Raül Romeva i Rueda

El diari digital Crònica.cat publica avui una entrevista que em va fer fa uns dies en què miro de respondre qüestions de tota mena: Xina i JJOO, Geòrgia, immigració, 60 hores, nuclears, control exportacions d’armament, finançament, etc….

Hi podeu accedir directament, a través d’aquest vincle, o llegir-la a continuació. (segueix…)

Entrevista a Raül Romeva, eurodiputat del Partit Verd Europeu

‘El PSOE està apostant clarament per una recentralització de l’Estat’

Des de l’any 2004, Raül Romeva és membre del Parlament Europeu integrat en el Partit Verd Europeu, del qual forma part Iniciativa per Catalunya. Del seu paper d’analista polític en destaca especialment el seu treball crític en relació al comerç internacional d’armes. D’aquest aspecte i d’altres temes en parla en aquesta entrevista amb el diari crònica.

La celebració dels Jocs Olímpics a la Xina haurà suposat algun avenç en el règim d’aquest país?

Ho veurem d’aquí a poc, quan ja no hi hagi tantes càmeres, periodistes i mirades incòmodes circulant pel país. Llavors veurem si els pocs gestos que s’han fet en termes d’obertura i llibertats es mantenen. Sigui com sigui, si bé és cert que no hi ha hagut grans incidents, la detenció i la repressió de les veus crítiques ha estat una constant, tant abans com durant els Jocs.

– Creu que la comunitat internacional hauria pogut o hagut de pressionar més aprofitant la celebració d’aquest esdeveniment?
El primer error ja va ser la concessió dels Jocs a Beijing pensant que suposarien un gran impuls democratitzador quan, en realitat, allò que ha acabat significant és una certa legitimació d’unes pràctiques del tot antidemocràtiques. No obstant, la pressió internacional té els seus límits, i el veritable canvi haurà de venir de dins, per la qual cosa allò que toca fer, penso, és: primer, distingir entre Xina i les autoritats xineses (PCC), i segon, donar suport i cobertura als diversos moviments que intenten provocar canvis des de dins.

–El conflicte entre Geòrgia i Rússia per Ossètia del Sud pot reobrir les tensions de la guerra freda?
És un episodi més, sí, tot i que l’escalada fa temps que va començar, especialment al voltant del famós escut antimíssils impulsat per Washington amb el suport de països europeus com Polònia o Txèquia.

–Creu que reconèixer la independència de les dues regions seria encertat?

Penso que l’assumpte s’ha d’analitzar sense filies i fòbies que facin perdre de vista els fets i el context actual. Així, em sembla tant poc recomanable, primer, reclamar sense més el manteniment de la integritat territorial georgiana, especialment tenint en compte que va ser Tbilisi qui va començar bombardejant Tskhinvali, i actuar de simples peons dels Estats Units (cosa que ha passat massa sovint) com, segon, actuar com si res no hagués passat i acceptar sense més l’ocupació russa emparant-nos, com passa també molt sovint, en les nostres necessitats energètiques per mantenir les relacions ‘cordials’ amb Rússia sense lamentar, un cop més, les flagrants vulneracions de drets humans comeses, també, de la part russa.

Quant a immigració, les últimes directives aprovades per la UE demostren una falta de sensibilització cap a aquest tema?

Allò que demostren és que hi ha una preocupant tendència a abordar la immigració en clau criminal i securitari. El missatge, encapçalat per Berlusconi o Sarkozy, però secundat per tots els altres governs (amb més o menys èmfasi), és que la UE s’ha de ‘protegir’ de la immigració, enlloc de veure-la com un dret de les persones migrades, primer, i com una oportunitat per a la UE, segon.

–Quina opinió té de la directiva de les 60 hores aprovada per la Unió Europea? És un pas enrere en les polítiques socials?

Es miri com es miri suposa un retrocés en aspectes que crèiem intocables com el principi de negociació col·lectiva, a la vegada que contravé tota lògica en quant a avançar cap a models productius i de societat que afavoreixin la –conciliació entre les vides laborals i personals.  

Mesures com aquesta o com les d’immigració, que s’estan prenent amb l’impuls de França i Itàlia, mostren un canvi de rumb on els temes socials estan quedant de banda. Hi ha un gir a la dreta a Europa?
És evident que sí, i arrossega la resta de països. Durant anys, a països com el nostre miràvem cap a Europa en termes progressistes. Tot, o gairebé tot, allò que venia d’Europa era més modern, més avançat, més progressista que això que teníem nosaltres. Ara ja no és així. Ens trobem que els vents d’Europa bufen clarament en direcció Est, és a dir, cap a la dreta. Davant d’això hi ha, però, un risc, i és que l’esquerra se’n desentengui alimentant la bandera de l’euroescepticisme enlloc d’apostar per recuperar la idea de la Europa social, de les persones i dels drets i les llibertats.

–L’accident d’Spanair ha reobert el debat sobre les aerolínies de baix cost. Creu que la competència pot haver influït en la seguretat dels avions?

No només, però també. És evident que la competència en termes de baixar preus pot tenir conseqüències en termes de seguretat. Per altra banda, la qüestió del transport aèri té també altres connotacions, com és l’ambiental. Ens hem acostumat massa a anar en avió a tot arreu, perquè és fàcil, ràpid i barat, i oblidem l’enorme cost ambiental, en termes per exemple d’emissió de Co2 que això suposa. I en això hi té una responsabilitat també molt gran aquesta proliferació de companyies de baix cost.

–L’actual situació de crisi econòmica s’hagués pogut minimitzar si l’aposta per les energies renovables estés més avançada?

La crisi va molt més enllà que la qüestió de les energies renovables. De fet, penso que el factor que s’hagués hagut de controlar més i millor és el de la construcció desaforada, gairebé sense control, i alimentant corrents especulatius a diversos nivells. No obstant, també és cert que l’aposta per les energies renovables ens permetria ser molt menys depenents del petroli i, per tant, en aquella part de la crisi que té a veure amb l’alça dels preus del carburant, sí que segurament s’hauria pogut controlar més i millor.

Quin futur té a Europa l’energia nuclear?

S’està reobrint un fals debat. Fins que no es demostri el contrari (i dubto que es pugui arribar a fer), l’energia nuclear és ineficient, per cara, suposa un enorme risc a diferents escales (mirem sinó els múltiples incidents a Vandellós i Ascó), comporta un risc evident d’atreure l’atenció de moviments terroristes, i genera residus que no desapareixeran en milions d’anys. Davant d’això, em sembla del tot absurd seguir invertint tant com s’inverteix en seguir apostant per les nuclears, especialment en comparació a la poca inversió que tenen les renovables.

En quin punt es troba la qüestió del control de les exportacions d’armes a la UE?

Estem a l’espera que el Consell adopti la Posició Comuna que convertira l’actual Codi de Conducta de la UE sobre exportacions d’armes en un text jurídicament vinculant (avui per avui és un text sense pes jurídic, sotmès a la bona voluntat dels governs dels estats membres). La presidència francesa, després de ser França el país que més s’hi ha oposat, va manifestar la seva intenció de fer aquest pas. Veurem.

Es sent molt la paraula Catalunya per Estrasburg?

Alguns de nosaltres procurem que s’escolti sovint, en clau positiva, és a dir, venent la imatge d’un país amb voluntat i capacitat de ser un dels pilars importants d’una UE, al mateix temps que defensors d’una identitat i d’una llengua pròpia que no ens fa millors ni pitjors que ningú, però sí específics. Tanmateix, hi ha també qui s’esforça molt en que soni en clau negativa, menyspreant no només la diversitat nacional i cultural en la que tant sovint diem que es basa la construcció europea, sinó clarament vulnerant determinats marcs polítics i competencials, alimentant un nacionalisme estatal que, personalment, trobo que és un dels principals frens al procés de construcció europea.

Dues de casa per acabar: Hi haurà acord sobre el nou finançament?

Vull pensar que sí. La qüestió és si serà un bon acord. I d’això no n’estic tan segur. Em preocupa veure com el PSOE està apostant clarament per una recentralització i busca abans l’acord amb el PP que amb sectors més federalistes.

En cas negatiu, quina ha de ser la resposta adequada de la societat catalana?

Sempre he defensat el front català en qüestions de fons, i ho seguiré fent. Sé que és difícil, i que les lògiques de partit primen molt, massa potser, però la divisió a casa nostra dóna un clar avantatge a les veus centralistes.

Font: Crònica.cat