Milk, i la presa de consciència
El cinema nordamericà és, majoritàriament, i encara avui, un cinema cívic, de gran calat moral (amb la qual no sempre estem d’acord…). Aquesta tradició fílmica té, a més, una important tradició de pel·lícules gremials: bombers, policies, metges, militars, vigilants de piscines, fins i tot d’enterramorts. Està clar, però, que, en realitat, mai són pel·lícules ‘només’ sobre bombers, policies, metges o militars. Són pel·lícules sobre la superació, sobre la creació d’una societat, sobre la pertinença, el compromís. Aquesta és la ‘moral’ de la història, que a vegades es degrada en ‘moralina’ barata. Els Estats Units d’Amèrica són un país encara jove, que necessita la narrativa ben tensada que expliqui la seva raó de ser. Milk, l’excel·lent última pel·lícula de Gus Van Sant, és el retrat –el biopic, diguem-ne– del primer càrrec públic explícitament homosexual de la història dels EUA, en Harvey Milk, regidor a San Francisco i interpretat amb el geni habitual per Sean Penn. És, per tant, una pel·lícula sobre l’homosexualitat? Explica, certament, un moment molt concret, en el qual el moviment gay va decidir ‘sortir de l’armari’, però és també un cant a la participació política, al compromís amb l’ideal. És així com funciona Milk, un film ple de moral –no de moralina–, que mostra amb vigor i emoció el naixement d’una consciència. La de ser d’un lloc concret. En aquest cas, el ‘lloc’ no és exactament físic –és la ‘nació gay–, però pel cas és el mateix.