Amunt l’exèrcit europeu!
Amb aquest títol tan provocador el Director de la Fundació per la Pau, Jordi Armadans, analitza a El Punt la proposta recorrent de crear un exèrcit europeu. Ja fa temps que a l’Eurocambra sóc de les poques persones que qüestiona aquesta idea, i que recorda com, almenys a parer meu, no té sentit pensar en crear un nou exèrcit europeu quan ja hi ha més de 2 milions de soldats i ens gastem prop de 200.000 milions d’euros en despesa militar sumant els pressupostos dels 27 estat membres. Els vents, però, no bufen a favor d’aquesta tesi (veure, per exemple, aquest article de Mark Mardell, editor per a Europa de la BBC). Però, malgrat tot, insisteixo, no seria molt més racional, enlloc de crear un exèrcit nou, que seria el 28è, revisar l’actual model de defensa i seguretat europees? Perquè tanta obsessió en crear nous exèrcits quan encara tenim pendent resoldre l’assumpte de la política exterior europea? I sobretot, per a què? amb quina finalitat? quins objectius? En fi, que com no podia ser d’una altra manera coincideixo plenament amb l’amic Armadans, i, malgrat que ara com ara no és un discurs massa escoltat, crec que és el que toca fer. Adjunto a continuació, per l’interès que penso que té, l’article sencer: (segueix…)
Amunt
l’exèrcit europeu! (per Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau, El Punt, 8 de setembre de 2008)
Si de les declaracions de Sarkozy o de l’ informe del
Consell Europeu de Relacions Internacionals es desprengués la intenció de
desmuntar els exèrcits estatals i reduir la despesa, seria un petit pas, però
no és el camí que volen seguir
Com la cançó que cada
estiu apareix (o ens fan aparèixer!), de tant en tant i de manera recurrent se
senten proclames a favor de crear un exèrcit europeu.
Aquesta vegada,
coincidència: el mes de juny, unes declaracions del president francès, Nicolas
Sarkozy –ara, també, president de torn de la UE–, i, a finals de juliol, un
informe del Consell Europeu de Relacions Internacionals. Però, com sol passar, més enllà del
titular (Sarkozy: «Europa s’ha de dotar d’unes forces d’intervenció de 60.000
efectius»), cal veure algunes coses que hi ha al darrere i al voltant.
Política exterior de
consens En primer lloc, una obvietat però que sempre s’oblida en aquests tipus
de debats. Una política de defensa i l’existència d’un exèrcit europeu no es
poden crear en el buit. Perquè hi hagi política de defensa cal, prèviament, que
hi hagi una sòlida i consensuada política exterior. Si repassem situacions
especialment rellevants dels darrers anys (Balcans, Iraq, Orient Mitjà), ens
adonarem que lluny d’unanimitat en la política exterior per part dels governs
de la UE, hi ha hagut posicions clarament enfrontades i discrepants. En aquests
termes, quin sentit té parlar de crear un exèrcit europeu? Quines directrius
emmarcarien aquesta defensa europea? Quines ordres rebrien aquestes forces
armades? Més enllà de la valoració que ens mereixi l’existència d’un exèrcit
europeu, per parlar-ne seriosament cal, abans, que la UE faci passos de gegant
per consensuar una política exterior amb cara i ulls.
En segon lloc, evitem que
ens confonguin amb miratges inexistents. Suposant que hi hagués un marc definit
de política exterior, seria un pas avançar cap a una defensa i un exèrcit
europeus? Si això suposés desmilitaritzar i ordenar el que hi ha a cada estat
(menys despesa militar, desmuntar els exèrcits estatals existents a canvi d’un petit
exèrcit europeu, etc.), podríem parlar d’un pas, petit, però interessant. Però,
quan Sarkozy proclama la necessitat d’un exèrcit europeu, ho fa presentant el
llibre blanc sobre política de defensa i seguretat nacional. I, entre altres
coses, va deixar clar: «L’exèrcit francès no podrà integrar-se en cap exèrcit
supranacional la responsabilitat del qual se’ns escapi.» Vaja, que tota
política de defensa europea, de moment, es basarà a incrementar, afegir o
multiplicar el que hi ha per part de cada estat, mai a reduir o suprimir la
maquinària militarista existent al vell continent.
Però, finalment, cal
discutir quin sentit té un exèrcit europeu: fa molts anys (i no em refereixo,
només, al moviment per la pau: també a centres de recerca i anàlisi en seguretat,
institucions internacionals, etc.) que diem el que és evident: que la seguretat
no comporta, essencialment, una despesa militar elevada, immenses recerques
científiques militars i uns exèrcits grans i armats amb les darreres
sofisticacions aparegudes al mercat. No, per a un món, una Europa, uns països
segurs cal una promoció activa dels drets humans en tots els seus vessants, per
la protecció de l’espai de llibertats (enlloc del seu retall continu), per la
cohesió social i la lluita contra les desigualtats, per l’aprofundiment
democràtic, etc. La seguretat humana ens és molt més necessària a les persones
i els pobles que no pas la defensa militar.
de l’espai de llibertats,
la cohesió social i la lluita contra les desigualtats Insistir, des de la nova Europa que es vol
crear, en velles receptes no és el millor camí. És clar que tampoc no ens ha
d’estranyar que això sigui així: l’esmentat informe del Consell Europeu de
Relacions Internacionals ha estat impulsat per Nick Witney, que va ser director
de l’Agència Europea de Defensa, un pol creat per a la promoció de la indústria
militar europea. Sens dubte, no és el més indicat per bastir una innovadora, i
necessària, política de seguretat a Europa.
Foto: soldats europeus patrullant per Kosova, sota mandat de Nacions Unides. Font: BBC/AFP