I si escoltéssim més la comunitat científica?
A la Comissió de Pesca (PECH) del Parlament Europeu hem mantingut avui un interessant debat al voltant de la sempre controvertida qüestió que vincula decisions polítiques i anàlisi científiques. El seminari, titulat Un dialogue scientifiques-pêcheurs renforcé au service d’une politique commune de la pëche renovée, ha tornat a posar en evidència el divorci que massa vegades viuen els móns científic i de la pesca. Mentre els primers insisteixen en recordar que, per exemple, el 88% dels estocs de la UE es troben sobreexplotats, i que s’imposa fer una revisió global i dràstica de la política pesquera en termes de sostenibilitat del mateix sector, els segons es defensen acusant els primers d’exagerar, i consideren que la situació dels estocs no està, ni de lluny, tant malament. Hi ha punts de cert acord, cal dir-ho tot, com és (segueix…)
el fet, reconegut per a gairebé tothom, que l’actual sobreexplotació dels estocs de peix ha d’acabar. Tant en termes biològics com econòmics, la sostenibilitat en les pesqueries comunitàries reclama un canvi radical i urgent en l’status quo. La divergència la trobem, sovint, en el calendaris i en les dimensions del problema, divergències que, per altra banda, contribueixen sovint a que s’estableixin polítiques no sempre encertades, ni prou ambicioses, insisteixo, tenint en compte la dimensió del problema. Diverses organitzacions, com OCEANA, demanen una aproximació basada en els principis de la precaució i ecosistèmics, amb un major control de tots els estocs de peix, i amb una implementació total de les recomanacions científiques en les pesqueries de la UE.
Al llarg de les diverses intervencions hem pogut constatar com la desconfiança entre comunitat científica i pesquera és sovint realment important. No cal dir que ni els primers ni els segons són col.lectius uniformes i homogenis, en els dos sectors hi trobem matisos. De la mateixa manera, per exemple, que no és estrany que alguns estudis finançats per alguns interessos particulars mostrin biaixos en un o altre sentit, tampoc ho és que entre el món pescador hi hagi qui és més conscient (sovint les empreses més petites i tradicionals) de la dificultat de la situació, i reclama més rigor i responsabilitat als sectors empresarials implicats, que d’altres (sovint la branca més industrialitzada i a gran escala). Sigui com sigui, el debat ha servit per posar de manifest alguns dels aspectes més determinants de la controvèrsia.
Per exemple, malgrat són diversos centenars les espècies marines es troben comercialitzades a la UE, menys del 40% es compten amb assessorament científic i es gestionen en base als anomenats TACs (Total Allowable Catches) o quotes de permís de pesca. A més a més, es dona el cas que el 80% de les recomanacions científiques acostumen a ser menystingudes.
Al llarg dels darrers 20 anys, l’International Council for the Exploration of the Seas (ICES) ha produìt més de 1500 anàlisi científics per a governs de la UE i de la regió de l’Atlàntic NordOriental amb l’objectiu de suggerir una millor gestió dels estocs. Tanmateix, només 350 (22%) s´han traduït en limitacions efectives en quant a captures. Aquestes xifres es troben, entre d’altres, en anàlisis fetes per organitzacions com Oceana (oceana.org).
Aquesta situació ha de canviar. Una passa decisiva en la bona direcció de cara a assolir quotes més altes de sostenibilitat és l’aplicació efectiva de les recomanacions científiques en la gestió de la pesca en la UE. Així mateix, resulta també essencial incrementar el diàleg entre científics i pescadors de cara a millorar la disponibilitat de dades fiables i gestionar millor aquestes pesqueries que encara funcionen sense cap mena d’avaluació.
Les espécies l’explotació de les quals han seguit menys les recomanacions científiques són el lluç, el bacallà, l’anxova, el merlan i el verat, les quals només han aplicat el 15% de les recomanacions científiques que han rebut.
En el cas de l’anxova, més del 95% de les recomanacions científiques han estat ignorades i, a més, es van acordar TACs que superaven en un 35% les esmentades recomanacions. Pel què fa al bacallà, les quotes es van superar en un 25% i es van menystenir el 85% de les recomanacions. I pel lluç, les quotes es van incrementar un 30% per sobre d eles proposades mentre que el 95% de les advertències van ser ignorades.
Amb aquestes dades no ens ha d’estranyar que els estocs de pesca a europa estiguin en una situació tan desastrosa.
La pobra gestió de les pesqueries ha conduït a expandir la sobreexplotació de recursos pesquers a l’Atlàntic, mentre que al mediterrani la situació encara és pitjor, ja que hi trobem una manca total de mesures de gestió efectives i adequades tals com quotes o talles mínimes de desembarcament per a determinades espeècies.
La política europea de PEsca no es pot considerar l’instrument de la UE per a la gestió de les pesqueries, assegurant l’explotació sostenible dels recursos aquàtics vius, mentre els responsables de prendre decisions polítiques continuïn sense tenir en compte les recomanacions científiques.
Font foto: Comissió Europea