conservació de la Tonyina, o ICCAT segons les sigles en
angles. Què ha fallat doncs?

Per respondre a aquesta pregunta hauríem de fer un
viatge enrera en el temps, però sigui com sigui una gran part de la
responsabilitat recau sobre les espatlles de la UE. La Tonyina Vermella compta
amb un mercat especialment potent al Japó, on s’usa per a el.laborar plats com
el sushi o el sashimi, i on es paguen preus extraordinàriament alts per una
peça. Durant els anys ‘90, els pescadors a la Mediterrània van aprendre a
capturar el peix i guardar-lo en gàbies de granges marines, on s’engreixaven,
per poder-los vendre a un preu més elevat al Japó.

Aquesta activitat va desembocar en una veritable
bogeria que va provocar que nombrosos països al voltant de la Mediterrània es
llancessin a capturar tant de peix com fos possible. Es varen ampliar les
flotes i se’n van construir de noves, moltes d’elles amb subvencions públiques,
de la UE incloses.

A inicis dels 2000, els científics van començar
advertir de la gravetat de la situació que estava provocant una sobrepesca
desmesurada i totalment for a de control. Recomanaven fortament reduïr
l’activitat.

A la reunió d’ICCAT de 2002, els científics van
recomanar que no es capturessin ,és de 25.000 tones de Tonyina Vermella, però
la UE, que és de llarg el principal responsable de les captures, va pressionar
per ampliar la quota fins que la va deixar en 32,000 tonnes, a revisar no abans
de quatre anys.

La decisió tocava s’havia de revisar el 2006. Es va
produir llavors una situació similar. La situació llavors mostrava signes
evidents de sobrepesca produïda a partir del 2002, cosa que era degut tant a les
quotes establertes (massa elevades) com a la manca de control i la gran
quantitat de pesca il.legal. Això va induir els científics a proposar un TAC
(quota) de màxim 15.000 tones. Malauradament, aquest negoci al voltant de l’or
del mar mou massa diners (i ha fet que alguns operadors/inversors hagin
esdevingut extremadament rics), i les pressions es van repetir, amb força, de
part d’alguns països i parts del sector, fins que van comportar que finalment
s’adoptés un TAC (quota) de 29.500 (el doble de les recomanacions científiques)
que s’haurien de reduir gradualment fins a les 25,500 tones al 2010. Un any
després, el 2007, les dades mostraven que les captures finalment dutes a terme
ascendien a unes 60.000 tones (4 vegades més que les recomanacions
científiques!!!!).

L’any passat, a Marraqueix, reunió a la qual vaig
poder assistir, la sitació encara es va agreujar més. La indústria argumentava
que no podia tolerar més reduccions de la quota, o es veurien forçats a plegar.
La UE s’hi alineava enfrontant-se a aquells països que efectivament volien
reduir la quota i deixar-la en les 15.000 tones que els científics havien
recomanat ja l’any anterior, tot i que els mateixos científics ja advertien que
aquesta xifra de 15.000 tones ja era massa elevada i suposava només una
probabilitat del 50% que els estocs es poguessin recuperar. Un cop més, la UE
va pressionar posant sobre la taula un TAC (quotes) de 25.500 tones –un 40%
més! Finalment, ICCAT, un cop més claudicava sota les pressions d’alguns països
i parts del sectors i adoptava una quota de 22.500 tones per a 2009.

Tot plegat fa que la Tonyina Vermella hagi esdevingut
un clar símbol de la cobdícia humana. La indústria pesquera, tant a la UE com fora,
va descobrir en la Tonyina Vermella una mena de gallina dels ous d’or que li va
fer guanyar molts, molts diners. Al final, però, com sol passar, la mateixa indústria
ha matat la gallina.

Els governs i les administracions europees en són també
responsables per haver subvencionat amb diners públics algunes d’aquestes
flotes i activitats, i per no haver controlat més i millor les males pràctiques
permetent sovint, massa sovint, que els pescadors usessin el mar com una mena
de propietat particular on podien fer allò que volguessin. Quan en realitat el
mar n és de ningú, o més ben dit, és de totes i tots nosaltres. Qui ens ha
demanat permí per expoliar-lo de la manera com ho han fet?

Tot plegat és un veritable deliri que, aquí a Brasil,
s’hauria de revertir. Veurem.

 (keep reading for English version …)

(ENG) Everybody accepts that the bluefin
tuna stock in the Mediterranean Sea and the eastern Atlantic is in a very bad
state, heavily depleted due to overfishing. If the fishery is supposedly
regulated by an international organisation, ICCAT, how could this happen?

To answer that, we have to back in time a few years,
but much of the blame lies squarely at the feet of the EU. Bluefin tuna is
highly prized on the Japanese market, especially for specialty dishes such as
sushi and sashimi, where very high prices are paid for prime fish. In the
1990s, fishermen in the Mediterranean learned how to catch the fish and keep
them alive in cages for several months to “fatten them up” – the fatter the
fish, the higher the price in Japan. This new development unleashed a veritable
feeding frenzy on bluefin, as countries around the Mediterranean sought to
catch as much fish as possible. Fleets of new boats were built, and in the EU
at least, many of them were subsidised.

By the early 2000s, scientists were warning loudly
that fishing needed to be reduced. At the 2002 meeting of ICCAT, scientists
recommended a quota of 25.000 tonnes of bluefin, but the EU, which is by far the largest
fisher of bluefin, pushed through a quota of about 32,000 tonnes and locked it
in for four years.

The
next time the bluefin quota was reviewed, in 2006, a similar thing happened.
After the overfishing since 2002 – due to setting the quota too high but also
to massive amounts of illegal fishing – the stock had declined quite a bit and
the scientists recommended a quota of 15.000 tonnes. But the fish is simply
worth too much money to leave in the water, and the quota agreed by the EU and
others was 29,500 tonnes in 2007, gradually reducing to 25,500 in 2010.

Last
year, the fishing industry was screaming that no further reductions in quota
could be tolerated, otherwise they would be driven out of business. The EU
obliged, or at least did their best, by blocking those countries that wanted to
drastically reduce the quota. While the scientists warned that even 15.000
tonnes was too high by that point, the EU was ready to accept a quota of 25.500
– 40% greater! Finally, ICCAT decided to pay lip service to conservation, and
the quota was agreed at 22.500 tonnes for 2009.

So
essentially, bluefin is today in such desperate straights due to human greed.
The fishing industry, in the EU but also in other countries, saw a chance to make
some very serious money. The politicians, in the EU but also in other
countries, went along with that, by building too many boats, often with
tax-payers’ money, and by letting the fishermen do more or less what they
wanted on the sea, so that even the rules that had been adopted were not
respected.

It has been, literally, a feeding frenzy for the poor tuna.

Note: Thanks to Michael Earle for these notes

Font Foto:Jeffrey L Rotman/Corbis