Durant mesos, el govern espanyol va estar negant el
fet que els Estats Units haguessin usat territori espanyol per a transportar
presos cap a Guantanamo. Quan des de la Comissió Temporal
del Parlament Europeu per a investigar les detencions i expulsions il.legals
reclamàvem aquesta informació, se’ns responia una i altra vegada que no hi
havia res. Poc a poc, però, les coses es van aclarint. El darrer informe de
Reprieve, del qual ja en parlava en algun apunts anteriors (veure De nou amb l’afer dels
vols de la CIA i Guantanamo (i ara, a més, afrontant la qüestió de les llistes
negres) així com la resta d’apunts de la categoria DDHH:Guantanamo/vols de la CIA/EUA), ha tornat a posar el
tema sobre la taula. I
és que de preguntes n’hi ha encara moltes, però de respostes ben poques. El problema,
però, és que som molt pocs els qui reclamem una reobertura de la Comissió Temporal.
(segueix…)

Un avión militar con escala en Rota llevó a dos menores a
Guantánamo

36 vuelos con 170 prisioneros cruzaron el espacio aéreo o
hicieron parada en España

JOSÉ MARÍA IRUJO – El PAÍS, Madrid – 14/09/2008

Ciento setenta prisioneros de distintas nacionalidades
capturados o comprados por las tropas de EE UU en Afganistán o Pakistán fueron
trasladados entre 2002 y 2004
a la base y centro de tortura de Guantánamo (Cuba) en 36
aviones militares estadounidenses que atravesaron el espacio aéreo español o
hicieron escala en las bases de Rota (Cádiz) y Morón (Sevilla), según la ONG
británica de abogados Reprieve, que representa a los detenidos.

Entre los prisioneros figuran los entonces menores de 15
años Shams Ullah, afgano, y Omar Khard, canadiense, capturados en Afganistán,
que supuestamente viajaban en el vuelo C-141 RCH 319Y que hizo escala en la
base de Rota (Cádiz) el 28 de octubre de 2002 y que llegó a Guantánamo el mismo
día. Ambos han sufrido torturas y no hay constancia de que fueran separados de
los reclusos adultos. EE UU ha recluido en esta base naval a unos de 700
prisioneros. Después de años de tortura e interrogatorios la mayoría está en
libertad sin cargos.

La sección española del Comité Hispano-norteamericano de
Defensa ha confirmado al juez Ismael Moreno, que investiga estos vuelos
militares y otros de aviones de la CIA, la escala de este vuelo en territorio
español. Junto a los menores viajaban otros 25 presos. El magistrado de la Audiencia Nacional
busca testigos y acaba de pedir la identificación y localización de los
oficiales de vuelo y controladores civiles y militares que trabajaron en esas
fechas en estas dos bases y en Torrejón (Madrid). El fiscal Vicente González ha
solicitado que se les llame a declarar como testigos, algo que según fuentes
judiciales puede ocurrir en las próximas semanas.

Escalas en Rota y Morón

Al menos cuatro de esos 36 vuelos que trasladaban a
“combatientes enemigos” a Guantánamo y que cruzaron el espacio aéreo
español aterrizaron en Rota y Morón, según asegura Clara Gutteridge,
investigadora de la ONG. En
esos cuatro aparatos viajaban supuestamente 64 prisioneros. “Es la primera
vez que podemos apuntar un número de prisioneros que pasaron por espacio o
territorio español”, dice Gutteridge.

Reprieve basa su informe en datos obtenidos del
Departamento de Defensa de EE UU, de las autoridades portuguesas y españolas, y
del testimonio facilitado a sus letrados por los prisioneros. Juristas y
personalidades como el sueco Thomas Hammarberg, comisario para los Derechos
Humanos del Consejo de Europa, aseguran que dar facilidades o ayuda para que la
tortura sea posible es un acto ilegal. En su opinión, los gobiernos europeos no
debieron permitir que los vuelos atravesaran su espacio aéreo.

Según los datos que AENA ha entregado al juez, entre 2002
y 2007 al menos 49 vuelos del Ejército estadounidense cruzaron el espacio aéreo
español en ruta a Guantánamo y 11 hicieron escala en las citadas bases. Los
vuelos tuvieron lugar entre el 11 de enero de 2002 y el 14 de octubre de 2006.
Veintidós de estos vuelos se produjeron en el mandato de José María Aznar y 25
en el José Luis Rodríguez
Zapatero. Los representantes de AENA aseguran al juez que sus archivos sólo
recogen los vuelos operados en el denominado tráfico aéreo general (GAT). Si el
vuelo tiene lugar como tráfico aéreo operacional militar (OAT) no queda
constancia en los registros civiles, pero sí en los militares que ya han sido
remitidos a la Audiencia.

La sección española del Comité Hispano-norteamericano de
Defensa no ha facilitado al juez ningún dato que permita conocer la identidad
de los pasajeros de esos 49 vuelos. El convenio bilateral de defensa entre
España y EE UU prohíbe el transporte de pasajeros o carga que pudiera ser
controvertidos para España. Y, según Defensa, las autoridades estadounidenses
aseguran por escrito haberlo respetado. Fuentes de Defensa reconocen que los
aviones militares de EE UU no se inspeccionan y que ignoran la identidad del
pasaje. “Todo se basa en la confianza”, afirma un mando militar que
pide el anonimato.

Foto: Avió cisterna dels Estats Units. Font. García Cordero/El País

Ahir divendres vaig visitar, novament, a les amigues i amics de València, Iniciativa del Poble Valencià com el Portaveu d’Iniciativa, Paco García, i les diputades de Compromís, Mònica Oltra i Mireia Mollà o la regidora de Bunyol Reyes Matamales, dels Verds (Giuseppe Grezzi), plataformes, associacions i altres entitats, per tal de portar al Parlament Europeu iniciatives vinculades al País Valencià. Un dels temes que vàrem abordar és la situació de la Central Nuclear de Cofrents, la qual va tornar a ser noticia a principis d’estiu en trobar-s’hi tones de terra radioactiva, així com per reiterades fallades tècniques, la qual cosa suposa, novament, un argument de pes a favor d’apostar pel tancament de les nuclears i pel foment de l’eficència i l’estalvi energètic, així com per la promoció de les renovables. (segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Així mateix, vàrem analitzar la construcció d’un hotel a la Font Roja
d’Alcoi, la prolongació del Cabanyal o els problemes de contaminació del
polígon el Serralló de Castelló. Posteriorment em vaig reunir amb diferents associacions cíviques, com Xúquer Viu o la Plataforma Salvem Mijares.

A continuació adjunto la nota que Europa Press va fer després de la roda de premsa:

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Valencia
COMUNIDAD VALENCIANA.-Romeva dice que la imagen de la Comunitat en Bruselas es
“absolutamente negativa” en materia medioambiental

   Incidió en que al presidente de la Generalitat, Francisco Camps,
“le gusta hacerse la foto”, como en el caso de la reunión celebrada
en Valencia del Panel Intergubernamental de Cambio Climático de la ONU,
aseveró, pero las políticas reales de la Generalitat “no van
encaminadas” a luchar contra este fenómeno.

Foto: Roda de premsa conjunta amb Mònica Oltra i Mireia Mollà. Font: IPV

Ara fa uns mesos vaig presentar una pregunta a la Comissió interessant-me per la situació de les Zones Marines protegides a escala europea i pels plans que tant la Comissió com els diferents Estats Membres tenien al respecte. En concret, recordava que els Estats membres disposen fins finals d’any per presentar el llistat de Zones Marines protegides (ZMP) d’acord amb la Directiva Habitat (92/43/CEE1) i m’interessava per les superfícies i zones específiques ja determinades, així com per la valoració que en feia la Comissió de tot el procés. Tot just aquests dies acabo de rebre’n la resposta que adjunto: (segueix…)

E-3587/08ES Respuesta del Sr. Dimas en nombre de la Comisión (10.9.2008)

Las zonas marinas protegidas por la legislación ambiental comunitaria incluyen los espacios marinos Natura 2000 (es decir, los lugares de importancia comunitaria identificados en la Directiva sobre hábitats (1) y las zonas de protección especial clasificadas en la Directiva sobre aves (2). El cuadro anejo recoge la zona marina abarcada por los espacios Natura 2000 presentada a la Comisión por los Estados ribereños hasta la fecha; dicho cuadro se enviará directamente a Su Señoría y a la Secretaría del Parlamento. Esta zona marina abarca las aguas costeras e interiores, así como las aguas de la zona económica exclusiva; los datos actualmente disponibles no permiten calcular esta zona como porcentaje de la zona económica exclusiva de los Estados miembros. Además, no se dispone de datos exhaustivos sobre la superficie de las zonas marinas que los Estados miembros se proponen designar.

La Comisión considera muy prioritaria la realización de la red Natura 2000 en el medio ambiente marino, especialmente las zonas de mar adentro, ya que a éstas corresponden la mayoría de las deficiencias. A fin de facilitar este proceso, la Comisión ha cursado unas directrices (que pueden consultarse en la siguiente dirección: http://ec.europa.eu/environment/nature/natura2000/marine/index_en.htm) y ha acordado con los Estados miembros un calendario que incluye la presentación, a más tardar en el año 2008, de propuestas importantes de lugares, que deberán ser evaluadas posteriormente a escala comunitaria, mientras que, por otro lado, las investigaciones y los estudios en curso darán lugar a propuestas complementarias después de 2008, en caso necesario. La Comisión está examinando periódicamente los progresos registrados por los Estados miembros y ha instado a éstos a que intensifiquen sus esfuerzos para designar las zonas en cuestión, de modo que se cumpla el calendario acordado. La evaluación de los lugares marinos propuestos a escala comunitaria, que, según las previsiones, debe iniciarse a finales de 2008, permitirá identificar las deficiencias y, en particular, determinar si los tipos de hábitat marino presentes en las aguas de los distintos Estados miembros están suficientemente representados en su lista nacional de lugares propuestos. Los Estados miembros determinan el tamaño y los límites de los lugares; dichos tamaño y límites deben fijarse de modo que constituyan la base necesaria para la adecuada protección de los elementos cuya conservación es de interés.

Annex to reply to written question E-3587/08

Surface area of marine Natura 2000 sites designated by the Member States. Calculations are based on data provided by the Member States until December 2007 and have excluded overlaps between SCIs and SPAs.

Notes:

1) Directiva 92/43/CEE del Consejo, de 21 de mayo de 1992, relativa a la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres , DO L 206 de 22.7.1992.

2) Directiva 79/409/CEE del Consejo, de 2 de abril de 1979, relativa a la conservación de las aves silvestres, DO L 103 de 25.4.1979.

Font foto: Area Protegida de les Illes Medes i el Cap de Creus. Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge.

No bufen bons vents de les Europes. La construcció europea es troba en aquests moments en un clar impass. Volem, però no podem. Europa ens queda lluny, diem, quan, de fet, som Europa. Europa ens convé, però renunciem a fer-la. Parlem de la necessitat d’implicar la ciutadania, però la mantenim al marge del procés, de les decisions i de les conclusions. Defensem la diversitat nacional i lingüística, però els diputats catalans no es poden expressar en català a l’Eurocambra, com tampoc poden fer-ho al Congrés. Acusem Brussel.les d’allò que no ens agrada, i oblidem que en realitat Brussel.les fa allò que decideixen Madrid, Roma, Paris, Varsòvia. Parlem de l’Europa dels pobles i dels ciutadans, però en realitat Europa la fan els Estats.

I malgrat tot, penso, el somni d’Europa és ara més viu que mai. Però no és des de la passivitat, la desidia o el passotisme que farem realitat el somni, sinó amb el compromís, la implicació personal i l’ambició de país. I és que Catalunya, avui, és Europa, i Europa, demà, no serà sinó és amb Catalunya, amb una Catalunya activa, dinàmica, cosmopolita i, sobretot, amb veu pròpia, no per parlar contra ningú, sinó per defensar el bé comú, l’estat del benestar, els drets i les llibertats, la construcció i promoció de la pau, la defensa del medi ambient. No hauria de fer por, ni a Madrid ni a Brussel.les, que els pobles europeus s’expressessin lliurement. Demanem la paraula, fins que ens la donin.

Publicat a Crònica.cat, avui, dia 11 de setembre de 2008.

Font foto: desconeguda

En un apunt anterior vaig comentar la situació dramàtica que vivia una organització de defensa dels drets LGBT a Turquia, Lambda Istanbul (veure apunt En defensa de LambdaIstanbul ). Precisament avui hem debatut el tema a la subcomissió de Drets Humans del Parlament Europeu, en el marc d l’audiència sobre Turquia de cara al proper informe de la COmissió i de la Delegació de la subcomissió de Drets Humans sobre els progressos realitzats. En la meva intervenció he recordat que “It is very important that Turkey respects human rights of every citizen, especially human rights of marginalised groups as gay, lesbian, bisexual and transgender citizens. In order to become a member of the European Union, Turkey must clearly demonstrate that the right to association, the right not be discriminated and all the other human rights of gay, lesbian, bisexual and transgender citizens are respected and protected by the State of Turkey. This dossier will be under particular scrutiny by me.” (segueix…)

Entre les persones que han actuat com a ponents hem comptat amb la presència de Sedef Cakmak, membre de Lambda Istanbul així com de Emma Sinclair-Webb, de HRW, a més a més de Jean-Cristophe Filori, cap de la Unitat per a Turquia de la Comissió Europea.

Per altra banda, entre els documents de treball hem comptat amb l’informe de Human Rights Watch We need a Law for Liberation. Gender, Sexuality, and Human Rights in Changing Turkey (may 2008), el resum del qual és el següent:

Turkey: Homophobic Violence Points to Rights Crisis

EU Should Insist on Reforms to Counter Persisting Inequality and Abuses

(Istanbul, May 22, 2008) – Turkey should urgently change law and policy to protect lesbian, gay, bisexual, and transgender (LGBT) people from extensive harassment and brutality on the streets, in homes, and in state-run institutions, Human Rights Watch said in a new report released today. Human Rights Watch also called on the European Union to make Turkey’s membership aspirations contingent on ending endemic abuses and guaranteeing equal rights and protection for LGBT people.  
 

The 123-page report, “‘We Need a Law for Liberation’: Gender, Sexuality, and Human Rights in a Changing Turkey,” documents a long and continuing history of violence and abuse based on sexual orientation and gender identity. Human Rights Watch conducted more than 70 interviews over a three-year period, documenting how gay men and transgender people face beatings, robberies, police harassment, and the threat of murder. The interviews also exposed the physical and psychological violence lesbian and bisexual women and girls confront within their families. Human Rights Watch found that, in most cases, the response by the authorities is inadequate if not nonexistent.  
 
“Democracy means defending all people’s basic rights against the dictatorship of custom and the tyranny of hate,” said Scott Long, director of the Lesbian, Gay, Bisexual, and Transgender Rights Program at Human Rights Watch. “Where lives are at stake, Turkey needs to take concrete action and pass comprehensive legislation to protect them.”  
 
In recent years, Turkish authorities have repeatedly harassed human rights defenders and civil society groups working on issues of gender and sexuality. Most recently, on April 7, 2008, police raided the offices of Lambda Istanbul, a nongovernmental organization that has advocated for LGBT people’s rights for over 10 years. The police justified the incursion by claiming the organization “encourages” and “facilitates” prostitution. The Istanbul Governor’s Office has also filed a lawsuit trying to close down Lambda, arguing its name and objectives are “against the law and morality.” Lambda will once again have to defend its right to exist before the Beyoðlu 3rd Civil Court of First Instance on May 29, 2008.  
 
The report examines a wide range of human rights violations based on sexual orientation and gender identity. Several transgender people told Human Rights Watch how police tortured and raped them. One gay man recounted how another man stabbed him 17 times in an attempted murder that still remains unsolved. A lesbian couple described how their parents used violence to try to separate them; when they turned to a prosecutor for help, he refused, questioning them instead about their sex life. Human Rights Watch also found that, in a flagrant violation of the European Convention on Human Rights, the Turkish military continues to bar gay men from serving in its forces. At the same time, Turkey withholds any recognition of conscientious objection to military service. Some objectors must instead identify themselves as “sick” – and are forced to undergo humiliating and degrading examinations to “prove” their homosexuality.  
 
The report acknowledges that there have been some positive changes in Turkish law and policy as the country attempts to join the European Union. However, it also calls on the EU to insist on respect for LGBT people’s basic rights as a barometer of Turkey’s human rights progress.  
 
Turkish law offers no express protections for LGBT people’s universal human rights. In 2005, Turkey reviewed some of its laws to bar discrimination, a move meant to show Turkey’s commitment to European Union standards. However, Turkey has yet to adopt a comprehensive antidiscrimination law that conforms to EU standards.  
 
“In the complex path toward European Union accession, this report points to an area where little or nothing has changed,” said Long. “The EU must fully incorporate issues of sexual orientation and gender identity when considering Turkey’s application for membership.”  

Related Material

“‘We Need a Law for Liberation’: Gender, Sexuality, and Human Rights in a Changing Turkey
Report, May 22, 2008

Turkey: End Harassment of Gay Rights Groups
Press Release, April 16, 2008

More of Human Rights Watch’s work on Turkey
Country Page

More of Human Rights Watch’s work on LGBT Rights
Thematic Page

From: http://hrw.org/english/docs/2008/05/22/turkey18900.htm

© Copyright 2003, Human Rights Watch    350 Fifth Avenue, 34th Floor    New York, NY 10118-3299    USA

Foto: Manifestació en favor del no tancament de Lambda Istanbul. Font: Getty Images.

A la Comissió de Pesca (PECH) del Parlament Europeu hem mantingut avui un interessant debat al voltant de la sempre controvertida qüestió que vincula decisions polítiques i anàlisi científiques. El seminari, titulat Un dialogue scientifiques-pêcheurs renforcé au service d’une politique commune de la pëche renovée, ha tornat a posar en evidència el divorci que massa vegades viuen els móns científic i de la pesca. Mentre els primers insisteixen en recordar que, per exemple, el 88% dels estocs de la UE es troben sobreexplotats, i que s’imposa fer una revisió global i dràstica de la política pesquera en termes de sostenibilitat del mateix sector, els segons es defensen acusant els primers d’exagerar, i consideren que la situació dels estocs no està, ni de lluny, tant malament. Hi ha punts de cert acord, cal dir-ho tot, com és  (segueix…)

el fet, reconegut per a gairebé tothom, que l’actual sobreexplotació dels estocs de peix ha d’acabar. Tant en termes biològics com econòmics, la sostenibilitat en les pesqueries comunitàries reclama un canvi radical i urgent en l’status quo. La divergència la trobem, sovint, en el calendaris i en les dimensions del problema, divergències que, per altra banda, contribueixen sovint a que s’estableixin polítiques no sempre encertades, ni prou ambicioses, insisteixo, tenint en compte la dimensió del problema. Diverses organitzacions, com OCEANA, demanen una aproximació basada en els principis de la precaució i ecosistèmics, amb un major control de tots els estocs de peix, i amb una implementació total de les recomanacions científiques en les pesqueries de la UE.

Al llarg de les diverses intervencions hem pogut constatar com la desconfiança entre comunitat científica i pesquera és sovint realment important. No cal dir que ni els primers ni els segons són col.lectius uniformes i homogenis, en els dos sectors hi trobem matisos. De la mateixa manera, per exemple, que no és estrany que alguns estudis finançats per alguns interessos particulars mostrin biaixos en un o altre sentit, tampoc ho és que entre el món pescador hi hagi qui és més conscient (sovint les empreses més petites i tradicionals) de la dificultat de la situació, i reclama més rigor i responsabilitat als sectors empresarials implicats, que d’altres (sovint la branca més industrialitzada i a gran escala). Sigui com sigui, el debat ha servit per posar de manifest alguns dels aspectes més determinants de la controvèrsia.

Per exemple, malgrat són diversos centenars les espècies marines es troben comercialitzades a la UE, menys del 40% es compten amb assessorament científic i es gestionen en base als anomenats TACs (Total Allowable Catches) o quotes de permís de pesca. A més a més, es dona el cas que el 80% de les recomanacions científiques acostumen a ser menystingudes.

Al llarg dels darrers 20 anys, l’International Council for the Exploration of the Seas (ICES) ha produìt més de 1500 anàlisi científics per a governs de la UE i de la regió de l’Atlàntic NordOriental amb l’objectiu de suggerir una millor gestió dels estocs. Tanmateix, només 350 (22%) s´han traduït en limitacions efectives en quant a captures. Aquestes xifres es troben, entre d’altres, en anàlisis fetes per organitzacions com Oceana (oceana.org).

Aquesta situació ha de canviar. Una passa decisiva en la bona direcció de cara a assolir quotes més altes de sostenibilitat és l’aplicació efectiva de les recomanacions científiques en la gestió de la pesca en la UE. Així mateix, resulta també essencial incrementar el diàleg entre científics i pescadors de cara a millorar la disponibilitat de dades fiables i gestionar millor aquestes pesqueries que encara funcionen sense cap mena d’avaluació.

Les espécies l’explotació de les quals han seguit menys les recomanacions científiques són el lluç, el bacallà, l’anxova, el merlan i el verat, les quals només han aplicat el 15% de les recomanacions científiques que han rebut.

En el cas de l’anxova, més del 95% de les recomanacions científiques han estat ignorades i, a més, es van acordar TACs que superaven en un 35% les esmentades recomanacions. Pel què fa al bacallà, les quotes es van superar en un 25% i es van menystenir el 85% de les recomanacions. I pel lluç, les quotes es van incrementar un 30% per sobre d eles proposades mentre que el 95% de les advertències van ser ignorades.

Amb aquestes dades no ens ha d’estranyar que els estocs de pesca a europa estiguin en una situació tan desastrosa.

La pobra gestió de les pesqueries ha conduït a expandir la sobreexplotació de recursos pesquers a l’Atlàntic, mentre que al mediterrani la situació encara és pitjor, ja que hi trobem una manca total de mesures de gestió efectives i adequades tals com quotes o talles mínimes de desembarcament per a determinades espeècies.

La política europea de PEsca no es pot considerar l’instrument de la UE per a la gestió de les pesqueries, assegurant l’explotació sostenible dels recursos aquàtics vius, mentre els responsables de prendre decisions polítiques continuïn sense tenir en compte les recomanacions científiques.

Font foto: Comissió Europea

Fa temps que nombrosos col.lectius socials i polítics reclamen una cosa que, almenys per a algunes persones, és més que òbvia: que la decisió d’aturar voluntàriament un embaràs la prengui lliurement la dona, i que compti per fer-ho amb totes les garanties sanitàries i legals. Això implica necessàriament la despenalització de l’avortament i que aquest sigui lliure (les dones pareixen, les dones decideixen), gratuït i públic (integrat en la xarxa sanitària catalana). El govern ha anunciat fa poc que presentarà un projecte de Llei durant el primer trimestre de 2009 i que podria entrar en vigor a finals d’any o a principis de 2010. Sigui com sigui, em sembla incomprensible que un govern que ha emprès mesures del tot vanguardistes en temes de drets fonamentals, hagi tingut tantes dificultats a l’hora de (segueix…)

posar el tema sobre la taula, i encara menys comprensible és que la raó de no fer-ho abans hagi estat ‘que no hi havia demanda social’. Per altra banda, en tractar-se d’un tema de drets fonamentals, defenso un enfocament europeu del mateix, batalla que en aquests moments estem lliurant, també, en el sí de les institucions europees, on les correlacions de forces són, ara com ara, certament desfavorables. Mentrestant, a Mèxic, després de mesos d’intensos debats, la Suprema Corte de Justica ha resolt que la despenalització de l’avortament abans de les 12 setmanes que va legislar l’Assamblea Legislativa del Distrito Federal és plenament constitucional, tal i com explica avui a El Pais l’antropòloga mexicana i directora de la Revista Debate Feminista, Marta Lamas (Justicia y aborto en México):

Justicia y aborto en México, per Marta Lamas (El País, 09/09/08)

Después de un año y cuatro meses de intensa deliberación y con audiencias públicas sobre el tema, la Suprema Corte de Justicia de México resolvió hace unos días que la despenalización del aborto antes de las 12 semanas que legisló la Asamblea Legislativa del Distrito Federal es constitucional. Esta resolución representa un parteaguas, no sólo para la Ciudad de México, sino para todo el país, pues el concreto derecho a decidir de las mujeres fue priorizado sobre un abstracto derecho a la vida, al tiempo que la votación favorable de ocho magistrados sobre once sienta jurisprudencia.

En abril del año pasado, los cinco partidos que forman la Coalición de Izquierdas (PRD, PT, Convergencia, PRI y Alternativa) junto con el PANAL aprobaron con 46 votos la reforma al Código Penal que introduce en el Distrito Federal el sistema de plazos, mientras que el PAN y el Verde Ecologista (el único partido verde en el mundo con posturas conservadoras) se opusieron con 19 votos. Al no contar con el 33% de diputados necesarios para una acción de anticonstitucionalidad, el partido gobernante en la totalidad de México, el PAN, presionó a la Procuraduría General de la República para que presentara recurso de anticonstitucionalidad, a lo que se sumó, sorpresivamente y sin consultar a su consejo, el presidente de la Comisión Nacional de los Derechos Humanos.

Desde que se promulgó la despenalización el 27 de abril del año pasado hasta la resolución de la Suprema Corte de Justicia del 28 de agosto, más de 12.000 mujeres han abortado legalmente, recibiendo una atención excepcionalmente cuidadosa. Más del 20% de las mujeres que han solicitado un aborto se han desistido, luego de pasar por la consejería. Y, dato trascendente, el año de vigencia de la reforma coincide con una disminución en la cifra de criaturas recién nacidas abandonadas en la calle.

Como es de imaginar, todo este proceso ha sido acompañado de expresiones a favor y en contra. Mientras la jerarquía de la Iglesia católica profería amenazas de excomunión y salía a la calle con estandartes que representaban a la Virgen de Guadalupe cargando unos fetos y exclamando: “¡Ya me mataron a un hijo! ¿Me van a matar más?”, en una de las audiencias públicas un sacerdote dominico hablaba a favor de la despenalización. Mientras los abogados católicos amenazaban con la debacle moral, Jesús Zamora Pierce, ex presidente de la Academia Mexicana de Derecho Penal, argumentaba públicamente por qué el aborto no puede ser considerado delito. Mientras las fuerzas conservadoras salían en peregrinaciones, los intelectuales y los científicos del país manifestaban su apoyo a la despenalización con inserciones pagadas en la prensa. Mientras las mujeres conservadoras rezaban en las iglesias, las feministas marchaban acompañadas de sindicalistas, estudiantes y ciudadanía amplia y sencilla, cantando “Quiten sus rosarios de mis ovarios”.

Si bien hay que felicitar a los magistrados y magistradas que abordaron la cuestión del estatuto jurídico del aborto con republicanismo laico y desde criterios modernos, hay que lamentar el intervencionismo de la Iglesia católica, que se aferra a la cantilena de “defensa de la vida” para atacar y amenazar a quienes no comparten sus creencias. Richard Hare, un filósofo inglés que trabajó sobre las valoraciones morales desde la racionalidad, hizo una definición que le queda como guante a los obispos católicos, cada vez más oscurantistas. Hare señaló que el fanatismo es “la actitud de quien persigue la afirmación de los propios principios morales dejando que estos prevalezcan sobre los intereses reales de las personas de carne y hueso, al mismo tiempo que permanece indiferente frente a los enormes daños que su actuación ocasiona a millones de seres humanos”.

Sí, el Vaticano y sus seguidores, entre ellos el magistrado ponente, defensor de la anticonstitucionalidad, insisten en afirmar sus principios morales por encima de la salud y la vida de millones de mujeres. Por suerte, están lejos de esta postura los curas y monjas de organizaciones de base, que tienen otra actitud, verdaderamente civilizatoria, respecto al aborto.

Sin negar que el aborto es un conflicto ético, pero subrayando que este tipo de dilemas, cuando conciernen a los derechos de la persona que está llamada a resolverlos, deben de ser dejados a su autodeterminación, la Suprema Corte de Justicia asumió la perspectiva jurídica, sin despeñarse en el precipicio moralista. Al distinguir entre el carácter moral del aborto y su estatuto legal, los ministros compartieron la sabiduría de quien fuera obispo auxiliar de Madrid, monseñor Alberto Iniesta: “Mi conciencia rechaza el aborto, pero mi conciencia no rechaza la posibilidad de que la ley no lo considere un delito”.

Esta reforma pone a la ciudad de México a la vanguardia del tratamiento penal en relación al aborto en América Latina, con argumentos que calan hondo en el imaginario colectivo y con una experiencia de organización ciudadana que puede ser llevada a otras latitudes. Por último, vale la pena recordar que todas las personas que apoyaron esta despenalización reiteraron que están a favor de la vida: sí, de la vida y la salud de las mujeres.

Foto: Dones manifestant-se a Mèxic, DF, en favor de la despenalització de l’avortament. Font: AP/EL Pais.

Amb aquest títol tan provocador el Director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, analitza a El Punt la proposta recorrent de crear un exèrcit europeu. Ja fa temps que a l’Eurocambra sóc de les poques persones que qüestiona aquesta idea, i que recorda com, almenys a parer meu, no té sentit pensar en crear un nou exèrcit europeu quan ja hi ha més de 2 milions de soldats i ens gastem prop de 200.000 milions d’euros en despesa militar sumant els pressupostos dels 27 estat membres. Els vents, però, no bufen a favor d’aquesta tesi (veure, per exemple, aquest article de Mark Mardell, editor per a Europa de la BBC). Però, malgrat tot, insisteixo, no seria molt més racional, enlloc de crear un exèrcit nou, que seria el 28è, revisar l’actual model de defensa i seguretat europees? Perquè tanta obsessió en crear nous exèrcits quan encara tenim pendent resoldre l’assumpte de la política exterior europea? I sobretot, per a què? amb quina finalitat? quins objectius? En fi, que com no podia ser d’una altra manera coincideixo plenament amb l’amic Armadans, i, malgrat que ara com ara no és un discurs massa escoltat, crec que és el que toca fer. Adjunto a continuació, per l’interès que penso que té, l’article sencer: (segueix…)

Amunt
l’exèrcit europeu! (per Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau, El Punt, 8 de setembre de 2008)

Si de les declaracions de Sarkozy o de l’ informe del
Consell Europeu de Relacions Internacionals es desprengués la intenció de
desmuntar els exèrcits estatals i reduir la despesa, seria un petit pas, però
no és el camí que volen seguir


Com la cançó que cada
estiu apareix (o ens fan aparèixer!), de tant en tant i de manera recurrent se
senten proclames a favor de crear un exèrcit europeu.

Aquesta vegada,
coincidència: el mes de juny, unes declaracions del president francès, Nicolas
Sarkozy –ara, també, president de torn de la UE–, i, a finals de juliol, un
informe del Consell Europeu de Relacions Internacionals. Però, com sol passar, més enllà del
titular (Sarkozy: «Europa s’ha de dotar d’unes forces d’intervenció de 60.000
efectius»), cal veure algunes coses que hi ha al darrere i al voltant.

Política exterior de
consens En primer lloc, una obvietat però que sempre s’oblida en aquests tipus
de debats. Una política de defensa i l’existència d’un exèrcit europeu no es
poden crear en el buit. Perquè hi hagi política de defensa cal, prèviament, que
hi hagi una sòlida i consensuada política exterior. Si repassem situacions
especialment rellevants dels darrers anys (Balcans, Iraq, Orient Mitjà), ens
adonarem que lluny d’unanimitat en la política exterior per part dels governs
de la UE, hi ha hagut posicions clarament enfrontades i discrepants. En aquests
termes, quin sentit té parlar de crear un exèrcit europeu? Quines directrius
emmarcarien aquesta defensa europea? Quines ordres rebrien aquestes forces
armades? Més enllà de la valoració que ens mereixi l’existència d’un exèrcit
europeu, per parlar-ne seriosament cal, abans, que la UE faci passos de gegant
per consensuar una política exterior amb cara i ulls.

En segon lloc, evitem que
ens confonguin amb miratges inexistents. Suposant que hi hagués un marc definit
de política exterior, seria un pas avançar cap a una defensa i un exèrcit
europeus? Si això suposés desmilitaritzar i ordenar el que hi ha a cada estat
(menys despesa militar, desmuntar els exèrcits estatals existents a canvi d’un petit
exèrcit europeu, etc.), podríem parlar d’un pas, petit, però interessant. Però,
quan Sarkozy proclama la necessitat d’un exèrcit europeu, ho fa presentant el
llibre blanc sobre política de defensa i seguretat nacional. I, entre altres
coses, va deixar clar: «L’exèrcit francès no podrà integrar-se en cap exèrcit
supranacional la responsabilitat del qual se’ns escapi.» Vaja, que tota
política de defensa europea, de moment, es basarà a incrementar, afegir o
multiplicar el que hi ha per part de cada estat, mai a reduir o suprimir la
maquinària militarista existent al vell continent.

Però, finalment, cal
discutir quin sentit té un exèrcit europeu: fa molts anys (i no em refereixo,
només, al moviment per la pau: també a centres de recerca i anàlisi en seguretat,
institucions internacionals, etc.) que diem el que és evident: que la seguretat
no comporta, essencialment, una despesa militar elevada, immenses recerques
científiques militars i uns exèrcits grans i armats amb les darreres
sofisticacions aparegudes al mercat. No, per a un món, una Europa, uns països
segurs cal una promoció activa dels drets humans en tots els seus vessants, per
la protecció de l’espai de llibertats (enlloc del seu retall continu), per la
cohesió social i la lluita contra les desigualtats, per l’aprofundiment
democràtic, etc. La seguretat humana ens és molt més necessària a les persones
i els pobles que no pas la defensa militar.

de l’espai de llibertats,
la cohesió social i la lluita contra les desigualtats Insistir, des de la nova Europa que es vol
crear, en velles receptes no és el millor camí. És clar que tampoc no ens ha
d’estranyar que això sigui així: l’esmentat informe del Consell Europeu de
Relacions Internacionals ha estat impulsat per Nick Witney, que va ser director
de l’Agència Europea de Defensa, un pol creat per a la promoció de la indústria
militar europea. Sens dubte, no és el més indicat per bastir una innovadora, i
necessària, política de seguretat a Europa.

Foto: soldats europeus patrullant per Kosova, sota mandat de Nacions Unides. Font: BBC/AFP

He estat convidat a participar avui en una taula rodona a la Universitat Politècnica de Catalunya on parlarem sobre el canvi climàtic. A banda d’altres consideracions que podeu trobar en apunts de la categoria Canvi climàtic (energia, transport, tràfec aeri,…), hi ha dos aspectes que em semblen interessant destacar: un, la incoherència que suposa, per una banda, reclamar més responsabilitat en termes d’emissió de CO2, i al mateix temps mantenir un sistema de doble seu europarlamentària (Brussel.les i Estrasburg) que no és de cap manera eficient en termes polítics i econòmics, però encara menys en termes ecològics (veure apunt Parlament Europeu: estudi sobre el cost ambiental de tenir dues seus). I segon, recordar el trist (segueix…)

espectacle que vàrem viure dilluns a la Comissió d’Indústria del Parlament Europeu quan, en votar-se sobre la qüestió de com afrontar la reducció de les emissions dels cotxes, els grups conservador (PPE) i lliberals (ALDE) van actuar de portaveus del poderós lobby automobilístic alemany i van endarrerir una mesura tant important com exigir que les emissions es reduïssin a 120 g/km (deixant l’exigència en 150 g/km per l’any 2012, només 8 grams per sota de la situació actual). Tocarà ara mirar si podem revertir la situació quan el tema arribi a la Comissió de Medi Ambient i, posteriorment, en plenària. A continuació adjunto les notes de premsa al respecte que vàrem emetre com a Grup Verds/ALE i la que sobre la mateixa qüestió va fer pública Greenpeace:

Press Note from the Green/EFA Group
2 september 2008
Car emissions : Lightweight vote offers only 8g CO2 reduction by 2012

Yesterday evening, the European Parliament’s industry committee voted on the opinion drafted by the German conservative Werner Langen on CO2 emissions from passenger cars. Rebecca Harms, vice president of the Green group in the European Parliament commented:

“I am deeply disappointed by the result of the vote on this important issue. The conservatives and the liberals, led by their German members, managed to water down the Commission proposal on several points that are crucial for the success of the regulation.

The target to reach a fleet average of 120g CO2 per kilometre has been postponed for several years and the so-called ‘phase in’ of the regulation effectively means a weakening of the emission target. An average of approximately 150g CO2/km would be reached in 2012 instead of 120g CO2/km. That represents a meagre 8g reduction on today’s average.

Furthermore the penalties for non-compliance have been weakened substantially. For most producers it would be far cheaper to buy their way out of the obligations instead of making the technological changes to meet them.

One redeeming feature is that a long term target has been added to the Commission’s proposal. This target is important for the effectiveness for the regulation. But the result of the vote shows that many of the members of the industry committee find it much easier to promise big changes in the future than to take the first important steps to get there.

I sincerely hope that the result of the votes in the leading environment committee that will take place next week will be more ambitious. I hope that Guido Sacconi, rapporteur on this issue and chair of the climate committee, will prioritise the environmental effectiveness of the regulation instead of appeasing our domestic industry.”

En una línia similar s’expresava també Greenpeace:

COMUNICADO DE PRENSA
02 de septiembre de 2008
GREENPEACE DENUNCIA QUE LA COMISIÓN DE INDUSTRIA DEL PARLAMENTO EUROPEO PONE TRABAS A LA REDUCCIÓN DE LAS EMSIONES DE LOS COCHES

Las irrisorias sanciones propuestas y las lagunas jurídicas hacen imposible una auténtica limitación de emisiones Greenpeace denuncia que el texto adoptado ayer por La Comisión de Industria del Parlamento Europeo sobre de la nueva legislación europea para limitar las emisiones de CO2 de los coches, sacrifica la necesidad urgente de adoptar medidas frente al cambio climático, ya que aboga por un objetivo de reducción de las emisiones de CO2 de los automóviles a medio plazo.

Fin del comunicado
Más información: Sara Pizzinato, responsable de la campaña de Transporte de Greenpeace 638 10 17 33
Prensa de Greenpeace: Conrado García del Vado, 91 444 14 00 / 660 47 12 67

Font foto: BBC

Les tres resolucions d’Urgència que toca debatre i votar aquesta tarda (en el marc de l’habitual sessió que dediquem a aquestes qüestions els dijous per la tarda de les plenàries) tracten sobre els casos de Mauritània després del cop d’Estat (veure resolució de Verds /ALE i la pactada amb els altres grups), les execucions a l’Iran (veure veure resolució de Verds/ALE i la pactada amb els altres grups) i els assassinats de persones albines a Tanzania. Personalment m’he encarregat de les dos primers assumptes, sobre els quals podeu trobar més avall les meves intervencions. (segueix…)

Intervenció en plenaria de Raül Romeva sobre URGÈNCIES: Mauritània (4 de setembre de 2008)

Justo ayer hablábamos de la incoherencia e ineficacia que a menudo caracteriza la política de sanciones de la Unión Europea. Un buen ejemplo de ello es Mauritania.

El golpe de Estado que tuvo lugar este verano debe ser, sin duda, condenado, y debe exigirse, como hacemos en esta resolución, que las tensiones políticas se resuelvan en las instituciones pertinentes.

Sin embargo, la respuesta internacional no debería castigar a quien no lo merece, especialmente al pueblo mauritano, ya suficientemente tocado por las crisis económicas y alimentarias. Pedimos por tanto que la Comisión Europea no cancele la financiación de proyectos de apoyo a la sociedad civil contemplados en el marco del Instrumento Europeo para la democracia y los derechos humanos, así como se que se reconsidere la congelación del acuerdo de pesca.

Así mismo, apelamos a la Comisión a que emprenda un diálogo político de acuerdo con el articulo 8 del Acuerdo de Cotonou en aras de restablecer la legalidad constitucional. Sólo en el caso de que dicho diálogo no fuera fructífero debería activarse el articulo 96 del Acuerdo de Cotonou que implica la congelación de la ayuda a excepción de la de carácter humanitario y alimentos.

Intervenció en plenària de Raül Romeva sobre URGÈNCIES: Iran (4 de setembre de 2008)

A principios de agosto nos llegaba una magnífica noticia de Irán: la justicia iraní había decidido suspender el uso de la lapidación como método de ejecución. La consecuencia inmediata era que al menos 10 mujeres que esperaban ser ejecutadas con tal brutal método, finalmente no lo serán.

Sin embargo, la satisfacción no pudo ser completa porque cabe recordar que en la propuesta de reforma del Código Penal actualmente en consideración en el Parlamento, se mantiene la posibilidad de la muerte por lapidación en determinados casos de adulterio.

En cualquier caso, el problema en Irán no tiene sólo que ver con la lapidación, sino con la propia existencia de la pena de muerte. Y es que la cifra de personas ejecutadas en Irán sigue siendo de las más altas del mundo. Esto es, 191 personas han sido ya ejecutadas este año, mientras que en 2007 fueron 317. Sólo China le superó en número de ejecuciones.

En términos generales, debemos condenar sin tapujos la persecución, encarcelación y a menudo ejecución de aquellas personas que se comprometen con la defensa y la promoción de los derechos humanos, a quienes defienden la libertad de opción sexual, así como quienes luchan por acabar con la pena capital, todas ellas acusadas de llevar a cabo actividades contrarias a la seguridad nacional

Son numerosos los casos que deberíamos mencionar aquí, pero permítanme que mencione al menos uno, el del activista pro derechos de la minorías Yaghoub Mehrnehad, integrante de la etnia Baluchi i director ejecutivo de la Asociación Juvenil Voces de Justicia, quien fue ejecutado el pasado 4 de agosto después de haber denunciado públicamente a las autoridades locales por su actitud.

Especial comentario merecen, además, las ejecuciones de menores, ya que éstas están especialmente prohibidas por la legislación internacional, tal y como establece el articulo 6(5) del Convenio Internacional sobre Derechos Civiles y Políticos así como la Convención de Derechos de la Infancia. Actualmente son más de un centenar los menores que esperan en el corredor de la muerte iraní.

Por ello, debemos insistir en apoyar cualquier iniciativa que se emprenda cuyo objetivo sea establecer una legislación específica para los casos de delitos de menores.

Foto: General Abdelaziz, promotor del cop d’Estat a Mauritània. Font: AFP/BBC.

Debat ben interessant (i oportú) el que tenim avui a Brussel.les en relació a l’Informe Flautre sobre evaluació de las sanciones comunitàries en el marc de les accions i polítiques de la UE en l’àmbit de drets humans. Sovint, la qüestió de les sancions, i en concret tot allò que té a veure amb la seva eficàcia i les dobles vares de medir, és subjecte de pol.lèmiques i debats polítics. L’informe Flautre pretén ser un instrument per corregir algunes males pràctiques en aquest sentit, almenys aquesta és la voluntat d’alguns dels Coordinadors de Drets Humans que hi hem treballat en el marc de la sub-comissió de Drets Humans del Parlament. Al final, com sempre, tot dependrà però de les majories i minories que puguem aconseguir en el votació, demà, en plenària. De moment adjunto el text de la meva intervenció per al debat. (segueix…)

Intervenció en plenaria de Raül Romeva en relació a l’Informe Flautre sobre evaluación de las sanciones comunitarias en el marco de las acciones y políticas de la UE en el ámbito de los ddhh (3 de setembre de 2008)

El doble rasero, así como la falta de instrumentos de evaluación y seguimiento específicos, que suele caracterizar la política exterior de la UE en cuanto a sanciones supone, hoy por hoy, uno de los atentados más graves a la credibilidad europea.

En numerosas ocasiones dichas sanciones, o medidas restrictivas como también se las denomina, se basan más en fílias o fobias concretas que en una estrategia clara, coherente y convincente cuyo objetivo debería ser, no sólo garantizar la seguridad de la UE (tal y como establecen los objetivos de la PESC) sino mejorar la situación de los derechos humanos y las libertades fundamentales, la democracia, el Estado de Derecho y la buena gobernanza en el mundo, tal y como establece el articulo 11 del Tratado de la UE.

Ello exige que se emprendan de forma inmediata evaluaciones y estudios de impacto del sistema de sanciones con objeto de dotarnos de una política a la vez legítima y eficaz en cuanto a sistemas de sanción.

Este es el objetivo del Informe Flautre.

La base del informe tal y como salió del trabajo de la subcomisión de ddhh es razonablemente bueno, y contiene algunos elementos que me parecen esenciales. Por ejemplo, se hace hincapié en que el Consejo, al adoptar los principios básicos antes citados sobre el recurso a las medidas restrictivas, se comprometió a hacerlo en el marco de un enfoque global en el que deben tener cabida herramientas como las cláusulas relativas a los derechos humanos y la democracia, el sistema de preferencias generalizadas y la ayuda al desarrollo.

Así mismo reitera la petición para que el Consejo de la UE adopte de forma inmediata una Posición Común con relación al control de las exportaciones de armas que convierta el actual Código de Conducta al respecto en un texto jurídicamente vinculante.

Sin embargo, en su momento quedaron fuera del informe algunos aspectos que considero claves y que espero que puedan ser incorporados en el debate y voto en plenaria.

En primer lugar, con relación a las listas negras en el marco de la lucha contra el terrorismo, es preciso que éstas sean revisadas para que se respeten los derechos humanos y las garantías jurídicas fundamentales de quienes se encuentran en ellas. Ello exige, además que se respete el derecho de recursos ante un tribunal independiente e imparcial, así como a un proceso justo, incluido el derecho de las personas físicas y jurídicas incluidas en dichas listas a recibir notificación e información adecuada acerca de los cargos que se les imputan.

Y segundo, soy también partidario de que la Comisión se dote de una red de expertos independientes encargada de proponer al Consejo, en función de la situación, las medidas restrictivas más pertinentes y redactar informes periódicos sobre la evolución y la situación sobre la base de los criterios y objetivos establecidos, así como, en su caso, proponer mejoras para la aplicación de las sanciones.

Foto: malgrat les sancions, son nombroses les armes que acaben entrant a Sudan. Font: Reuters

Aquest vespre tenim un interessant debat al Parlament Europeu en relació a dos temes prou importants per la Igualtat home-dona com són, primer, l’Informe García Pérez relatiu a les Igualtat entre dones i homes 2008, i l’Informe Svensson relatiu a l’impacte del màrqueting i la publicitat en el marc de la igualtat entre dones i homes. Personalment he seguit sobretot el primer dels dos informes, sobre el qual intervindré en plenària (veure intervenció més avall) i al qual vàrem aconseguir incorporar en el treball en Comissió (FEMM) aspectes prou rellevants com són l’establiment de bases clares a escala europea en termes de lluita contra la violència masclista, l’aportació de respostes concretes de cara a afavorir el paper de les dones en el mercat laboral (inclòs la proposta de garantir determinats drets individuals com són el dret a pensió altres components socials); i el manteniment de les referències en favor del dret de les dones a decidir per elles mateixes en termes de salut sexual i reproductiva. (segueix…)

Intervenció en plenària de Raül Romeva i Rueda (ICV) en relació a l’Informe Garcia Pérez sobre Igualdad entre hombres y mujeres (1.5′)

3 setembre de 2008

Quisiera en primer lugar felicitar a la ponente y amiga, Iratxe Garcia, por el trabajo en el marco de dicho informe, el qual me parece de enorme importancia y realmente completo. Así mismo, quisiera destacar al menos tres de los puntos que se mencionan en el mismo y que son de especial interés para mi grupo como son:

Primero, la necesidad que ante la actual ola de violencia machista las instituciones europeas den un paso adelante en materia legislativa y establezcan una base jurídica clara que permita combatir toda forma de violencia contra las mujeres, lo que debería incluir, por ejemplo, el reconocimiento del derecho de asilo por motivos de persecución basada en el género;

Segundo, de cara a garantizar una mayor participación de las mujeres en la toma de decisiones, es necesario que todas las instituciones, así como los partidos políticos, estudien y tomen medidas concretas al respecto, entre las cuales no debería excluirse la utilización de cuotas electorales;

Tercero, es preciso reconocer de una vez por todas que para garantizar la total emancipación de las mujeres es fundamental que sean ellas quienes decidan sobre sus derechos en materia de salud sexual y reproductiva.

Y cuarto, lamentando la falta de progresos en relación con la diferencia de retribución del género en los últimos años (el famoso pay gap) se impone que Comisión y Estados miembro evalúen estrategias y acciones que, en colaboración con los actores sociales permitan corregir la situación.

Font foto: Dibuix de Forges

Era de témer. Tal i com apuntava en un apunt anterior (Preparant el debat sobre Geòrgia (tot discutint sobre què és primer, si l’ou o la gallina)), en relació a la situació a Geòrgia existia la clara possibilitat que el Consell de la UE es limités a donar un toc d’atenció a Rússia al.legant la necessitat de mantenir bones relacions amb qui, de fet, és el màxim proveïdor d’energia del continent (30% de petroli i 40% del gas que consumim a la UE prové de Rússia). Així almenys ens ho va transmetre Bernard Kouchner, Ministre d’Afers Exteriors francès i President en curs del Consell de la UE, en la seva compareixença davant l’Eurocambra ahir al vespre. Al final, tal i com es recull en les conclusions aprovades ahir pels 27, trot ha quedat (tot i que val a dir que no és poc, donades les circumstàncies) en un endarreriment de les negociacions del pacte comercial amb Mosú. Un cop més toca recordar que si la dependència energètica té aquests costos, potser ja va essent hora que ens replantegem el model energètic i, sobretot, les fonts energètiques. Aquest és, de fet, entre d’altres, un dels aspectes que mencionem a la proposta de Resolució que presentem com a grup Verds/ALE al Parlament Europeu (veure document adjunt a l’apunt), i que ara tocarà negociar amb altres grups.

Foto: Kouchner, Sarkozy, Barroso. Font: BBC

El diari digital Crònica.cat publica avui una entrevista que em va fer fa uns dies en què miro de respondre qüestions de tota mena: Xina i JJOO, Geòrgia, immigració, 60 hores, nuclears, control exportacions d’armament, finançament, etc….

Hi podeu accedir directament, a través d’aquest vincle, o llegir-la a continuació. (segueix…)

Entrevista a Raül Romeva, eurodiputat del Partit Verd Europeu

‘El PSOE està apostant clarament per una recentralització de l’Estat’

Des de l’any 2004, Raül Romeva és membre del Parlament Europeu integrat en el Partit Verd Europeu, del qual forma part Iniciativa per Catalunya. Del seu paper d’analista polític en destaca especialment el seu treball crític en relació al comerç internacional d’armes. D’aquest aspecte i d’altres temes en parla en aquesta entrevista amb el diari crònica.

La celebració dels Jocs Olímpics a la Xina haurà suposat algun avenç en el règim d’aquest país?

Ho veurem d’aquí a poc, quan ja no hi hagi tantes càmeres, periodistes i mirades incòmodes circulant pel país. Llavors veurem si els pocs gestos que s’han fet en termes d’obertura i llibertats es mantenen. Sigui com sigui, si bé és cert que no hi ha hagut grans incidents, la detenció i la repressió de les veus crítiques ha estat una constant, tant abans com durant els Jocs.

– Creu que la comunitat internacional hauria pogut o hagut de pressionar més aprofitant la celebració d’aquest esdeveniment?
El primer error ja va ser la concessió dels Jocs a Beijing pensant que suposarien un gran impuls democratitzador quan, en realitat, allò que ha acabat significant és una certa legitimació d’unes pràctiques del tot antidemocràtiques. No obstant, la pressió internacional té els seus límits, i el veritable canvi haurà de venir de dins, per la qual cosa allò que toca fer, penso, és: primer, distingir entre Xina i les autoritats xineses (PCC), i segon, donar suport i cobertura als diversos moviments que intenten provocar canvis des de dins.

–El conflicte entre Geòrgia i Rússia per Ossètia del Sud pot reobrir les tensions de la guerra freda?
És un episodi més, sí, tot i que l’escalada fa temps que va començar, especialment al voltant del famós escut antimíssils impulsat per Washington amb el suport de països europeus com Polònia o Txèquia.

–Creu que reconèixer la independència de les dues regions seria encertat?

Penso que l’assumpte s’ha d’analitzar sense filies i fòbies que facin perdre de vista els fets i el context actual. Així, em sembla tant poc recomanable, primer, reclamar sense més el manteniment de la integritat territorial georgiana, especialment tenint en compte que va ser Tbilisi qui va començar bombardejant Tskhinvali, i actuar de simples peons dels Estats Units (cosa que ha passat massa sovint) com, segon, actuar com si res no hagués passat i acceptar sense més l’ocupació russa emparant-nos, com passa també molt sovint, en les nostres necessitats energètiques per mantenir les relacions ‘cordials’ amb Rússia sense lamentar, un cop més, les flagrants vulneracions de drets humans comeses, també, de la part russa.

Quant a immigració, les últimes directives aprovades per la UE demostren una falta de sensibilització cap a aquest tema?

Allò que demostren és que hi ha una preocupant tendència a abordar la immigració en clau criminal i securitari. El missatge, encapçalat per Berlusconi o Sarkozy, però secundat per tots els altres governs (amb més o menys èmfasi), és que la UE s’ha de ‘protegir’ de la immigració, enlloc de veure-la com un dret de les persones migrades, primer, i com una oportunitat per a la UE, segon.

–Quina opinió té de la directiva de les 60 hores aprovada per la Unió Europea? És un pas enrere en les polítiques socials?

Es miri com es miri suposa un retrocés en aspectes que crèiem intocables com el principi de negociació col·lectiva, a la vegada que contravé tota lògica en quant a avançar cap a models productius i de societat que afavoreixin la –conciliació entre les vides laborals i personals.  

Mesures com aquesta o com les d’immigració, que s’estan prenent amb l’impuls de França i Itàlia, mostren un canvi de rumb on els temes socials estan quedant de banda. Hi ha un gir a la dreta a Europa?
És evident que sí, i arrossega la resta de països. Durant anys, a països com el nostre miràvem cap a Europa en termes progressistes. Tot, o gairebé tot, allò que venia d’Europa era més modern, més avançat, més progressista que això que teníem nosaltres. Ara ja no és així. Ens trobem que els vents d’Europa bufen clarament en direcció Est, és a dir, cap a la dreta. Davant d’això hi ha, però, un risc, i és que l’esquerra se’n desentengui alimentant la bandera de l’euroescepticisme enlloc d’apostar per recuperar la idea de la Europa social, de les persones i dels drets i les llibertats.

–L’accident d’Spanair ha reobert el debat sobre les aerolínies de baix cost. Creu que la competència pot haver influït en la seguretat dels avions?

No només, però també. És evident que la competència en termes de baixar preus pot tenir conseqüències en termes de seguretat. Per altra banda, la qüestió del transport aèri té també altres connotacions, com és l’ambiental. Ens hem acostumat massa a anar en avió a tot arreu, perquè és fàcil, ràpid i barat, i oblidem l’enorme cost ambiental, en termes per exemple d’emissió de Co2 que això suposa. I en això hi té una responsabilitat també molt gran aquesta proliferació de companyies de baix cost.

–L’actual situació de crisi econòmica s’hagués pogut minimitzar si l’aposta per les energies renovables estés més avançada?

La crisi va molt més enllà que la qüestió de les energies renovables. De fet, penso que el factor que s’hagués hagut de controlar més i millor és el de la construcció desaforada, gairebé sense control, i alimentant corrents especulatius a diversos nivells. No obstant, també és cert que l’aposta per les energies renovables ens permetria ser molt menys depenents del petroli i, per tant, en aquella part de la crisi que té a veure amb l’alça dels preus del carburant, sí que segurament s’hauria pogut controlar més i millor.

Quin futur té a Europa l’energia nuclear?

S’està reobrint un fals debat. Fins que no es demostri el contrari (i dubto que es pugui arribar a fer), l’energia nuclear és ineficient, per cara, suposa un enorme risc a diferents escales (mirem sinó els múltiples incidents a Vandellós i Ascó), comporta un risc evident d’atreure l’atenció de moviments terroristes, i genera residus que no desapareixeran en milions d’anys. Davant d’això, em sembla del tot absurd seguir invertint tant com s’inverteix en seguir apostant per les nuclears, especialment en comparació a la poca inversió que tenen les renovables.

En quin punt es troba la qüestió del control de les exportacions d’armes a la UE?

Estem a l’espera que el Consell adopti la Posició Comuna que convertira l’actual Codi de Conducta de la UE sobre exportacions d’armes en un text jurídicament vinculant (avui per avui és un text sense pes jurídic, sotmès a la bona voluntat dels governs dels estats membres). La presidència francesa, després de ser França el país que més s’hi ha oposat, va manifestar la seva intenció de fer aquest pas. Veurem.

Es sent molt la paraula Catalunya per Estrasburg?

Alguns de nosaltres procurem que s’escolti sovint, en clau positiva, és a dir, venent la imatge d’un país amb voluntat i capacitat de ser un dels pilars importants d’una UE, al mateix temps que defensors d’una identitat i d’una llengua pròpia que no ens fa millors ni pitjors que ningú, però sí específics. Tanmateix, hi ha també qui s’esforça molt en que soni en clau negativa, menyspreant no només la diversitat nacional i cultural en la que tant sovint diem que es basa la construcció europea, sinó clarament vulnerant determinats marcs polítics i competencials, alimentant un nacionalisme estatal que, personalment, trobo que és un dels principals frens al procés de construcció europea.

Dues de casa per acabar: Hi haurà acord sobre el nou finançament?

Vull pensar que sí. La qüestió és si serà un bon acord. I d’això no n’estic tan segur. Em preocupa veure com el PSOE està apostant clarament per una recentralització i busca abans l’acord amb el PP que amb sectors més federalistes.

En cas negatiu, quina ha de ser la resposta adequada de la societat catalana?

Sempre he defensat el front català en qüestions de fons, i ho seguiré fent. Sé que és difícil, i que les lògiques de partit primen molt, massa potser, però la divisió a casa nostra dóna un clar avantatge a les veus centralistes.

Font: Crònica.cat