Històries de la ICCAT, més enllà de la Tonyina Vermella, a dos dies del final / Bluefin isn?t the only story at ICCAT, at two days to go
(CAT) El tema que aixeca més passions aquí, a Brasil, és lògicament la situació de la Tonyina Vermella, però la majoria de les negociacions són als corredors, més que no pas a la sala ‘oficial’ de reunions. No obstant, hi ha moltes altres discussions igualment importants que estan tenint lloc al voltant de la taula.
Banderes de Conveniència
Fa anys, ICCAT era una organització de gestió
molt progressista, atrevint-se fins i tot a plantar cara a les banderes de conveniència.
Durant els anys 1990, hi havia vaixells abanderats a països
com Panamà, Belize, Hondures i altres – banderes de conveniència – pescant Tonyina a l’Oceà Atlàntic. Com que no eren membres
d’ICCAT, no tenien el dret per pescar allà. La ICCAT reaccionava davant d’aquests fets vetant la
importació de tonyina provinent d’aquests països, en un intent de tancar el mercat de
manera que el peix no es pogués vendre, cosa que també comportava reduir la competència. El món aplaudia sovint aquesta contundència.
Tanmateix, allò no va durar molt de temps. Aquells
països van esdevenir membres d’ICCAT i les prohibicions d’importació es van alçar de manera
automàtica. Els vaixells seguien essent els mateixos, pescant el mateix i portant la mateixa bandera que abans, però de sobte les seves captures van esdevenir legals. Els països es van rentar la cara i tothom pretenia que res estava malament, ja que qüestionar aquests països nous significava qüestionar també la manera com funcionava la ICCAT i la manera com implementava les seves regles.
Enguany, podria passar una cosa semblant. Un altre estat no-membre, Sierra Leona, havia estat identificat per la ICCAT fa uns quants
anys pescant tonyina quan no tenien el dret a fer-ho. Així que la seva tonyina
estava vetada a la venda en països de l’ICCAT. Aquest any s’han incorporat a la ICCAT, han explicat el seu
programa de gestió de les pesqueres, i han intentat que se’ls aixequi la prohibició a exportar a països de la ICCAT. De fet, els vaixells que s’havien vist pescant a les seves aigües o amb pavelló de Sierra Leona, ni tant sols eren d’aquell país, eren europeu, i més concretament espanyols, els quals havien renunciat al pavelló del seu país d’origen i operaven sota una bandera nova. L’objectiu? molt probablement evitar les regles de
pesca imposades per la UE.
Encara no s’ha pres cap decisió sobre si cal permetre a
aquest país continuar pescant i exportant, o no. Veurem què passa fins diumenge al vespre.
Qui té dret a pescar?
Quan hi ha molt peix, no hi ha cap discussió sobre qui
pot agafar-lo – n’hi ha prou per a tothom. Quan el peix esdevé escàs,
tanmateix, com passa avui, els països s’han de repartir el
pastís. Com que el pastís s’està encongint, apareixen les ganivetades i
cada país intenta assegurar que la seva part no s’encongeixi. Al voltant de la taula, tothom prova de justificar que ell ho fa bé, i que allò que toca és reduir la quota dels altres.
Aquest any, aquestes discussions se centren sobretot en unes quantes espècies – Tonyina Vermella, naturalment, però també el peix Espasa o Emperador, així com les espècies de tonyina pescades al Golf de Guinea. La regla
general és que els països que han pescat més històricament, haurien de continuar sent els qui pesquen més. Això és el què argumenten els peixos grossos (els estats més potents i amb més capacitat) durant les negociacions. Tanmateix, aquesta és una manera de premiar els responsables de la sobrepesca per davant d’aquells que procuren dur a terme una pesca més responsable i sostenible.
Uns quants països en víes de desenvolupament, per la seva banda, els quals no
han pogut desenvolupar la seva pesquera,
insisteixen que se’ls hauria d’atorgar una porció més gran que la seves captures històriques, és a dir. Que ara els toca a ells pescar més, ja que els altres porten anys fent-ho, especialment per què han de fer front a situacions extremes de pobresa i per assegurar la seva seguretat
alimentària. En alguns casos, de fet, el peix es troba fins i tot a les seves
aigües, però no se’ls permet agafar-lo, ja que la quota que se’ls atorga és petita, en funció del fet que històricament no han pescat massa (quantitativament). Això fa que siguin d’altres flotes qui baixi a buscar-lo.
Finalment, hi ha també qui utilitza
l’argument mediambiental, o ecosistèmic. És a dir, mantenen que ja que pesquen de manera ecològicament responsable, amb arts més sel.lectives,
etc., se’ls hauria d’atorgar un tracte preferent.
Personalment em costa,a ra com ara, saber quin dels tres mètodes de repartiment de quotes és el millor. Potser la solució seria una combinació. Sigui com sigui això també és una de les coses que cal decidir en aquesta reunió.
Entre Bastidors
Mentre totes aquestes discussions continuen,
més o menys en públic, hi ha unes altres lluites que no veiem, i que hem de seguir a través dels rumors que emergeixen de tant en tant d’entre algunes delegacions. Aquests debats tenen a veure amb com acabar de manera definitiva amb les xarxes de deriva, tota la saga de la Tonyina Vermella, la trista història del ‘finning’ (tallar aletes) de taurons i molts altres.
Tot axiò que acabo de mencionar es negocia com a acord global, malgrat la complexitat. Els països no negocien sempre obertament i
en relació a un tema concret. De fet, massa sovint, els més grans (EC, USA, Japó) utilitzen el seu
poder polític i econòmic per posar pressió als països més petits.
Com solem dir en el marc d’unes negociacions tan complexes: RES no està decidit fins que TOT està decidit.
(Please, keep reading for English version)
(ENG) The hottest topic here is bluefin tuna, but for
now, most of the negotiations are in the corridors, rather than on the floor of
the meeting. However there are plenty of other discussions are going on.
Flags of Convenience
Years ago, ICCAT was a very progressive management
organisation, taking daring action to fight flags of convenience. In the 1990s,
there were vessels from a number of countries such as Panama, Belize, Honduras
and others – notorious flags of convenience all – fishing for tuna in the
Atlantic Ocean. Since they were not members of ICCAT, they did not have the
right to fish there. ICCAT reacted by banning the importation of tuna from
these countries, in an attempt to close the market so that the fish could not
be sold, which also happened to reduce competition for the market. The world
applauded.
However, that did not last long. Those countries
became members of ICCAT and the import bans were lifted automatically. The same
vessels were fishing, flying the same flags, but suddenly the fish they caught
became legitimate. The countries were laundered and everybody pretended nothing
was wrong anymore, for to question these new countries meant examining how well
ICCAT countries implemented the rules.
This year, the same thing could happen again. Another
non-member country had been identified by ICCAT a few years ago as fishing for
tuna when they didn’t have the right, and their tuna was banned from sale in
ICCAT countries. This year, they joined and have explained their fisheries
programme, trying to get the import ban lifted. In fact, the vessels that had
been seen fishing were not even vessels from the country itself, they were
European vessels that had, for some reason, abandoned their national flag and
now fly a new flag, quite probably to avoid the fishing rules imposed by the
EU.
No decision yet has been taken on whether to allow
this country to continue fishing and export the catch.
Who has the Right to Catch the Fish?
When there is plenty of fish, there are no arguments
about who can catch it – there is enough for everyone. When the fish gets
scarce, though, as happens far too often today, countries must divide up the
pie. Since the pie is shrinking, the knives come out as each country tries to
ensure that its piece doesn’t shrink. On the surface, each country argues in a
civilized manner in the meeting on why they should keep fishing while the
others are cut.
This year, these arguments are going on for several
species – bluefin, of course, but also swordfish and the tuna species caught in
the Gulf of Guinea. The general rule is that countries that have the biggest
share of the historical catch, who have fished the most, should continue to
fish the most. This is what the big fish in the negotiations argue. But for
over-fished stocks, this simply rewards those countries that are responsible
for the over-fishing.
Several developing countries, which have not been in a
position to develop their fishery, insist that they should be awarded a larger
share than their historical catch, since they are trying to combat poverty and
ensure food security. In some cases, the fish are even found in their waters
but they are not allowed to catch it.
Finally, yet others use the environmental argument.
They maintain that since they fish in an ecologically responsible manner, with
more selective gears, etc., they should be given preferential treatment.
It is not easy to know which is right. This, too, is
not decided yet.
Behind the Scenes
While all of these discussions are going on, more or
less in public, there are other fights that we do not see, though there are
rumours that emerge from time to time. These involve the final end of
driftnets, the entire bluefin saga, the sorry tale of shark finning and many
others.
All of the above form a complex whole which is
negotiated as a package deal. Countries do not always negotiate openly and
based on the issue, for more often than not, they use their political and
economic clout to put pressure on the smaller countries.
Nothing is decided until it is all decided
NOTE: I thank Michael Earle for these notes
Foto: Abanderant un vaixell amb pavelló de Sierra Leona. Font: registropesquero.blogspot.com
És d’agrair tota aquesta informació sobre qüestions específiques, però cabdals, que, si no, fóra molt difícil poder aconseguir.
Realment, haurien de ser tema d’estudi a les escoles.
Salut.