Road to Copenhague VII: Prioritats
Prioritats (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)
Hauria volgut fer una nota positiva, plena de lloances. No podrà ser, almenys aquest cop. La reunió de Barcelona era la darrera oportunitat per tal de concretar el que havia de ser un Kioto 2. La cosa no va bé, de moment, i els motius no són nous: falta convicció i voluntat política de, sobretot, els països més industrialitzats i contaminants. Allò que tocava fer, i de moment anem tard, era crear un moment polític que permetés visualitzar que havia arribat l’hora de l’acció. No podem reclamar a les economies emergents, i encara menys a les més pobres, un compromís, mentre els tres principals emissors -Estats Units, UE i Japó- no assumim el lideratge, i la factura, que ens pertoca.
Cert, la UE ha fet propostes i ha adoptat compromisos als quals l’administració nordamericana ni tan sols s’acosta (i parlo de l’actual, no ja de l’anterior), però patina en qüestions concretes com la subvenció al carbó, la promoció del transport rodat o les ajudes als PVD.
Aquest darrer aspecte és especialment greu, ja que, al cap i a la fi, un dels principals obstacles segueix essent l’econòmic. Molta gent, massa, justifica la no acció per què estem en crisi. Ja ningú recorda l’Informe Stern? És que potser ja hem oblidat que la factura de no fer res és molt més gran que invertir ara, ja, en solucions?
Si el clima fos un banc ja estaria salvat, diuen alguns. Ho subscric. En un mes els governs es van posar d’acord a destinar 1,1 bilions de dòlars per salvar el sistema financer, i ara diuen que no hi ha temps?
Malgrat tot, segueixo confiant, sinó en les parts negociadores, sí en la pressió social. I confio que serem prou savis i sàvies per evitar el suïcidi col.lectiu. Sigui com sigui no és cert que no hi hagi temps. Sembla que alguns vulguin ja llençar la tovallola. No ens ho podem permetre. Caldrà seguir negociant fins a treure’n alguna cosa creïble i sensata.
Foto: Yvo de Boer Rep els rellotges d’alarma quye les organitzacions no governamentals li van fer arribar en senyal del poc temps que ens queda. Font: UNFCCC.
Benvolgut Raül,
Ànims desde Blanes per les negociacions. Jo em quedo amb la part positiva del discurs, no tirem la tovallola i tampoc cal cedir la totalitat del lideratge en el tema. A Europa encara ens queda molt camí per recòrrer en adopció de polítiques d’estalvi i eficiència energètica com per donar lliçons o pressions als Estats Units, Japó…
Per cert, l’encariment econòmic en l’adopció de polítiques sensibles contra el canvi climàtic encara està per demostrar. L’informe Stern fa massa incís en el cost de no adoptar-les quan en realitat la clau està en demostrar a la gent que en termes d’eficiència ( i termoeconomia) les polítiques ambientals son més barates. Crec sincerament que entre tots hem de moure part del discurs desde les consequències econòmiques de caire catastrofista cap a la bonança d’aplicar ja polítiques d’economies baixes en carboni que son més barates. Sempre és millor la part amable del discurs, a veure si com a mínim sumem més voluntats.
Reitero, ànims i felicitats especialment per la teva feina.